El Mariner

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de cançóEl Mariner
Tipus cançó
Gènere Cançó popular
Llengua català
Modifica les dades a Wikidata
Lo mariner, part de Cants populars catalans col·leccionats per Francesch Pelay Briz i Candi Candi, Llibreteria de E. Ferrando Roca, Barcelona, 1866.

El Mariner és una cançó de temàtica amorosa, ja que és un diàleg entre una donzella i un mariner. Tot i que és de tradició catalana és coneguda arreu d'Europa, sobretot als pobles mariners. Tanmateix, també es canta a Escòcia. A Múrcia els nens la canten fent un joc dansat (ball rodó).

Aquesta cançó és una balada. Aquest gènere es caracteritza per la seva duració, que sol ser llarga. Normalment el tema que predomina és el narratiu o líriconarratiu, acompanyat de música majoritàriament sil·làbica, de ritme mesurat i en mode major. Aquest tipus de cançó s'utilitzava en diversos contextos: a l'interior de grups laborals agraris (sega, aplega d'olives, espellofades), fent camí cap al lloc de la feina, dintre de determinat tipus de tallers (tèxtils, costura), a casa (teixint, per fer dormir les criatures) o en ocasions festives (aplecs i fontades, matances, etc.)

El diàleg està dividit en unitats sempre de vuit síl·labes o menys i té una rima assonant. Tot i així també en trobem de 7 síl·labes com El rossinyol, de 10 (5+5: L'hereu Riera, Sant Ramon de Penyafort; 6+4: El fill del rei), d'11 (7+4: El mariner), de 12 (6+6: L'hostal de la Peira), entre d'altres.

Bibliografia[modifica]

Llibres on es pot trobar la cançó i fonts consultades:

  • A. Capmany. Cançoner popular, Mestres editora, SA. Barcelona 1980, pàgs. 41-44
  • P.Bohigas. Cançoner popular català, volum I, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1983, segona edició, pàg.71.
  • AAVV. Cançons per al poble. D'excursió, volum 4, Claret. Barcelona, pàgs. 82-83
  • F.Pelay. Cansons de la terra, volum I, llibreteria de E. Fernando Roca. Barcelona 1866, pàgs. 116-120
  • J. Maideu. Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes, Eumo. Barcelona 1994 segona edició, pàgs. 197-198.