Editorial Gustavo Gili
 |
Un o més editors principals d'aquest article semblen tenir una estreta relació amb aquest tema. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits. |
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 |
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
.jpg) Impremta dels hereus de Juan Gili  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | editorial |
| Història | |
| Creació | 1902 |
| Fundador | Gustau Gili i Roig |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Seu |
|
| Lloc web | editorialgg.com |
L'Editorial GG (Gustavo Gili) és una editorial especialitzada en cultura visual, amb seus a Barcelona, Ciutat de Mèxic, Sao Paulo i Lisboa, que ha donat a conèixer autors com John Berger, Milton Glaser, Rem Koolhaas, Bruno Munari, Joan Fontcuberta, Ellen Lupton, Austin Kleon, Juhani Pallasmaa o Ernst Neufert. A més del seu catàleg en paper, compta amb un fons de més de 200 títols en format digital.
Història[modifica]
Inicis[modifica]
Va ser fundada a Barcelona el 1902 per Gustau Gili i Roig, fill de Joan Gili i Montblanch. Fins a la seva mort el 1945, l'activitat de l'editorial es va caracteritzar per la publicació de llibres de temes religiosos com herència de l'editorial del seu pare, de manuals tècnics especialitzats i llibres de divulgació científica, com el Manual del ingeniero químico (1932), publicat per l'Akademischer Verein Hütte de Berlín i l'Enciclopèdia de Química Industrial de Ullmann, amb 14 volums publicats el 1928.
El 1926, l'editorial va signar el contracte amb Julio Casares per la publicació del Diccionari ideològic. Va ser la primera editorial a publicar les obres completes de Joan Maragall i de Narcís Oller. Tanmateix en aquesta època va publicar llibres de la bibliografia dins de la col·lecció Ediciones La Cometa (1930-1947). Al mateix temps, el 1931 Gustau Gili i Roig va firmar la seva participació Éditions de la Pléiade, gràcies a la relació professional i personal amb Jacques Schiffrin. El 1932 es va signar el contracte amb Ángel Valbuena Prat per la publicació de Historia ilustrada de las literaturas hispánicas e hispanoamericana, que posteriorment s'anomenaria Historia de la literatura española.
El 1945, després de la mort de Gustau Gili i Roig, l'empresa passà a ser dirigida pel seu fill Gustau Gili i Esteve, i començà a alternar les edicions tècniques amb les d'art i bibliofília, de la que n'és un bon exemple La Tauromaquia de Pablo Picasso (1959), amb qui la família Gili mantenia una relació d'amistat. Així mateix es va potenciar la publicació d'importants obres i col·leccions d'arquitectura, com El arte de proyectar en arquitectura (1942, 16a ed. el 2013), d'Ernst Neufert. Gustau Gili i Esteve també va impulsar la col·lecció Ediciones Armiño (1940-1951).
Segona meitat del segle XX[modifica]
A començaments de la dècada del 1960, l'editorial es traslladà a la nova seu del carrer de Rosselló, 87-89, en un edifici projectat pels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó, membres del Grup R (vegeu seu de l'Editorial Gustavo Gili).
El 1960 s'incorporà el seu fill Gustau Gili i Torra, qui impulsaria l'aparició de les Estampas de la Cometa (1960-1977) i les monografies de petit format Col·lecció Nova Òrbita (1965-1973). A finals de la dècada, l'editorial començà a especialitzar-se en temes d'arquitectura per a posteriorment ampliar les seves publicacions amb edicions sobre disseny, fotografia i moda.
A partir del 1970, sota la direcció de Gustau Gili i Torra, l'editorial s'especialitzà gradualment en temes relacionats amb la cultura visual i dedicà atenció tant als llibres universitaris de caràcter teòric com al llibre il·lustrat.
El 1972, començà a publicar llibres de disseny i l'empresa es posicionà com una editorial d'arquitectura i disseny de referència en l'àmbit de parla hispana i, posteriorment, portuguesa. Es van crear, entre d'altres, quatre col·leccions que van ser determinants per a la creació i la reflexió de la cultura del disseny: Comunicació Visual (1972-1982), Punto y línea (1976-1985), Tecnología y sociedad (1978-1980) i GG Diseño (des de 1979), en les quals s'aprecia la influència del director gràfic de l'editorial, Yves Zimmermann, que el 1973 va crear l'actual logotip GG. Exemples d'aquestes col·leccions són alguns d'aquests llibres: Diseño y comunicación Visual (1973) de Bruno Munari, Teoría y práctica del diseño industrial (1978), de Gui Bonsiepe, revelant la influència de la HfG d’Ulm, el ICSID i ICOGRADA a la Barcelona dels anys 60-70. També El diseño industrial reconsiderado, de Tomás Maldonado o Los orígenes de la arquitectura moderna y del diseño, de Nikolaus Pevsner, El diseño como experiencia, de Mike Press i Rachel Cooper.
Les col·leccions Punto y línea i Comunicació Visual van marcar l'origen de la col·lecció FotoGGrafía (primera etapa: 1980-1986; segona etapa 2001-1009), amb la voluntat d'oferir publicacions especialitzades en aquest camp, a partir d'un format de disseny minimalista. Dins d'aquesta col·lecció es van publicar, per exemple, Fotografías. París 1920-1934 (1980), de Man Ray, La cámara lúcida (1982), de Roland Barthes, la serie Herbarium, de Joan Fontcuberta e Historia de la fotografía de Beaumont Newhall. Altres col·leccions rellevants que ha publicat l'editorial són Arquitectura i crítica (1969-1981), Ciència urbanística (1970-1980) i Biblioteca d'arquitectura (1974-1984), dirigida la primera per Ignasi de Solà-Morales i la segona pel seu germà Manuel de Solà-Morales, que van marcar el perfil de l'època en temes de teoria i crítica de l'arquitectura. On apareix el 1972 Complejidad y contradicción en arquitectura, de Robert Venturi i fora d'elles el 1980 El lenguaje de la arquitectura posmoderna, de Charles Jencks. A la col·lecció Biblioteca de arquitectura (1974-1984) pertanyen la traducció d'autors com Nikolaus Pevsner, el llibre de Hans H. Wingler sobre la Bauhaus (1975) i l'edició facsímil de la revista AC (1975). La col·lecció Catálogos de Arquitectura Contemporánea (1987-1999), oferia llibres sobre l'obra d'alguns arquitectes destacats pels seus interessants projectes, com la d'Eduardo Soto de Moura, Herzog & de Meuron, Espinet i Ubach i Lluís Clotet. El format de la col·lecció es va dissenyar també amb unes característiques innovadores.
L'any 1997, sota la direcció de Mònica Gili Galfetti, l'editorial va llançar la publicació de 2G. Revista internacional de Arquitectura, una revista monogràfica dedicada als grans noms de l'arquitectura moderna i contemporània. La revista, bilingüe en castellà i anglès, es va convertir en referència ineludible del món de l'arquitectura. Entre els arquitectes monografiats s'hi troben Paulo Mendes da Rocha, Smiljan Radic, Aires Mateus, Lacaton & Vassal o grans mestres de l'arquitectura como Gerrit Th. Rietveld, Mies van der Rohe, Max Bill o José Antonio Coderch. la revista va aparèixer trimestralment en paper fins a l'any 2012, quan passa a editar-se en format digital. L'any 2015, l'editorial deixà de publicar-la i la capçalera passà a mans de l'editorial alemana Walther König.
Segle XXI[modifica]
En el tombant de segle, Mònica i Gabriel Gili Galfetti, quarta generació de la família Gili, van passar a responsabilitzar-se de la direcció de l'editorial. En aquesta etapa es van obrir noves línies temàtiques vinculades a les matèries del catàleg tradicional, com el disseny de moda, la teoria de la fotografia, les noves tendències de l'art urbà, la creativitat i el do it yourself.
El 2016, l'editorial va traslladar les seves oficines a la Casa Heribert Salas (Via Laietana, 47).[1]
Actualment, l'editorial és propietat de Joan Manchado i Aina Otero, directius de l'empresa des del 2018.
Expansió internacional[modifica]
Des dels seus inicis, l'editorial s'interessà pel mercat llatinoamericà. El 1921, l'exportació suposava mès del 50% del volum de les vendes.
A la dècada del 1950 i 1960, comptava amb una xarxa d'oficines a l'Argentina, Colòmbia, Mèxic, Brasil i Xile. A la dècada del 1970, la situació econòmica a Amèrica Llatina va empitjorar, arribant a descencadenar una crisi econòmica. La seu de Mèxic era la que presentava millors resultats en comparació amb la resta de filials, resultant-ne l’única supervivent, i s'hi inaugurà un nou edifici a mitjans de la dècada del 1980. Finalment, coincidint amb l'edició de llibres en portuguès, s'obrí una oficina a Lisboa, a la que més tard va succeir una nova seu a Sao Paulo.
Fons[modifica]
El març del 2014 el fons de l'editorial fou dipositat a la Biblioteca de Catalunya, fruit de la donació que en va fer la família Gili. Actualment es troba en procés d'ordenació. La documentació lliurada, que abasta des de la fundació de l'editorial fins a l'any 1989, està integrada per més de 180.000 documents, majoritàriament cartes enviades i còpies de cartes trameses, però també contractes, factures, pressupostos o projectes editorials, així com en alguns casos liquidacions de drets d'autor. La documentació permet resseguir tota la història de l'empresa. Els documents es troben agrupats en onze sèries cronològiques, seguides per alguns blocs temàtics i es conserven en 307 capses d'arxiu, que ocupen uns 38 metres lineals.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Sendra, Eugènia «L'Editorial Gustavo Gili deixa l'edifici històric l'Eixample». Time Out, 09-07-2015.
- ↑ «El Departament de Cultura rep el fons de l'editorial Gustavo Gili». Generalitat de Catalunya, 05-03-2014 [Consulta: 8 març 2014]. Arxivat 2014-03-08 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-03-08. [Consulta: 8 març 2014].
Bibliografia[modifica]
- Gustavo Gili. Una historia, 1902-2012. Editorial Gustavo Gili S.L., 13 març del 2013.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Editorial Gustavo Gili |
- Editorial Gustavo Gili. Una història 1902 - 2012
- «Fons Editorial Gustavo Gili». Museu del Disseny de Barcelona.
- «Editorial Gustavo Gili. Fons històric (1902-1989)». Biblioteca de Catalunya.
- «Entrevista a Mónica Gili». Leer (revista), 19-02-2014.