Economia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portal

Portal: Economia

L'economia (del grec οίκος [oikos], 'casa', i νόμος [nomos], 'norma', per tant "administració de la llar")[1] és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos.

Torre de l'euro a Frankfurt, Alemanya

Una definició que explica la ciència de l'economia moderna és aquella proposada per Lionel Robbins, en el seu "Assaig sobre la Naturalesa i el Significat de la Ciència Econòmica" de 1932: "[economia és la] ciència que estudia el comportament humà com a relació entre els fins i els mitjans escassos que tenen usos alternatius."[2] D'altres, tanmateix, han proposat una definició més ampla de l'economia, atesa la seva aplicació en diversos camps que no són pas considerats tradicionalment com àrees econòmiques; per exemple, David Friedman, va definir l'economia com la manera d'entendre el comportament que comença amb la suposició que les persones tenen objectius i que tendeixen a triar la manera correcta per assolir-los.[3] La manera correcta d'assolir aquests objectius és la "racionalitat".[3] Així doncs, l'economia estudia la manera racional d'aconseguir algun objectiu en particular, sovint amb recursos escassos.

Tot i que no hi ha una definició universal de l'economia com a ciència social, és fàcil indicar quines són les preguntes que els economistes proven d'analitzar.[4] En primer lloc hi ha les preguntes de la microeconomia, com ara, analitzar les forces que determinen els preus dels béns i els serveis i dels recursos que els produeixen; és a dir, analitzar com es combinen els recursos en la producció i com és el que els compradors i els venedors s'encontren en un mercat.[4] Per altra banda, hi ha les preguntes de la macroeconomia, que s'enfoca en els agregats, com ara la renda d'un país, l'ocupació laboral o el flux d'inversió.[4] Tot i que aquestes són les dues branques principals de l'economia, els economistes s'enfoquen en un ample rang de problemes, la qual cosa ha donat lloc al sorgiment de diverses disciplines com ara l'economia del desenvolupament, l'economia del comportament, l'economia ambiental, etc. Els economistes basen llurs anàlisis en la lògica rigorosa i l'aplicació d'eines matemàtiques, com ara el càlcul diferencial, l'estadística, les equacions simultànies, i l'anàlisi de regressió.

Evolució del pensament econòmic[modifica | modifica el codi]

L'activitat econòmica ha estat present a la cultura humana i l'ha caracteritzada des del començament de la civilització. Des de l'Antiguitat, diversos estats i imperis desenvoluparen economies de mercat i comerç, alguns fent ús d'una moneda de mercaderia per a l'intercanvi de béns. D'altres crearen codis escrits per a coordinar les activitats econòmiques i regular la propietat privada i la taxació.[5] No obstant això, fou a finals de l'edat mitjana que començaren a sorgir alguns escrits que estudiaven l'economia, i el segle XVIII sorgí la primera anàlisi formal de l'economia amb la qual neix aquesta disciplina com a ciència social, en allò que es coneix com l'Economia Clàssica.

La teoria econòmica preclàssica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia Preclàssica

La teoria econòmica preclàssica agrupa tots els escrits, majoritàriament individuals, que s'enfocaren en algun problema econòmic del seu temps. En el món d'occident, aquests es poden agrupar en tres escoles:[6] l'escolasticisme, el mercantilisme i la fisiocràcia.

L'escolasticisme agrupa tots els primers escriptors que discutiren el funcionament de l'economia que es desenvolupava a l'Europa occidental del segle XIII al segle XVI, entre els quals, el més important fou Tomàs d'Aquino (c. 1225-1274).[6] El pensament escolàstic es pot entendre segons el context de la seva època, en una societat feudal en què començaven a sorgir les activitats econòmiques. La contribució dels escolàstics a la teoria econòmica moderna és petita, però rellevant. S'enfocaren principalment en les qüestions ètiques sobre la igualtat i la justícia del sistema econòmic i reconegueren que és el procés mateix d'intercanvi i els preus que n'emergeixen les coses per les quals s'hauria de jutjar una activitat econòmica.[6] Per altra banda, en una societat en què la propietat comunal era la "llei natural", pensament basat en el Nou Testament bíblic, Tomàs d'Aquino argumentà que la propietat privada no n'era una contradicció, ans era una "addició" a la llei natural dissenyada per al benefici de l'home.[6]

Port francès durant l'era del mercantilisme
Anne-Robert-Jacques Turgot

El mercantilisme fou l'escola de pensament dominant des del Renaixement fins als inicis de l'època moderna, abastant 250 anys, des de 1500 a 1750. Aquest fou un període de gran activitat econòmica a mesura que les societats passaven del feudalisme cap al comerç, creixien les ciutats com a centres econòmics i sorgien les nacions-estats.[6] La major part dels escrits del mercantilisme aparegueren a la Gran Bretanya,[7] i Thomas Mun pot considerar-se'n un dels principals escriptors, amb la seva obra pòstuma, "El Tresor mitjançant el Comerç Exterior" (1664).[7]

Durant aquest període hi hagueren molts escriptors, cadascun enfocats en temes molt variats. Però, en general, el pensament del mercantilisme es pot entendre en les seves suposicions: els mercantilistes assumien que la riquesa total del món era fixa; per tant, en el comerç entre nacions, l'increment en la riquesa i el poder econòmic d'una nació s'aconseguien necessàriament a expenses d'una altra.[6] És en aquest sentit que els mercantilistes s'oposaven a la importació de productes, però n'encoratjaven l'exportació. A més a més, els mercantilistes només s'interessaven de la riquesa nacional i no pas de la individual; la riquesa nacional, de fet, es basava en la pobresa de molts.[6] Advocaven pels salaris baixos, per tal de permetre avantatges competitius en el comerç internacional (i així incrementar la riquesa nacional), i perquè creien que els salaris superiors al nivell de subsistència causarien una reducció en l'esforç laboral.[6] Els mercantilistes també estudiaren el paper dels diners en la determinació del nivell general de preus.[6] Tot i així, no hi hagué cap escriptor que presentés un resum o un esquema de l'economia ideal, com ho faria Adam Smith posteriorment, sinó que cada mercantilista s'enfocava en una àrea o problema específic. El mercantilisme mateix, però, féu impossible la creació d'una teoria general de l'economia. En retrospectiva, els mercantilistes veien el sistema econòmic com un joc de suma nul·la; en què els guanys d'un partit requerien les pèrdues d'un altre.[8] Així doncs, qualsevol política que beneficiés un grup, per definició danyaria un d'altre, i no hi havia cap possibilitat que l'economia pogués utilitzar-se per maximitzar el "benestar" o el "bé comú".[6] Els escrits mercantilistes en general foren redactats per a racionalitzar algunes pràctiques específiques d'aleshores i no pas com a investigació de les millors polítiques per a l'economia.[9]

La fisiocràcia fou un moviment curt que sorgí a França al voltant del 1750, el qual proveí de perspectives analítiques importants de l'economia, per la qual cosa, la seva influència en el desenvolupament del pensament econòmic fou important.[6] Els fisiòcrates foren un grup de persones que creien que la riquesa de les nacions es derivava exclusivament del valor de l'agricultura o del desenvolupament de la terra. El moviment estigué principalment dominat per Anne-Robert-Jacques Turgot (1727–1781) i François Quesnay (1694–1774).[10] La contribució més significativa dels fisiòcrates fou llur èmfasi en el treball productiu, l'agricultura o la natura, com a font de riquesa nacional, a diferència del mercantilisme, que s'enfocava en la riquesa total basada el procés d'intercanvi. Per als fisiòcrates, només l'agricultura era capaç de produir excedents—més del que es pot consumir—a diferència de la manufactura, que a parer seu, era "estèril". Consideraven la producció de béns i serveis com a consum dels excedents agrícoles, mentre que l'economia moderna les considera activitats productives que afegeixen valor a la renda nacional. Entre les seves polítiques econòmiques més rellevants fou la idea que el govern no havia de posar cap control a l'economia la qual es podia regular per si mateixa; és a dir, el paper del govern era el de laissez faire: que deixés les coses per si soles.[6]

L'economia clàssica[modifica | modifica el codi]

Adam Smith

L'economia clàssica fou principalment una escola anglesa de pensament econòmic que s'originà a finals del segle XVIII amb els escrits d'Adam Smith i que continuà desenvolupant-se amb els escrits de David Ricardo i de John Stuart Mill.[4] Els estudis que se'n derivaren s'enfocaven en el creixement i la llibertat econòmiques, principalment en la idea del laissez faire i la lliure competència.[4] El terme, tanmateix, fou encunyat per Karl Marx.[11] L'economia clàssica marca l'inici de l'estudi rigorós de l'economia com a disciplina social.

La teoria econòmica clàssica inclou tres punts principals:[12]

  • llibertat econòmica: els mercats proveeixen de solucions automàtiques per resoldre el conflicte de l'escassesa; per tant, els clàssics afavoreixen els mercats lliures i desregulats, en què la llibertat individual produeix el benestar social. Per als clàssics la llibertat política i la llibertat econòmica estan perfectament unides;
  • el creixement econòmic: els clàssics s'esforçaven per descobrir quins factors o quines són les forces que determinen el creixement econòmic, entre els quals, el sistema de preus en l'assignació dels recursos;
  • laissez faire: els clàssics no creien que fos necessari la intervenció exterior en la regulació dels mercats; el mercat funcionaria bé per si mateix.

Per a Adam Smith, sovint considerat el pare de l'economia,[13] l'economia ideal era un sistema de mercat que es regulava a si mateix i que satisfeia automàticament les necessitats econòmiques de la població. Va descriure el mecanisme de mercat com una "mà invisible" que guia tots els individus que, en buscar els seus propis interessos, produeix el benefici màxim per a la societat sencera. Aquesta noció paradoxal estableix que els mercats competitius tendeixen a produir beneficis "socials" tot i derivar-se dels interessos "individuals".

David Ricardo

Tot i que Adam Smith fou el creador i líder de l'escola clàssic, David Ricardo establí la forma i els mètodes per a l'escola.[14] A diferència de Smith, que es preocupava d'estudiar les forces que determinen la riquesa de les nacions, Ricardo afirmava que el propòsit de l'economia era determinar les lleis que regulen la distribució de la riquesa.[15] Potser la seva contribució més important fou la teoria de l'avantatge comparatiu, un argument fonamental en favor del comerç lliure entre països i l'especialització. Ricardo argumentà que hi ha beneficis mutus en el comerç fins i tot si un dels partits (p. ex. un país ric en recursos o un artesà amb gran habilitat) és molt més productiu en totes les àrees possibles que no pas la seva contrapart (p. ex. un país pobre en recursos o un treballador sense habilitats), sempre que cadascú es concentrés en les activitats en las que té avantatge relatiu o comparatiu (que no pas absolut), i que tots els partits en tenen un.[16] Ricardo optava per una anàlisi abstracta i deductiva.[17] Fou un dels arquitectes més importants de l'escola clàssica.[17]

Finalment, John Stuart Mill es diferencià dels altres economistes clàssics en la seva visió de la inevitabilitat de la distribució de la renda produïda per un sistema de mercat. Mill assenyalà una diferència entre els dos papers dels mercat: l'assignació dels recursos i la distribució de la renda; el mercat podia ser eficient en la primera però no pas en la segona, per la qual cosa era la necessària la intervenció de la societat. Mill fou educat en la tradició del pensament de Ricardo, però en disconformitat amb les injustícies de l'economia capitalista.[18] Mill provà de combinar el liberalisme clàssic amb l'humanisme de la reforma social per a promoure una societat i una economia menys enfocada en els negocis i més enfocada en la millora de l'individu i la seva satisfacció.[18]

Marxisme[modifica | modifica el codi]

Karl Marx

L'economia marxista es derivà de l'obres de Karl Marx. El primer volum de l'obra de Marx, Das Kapital fou publicat en alemany el 1867. Marx s'enfocà en la teoria del valor-treball, la qual utilitzà per demostrar que sota el capitalisme, el proletariat o el treball era explotat pel capital.[19][20] La teoria del valor-treball sostenia que el valor d'alguna cosa era determinat pel treball que s'utilitzava en la seva producció.

Marx argumentà que el capitalisme, com els altres sistemes socioeconòmics, inevitablement produiria tensions internes que el portarien a la seva destrucció.[21] Així com el capitalisme havia reemplaçat el feudalisme, ell creia que el socialisme, al seu torn, reemplaçaria el capitalisme i produiria una societat sense estat i sense classes anomenat "comunisme pur". Això emergiria després d'un període de transició, la "dictadura del proletariat", també anomenat període de l'"estat dels treballadors" o de la "democràcia dels treballadors".[22][23]

L'economia neoclàssica[modifica | modifica el codi]

L'economia neoclàssica es formà entre 1870 i 1910. L'economia neoclàssica transformà l'economia clàssica en crear eines analítiques, entre les quals, l'anàlisi marginal, la qual és l'aplicació del càlcul diferencial al comportament de la llar o de l'empresa i la determinació del preu en el mercat.[24] És a partir de l'economia neoclàssica que s'inicià l'ús rigorós de les matemàtiques en l'anàlisi econòmica.[24] Una de les aplicacions més rellevants de l'anàlisi marginal fou la sistematització de la teoria de l'oferta i la demanda, les quals són els determinants conjunts del preu i la quantitat d'alguna cosa en un equilibri de mercat.

La transformació del pensament clàssic al neoclàssic fou un canvi en la perspectiva general de la teoria del valor. Anteriorment, per exemple, el valor d'un quilo de blat de moro, es pensava que depenia dels costos de la seva producció.[25] Però, aquesta perspectiva tenia problemes, entre els quals que els preus del mercat no reflectien sempre el "valor" del producte, tal com era definit, ja que les persones sovint estaven disposades a pagar més del que "valia".[25] Així doncs, les teories del valor clàssiques donaren pas, gradualment, a una perspectiva en què el valor s'associava amb la relació entre l'objecte i la persona que volia comprar-lo, entre el cost de producció i un "element subjectiu", és a dir, en allò que ara es coneix com l'"oferta" i la "demanda".[25]

L'anàlisi marginal estableix que els compradors volen maximitzar els seus guanys derivats del producte, incrementant-ne les compres fins que el guany aconseguit per unitat addicional es balanceja amb allò que han hagut de cedir per obtenir-lo. De manera similar, els productors produeixen unitats d'un bé fins que el cost per unitat addicional o marginal es balanceja amb els guanys que genera.[25] El valor del bé està relacionat amb els desigs il·limitats i les restriccions (l'escassesa); les tensions, o els problemes de decisió, es resolen en els mercats, on el preu és el senyal.[25]

Macroeconomia moderna[modifica | modifica el codi]

L'economia keynesiana[modifica | modifica el codi]

John Maynard Keynes

L'economia keynesiana es deriva de John Maynard Keynes, en especial, el seu llibre "La Teoria General de l'Ocupació, l'Interès i els Diners" (1936), el qual donà pas a la macroeconomia contemporània com a camp d'estudi independent..[26][27] El llibre s'enfocà en els determinants de la renda nacional a curt termini quan els preus són relativament flexibles. Keynes provà d'explicar, a detall teòric, perquè la desocupació del mercat de treball no podia corregir-se per si mateixa atesa la baixa "demanda efectiva", i perquè fins i tot la flexibilitat de preus i la política monetària eren inútils per a resoldre el problema. Aquesta anàlisi econòmica fou considerada "revolucionària".[28][29][30]

L'economia keynesiana és una teoria sobre les despeses totals de l'economia, és a dir, de la demanda agregada, i els seus efectes en la producció i la inflació.[31] Alguns postulats importants del keynesianisme són: [31]

  • la demanda agregada és influenciada per moltes decisions econòmiques, publiques i privades, i sovint el seu comportament és erràtic; entre les decisions públiques hi ha la política fiscal i la política monetària;
  • els efectes majors de la demanda agregada a curt termini es veuen en la producció i l'ocupació i no pas en els preus;
  • els preus, i en especial els salaris, responen lentament als canvis de l'oferta i la demanda, la qual cosa produeix sigui escassesa o excedents, en especial en la força laboral;
  • els períodes de recessió o depressió econòmiques són malalties i no, com en la teoria dels cicles de negocis, respostes eficients dels mercats quan no hi ha oportunitats atractives; el nivell d'atur típic, per tant, mai no és ideal
  • les polítiques d'estabilització han d'utilitzar-se per reduir l'amplitud dels cicles econòmics, en especial, per a contrarestar les recessions.

Monetarisme[modifica | modifica el codi]

El monetarisme fou la primera oposició al keynesianisme, moviment encapçalat per Milton Friedman.[32] Els monetaristes argumentaven que en el keynesianisme els diners no jugaven cap paper, ni tampoc conciserava els preus ni el nivell de preus o la inflació.[32] Per als monetaristes l'oferta de diners tenia un paper important en l'economia més enllà de només mantenir la taxa d'interès constant.[32] De les diferents posicions sobre si només els diners eren importants o si eren també importants, sorgí la Síntesi Keynesiana Neoclàssica IS-LM.

Economia després de la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

L'economia fou transformada després de la Segona Guerra Mundial amb l'ús de les matemàtiques en cada branca de la disciplina.[4] A més del càlcul diferencial, els economistes començaren a fer ús de l'àlgebra matricial, mitjançant la qual pogueren afegir una dimensió quantitativa al model general d'equilibri de l'economia.[4] Posteriorment, es començà a emprar la programació lineal a l'anàlisi de les activitats, amb la qual cosa seria possible l'aplicació de solucions numèriques als problemes industrials.[4] Finalment, també es començà a fer ús de les equacions diferencials. Totes aquestes eines matemàtiques en l'economia s'uniren en un treball empíric conegut com l'econometria, que inclou la teoria econòmica, la construcció de models matemàtics, i les proves estadístiques dels pronòstics o prediccions econòmiques.[4] A més de l'ús extens de les matemàtiques avançades, també s'incrementà l'interès en les causes de la riquesa de les nacions.[4] Amb això, es crearen disciplines com ara l'economia del desenvolupament, l'economia regional, l'economia urbana i l'economia ambiental.

La crítica radical[modifica | modifica el codi]

Durant els moviments socials i les revoltes estudiantils de la dècada de 1960 sorgí una crítica radical de l'economia: els crítics declaraven que l'economia s'havia tornat en una defensa de l'statu quo en unió amb el poder de l'elit, i que les tècniques marginals eren profundament conservadores.[4] Els crítics radicals advocaven per una visió revolucionària dels problemes socials, i l'abandonament de la concepció "sense valors" de l'economia com a ciència social, i que, per contra, busqués solucionar els problemes dels drets civils, la pobresa, l'imperialisme, la contaminació ambiental, entre altres.[4]

Estudi de l'economia[modifica | modifica el codi]

Un mercat a França

L'estudi econòmic es divideix en dues línies: l'economia positiva i l'economia normativa. Les declaracions positives són descriptives, les declaracions normatives són prescriptives.[33] És a dir, l'economia positiva és aquella que analitza, descriu i explica els fenòmens econòmics (el que hi és) i les relacions de causa i efecte; l'economia normativa, per contra, és aquella que incorpora judicis de valor (el que hauria de ser). Per exemple, l'economia positiva descriu l'efecte d'un increment en els impostos; l'economia normativa és aquella que declara si aquesta decisió és bona o dolenta. La major part de l'estudi de l'economia és positiu i només prova d'explicar com funcionen les coses.[33] Tot i així, els economistes sovint realitzen declaracions normatives, no com a científics socials, ans com a consellers polítics.[33]

Mètodes d'anàlisi[modifica | modifica el codi]

Com a ciència social, l'economia prova d'explicar de manera racional els fenòmens econòmics. Per fel-lo, els economistes fan ús de la inferència estadística.[4] Per a entendre els fenòmens, els economistes creen teories, les quals són "simplificacions deliberades de relacions el propòsit de les quals és explicar com funcionen aquestes relacions".[34] Una teoria econòmica és una simplificació de les relacions de variables amb la intenció d'explicar el funcionament d'alguna cosa en particular, per mitjà de l'abstracció. Les teories han de tenir una estructura lògica per a organitzar i analitzar les dades econòmiques, així com procedir de manera deductiva de les suposicions per a arribar a conclusions que, al seu torn, han de ser provades.[34]

En observar les diferents variables, els economistes poden veure-hi correlació; és a dir, que el valor d'una variable varia sistemàticament amb respecte els valors de l'altra. Tanmateix, la correlació no implica causalitat; per tant, els economistes fan ús de models econòmics per descriure, si hi ha, les relacions de causa i efecte entre dues variables. En termes generals, un model és una versió simplificada d'algun aspecte de l'economia sovint expressat mitjançant equacions o gràfiques.[34] Un model econòmic és una construcció teòrica que representa els processos econòmics segons un conjunt de variables i un conjunt de relacions lògiques i quantitatives entre elles. Com és el cas de les altres disciplines científiques, els models són estructures simplificades dissenyades amb la intenció d'il·lustrar processos complexos fent ús, en la majoria dels casos, de les matemàtiques.

Finalment, per construir aquests models, els economistes es basen en una suposició fonamental: la racionalitat.[34] Això vol dir, que qui pren la decisió (una persona, una empresa, etc.) mostra un comportament "racional". La racionalitat caracteritza aquelles decisions que són efectives per a l'assoliment dels objectius. Per exemple, en la microeconomia, les preferències d'un consumidor en particular es caracteritzen axiomàticament per formalitzar la suposició que el consumidor no només pot escollir alguna cosa, sinó que les seves eleccions són consistents.[35]

El problema econòmic i la frontera de possibilitats de producció[modifica | modifica el codi]

Un dels temes bàsics de l'economia és que els recursos, sense importar com d'abundants siguin, són sempre limitats, i per tant les persones han de prendre decisions. Tant els recursos naturals com els béns que es fabriquen a partir d'ells, són limitats—és a dir, hi ha escassetat. L'economia, per tant, examina les opcions disponibles per a les persones, famílies, societats, individus o nacions, atesos els recursos limitats i estudia la lògica de les decisions racionals que s'han de fer enfront de diferents alternatives que competeixen entre si. La decisió de tenir més d'alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d'alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d'oportunitat que es defineix com el valor de la següent millor alternativa que no es tria.[34]

Frontera de possibilitats de la producció

El problema econòmic es pot representar de manera gràfica per mitjà de la frontera de possibilitats de producció. Com a exemple es podria considerar un pagès que hagués de llaurar la terra per sembrar blat o blat de moro. Si sembrés blat sobre tota la seva terra, podria produir-ne quatre tones, si sembrés blat de moro podria produir-ne 6,5 tones. Tanmateix, si redueix la quantitat de blat a 3,0 tones, podria produir 3,8 tones de blat de moro; si redueix la quantitat produïda de blat a 2,0 tones, podria produir 5,2 tones de blat de moro; si redueix la quantitat a 1 tona de blat, podria produir 6,0 tones de blat de moro. Així doncs, de manera gràfica, la frontera de possibilitats de producció determina el nombre màxim de béns que es poden produir donat el càracter limitat dels recursos productius (o donada qualsevol altra restricció en els recursos productius) i una tecnologia o forma de produir determinada.[36]

Una frontera de possibilitats de producció sembre té un pendent negatiu creixent en termes absoluts, ja que els recursos són limitats. El pagès només podrà incrementar la seva producció de blat en augmentar la terra que hi dedica, però simultàniament reduirà la terra disponible per a la producció de blat de moro. Totes les combinacions per damunt o per sota de la frontera de possibilitats de producció són assolibles; les combinacions per sobre la frontera de producció no són factibles amb les recursos disponibles. El pendent de la frontera de possibilitats de producció representa, gràficament, el cost d'oportunitat. En general, el cost d'oportunitat s'incrementa en augmentar la producció del segon bé. Aquest principi es coneix com el principi dels costos creixents, tot i que hi ha excepcions a aquesta regla.

Si es produeix qualsevol combinació de productes en qualsevol punt de la frontera de possibilitats de producció, la producció és eficient, la qual cosa es defineix, econòmicament, com l'absència de pèrdues o de desaprofitament. Qualsevol punt dins i a l'esquerra de la frontera de possibilitats és ineficient, ja que hi ha prou recursos per a incrementar la producció sense desaprofitar els recursos disponibles.

Les societats, per tant, han de prendre tres tipus de decisions:[34]

  • com fer ús dels recursos de manera eficient;
  • quina combinació de productes produir; i
  • quina quantitat de recursos ha de distribuir a cada persona.

Aquestes decisions poden ser realitzades per un govern central, o sense cap direcció central per mitjà del sistema de preus del mercat.

L'oferta i la demanda[modifica | modifica el codi]

Representació gràfica de l'oferta (S), la demanda (D) el preu (P) i la quantitat (Q) de productes

Un mercat és un mecanisme o acord per mitjà del qual els venedors i els compradors poden intercanviar productes i/o serveis. L'oferta i la demanda descriuen les relacions de mercat entre els compradors i els venedors. El model de l'oferta i la demanda determina el preu i la quantitat que s'hi ven. Aquest model és fonamental per a l'anàlisi microeconòmica dels venedors i compradors i llurs interaccions en el mercat. També s'utilitza com a punt de partida per als altres models i teories econòmiques. Aquest model prediu que en un mercat competitiu el preu final serà aquell per mitjà del qual s'obtingui l'equilibri entre la quantitat de producte demanat pels consumidors i oferta pels venedors.

De manera estricta, el model s'aplica al tipus de mercat conegut com la competència perfecta en què cap comprador ni cap venedor tenen cap influència en el preu i el preu es coneix perfectament. La quantitat del producte que ofereix el venedor i la quantitat demanada pel consumidor depenen del preu del mercat del producte. La llei de l'oferta diu que la quantitat oferta està relacionada al preu de manera directament proporcional: si el preu del producte s'incrementa, el venedor n'oferirà més, ceteris paribus, és a dir, tota la resta de les variables es mantenen constants. La llei de la demanda és la relació inversa entre la quantitat demanada i el preu: si el preu del producte s'incrementa, el consumidor en demanarà menys, ceteris paribus.

Les lleis de l'oferta i la demanda estableixen que el preu i la quantitat d'equilibri del mercat es troben a la intersecció de l'oferta i la demanda: la quantitat oferta és igual a la quantitat demanada; és a dir hi ha equilibri. Si el preu d'un producte es troba sota l'equilibri, els consumidors en demanaran més del que hi ha al mercat, ja que n'hi ha escassesa. Si el preu del producte és superior al preu d'equilibri, els consumidors en demanaran menys, i els productors hauran de baixar-ne el preu, per eliminar l'excedent de producte del mercat.

La teoria de l'oferta i la demanda és un principi d'organització que explica els preus i les quantitats d'un bé que es venen i llurs canvis en una economia de mercat. En la teoria microeconòmica es refereix a la determinació del preu i la quantitat d'equilibri en un mercat de competència perfecta. Aquest model serveix com a fonament per a les altres estructures de mercat així com per a altres models i teories econòmiques.[37][38]

Cal aclarir que la competència perfecta no és l'únic mercat que existeix i que pot ser estudiat. Hi pot haver, també, altres tipus de mercats, com ara:

  • el monopoli: mercat en què només hi ha un sol venedor i molts compradors. En un sentit més ampli, altres configuracions possibles són el duopoli, en què els oferents o venedors són dos i l'oligopoli, en què els oferents o venedors són un nombre restringit.
  • la competència monpolística: mercat integrat per un gran nombre d'empreses petites que ofereixen productes diferenciats, és a dir, amb característiques que els separen dels altres per mitjà de les quals els venedors tenen un grau relatiu de control en els preus. Per exemple, en l'agricultura pot haver-hi molt poca diferenciació entre productes (una patata és una patata); en la manufactura, per contra, les empreses poden afegir o treure característiques d'un producte per a diferenciar-lo dels altres i així oferir-lo a un preu major (com ara un dentífric que a més té propietats per blanquejar les dents).

Branques d'estudi[modifica | modifica el codi]

L'economia es divideix en dues branques principals, la microeconomia i la macroeconomia. Hi ha altres disciplines d'especialització així com eines estadístiques i matemàtiques.

Microeconomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Microeconomia

La microeconomia examina el comportament econòmic i les eleccions dels agents econòmics (com ara les empreses i els individus) i llurs interaccions en la formació dels mercats, donada l'escassetat i la regulació governamental. Un mercat pot existir per a un producte o per als serveis d'un factor de producció. La teoria considera l'agregació de la quantitat demanada pels consumidors i la quantitat oferta pels venedors per cada unitat de preu per determinar com un mercat en particular aconsegueix l'equilibri o com és que el mercat canvia a través del temps, segons les lleis de l'oferta i la demanda. La microeconomia estudia les estructures de mercat, com ara la competència perfecta, el monopoli, el duopoli, l'oligopoli i la competència monopolística per determinar les implicacions del comportament sota aquestes estructures i l'eficiència econòmica. L'anàlisi s'obté a partir de la suposició de simplificació que el comportament dels altres mercats no és alterat; és a dir, és una anàlisi parcial d'equilibri. Una teoria d'equilibri general permet canvis en diferents mercats i agrega tots els mercats, incloent-hi llurs moviments i llurs interaccions cap a l'equilibri.[39][40]

En la microeconomia, la producció és la transformació d'entrades en sortides. És un procés econòmic que utilitza recursos per crear una mercaderia apta per ser intercanviada. Això pot incloure la manufactura, l'emmagatzemament, el transport i l'empaquetament. Alguns economistes defineixen la producció de manera general com a tota activitat econòmica que no sigui el consum. Veuen totes les activitats comercials tret de la compra final com un tipus de producció. La producció és un procés, i com a tal es produeix en el temps i l'espai. Com que és un concepte de flux, la producció es mesura en "velocitat de sortida per període de temps". Hi ha tres aspectes dels processos de producció, incloent-hi la quantitat de mercaderia prodïda, la forma de producte creat i la distribució temporal i espaial de la mercaderia produïda. El cost d'oportunitat expressa la idea que per cada elecció, el cost econòmic real és la següent millor oportunitat. S'ha de fer una elecció entre accions desitjables però mútuament exclusives. Se l'ha descrit com a expressió de "la relació bàsica entre escassetat i elecció.".[41] El concepte de cost d'oportunitat té un paper essencial en assegurar que els recursos escassos són utilitzats de manera eficient.[42] Per tant, els costos d'oportunitat no es limiten al cost monetari o financer; el valor real del producte al qual s'ha renunciat, el temps perdut, el plaer o qualsevol altre benefici que forneixi utilitat també s'han de considerar.

Macroeconomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Macroeconomia
Bitllets d'euro
Dona treballant a una fàbrica de Fort Worth, Texas

La macroeconomia és la branca de l'economia que estudia el comportament i estructura dels agregats d'una economia.[43][44] Els macroeconomistes volen entendre les variables que determinen les tendències agregades de l'economia amb un enfocament particular en la renda nacional, l'atur, la inflació, la inversió i el comerç internacional.[45] També estudia la política monetària i la política fiscal. Encara que la macroeconomia és una disciplina molt extensa, hi ha dues àrees de recerca emblemàtiques d'aquesta disciplina: provar d'entendre les causes i conseqüències de les fluctuacions de curt termini en la renda nacional (el cicle econòmic) i provar d'entendre els determinants del creixement econòmic a llarg termini (l'increment en la renda nacional). Els models macroeconòmics i llurs pronòstics són utilitzats pels governs i les corporacions globals per a desenvolupar i avaluar la política econòmica i les estratègies empresarials.

Els agregats d'una economia es poden realitzar a nivell local o regional, tot i que l'estudi macroeconòmic s'enfoca principalment en els agregats Estatals i la interacció entre els diversos Estats del món per mitjà del comerç internacional. L'economia d'un país o un Estat es mesura per mitjà de la producció total de béns i serveis durant un any. Aquest concepte es coneix com el Producte interior brut (PIB). Per a calcular el PIB es mesuren el consum, les despeses públiques o governamentals i la inversió. Si l'economia és oberta, s'ha d'incloure-hi la diferència entre el valors de les exportacions i les importacions. Una economia tancada, per contra, no permet l'intercanvi comercial amb altres regions.[46]

La producció total d'un Estat sovint es classifica en tres sectors:

  • el sector primari, es refereix tot el relacionat amb la transformació dels recursos naturals en matèria primera; inclou l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la mineria;
  • el sector secundari o industrial es refereix a totes les activitats industrials de transformació de la matèria primera per a crear productes finals; inclou la manufactura i la construcció, tot i que atesa la importància de la construcció, sovint es reporta de manera separada; i
  • el sector terciari o dels serveis es refereix a totes les activitats que proveixen un servei no tangible als consumidors finals; inclou la transportació, la distribució de béns, l'entreteniment, l'educació i d'altres.

Altres disciplines d'especialització[modifica | modifica el codi]

L'economia també es pot dividir en nombroses subdisciplines que no necessàriament pertanyen exclusivament a una de les dues branques de l'economia. Algunes d'aquestes subdisciplines són: economia internacional, economia laboral, economia del benestar, neuroeconomia, economia de la informació, economia dels recursos, economia ambiental, economia ecològica, economia administrativa, economia financera, economia del desenvolupament, geografia econòmica, història econòmica, economia del comportament i economia experimental.

Eines matemàtiques[modifica | modifica el codi]

L'economia, com a disciplina acadèmica, utilitza mètodes matemàtics a més dels mètodes literaris. L'economia es fonamenta en l'anàlisi rigorosa per mitjà dels mètodes quantitatius. L'economia matemàtica és l'aplicació dels mètodes matemàtics per representar una teoria econòmica o per analitzar els problemes proposats per l'economia. Inclou l'ús del càlcul i de l'àlgebra matricial. L'economia matemàtica permet la formulació i derivació de les relacions claus d'un model econòmic amb claredat, generalitat, rigor i simplicitat.

L'econometria és l'aplicació dels mètodes estadístics per analitzar les dades relacionades amb els models econòmics. Per exemple, una teoria pot proposar que una persona amb més educació, en termes mitjans, rebrà un salari superior que una d'altra que té menys educació, ceteris paribus. L'econometria, per mitjà de l'anàlisi de regressió multivariada estima la magnitud i la significança de la relació. L'econometria inclou també les relacions de les sèries temporals, les equacions simultànies i els diversos mètodes per pronosticar les variables futures.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Harper, Douglas (2001). "Economia". Online Etymology Dictionary. [Data de consulta: 27 d'octubre, 2007]
  2. Robbins, Lionel (1945). An Essay on the Nature and Significance of Economic Science. Londres, Regne Unit.
  3. 3,0 3,1 Friedman, David D (1990). Price Theory. An Intermediate Text. South-Western Publishing Co. Cincinnati, Ohio, Estats Units.
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 Economics. Encyclopedia Britannica. [Consulta:26 de gener de 2010]
  5. Com a exemple hi ha els sumeris que crearen els primers codis econòmics escrits. Charles F. Horne, Ph.D.. «The Code of Hammurabi : Introduction», 1915. [Consulta: 14 September 2007publisher=Yale University].
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 Landreth, Harry; Colander, David C. «Preclassical Economic Theory». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  7. 7,0 7,1 Magnusson, Lars G. «Mercantilism». A: Biddle, Jeff E.; Davis, Jon B.; Samuels, Warren J.. A Companion to the History of Economic Thought. Malden, MA: Blackwell Publishing, 2003. ISBN 0631225730. 
  8. Ekelund, Robert B.; Hébert, Robert F.. A History of Economic Theory and Method. New York: McGraw–Hill, 1975. ISBN 0070191433. 
  9. Landes, David S. The Unbound Prometheus: Technological Change and Industrial Development in Western Europe from 1750 to the Present. Cambridge: Cambridge University Press, 1997, p. 31. ISBN 0521094186. 
  10. Steiner, Phillippe (2003) Physiocracy and French Pre-Classical Political Economy in eds. Biddle, Jeff E, Davis, Jon B, & Samuels, Warren J. A Companion to the History of Economic Thought. Blackwell Publishing, 2003.
  11. Sowell, Thomas. On Classical Economics. Edició de Reimpressió. Estats Units d'Amèrica: Yale University Press, 2006. ISBN 978-0300126068. 
  12. Landreth, Harry; Colander, David C. «Adam Smith». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  13. Hoaas, David J.; Madigan, Lauren J.. «A citation analysis of economists in principles of economics textbooks». The Social Science Journal, 36, 3, 1999, pàg. 525–532. DOI: 10.1016/S0362-3319(99)00022-1.
  14. Reynolds, R. Larry. Classical School of Economics. An Outline. [Consulta: 22 de gener de 2010]
  15. Landreth, Harry; Colander, David C. «Ricardo and Malthus». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  16. Roberts, Paul Craig (2003-8-28), "The Trade Question", Washington Times
  17. 17,0 17,1 Ethier, Wilfred J. Modern Internacional Economics. Tercera. Estats Units d'Amèrica: Norton & Company, Inc., 1995 isbn=0-393-96311-X. 
  18. 18,0 18,1 Landreth, Harry; Colander, David C. «J.S. Mill and the Decline of Classical Economics». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  19. Roemer, J.E. (1987). "Marxian Value Analysis". The New Palgrave: A Dictionary of Economics, v. 3, 383.
  20. Mandel, Ernest (1987). "Marx, Karl Heinrich", The New Palgrave: A Dictionary of Economicsv. 3, pp. 372, 376.
  21. Baird, Forrest E.; Walter Kaufmann. From Plato to Derrida. Upper Saddle River, New Jersey: Pearson Prentice Hall, 2008. ISBN 0-13-158591-6. 
  22. Karl Marx: Critique of the Gotha Program (Marx/Engels Selected Works, Volume Three, p. 13-30;)
  23. In Letter from Karl Marx to Joseph Weydemeyer (MECW Volume 39, p. 58;)
  24. 24,0 24,1 Landreth, Harry; Colander, David C. «From Classical to Neoclasical Economics The Emergence of Marginal Analysis». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Weintrab, E. Roy. Neoclassical Economics The Concise Encyclopedia of Economics. [Consulta: 22 de gener de 2010]
  26. Keynes, John Maynard. The General Theory of Employment, Interest and Money. London: Macmillan, 1936. ISBN 1-57392-139-4. 
  27. Blaug, Mark (2007). "The Social Sciences: Economics," The New Encyclopædia Britannica, v. 27, p. 347. Chicago.
  28. Tarshis, L. (1987). "Keynesian Revolution", The New Palgrave: A Dictionary of Economics, v. 3, pp. 47–50.
  29. Samuelson, Paul A., and William D. Nordhaus (2004). Economics, p. 5.
  30. Blaug, Mark (2007). "The Social Sciences: Economics," The New Encyclopædia Britannica, v. 27, p. 346. Chicago.
  31. 31,0 31,1 Blinder, Alan, S. Keynesian Economics. The Concise Encyclopedia of Economics. [Consulta: 22 de gener de 2010]
  32. 32,0 32,1 32,2 Landreth, Harry; Colander, David C. «The Development of MOdern Marcoeconomics». A: History of Economic Thought. Segona. Estats Units d'Amèrica: Houghton Mifflin Company, 1989. ISBN 0-395-45691-6. 
  33. 33,0 33,1 33,2 Mankiw, Gregory (2008) "Principles of Economics"; Cengage Learning, 2008 ISBN 0324589972
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 Baumol, William J. i Blinder, Alan S. (1986). Economics. Principles and Policy. Microeconomics (3a ed). Orlando, Florida, Estats Units: Harcourt Brace Jovanovich.
  35. Jehle, GA i Reny, PJ (2006). Advanced Microeconomic Theory. Pearson Education. ISBN 8177581066
  36. [www.castellnoudigital.com/recursos/doc/document18780.pdf - Guia didàctica del llibre Economia de batxillerat]. Castellanou Digital. [Data de consulta: 19 de novembre, 2007]
  37. Baumol, William J. (2007). "Economic Theory" (Measurement and ordinal utility). The New Encyclopædia Britannica, v. 17, p. 719.
  38. Hicks, John Richard. Value and Capital. Londres: Oxford University Press. 2a edició, paper, 2001, 1939. ISBN 978–0198282693. 
  39. Blaug, Mark (2007). "The Social Sciences: Economics," Microeconomics, The New Encyclopædia Britannica, v. 27, pp. 347-49. Chicago. ISBN 0-85229-423-9
  40. Varian, Hal R. (1987). "microeconomics," The New Palgrave: A Dictionary of Economics, v. 3, pp. 461-63. London and New York: Macmillan and Stockton. ISBN 0-333-37235-2
  41. James M. Buchanan (1987). "Opportunity Cost", The New Palgrave: A Dictionary of Economics, v. 3, pp. 718–21.
  42. The Economist's definition of Opportunity Cost
  43. Barro, Robert J. (1997). Macroeconomics. Estats Units: Massachusets Institute of Technology.
  44. Blaug, Mark (2007). "The Social Sciences: Economics," The New Encyclopædia Britannica, v. 27, p. 345.
  45. Blaug,Mark (1985).Economic theory in retrospect. Regne Unit: Cambridge University Press . ISBN 0-521-31644-8
  46. Tres métodes de medis el PIB (en castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]