Lingüística

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
LINGÜÍSTICA
Lingüística teòrica
Fonètica
Fonologia
Lèxic
Morfologia
Sintaxi
Semàntica
Pragmàtica
Tipologia lingüística
Lingüística aplicada
Adquisició del llenguatge
Psicolingüística
Sociolingüística
Antropologia lingüística
Lingüística generativa
Lingüística cognitiva
Lingüística computacional
Lingüística descriptiva
Lingüística comparada
Etimologia
Estilística
Corpus lingüístic
Història de la lingüística

La lingüística és la ciència[1][2] que estudia la llengua natural.[3][4] Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en els vessants escrit i oral. En un sentit ampli la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, analitzant el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional en què aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals:

  • estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i a un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— és un estudi diacrònic que s'enfoca en la seva història i els canvis estructurals que ha patit;
  • estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen delimitar llurs constants universals;
  • estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la següent manera: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.

Dins del camp científic, un lingüista és un terme que s'utilitza per descriure algú que investiga sobre el terreny o empra metodologies pròpies de la lingüística per estudiar grups lingüístics o llengües en particular. En un sentit més popular, aquest terme també s'utilitza per referir-se a persones que parlen diversos idiomes amb fluïdesa.[5]

Filologia i lingüística[modifica | modifica el codi]

Amb anterioritat al segle XX, el terme "filologia", que apareix referenciat l'any 1716,[6] s'usava comunament per referir-se a la ciència del llenguatge, que llavors tenia predominantment un enfocament històric.[7] A partir de les aportacions de Ferdinand de Saussure en què feia èmfasi en la importància de l'anàlisi sincrònica, aquest ús del terme es va transformar,[8] i el terme "filologia" actualment s'utilitza per descriure l'estudi "de la gramàtica d'una llengua, la història i la tradició literària", especialment als Estats Units,[9] on no va ser mai tan popular com ho va ser en altres llocs en el sentit de considerar-la com la "ciència del llenguatge".[6]

Encara que el terme "lingüista", en el sentit d'un estudiant de la llengua, es remunta fins a l'any 1641,[10] el terme "lingüística" es troba documentat per primera vegada el 1847.[10] Ara és el terme habitual usat entre els especialistes per designar l'estudi científic del llenguatge.

Branques i especialitats de la lingüística[modifica | modifica el codi]

La lingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalesa del llenguatge humà. En relació amb això sorgeixen qüestions respecte la universalitat del llenguatge, la diversitat del llenguatge, o el procés d'aprenentatge humà dels idiomes, entre molts altres temes. Tots els éssers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la patologia, assoleixen la competència lingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una llengua signal-, que és la que s'usa dins l'entorn on creixen i es desenvolupen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentre que molts animals diferents dels éssers humans adquireixen els seus propis sistemes de comunicació, aquests animals no poden adquirir el llenguatge humà, tot i que alguns d'ells poden aprendre a respondre fent algun ús de la llengua o, fins i tot, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.[11]

Per tant, els lingüistes assumeixen que la capacitat d'adquirir i utilitzar el llenguatge és innata, fonamentada en el propi potencial biològic dels éssers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, però, pel que fa a la magnitud d'aquest potencial innat o al grau específic de domini del llenguatge, el grau en què aquestes habilitats innates són específiques del llenguatge. Alguns teòrics afirmen que hi ha un una elevada capacitat d'abstracció en el cervell humà, un conjunt molt gran d'ús de codis binaris, mentre que d'altres afirmen que la capacitat d'aprendre el llenguatge és un producte de la cognició humana en general. Existeix, però, un acord força generalitzat en relació a que no hi ha grans diferències genètiques subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquireix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'origen ètnic. No obstant això, investigacions recents suggereixen que fins i tot els febles biaixos genètics en els parlants, després de l'acció d'un determinat nombre de generacions, poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets lingüístics arreu del món.[12]

L'objectiu central de la lingüística teòrica és caracteritzar la naturalesa de l'habilitat o domini del llenguatge humà: explicar què és el que un individu coneix quan diu conèixer una llengua i explicar com és que els individus coneixen les llengües. Tots els humans (llevat dels casos patològics específics) assoleixen dominar almenys una llengua parlada en créixer amb cap necessitat aparent d'instrucció conscient. Altres espècies no són capaces de fer-ho. Per tant, els humans gaudeixen d'una propietat innata que els habilita per a parlar. No hi ha cap procés genètic responsable de la diferenciació entre llengües: els individus aprenen qualsevol llengua a què s'exposen de petits sense importar llur origen ètnic.

La lingüística teòrica sovint es divideix en camps d'especialitat separats i més o menys independents:

Fonètica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fonètica

La Fonètica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la realització dels fonemes en totes les alternatives analitzables. La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica. La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca. Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica. D'altra banda, l'estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica acústica o genèmica. Finalment, si s'orienta cap a la recepció de l'oient, és anomenada fonètica auditiva.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fonologia

La Fonologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Estableix quins són els fonemes d'una determinada llengua, és a dir, els sons distintius que serveixen com a trets bàsics per diferenciar unes paraules de les altres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seva constitució en síl·labes, mots, sintagmes i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal limitada per dues pauses, investigant alhora els trets (anomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un ús particular.[13]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Morfologia (lingüística)

La Morfologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia l'estructura interna dels mots. La morfologia estudia la faisó en què els morfemes es combinen per a formar els lemes, ja sigui per derivació (família lèxica) composició, flexió, redoblament o afixació.

Sintaxi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sintaxi

Part de la gramàtica tradicional que estudia les relacions o funcions dels mots en la frase o oració; donat que la combinació dels mots per a constituir les oracions pertany al camp concret i il·limitat de la parla resulta gairebé impossible d'estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles. L'únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l'estructuració de les oracions, que ja tenia en compte la gramàtica tradicional i que ha subratllat d'una manera especial la moderna gramàtica generativa. De la posició, la relació i la funció dels mots que poden constituir aquests elements sintàctics bàsics sorgeix llur classificació en les distintes categories gramaticals fonamentals, anomenades parts de l'oració.[14]

Semàntica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Semàntica

La Semàntica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. Analitza quins són els components del significat, com es transmet i la relació entre mots segons el que representen.

Estilística[modifica | modifica el codi]

Article principal: Estilística

L'Estilística és una escola crítica en lingüística i teoria de la literatura que analitza l'estil d'un text qualsevol, intentant determinar els trets formals emprats en relació a la intenció de l'autor i la resposta del públic. Així, considera la coherència i cohesió de l'escrit, l'estructura, els recursos literaris, el gènere a què pertany i les convencions que aquest l'imposa, el tipus de lèxic emprat i la mena de frases usades.

Pragmàtica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Pragmàtica

La Pragmàtica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquireix el context com a factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com la sociolingüística, la sociologia i la psicologia.

Anàlisi del discurs[modifica | modifica el codi]

Article principal: Anàlisi del discurs

L'Anàlisi del discurs és una disciplina particular de la lingüística que busca analitzar el discurs com un conjunt homogeni, és a dir, trascendir el nivell habitual d'anàlisi centrat en l'oració, i les seves relacions amb el context social. Així, estudia com està construït el text, quines inferències exigeix, com es relaciona amb discursos precedents però també la comunicació no verbal que l'acompanya i els papers socials dels interlocutors, que afecten al seu contingut.

Els temes que solen guiar les recerques són les relacions entre discurs i ideologia (dominant i oculta, incloent subtemes com el racisme, la visió de gènere i d'altres), poder i cognició.

Disciplines relacionades[modifica | modifica el codi]

Algunes de les disciplines relacionades o d'especialització de la lingüística són:

  • la lingüística del desenvolupament, l'estudi del desenvolupament de l'habilitat lingüística d'un individu, en especial l'adquisició del llenguatge durant la infantesa;
  • la lingüística històrica o lingüística diacrònica, l'estudi dels canvis de la llengua;
  • la psicolingüística, l'estudi dels processos cognitius i les representacions darrere l'ús de la llengua;
  • la lingüística clínica, l'aplicació de la teoria lingüística a l'àrea de la patologia de la parla i de l'aprenentatge de la llengua;
  • la neurolingüística, l'estudi de la xarxa neuronal i els processos cerebrals en la comunicació i l'organització de la llengua;
  • la biolingüística l'estudi dels sistemes de comunicació naturals i apresos en animals en comparació amb la llengua humana;
  • la lingüística computacional, l'estudi de les implementació de les estructures lingüístiques en els ordinadors; i
  • la lingüística aplicada, l'estudi de la llengua i els temes relacionats en la seva aplicació diària, en especial, les polítiques lingüístiques i l'educació o ensenyament d'una llengua.

Dintre de les aplicacions de la lingüística es pot citar l'ús de l'anàlisi del discurs per molts governs que tenen interès a verificar la nacionalitat reclamada pels sol·licitants d'asil i que no presenten la documentació necessària per a poder provar la seva afirmació.[15] Això sovint pren la forma d'una entrevista personal que es realitza en un departament d'immigració. Segons el país, aquesta entrevista es porta a terme en la llengua materna del sol·licitant d'asil a través d'un intèrpret, o en una llengua franca internacional, com pot ser l'anglès.[15] A Austràlia s'utilitza el primer mètode, mentre que Alemanya es fa servir el de la llengua franca; en canvi, als Països Baixos s'utilitza qualsevol dels dos sistemes en funció de la llengua en qüestió. Les conclusions finals de l'anàlisi lingüístic pot tenir un paper crític en la decisió del govern sobre l'estatut de refugiat que ha sol·licitat asil.[15]

Història de la lingüística[modifica | modifica el codi]

La lingüística, estudi sistemàtic de la llengua, va nàixer a l'Índia amb l'anàlisi del sànscrit. Es van formar moltes escoles a partir del segle VIII abans de Crist que van tenir una gran activitat durant molts segles i així la gramàtica de Panini esdevingué prescriptiva.

A l'Orient mitjà, el lingüista persa Sibawayh va fer una descripció detallada i professional de la llengua àrab el 760, a la seva obra colossal: Al-kitab fi al-nahw (الكتاب في النحو, el llibre de gramàtica).

A Europa el lingüista més important va ser el teòric Wilhelm von Humboldt, que va establir la tipologia lingüística, és a dir, els tipus de llengües, i va destacar el caràcter propi que té cada llengua i la influència d'aquesta en el pensament. Altres autors importants del segle XIX van ser Jacob Grimm, que va idear el principi del canvi consonàntic que es coneix com a la llei de Grimm; Karl Verner, que el 1822 va descobrir la "llei" que es dirà després la llei de Verner; August Schleicher, que va crear la "Stammbaumtheorie", i Johannes Schmidt, que va desenvolupar la "Wellentheorie" ("model d'ona") el 1872. Aquests autors seguien el model positivista de les ciències naturals.

Al darrer terç de segle apareixen els neogramàtics que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la lingüística de les ciències naturals i la situen en la psicologia i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el psicòleg Wundt, Gabelentz, etc.

Ferdinand de Saussure és el principal fundador de la lingüística estructural moderna, considera la llengua com un sistema de signes, i estableix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell sorgeixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

A Amèrica destaquen dos corrents: el culturalista, amb Edward Sapir, capdavanter a la lingüística estructural americana, que va ser un dels principals que van explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seva metodologia va exercir una influència cabdal sobre els seus successors. I el corrent formalista iniciat per Leonard Bloomfield, fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de Noam Chomsky, desenvolupada sota la direcció del seu professor Zellig Harris, inspirada en la informàtica, i que va esdevenir el model dominant a partir dels anys '60 fins als '80. A partir dels '90 s'imposa la lingüista cognitiva, amb autors com Lakoff i Langacker.

Famílies lingüístiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Famílies lingüístiques

Una família lingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que per diversificació dialectal va donar lloc a diferents llengües, normalment inintel·ligibles entre si.

Els lingüistes han agrupat en diverses famílies lingüístiques les llengües del món atenent criteris de similitud en la forma i el significat.[16]

  • Indoeuropeu
  • Uralo-iukaghir
  • Altaic
  • Ainu, japonès, coreà
  • Guiliak
  • Chukotia
  • Esquimo-aleuta
  • Caucàsic
  • Afroasiàtic
  • Nilo-saharià
  • Nígero-kordofanès
  • Khoisan
  • Dravídic
  • Sino-tibetà
  • Austroasiàtic
  • Daic
  • Austronèsic
  • Indo-pacífic
  • Australià
  • Amerindi
  • Llengües aïllades
    • Euskera
    • Ket
    • Buruixaski
    • Nabali
    • (Ainu)
    • (Iukaghir)
    • (Guiliak)

El conjunt de les famílies lingüístiques agrupa prop de 7.000 llengües vives actuals.[17] Segons el seu origen geogràfic la distribució lingüística es considera:

Distribució de les llengües per àrea d'origen
Àrea Llengües "vives" Percentatge
Àfrica 2.110 30,5%
Amèrica 993 14,4%
Àsia 2.322 33,6%
Europa 234 3,4%
Pacífic 1.250 18,1%
TOTAL 6.909
Nota: Una llengua viva es defineix, en aquesta taula, com aquella que té almenys un parlant pel qual aquesta és la seva primera llengua. Una llengua que es parla en més d'un país és considerada en l'àmbit del seu país primari.
Font: Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia

Escoles lingüístiques[modifica | modifica el codi]

Antimentalisme[modifica | modifica el codi]

Concepció que predominava en la lingüística del final del segle XIX i del començament del XX. Pot ésser resumida en les tres tesis següents:[18]

  • L'aprenentatge del llenguatge és un procés d'habituació i de condicionament per repetició
  • Els parlants d'una llengua no tenen cap consciència dels recursos de què fan ús, és per això que els canvis, particularment el canvi fonètic, procedeixen d'una manera cega i sense trobar cap resistència
  • El lingüista que estudia una llengua no es pot deixar guiar pels judicis dels parlants, i ha de descobrir ell tot sol i des de fora el sistema de la llengua.

Estructuralisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Estructuralisme

Corrent de la lingüística que concep les llengües com a conjunt d'elements interrelacionats. L'estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia (1928) i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga (1929) pel grup de lingüistes que formaven part de l'anomenat Cercle Lingüístic de Praga i que s'inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay.[19]

El moviment, que proliferà aviat en tot un grapat d'escoles (Cercle Lingüístic de Copenhaguen, Escola de Nova York, etc). Si per als neogramàtics la lingüística era història de la llengua, per als estructuralistes és sobretot la descripció d'una llengua ara i aquí.[19]

L'estructuralisme proposa el relacionisme(no interessa el fet, sinó les relacions entre els fets, el sistema),el funcionalisme (segons l'anomenat principi estructural del sistema fonològic, les unitats de la llengua es defineixen per La seva funció en el cos de la llengua).[19]

Gramàtica generativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gramàtica generativa

Tendència de la lingüística iniciada per Noam Chomsky el 1957 (en el seu llibre Syntactic Structures) i entesa com a reacció enfront de l'estructuralisme de l'escola de Bloomfield. Segons Chomsky, l'estudi de l'actuació —l'anàlisi del corpus lingüístic— no permet el coneixement del sistema en el qual aquella es basa. Per això afegeix a l'estudi del corpus lingüístic la introspecció que l'escola de Bloomfield rebutjava i en la qual el lingüista és el seu mateix informant. Chomsky parteix de la frase com la màxima unitat lingüística. La gramàtica d'una llengua conté un sistema de regles que permet de formar —generar— el conjunt de totes les frases possibles en aquesta llengua, i el seu domini és de la competència del parlant; el conjunt de totes les frases que hom pot generar en una llengua és infinit. Un sistema finit de regles permet al parlant de generar un nombre infinit de frases i de comprendre-les, fins i tot aquelles que encara no ha sentit mai.[20]

Lingüistes importants[modifica | modifica el codi]

Els germans Grimm
(Jacob i Wilhelm)
Categoria principal: Lingüistes

Centres de recerca lingüística[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Lingüística

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fromkin, Victoria; Bruce Hayes; Susan Curtiss, Anna Szabolcsi, Tim Stowell, Donca Steriade. Linguistics: An Introduction to Linguistic Theory. Oxford: Blackwell, 2000, p. 3. ISBN 0631197117. 
  2. Martinet, André. Elements of General Linguistics. Tr. Elisabeth Palmer (Studies in General Linguistics, vol. i.). London: Faber, 1960, p. 15. 
  3. Halliday, Michael A. K.; Jonathan Webster. On Language and Linguistics. Continuum International Publishing Group, 2006, p. vii. ISBN 0826488242. 
  4. Greenberg, Joseph. «Linguistics and ethnology». Southwestern Journal of Anthropology, 4, 1948, pàg. 140–47.
  5. «Linguist». A: The American Heritage Dictionary of the English Language. Houghton Mifflin Harcourt, 2000. ISBN 978-0395825174. 
  6. 6,0 6,1 Online Etymological Dictionary: philology
  7. McMahon, A. M. S.. Understanding Language Change. Cambridge University Press, 1994, p. 19. ISBN 0-521-44665-1. 
  8. McMahon, A. M. S.. Understanding Language Change. Cambridge University Press, 1994, p. 9. ISBN 0-521-44665-1. 
  9. A. Morpurgo Davies Hist. Linguistics (1998) 4 I. 22.
  10. 10,0 10,1 Online Etymological Dictionary: linguist
  11. "Animal Language Article" a Santafe.edu
  12. Dediu, D. & Ladd, D.R. (2007). "Linguistic tone is related to the population frequency of the adaptive haplogroups of two brain size genes", ASPM and Microcephalin, PNAS 104:10944-10949; el sumari es pot consultar següent enllaç. (en anglès)
  13. «fonologia» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].
  14. «sintaxi» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].
  15. 15,0 15,1 15,2 Eades, Diana. «Applied Linguistics and Language Analysis in Asylum Seeker Cases». Applied Linguistics, 26, 4, 2005, pàg. 503–526. DOI: 10.1093/applin/ami021.
  16. JUNYENT, C. (1989),Les llengües del món. Ecolingüística. Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal Empúries, 38)
  17. Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia.
  18. «Antimentalisme» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].
  19. 19,0 19,1 19,2 «estructuralisme» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].
  20. «gramàtica generativa» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 d'agost de 2010].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lingüística