Editorial Gustavo Gili

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióEditorial Gustavo Gili
Editorial Gustavo Gili.jpg
Dades base
Tipus entitat editorial
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata

L'editorial Gustavo Gili és una editorial fundada a Barcelona el 1902 per Gustau Gili i Roig. Va ser dirigida pel fundador entre 1902 i 1945, any en què va morir i va ser succeït pel seu fill, Gustau Gili i Esteve i posteriorment pel seu nét, Gustau Gili i Torra. Al morir aquest el 2008, la gestió de l'empresa va traslladar-se als seus fills Mònica i Gabriel Gili Galfetti.[1] L'editorial Gustavo Gili ha estat sempre dirigida pels membres de la família Gili que, tot i seguir una línia comuna marcada pel seu fundador, han aportat en cada període la seva marca personal, alhora que adaptaven la línia editorial a l'evolució dels temps. Les cartes i altres papers permeten de seguir aquesta evolució.[2] L'empresa està ubicada, des del 1960, en un edifici del carrer Rosselló, 87-89, obra de Joaquim Gili i de Francesc Bassó, ambdós del Grup R, que va rebre un premi FAD el 1961.

Història[modifica | modifica el codi]

L'editorial Gustavo Gili és una editorial fundada a Barcelona el 1902 per Gustau Gili i Roig, fill de Joan Gili Montblanch. Als seus inicis i sota la direcció del seu fundador, entre el 1902 i 1945, l'activitat de l'editorial es va caracteritzar per la publicació de llibres de temàtica diversificada, des de temes religiosos com herència de l'editorial del seu pare, fins a l'especialització en manuals tècnics i llibres de divulgació científica. Un exemple d'això en són el Manual del ingeniero químico (1932), publicat per l'Akademischer Verein Hütte de Berlín i l'Enciclopèdia de Química Industrial de Ullmann, amb 14 volums publicats el 1928. El 1926 l'Editorial Gustavo Gili va firmar el contracte amb Julio Casares per la publicació del Diccionari ideològic. Va ser la primera editorial a publicar les obres completes de Joan Maragall i de Narcís Oller. Tanmateix en aquesta època va publicar llibres de la bibliografia dins de la col·lecció Ediciones La Cometa (1930-1947). Al mateix temps, el 1931 Gustau Gili i Roig va firmar la seva participació Éditions de la Pléiade, gràcies a la relació professional i personal amb Jacques Schiffrin. En 1932 es va signar el contracte amb Ángel Valbuena Prat per la publicació de Historia ilustrada de las literaturas hispánicas e hispanoamericana, que posteriorment s'anomenaria Historia de la literatura española.

El 1945, després de la mort de Gustau Gili i Roig, l'empresa passa a ser dirigida pel seu fill Gustau Gili i Esteve. A Partir d'aquest any, l'editorial comença a alternar les edicions tècniques amb les edicions d'art i bibliofília, de la que n'és un bon exemple La Tauromaquia de Pablo Picasso (1959), amb qui la família Gili mantenia una relació d'amistat. Així mateix es va potenciar la publicació d'importants obres i col·leccions d'arquitectura, com El arte de proyectar en arquitectura (1942, 14a ed. el 2006), de Ernst Neufert. Gustau Gili i Esteve també va impulsar la col·lecció Ediciones Armiño ( 1940-1951). El 1935 s'incorpora el seu fill Gustau Gili i Torra, qui impulsarà mès endavant l'aparició de les Estampas de la Cometa (1960-1977) i les monografies de petit format Col·lecció Nova Òrbita (1965-1973). A finals dels anys 60, l'editorial començà a especialitzar-se en temes d'arquitectura per a posteriorment ampliar les seves publicacions amb edicions sobre disseny, fotografia i moda.

A partir del 1970 sota la direcció del seu nét, Gustau Gili i Torra, l'editorial s'especialitza gradualment en temes relacionats amb la cultura visual i dedica atenció tant als llibres universitaris de caràcter teòric com al llibre il·lustrat. El 1972, l’editorial començà a publicar llibres de disseny. Es van crear un gran nombre de col·leccions i l'empresa es posicionà com una editorial d'arquitectura i disseny de referència en l'àmbit hispà i a la resta del món. Per exemple, es van crear, entre altres coses, 4 col·leccions determinants per a la constitució de la cultura del disseny de l’editorial: Comunicació Visual (1972-1982), Punto y línea (1976-1985), Tecnología y sociedad (1978-1980) i GG Diseño (des de 1979), en les quals s'aprecia la influència del director gràfic de l'editorial, Yves Zimmermann, que va crear l'actual Logotip-GG-1973. Exemples d'aquestes col·leccions, són alguns d'aquests llibres: Diseño y Comunicación Visual (1973) de Bruno Munari, Teoría y Práctica del diseño industrial (1978), de Gui Bonsiepe, revelant la influència de la HfG d’Ulm, el ICSID i ICOGRADA a la Barcelona dels anys 60-70. També El Diseño industrial reconsiderado, de Tomás Maldonado o Los orígenes de la arquitectura moderna y del diseño, de Nikolaus Pevsner, El diseño como experiencia, de Mike Press i Rachel Cooper.

Les col·leccions Punto y línea i Comunicació Visual van marcar l'origen de la col·lecció FotoGGrafía (primera etapa: 1980-1986; segona etapa 2001-1009), amb la voluntat d'oferir publicacions especialitzades en aquest camp, a partir d'un format de disseny minimalista. Dins d'aquesta col·lecció es van publicar, per exemple, Fotografías. París 1920-1934 (1980), de Man Ray, La cámara lúcida (1982), de Roland Barthes, la serie Herbarium, de Joan Fontcuberta e Historia de la fotografía de Beaumont Newhall. Altres col·leccions rellevants que ha publicat l'editorial són Arquitectura i crítica (1969-1981), Ciència urbanística (1970-1980) i Biblioteca d'arquitectura (1974-1984), dirigida la primera per Ignasi de Solá-Morales i la segona pel seu germà Manuel de Solá-Morales, que van marcar el perfil de l'època en temes de teoria i crítica de l'arquitectura. On apareix el 1972 Complejidad y contradicción en arquitectura, de Robert Venturi i fora d'elles el 1980 El lenguaje de la arquitectura posmoderna, de Charles Jencks. A la col·lecció Biblioteca de arquitectura (1974-1984) pertanyen la traducció d'autors com Nikolaus Pevsner, el llibre de Hans H. Wingler sobre la Bauhaus (1975) i l'edició facsímil de la revista AC (1975). La col·lecció Catálogos de Arquitectura Contemporánea (1987-1999), oferia llibres sobre l'obra d’alguns arquitectes destacats pels seus interessants projectes, com la d'Eduardo Soto de Moura, Herzog & de Meuron, Espinet i Ubach i Lluís Clotet. El format de la col·lecció es va dissenyar també amb unes característiques innovadores.

GG edita la coneguda revista d'arquitectura 2G a partir del 1997, sota la direcció de Mònica Gili Galfetti i està concebuda com una revista trimestral, amb caràcter monogràfic que abarcarà temes mès generals i bilingüe. Als últims anys ha dedicat els seus números monogràfics a arquitectes com Jan de Vylder, Inge Vick i Jo Taillieu.

El 2008 mor Gustau Gili i Torra. Actualment l'empresa familiar la dirigeixen els seus fills Mònica i Gabriel Gili Galfetti. En aquesta última etapa s'han obert noves línies temàtiques vinculades a les matèries del catàleg tradicional, com el disseny de moda, la teoria de la fotografia i les noves tendències de l'art urbà. El 2013 l'editorial ha publicat el seu llibre commemoratiu Editorial Gustavo Gili, una historia. 1902-2012.[3] Amb l'aportació de diferents autors, aquest llibre ens mostra la trajectòria de l'editorial fent un recull dels esdeveniments i trets característics més significatius, així com les publicacions i col·leccions més destacades del seu catàleg. Actualment ofereix venda directa a través de la seva pàgina web,[4] que organitza ofertes i liquidacions periòdiques. Tenen més de 100 títols en format digital.

La marca GG està posicionada com editorial de prestigi tant en l'àmbit hispà com en la resta del món, principalment com editorial especialitzada en termes d'art, disseny, arquitectura, cultura visual, fotografia i moda.

Expansió internacional[modifica | modifica el codi]

Des dels seus inicis, sota la direcció de Gustau Gili i Roig, l'empresa mostra interès pel mercat llatinoamericà. El 1921, l'exportació suposava mès del 50% del negoci de l'Editorial Gustavo Gili. Als anys 50 i 60 l'editorial comptava amb una xarxa d'oficines a l'Argentina, Colòmbia, Mèxic, Brasil i Xile. A la dècada dels 70 la situació econòmica a Amèrica llatina va empitjorar arribant desencadenar una crisi econòmica. Així doncs, la seu de Mèxic era la que presentava millors resultats en comparació amb la resta de filials, resultant-ne l’única supervivent. A mitjans de la dècada de 1980, s'inaugurà un nou edifici per a la seu de Mèxic i s'obriren nous horitzons mitjançant la publicació en anglès i la distribució internacional. Finalment, coincidint amb l'edició de llibres en portuguès, s'obrí una oficina a Lisboa, a la que recentment ha succeït una nova seu a Sao Paulo. L'agost del 2013, la nova seu de GG al Brasil ha esdevingut notícia a La Folha de S. Paulo, el diari generalista de major tirada al Brasil. El catàleg editorial, en castellà, anglès i portuguès, es comercialitza i distribueix a través de les seus de Barcelona, Mèxic DF i Sao Paulo, i distribuïdors internacionals.

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Entrada de l'edifici
Entrada de l'editorial des de la primera planta
Pati de l'edifici

La seu actual de l'editorial, situada a Barcelona al carrer Rosselló, 87-89, s'ha transformat en un element emblemàtic de si mateixa.[5] L'edifici és un exemple de l'arquitectura catalana de la dècada del 1950, obra dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó entre el 1954 i 1960, membres del Grup R, creditor del premi del Foment de les Arts Decoratives (FAD) del 1961. També des del novembre del 2013 l'edifici de l'editorial forma part de l'inventari de la Documentation and Conservation of buildings, siters and neighbourhoods of the Modern Movement, mès popularment conegut sota les sigles DOCOMOMO,[6] com a reconeixement a la importància de l'edifici Editorial Gustavo Gili dins el patrimoni arquitectònic del Moviment Modern. Gili i Bassó representen una corrent connectada amb la tradició racionalista, tenint en compte els anys de la seva formació, la influència del GATCPAC, la revisió de l’obra de Cerdà, així com la influència d'Alberto Sartoris, Bruno Zevi, Nikolaus Pevsner o de Alvar Aalto i Frank Lloyd Wright com arquitectes contemporanis més analitzats. Amb l'edifici de l'Editorial Gustavo Gili, Gili i Bassó busquen compatibilitzar la construcció d'un edifici de serveis a l'interior d'una illa amb espais oberts i jardina per cobrir les activitats d'oficina i magatzem, descartant la producció.

Buit per on es tiraven antigament els sobres

"Gran dinamismo. Creciendo de dentro hacia afuera [...]. Efectivamente el edificio, a pesar d'estar en un patio interior, tiene fachadas, es decir, proyecciones al exterior de las distintas funciones interiores: entrada y vestíbulo, como fachada principal, pero también fachada íntima doméstica en el lado de dirección y luminosa y relajante junto al comedor colectivo [...]‘‘La dialéctica entre la concepción moderna del edificio que crece desde un núcleo espacial en todas direcciones tiene aquí que confrontarse con la problemática del interior de la manzana Cerdà...’’ [7]

El gener del 2016 es va fer públic que Amazon havia comprat l'edifici amb la intenció d'obrir una botiga física.

Fons[modifica | modifica el codi]

El març del 2014 el fons de l'editorial fou dipositat a la Biblioteca de Catalunya, fruit de la donació que en va fer la família Gili. Actualment es troba en procés d'ordenació. La documentació lliurada, que abasta des de la fundació de l'editorial fins a l'any 1989, està integrada per més de 180.000 documents, majoritàriament cartes enviades i còpies de cartes trameses, però també contractes, factures, pressupostos o projectes editorials, així com en alguns casos liquidacions de drets d'autor. La documentació permet resseguir tota la història de l'empresa. Els documents es troben agrupats en onze sèries cronològiques, seguides per alguns blocs temàtics i es conserven en 307 capses d'arxiu, que ocupen uns 38 metres lineals.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Editorial Gustavo Gili Modifica l'enllaç a Wikidata