Mite de la sobirania del consumidor

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El mite de la sobirania del consumidor és un concepte enunciat per l'economista John Kenneth Galbraith al llibre La societat opulenta (1958)[1] i que qüestiona el concepte de la sobirania del consumidor central en la ciència econòmica convencional davant de la creixent importància de les tècniques publicitàries.[2]

Galbraith argumenta que la demanda del consumidor ja no prové de les seves necessitats espontànies sinó que aquestes necessitats són creades i manipulades per les tècniques de marketing i publicitat.

Malgrat que això pugui semblar una obvietat i una evidència manifesta, la "sobirania del consumidor" és un element central de la teoria econòmica neoclàssica, i els economistes s'han negat durant molt temps a acceptar aquesta evidència, ja que la publicitat és un concepte difícil d'incorporar a la teoria econòmica. Una de les més importants conseqüències econòmiques que se'n deriven és que per a una societat, un major nivell de producció no implica necessàriament un major nivell de benestar, i qüestiona tota la teoria del creixement i del desenvolupament econòmic.[3]

Referències[modifica]

  1. El mito de la soberanía del consumidor de Dante A. Urbina
  2. Josep Maria Jordán Galduf. Entre global i local passant per Europa i la Mediterrània. Universitat de València, 2006, p.154. 
  3. Alejandro Mungaray Lagarda. La soberanía del consumidor: dime en qué gastas y te diré tu crisis. Universidad de la Baja California, 1995, p.175-178. 

Lectures[modifica]