Política

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a realitzar una acció en un grup determinat. Aquesta noció precedeix la societat humana. Es tracta de "les relacions socials que involucren l'autoritat o el poder,[1] i fa referència a la regulació d'una unitat política,[2] i als mètodes i les tàctiques utilitzades per a formular i aplicar polítiques.[3] També pot ser entesa com l'activitat dels que procuren obtenir el poder, retenir o la intimidació a un fi que es vincula al bé o amb l'interès general o del poble.[4]

Tot i que s'aplica habitualment als governs, el comportament polític també s'observa en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i d'altres. La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups.

Les ciències polítiques són la disciplina de les ciències socials que estudien el comportament polític i que examinen l'adquisició i l'aplicació del poder, així com l'habilitat per imposar la voluntat d'una persona o un grup sobre una altra. Els acadèmics d'aquesta disciplina són els politòlegs. Els politòlegs analitzen les eleccions, l'opinió pública, les activitats institucionals (com operen els cossos legislatius i la importància relativa de les diverses fonts del poder polític), les ideologies dels grups polítics, i la forma en què els polítics exerceixen la seva influència.

Conceptes bàsics[modifica | modifica el codi]

Hi ha una sèrie de conceptes bàsics que afecten a la política, determinant la seva orientació i classificació:

  • Poder: l'habilitat humana per a treballar en conjunt.
  • Autoritat: l'habilitat per fer complir les lleis; per exigir obediència, per mandar, per determinar o per jutjar.
  • Govern: el cos o organització que té l'autoritat per crear i fer complir les lleis.
  • Legitimitat: l'atribut del govern es guanya a través de l'adquisició i l'ús del poder d'acord amb els estàndards reconeguts o preestablerts (per exemple, els sistemes electorals)
  • Sobirania: l'habilitat del govern per exercir el control governamental sobre el seu territori de manera independent de qualsevol influència exterior.
  • Ideologia: Manera de pensar que influeix en la presa de decisions polítiques.

Sistemes polítics de govern[modifica | modifica el codi]

Filosofies polítiques de govern[modifica | modifica el codi]

  • Anarquisme: L'anarquisme (del grec αν-,an-, "no", i αρχω, arkho, "poder") és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig de l'estat i qualsevol forma d'autoritat o jerarquia que coarti tant de forma física, mental com espiritual la llibertat total o parcial de l'individu.[5]
  • Democràcia: La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, on la titularitat del poder polític resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup. La democràcia consisteix, per tant, en una forma d'organització de la vida pública mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que atorguen legitimitat als representants escollits. La democràcia neix a l'Antiga Grècia a partir de la classificació de les formes de govern realitzada per Plató i Aristòtil que la consideraven com el govern de la multitud per part de Plató i dels més per Aristòtil.[6]
  • Feixisme: El feixisme és una ideologia i un moviment polític sorgit a l'Europa d'entreguerres (1918-1939). El terme feixisme prové de l'italià fascio ( 'Feix romà'), i aquest alhora del llatí fasc (plural de fascis). El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista,[7][8] mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes i violents contra els que es defineixen com a enemics i culpables dels seus mals mitjaçant l'aparell de propaganda. Prové d'un component social interclassista (El nazisme parlava de nacionalsocialisme), i una negació a ubicar en l'espectre polític (esquerres o dretes), malgrat la ciència política sempre l'ha situat a l'extrema dreta.[9] o bé l'identifiqui com una variant xovinista del socialisme d'Estat.[10]
  • Gerontocràcia: forma de govern oligàrquic en què una entitat és governada per líders que són els més ancians que la majoria de la població adulta.[11]
  • Meritocràcia: filosofia en què el govern està basat en l'habilitat (mèrit) del governant i no pas en la seva riquesa o en altres característiques relacionades amb la seva posició social. La definició més comuna de la meritocràcia conceptualitza el mèrit en termes de competència provada i la capacitat, i el més probable, sol ser mesurat per proves estandarditzades com el coeficient d'intel·ligència.[12] En el govern o en altres sistemes d'administració, la meritocràcia, en un sentit administratiu, és un sistema de govern o qualsevol altra administració (per exemple, administració d'empreses) en la qual les responsabilitats s'assignen a les persones en base als seus mèrits, és a dir, la intel·ligència, les credencials i l'educació, determinats mitjançant avaluacions o exàmens.[13]
  • Matriarcat: El matriarcat és una forma d'organització social en què el poder recau sobre les dones i especialment sobre les mares de la comunitat. El terme "ginecocràcia" s'utilitza per referir-se específicament al govern de les dones.[14]
  • Oclocràcia: govern de la multitud, de la turba, o la intimidació de les autoritats constitucionals. La Oclocracia, terme que prové del grec ὀχλοκρατία okhlokratía i del llatí ochlocratia, segons la visió aristotèlica clàssica és una de les tres formes específiques de degeneració de les formes pures de govern, en concret de la politeia. A vegades el terme es confon amb tirania de la majoria atès que estan íntimament relacionats. Etimològicament, la democràcia és el govern del poble que amb la voluntat general legitima al poder estatal, i l'oclocràcia és el govern de la multitud, és a dir, la multitud, massa o gentada és un agent de producció biopolítica que a l'hora d'abordar assumptes polítics presenta una voluntat viciada, confusa, injuiciosa o irracional, pel que manca de capacitat d'autogovern i per tant no conserva els requisits necessaris per ser considerada com poble.[15] En l'edat moderna, s'ha relacionat amb el concepte d'Anarquia.
  • Panarquia: és una filosofia política que aboga per la coexistència pacífica de tots els sistemes polítics, fent èmfasi en el dret de tot individu a afiliar-se lliurement i sortir de la jurisdicció de qualsevol govern que escullin, sense veures obligats a canviar la seva actual localització.[16] No hi hauria un govern central pel fet que cada persona triaria el seu propi estil de govern, i cada un d'aquests governs podrien treballar en conjunt com un tot per a tots en forma d'un "govern en xarxa".[17] En cas de conflictes entre individus sota diferents governs es proposa el Dret internacional per a solucionar-los.
  • Patriarcat: En la seva derivació etimològica (del llatí pater, el pare), el «domini del pare», o el dret del pare. Qualsevol forma d'organització social en què els valors, normes i formes de comportament determinants per al desplegament de les relacions socials són establerts i controlats pels majors, els pares, en qualitat de caps de família. Un exemple d'organització d'aquest tipus va ser, en l'antiguitat, la societat romana. En etnologia, designa la influència privilegiada dels membres mascles en la societat, de forma que en ella predominen la «patrilinealitat» (l'herència material i l'estatus passa del pare als fills), i la «patrilocalitat» (es viu al lloc de procedència del pare) i els homes decideixen en les qüestions més importants de la vida social.[18]
  • Plutocràcia: La plutocràcia (del grec πλουτοκρατία, Ploutos 'riquesa' i kratos 'govern') és una síntesi crítica de la democràcia, del sufragi universal i del parlamentarisme, podent enunciar-se com un sistema de govern en què el poder el posseeixen els que posseeixen les fonts de riquesa. La plutocràcia es va implementar poc després de la destrucció del poder reial per la força bruta, i amb disfressa de democràcia.[19]
  • Teocràcia: La teocràcia (del grec θεός, theós, 'déu' i κράτος, krátos, 'poder, govern': «govern de Déu») és una forma de govern en la qual els líders governamentals coincideixen amb els líders de la religió dominant, i les polítiques de govern són idèntiques o estan molt influïdes pels principis de la religió dominant. Normalment el govern afirma governar en nom de Déu o d'una força superior, tal com especifica la religió local.[20]

Formes d'organització político-econòmiques[modifica | modifica el codi]

Sistemes d'organització política moderns[modifica | modifica el codi]

Article principal: Forma de govern

República[modifica | modifica el codi]

Article principal: República

La República (del llatí RES PVBLICA, «la cosa pública, la cosa pública»), en sentit ampli, és un sistema polític que es fonamenta en l'imperi de la llei (constitució) i la igualtat davant la llei com la forma de frenar els possibles abusos de les persones que tenen més poder, del govern i de les majories, amb l'objecte de protegir els drets fonamentals i les llibertats civils dels ciutadans, dels quals no es pot sostreure mai un govern legítim. Al seu torn la república escull a qui han de governar mitjançant la representació de tota la seva estructura mitjançant el dret a vot. L'electorat constitueix l'arrel última de la seva legitimitat i sobirania. Moltes definicions, com la d'Encyclopædia Britannica de 1922, ressalten també la importància de l'autonomia i del dret (incloent els drets humans) 1 com a parts fonamentals per a una república. No ha de confondre república amb democràcia, car al · ludeixen a principis diferents, la república és el govern de la llei mentre que democràcia significa el govern del poble, del grec, Dimokratia (Donem (Poble) i Kratos (Estat, referint-se a sobirania en aquest cas ).[21]

  • Presidencialisme: S'anomena república presidencialista o sistema presidencial a aquella forma de govern en què constituïda una República, la Constitució estableix una divisió de poders entre el poder legislatiu, poder executiu, poder judicial i el Cap de l'Estat, a més d'ostentar la representació formal del país, és també part activa del poder executiu, com a Cap de Govern. Exercint, doncs, una doble funció perquè li corresponen facultats pròpies del Govern, sent triat de forma directa pels votants i no pel Congrés o Parlament. La república democràtica presidencialista més coneguda en la història contemporània és Estats Units. El president és l'òrgan que ostenta el poder executiu mentre que el poder legislatiu ho sol concentrar el congrés, sense perjudici de les facultats que en matèria legislativa posseeix el president.[22]
  • Semipresidencialisme: El sistema semipresidencialista, semipresidencialisme, democràcia semipresidencialista o república semipresidencial, és un sistema d'organització política parlamentària en què el primer ministre i el president són participants actius de les funcions diàries del govern. Difereix del sistema parlamentari atès que el president és elegit per vot popular i no és només una figura representativa cerimonial. Per altra banda, difereix del sistema presidencialista atès que existeix el concepte de primer ministre, el qual té responsabilitats davant de la branca legislativa del govern.[22]
  • Parlamentarisme: Un sistema parlamentari, democràcia parlamentària o parlamentarisme, és un sistema d'organització polític en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, sovint expressat per mitjà d'un vot de confiança. Per tant, no hi existeix una clara separació de poders entre les branques legislativa i executiva ni el sistema de verificació i balança comú del presidencialisme. No obstant això, el sistema parlamentari té més flexibilitat i capacitat de resposta que no pas el presidencialisme. Com a sistema democràtic, en la democràcia parlamentària la sobirania popular està representada per diputats i/o senadors, elegits en eleccions lliures i periòdiques, que exerceixen la seva funció legislativa en el marc d'un parlament.[22]

Monarquia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Monarquia

La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingut poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.[23]

    • Monarquia constitucional: Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat. Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic.
    • Monarquia absoluta: En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d'ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Encara que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d'aquests tipus de règims una autonomia relativa en relació amb el sobirà - a diferència dels poders executiu i legislatiu,,,, que per definició són el sobirà en persona - el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.
  • Règim militar:Una dictadura militar és una forma de govern autoritari en la qual, en major o menor grau, les institucions executives, legislatives i jurídiques són controlades per les forces armades que impedeixen qualsevol forma de control democràtic. Solen originar-se com a conseqüència de la supressió del sistema de govern existent fins llavors després d'un pronunciament militar o cop d'estat. Les dictadures militars generalment han justificat la seva presència en el poder com una manera de portar l'estabilitat política per a la nació o de rescatar-la de l'amenaça de "ideologies perilloses". Els règims militars tendeixen a retratar-se com independents, com un partit "neutral" que proporciona una adreça interina apartidista en èpoques de l'agitació, alhora que presenten als polítics civils com corruptes i ineficaços.

Altres conceptes[modifica | modifica el codi]

  • Política ficció: actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.
  • Política professional: Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.
  • Càrrec de confiança: Tot i que la seva legislació i definició varien en funció dels estats, podrien considerar que un càrrec de confiança és un treballador eventual el que, en virtut de nomenament i amb caràcter no permanent, només realitza funcions expressament qualificades com de confiança o assessorament especial, sent retribuït amb càrrec als crèdits pressupostaris consignats per a aquesta finalitat.[24]

Sistemes electorals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema electoral

Un sistema electoral està conformat per una sèrie de regles per mitjà de les quals els votants poden expressar llurs preferències, les quals, de manera agregada, defineixen un resultat final. L'estudi dels sistemes electorals és la teoria del vot, una subdisciplina de les ciències polítiques, de l'economia o de la matemàtica. Alguns conceptes bàsics dels sistemes electorals són:

  • Escrutini uninominal majoritari: mètode d'elecció popular en què el guanyador és el candidat que obtengui la majoria relativa dels vots.
  • Escrutini proporcional plurinominal: mètode d'elecció popular en què el percentatge de vots que reben els partits polítics determina el nombre de seients que els són assignats a les assemblees legislatives o parlament.
  • Representació proporcional mixta: és un sistema electoral similar als sistemes de representació proporcional, però, que inclou un nombre específic (i fins i tot major) de diputats electes per majoria relativa.

Organitzacions polítiques[modifica | modifica el codi]

Partit Polític[modifica | modifica el codi]

Un partit polític és una organització política que s'adscriu a una ideologia determinada i/o representa algun grup en particular amb l'objectiu de participar en algun tipus d'elecció o sufragi. També es poden formar entorn algun tema d'interès especial o d'una persona concreta. Els partits polítics en democràcia solen informar l'opinió pública dels seus plans i propòsits constituint unitats organitzatives a les quals se'ls reconeix el dret de participar en un procés d'elecció política per mitjà de la presentació de candidats i programes d'acció o govern.

Un gran nombre d'obres i articles científics sobre l'origen dels partits polítics, citen com a autors clàssics més importants a Maurice Duverger, Anthony Downs, Giovanni Sartori, Seymour Martin Lipset i Stein Rokkanque els quals han servit de punt de partida i han marcat en bona part de l'agenda de recerca en aquest àmbit. Les seves aportacions, a pesar que han sofert nombroses crítiques i reelaboracions, suposen l'anclavatge dels elements fonamentals en l'anàlisi dels partits polítics.[25]

Origen[modifica | modifica el codi]

Sempre han existit grups que difereixen sobre el model de convivència de la societat i que competeixen els uns amb els altres, però els partits polítics amb una organització i funció específica sorgeixen a mitjans del segle XIX com a conseqüència del règim democràtic representatiu i de l'expansió del sufragi. Des d'un enfocament institucional Maurice Duverger diferència entre:

  • Partits de creació interna: naixen en el si del Parlament. En un principi es van presentar com a faccions que es disputaven el poder, per ex. els tories (conservadors) i els Whigs (liberals) a Anglaterra. Tenien una connotació negativa, es creia que actuaven en detriment del bé comú perseguint interessos egoistes. Però amb el temps es fa evident la impossibilitat de mantenir una relació directa entre el poble i els seus representants. Per respondre a les noves demandes socials es requereix una major organització. Passen d'un escenari d'inorganització a un altre de creixement organitzatiu.
  • Partits de creació externa: sorgeixen a partir de la lluita per l'extensió dels drets polítics entre finals del segle XIX i començaments del segle XX. Apareixen estretament vinculats amb grups que realitzaven les seues activitats fora del Parlament com els sindicats, entitats religioses i diaris. Per ex. el Partit Laborista (Regne Unit).

En canvi des d'un enfocament sociològic o genètic adquireixen rellevància certes divisions socials estructurals esdevingudes durant el procés de formació dels Estats nacionals i de l'economia moderna. Seymour Lipset i Stein Rokkan es refereixen a quatre fissures importants:

  • Conflicte entre països centrals i perifèrics: diverses poblacions es resisteixen a les imposicions lingüístiques, religioses o polítiques de les grans potències colonitzadores. Sorgiment de partits regionals que reivindiquen la identitat cultural de certs grups.
  • Problemes en la relació Església i Estat: es disputen el control de l'educació i l'ordenament de les demandes socials. Formació de partits confessionals i laics.
  • Diferències entre el camp i la ciutat: emergeixen partits urbans i agraris.
  • Tensions entre capitalistes i treballadors: la defensa de la propietat i la lliure empresa s'enfronten als reclams dels sindicats. Naixen els partits socialistes i els moviments obrers. Es consolida la distinció entre partits de dreta i d'esquerra.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Richard Gunther i Larry Diamond es proposen com a objectiu reordenar les tipologies més importants. Van aconseguir diferenciar cinc gèneres:

  1. Partits de notables: naixen entre principis i mitjans de segle XIX a Europa, en el marc de règims semidemocràtics i de sufragi censitari. Comptaven amb estructures organitzacionals mínimes, assentades sobre xarxes interpersonals d'un àmbit geogràfic reduït. Feblement ideologitzats. Basats en la distribució de beneficis particulars als residents.
  1. Partits de masses: sorgeixen a finals del segle XIX i començaments del XX a Europa, s'estenen en l'actualitat a països asiàtics i africans. Es caracteritzen per tenir una organització sòlida i una àmplia base d'afiliats que aporten econòmicament al partit. Mantenen llaços forts amb organitzacions externes com sindicats, entitats religioses i mitjans de comunicació. Es classifiquen en: nacionalistes (pluralistes o ultranacionalistes) socialistes (socialdemòcrates o leninistes) i religiosos (confessionals o fonamentalistes).
  1. Partits ètnics: es conformen principalment en l'etapa de la descolonització dels anys 60 'i 70'. Manquen d'una organització massa estesa i sofisticada. No tenen estructures programàtiques que incorporen a tota la societat. Utilitzen generalment la via electoral per aconseguir beneficis particularistes per als seus seguidors.
  1. Partits electoralistes: es consoliden a la dècada del 70 'en el marc de l'expansió dels mitjans de comunicació i el declivi de l'Estat del benestar. Són febles quant a l'organització tot i que desenvolupen una gran activitat durant les campanyes electorals.
  1. Partits movimentistes: sorgeixen a les democràcies postindustrials. Adopten característiques diverses depenent del context i la ideologia política. Abasta els partits llibertaris d'esquerra que es basen en la idea de "consens negatiu", és a dir que abasten una base de seguidors heterogènia però substancialment posicionada sobre diferents temes. Per exemple el Partit Verd d'Alemanya. També inclou els d'extrema dreta que és nuclear en funció de la recerca de principis com l'ordre, la tradició, la identitat i la seguretat. Aquests últims són hostils amb altres partits, amb l'Estat i el sistema en general; existeixen alguns principis xenòfobs i racistes. Per exemple el Front Nacional (França).

Sindicat[modifica | modifica el codi]

Oficina de la CNT-AIT a Barcelona.

Un sindicat és una associació política formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Els sindicats, segueixen els principis del sindicalisme. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp, el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals, el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa dels seus interessos, i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris.[26]

Tipus[modifica | modifica el codi]

Sindicats de classe[modifica | modifica el codi]

També anomenats generalistes, participen més o menys d'un plantejament de lluita de classes.

Els referents principals a la Catalunya actual són Comissions Obreres (CCOO), que és el primer sindicat en nombre d'afiliats i de representants sindicals, i la Unió General de Treballadors (UGT). Altres sindicats, són la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), la Confederació General del Treball (CGT), la Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la Intersindical-CSC i Coordinadora Obrera Sindical (COS).

Històricament, el moviment sindical més transcendent a Catalunya (bàsicament als anys 20 i 30 del segle XX), fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Sindicats sectorials[modifica | modifica el codi]

A més dels sindicats generalistes, existeixen sindicats especialitzats a defensar els interessos dels treballadors de sectors concrets. Per exemple, per a defensar els pagesos es crearen agrupacions com la Unió de Pagesos a Catalunya (1974) i l'Associació Valenciana d'Agricultors al País Valencià (1977), per a defensar els treballadors de l'Administració Pública de Catalunya, es va crear la Candidatura Autònoma de Treballadors i Treballadores de l'Administració de Catalunya (CATAC) a Catalunya (1985) i per a defensar els professors d'ensenyament secundari, es va crear el Sindicat de Professors de Secundària a Catalunya (1999). En l'àmbit estudiantil, també hi ha sindicats sectorials, com el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

Màrqueting polític[modifica | modifica el codi]

El màrqueting polític és el conjunt de tècniques de recerca, planificació, gerència i comunicació que s'utilitzen en el disseny i execució d'accions estratègiques i tàctiques al llarg d'una campanya política, sigui electoral o de difusió institucional.

Si bé existeixen nombroses similituds tècniques i metodològiques entre l'Màrqueting Polític i el Màrqueting Comercial, els seus objectius difereixen notablement. En el món comercial la lògica de mercat té com a objectiu principal la satisfacció d'una necessitat. En l'esfera política la lògica de mercat té com a objectiu l'elecció d'una alternativa.

La campanya es compon principalment de tres elements: Missatge, diners i activisme.

Missatge El Missatge és una oració concisa que diu perquè els votants han d'escollir un candidat. El missatge és un dels aspectes més importants d'una campanya política. En una campanya moderna, el missatge ha de ser curosament creat abans de ser propagat. Les grans campanyes gastaran centenars de milers de diners en focus groups o enquestes d'opinió, per saber quin és el missatge que es necessita per arribar a la majoria de votants en el dia de l'elecció.


Diner Entre les tècniques per recaptar fons s'inclouen reunions entre el candidat i grans donants en potència, sol·licitud directa per correu a petits donants i el "seguici" de grups interessats que podrien acabar donant milions.


Activisme Finalment, l'activisme, està representat pel capital humà, la infanteria lleial a la causa, els veritables creients que portaran el missatge voluntàriament. Normalment, les campanyes tenen un dirigent encarregat de prendre decisions tàctiques i estratègiques per fer d'aquesta força humana una eina altament beneficiosa. En èpoques molt recents l'ús de les noves eines digitals en l'activisme polític ha demostrat gran potencial, fent que comenci a parlar de la Ciber política, com una possibilitat cada vegada més propera.

El Màrqueting Polític modern presenta dues característiques addicionals:

  • Mediatització: utilització dels mitjans massius de comunicació.
  • Videopolítica: aquesta dominat per la imatge i les eines de comunicació audiovisual.

L'equip de campanya, que pot consistir en un individu inspirat o en un grup d'experimentats professionals, ha de pensar com comunicar el missatge, recaptar fons i reclutar voluntaris. La propaganda sol estar limitada per la llei, els recursos disponibles i sovint, de la imaginació dels responsables.

Entre les tècniques de propagació més comuns es troben:

  • L'ús dels mitjans públics de comunicació, mitjançant la franja electoral.
  • Els mitjans de comunicació de pagament: diaris, televisió, ràdio, via pública i, cada vegada més, Internet.
  • Organitzar protestes, maratons, dissertacions o qualsevol tipus d'esdeveniment.
  • Escriure directament a membres del públic.
  • Recórrer centres urbans, generalment petits, durant un període. Això es coneix en els països de parla anglesa com Whistle stop train tour, ja que comunament (al voltant del Segle XIX, quan el tren s'expandí i era un símbol de progrés) aquesta tècnica es donava en un recorregut en tren per petites estacions on es donava un discurs. Actualment el terme va derivar a qualsevol visita amb aquest objectiu.
  • Destacar els punts negatius o febles de la competència.
  • Distribució de fullets o altres mitjans similars.
  • Aparicions públiques, en les que se solen donar gestos d'unió amb el poble.

El Màrqueting Polític és una complexa disciplina estratègica que combina el treball transdisciplinari de diversos especialistes (politòlegs, comunicadors socials, experts en opinió publica, entre d'altres.) En tres nivells bàsics de planificació i execució. Els tres nivells estratègics del Màrqueting Polític són, amb el seu camp d'acció:

Estratègia Política (EPO): Disseny de la Proposta Política • Estratègia Comunicacional (EC): Elaboració del Discurs Polític • Estratègia Publicitària (EPu): Construcció de la Imatge Política

Aquests tres nivells d'estratègia han de ser abordats en forma simultània i coordinada. Un enfocament sistèmic apropiat exigeix que la "proposta política" (1r nivell estratègic) sigui traduïda en termes de "discurs polític" (2n nivell estratègic), i estigui recollit en forma de "imatge política" (3 º nivell estratègic).

La clau del sistema rau en la utilització dels canals de retroalimentació permanent que existeixen entre els tres nivells.

Ideologia política[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ideologia política

La ideologia política és un tipus determinat d'ideologia especialitzat en l'estructuració de societat humanes. Per tal motiu, ha de respondre a criteris genuïnament humans, deixant de banda consideracions religioses i similars, que s'englobarien dins la categoria d'ideologies parapolítiques.

El tret característic de les ideologies polítiques és, doncs, la recerca del màxim benestar humà, seguint així l'ètica utilitarista i el positivisme. Les diferències son producte de la concepció de l'home i la seva satisfacció (diferències horitzontals), així com de la rigidesa de les relacions i estructures polítiques (diferències verticals).

Diferenciació vertical[modifica | modifica el codi]

La diferenciació vertical versa sobre la rigidesa de les estructures polítiques i les relacions humanes. Aquesta diferenciació permet identificar dues famílies: l'estatista i la no-estatista o anarquitzant.

  • L'estatisme considera necessària la total estabilitat d'un cos normatiu predefinit (llei), d'un àmbit d'aplicació per a aquestes normes (territori), d'un cos repressiu per a aplicar-les (policia) i d'un òrgan de defensa cap a amenaces externes (exèrcit).
  • L'anarquisme no tan sols considera això com a innecessari, sinó com a negatiu per a la consecució d'objectius polítics. Per tant té una certa tendència a la improvisació d'aquests elements quan siguin estrictament necessaris (per exemple, per destruir l'Estat).

Diferenciació horitzontal[modifica | modifica el codi]

Les concepcions sobre l'intercomparabilitat de la satisfacció humana són la base de la diferenciació horitzontal de les ideologies polítiques. Bàsicament, en trobam tres:

Família paretiana[modifica | modifica el codi]

La família paretiana es caracteritza per la convicció de què la satisfacció és un tret absolutament personal i que no se pot quantificar. Això té com a conseqüència la impossibilitat de comparar satisfaccions, i de realitzar-ne un agregat a la recerca d'un òptim social, cosa que impossibilita la realització de judicis sobre la desigualtat entre individus.

Aquesta teoria, formulada per primera vegada per Vilfredo Pareto, fa d'aquesta família un grup genuïnament liberal i individualista, dins el qual es poden trobar tres ideologies: el liberalisme autoritari, l'anarcocapitalisme i l'autodeterminisme o poliarquia.

  • El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
  • L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant aboga per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarco-capitalistes, aquesta "llei de la jungla" és l'ordre natural de les coses. La quantitat d'elements comuns (sobretot la voluntat de què cap votació democràtica pugui instaurar el socialisme) duu a molts teòrics plantejar l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia a nivell horitzontal), cosa d'altra banda menys òbvia que en el cas de l'autodeterminisme i la poliarquia.
  • L'autodeterminisme i la poliarquia són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (preguerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del contracte social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col·lectiu s'identifica com a subjecte constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a subjecte polític, amb la seva forma de govern particular.
Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.

Família universalista[modifica | modifica el codi]

La família universalista creu fermament en la capacitat de comparar directament o indirecta les satisfaccions entre tots els humans. Per a realitzar aquesta afirmació es basen en l'empatia i en principis biològics.

La conseqüència lògica d'aquesta visió de les satisfaccions n'és la capacitat de realitzar un agregat de satisfacció col·lectiu, i que per tant les polítiques s'hagin de basar en aquest criteri. És a dir, és una família col·lectivista, ja que la sobirania emana del col·lectiu humà.

Aquest col·lectivisme suposa una major dosi de pragmatisme, ja que tot respon a criteris de l'agregat social, però així i tot s'identifiquen horitzontalment tres ideologies (amb els seus corresponents estatistes i anarquistes), que es disputen la major capacitat de satisfacció social: social-liberalisme, Socialisme i un sistema mixt.

  • El social-liberalisme argumenta que la iniciativa individual permet que el producte social s'adapti a les preferències personals de cada individu, optimitzant recursos. Perquè les desigualtats que podrien sorgir no penalitzin negativament l'indicador de satisfacció social, es proposa una igualtat de base, que consisteix a donar a tots els individus unes condicions inicials equitatives (reducció d'herença privada, educació bàsica gratuïta), de forma que a partir de les seves preses de decisions racionals es col·loqui al seu òptim personal, de "valor satisfactori" equivalent a la de la resta dels individus. També s'inclou una assegurança col·lectiva pels accidents o desastres que puguin desvirtuar aquest procés decisori.
  • El socialisme considera que una gran varietat de factors, com ara l'atzar, les estructures socials, la impossibilitat tècnica d'un règim de propietat o la incapacitat de l'estat per garantir una autèntica igualtat de base fan recomanable l'acció col·lectiva davant la individual. Segons els socialistes, aquesta garantiria una total igualtat de resultats quant a satisfacció, i les pèrdues en termes de satisfacció social en concepte de diferències entre preferències individuals serien mínimes, ja que tots els humans tenen unes necessitats similars.
  • Els partidaris d'un sistema mixt es consideren el centre equilibrat entre els pols socialista i liberal, ja que aposten per una combinació complementària de la iniciativa individual i la col·lectiva. Aquesta combinació depèn del grau de desenvolupament (ja que com més desenvolupat sigui un país, més se diversifiquen les seves necessitats), del moment històric, de trets culturals, de l'especifitat de l'acció (no és el mateix una petita cafeteria que un sistema de posicionament global), d'afers tècnics, etc.

Família identarista[modifica | modifica el codi]

El tret característic de l'identarisme és la combinació de les teories paretiana i col·lectivista, una per a cada àmbit. Segons els identaristes, la capacitat de comparació de satisfaccions és un tret sociològic, i per tant es basa en una sèrie de criteris d'identificació. Els grups així creats respondrien de portes cap a fora a sistemes d'organització paretiana i de portes endins a criteris col·lectivistes.

A part de les diferències d'ordre intern i extern, dins la família identarista trobam una forta discussió sobre quins són els criteris d'identificació, i per tant els subjectes constituents. Aquesta permet fer una llarga llista d'ideologies d'ordre identarista, entre les quals destaquen:

  • Defensors de l'statu quo, segons els quals la comparabilitat de satisfaccions només és possible a l'interior dels actuals subjectes sobirans. Aquesta postura, poc consistent, sol ser més efecte de l'immobilisme que causa ideològica.
  • Nacionalistes, en el sentit cultural, segons els quals el subjecte sobirà hauria de ser allò que respon a la seva idea de nació (per exemple: territoris històricament catalanoparlants).
  • Els que creuen que la intercomparabilitat neix de la consciència de l'altre, de conèixer la seva existència. A l'actual era planetària, això implicaria sobirania mundial (com amb l'universalisme).

La major part d'aquests criteris responen a un gran dinamisme, cosa que dificulta la creació d'estructures territorials estables i és font inesgotable de conflictes.

Diferenciació segons eix de preocupació[modifica | modifica el codi]

Les ideologies poden classificar-se segons destaquin un eix o assumpte central, sovint canviant segons la campanya o necessitats del moment. Aquest tema pot actuar com a vertebrador dels seguidors i sol ser més concret que la ideologia profunda, que afecta al model d'estat, ja que un mateix model vertical pot tenir un focus o eix diferenciat segons el grup polític de què es tracti. Alguns dels eixos més freqüents són:

  • paper de la religió: es troben partits laics i partits confessionals, grups clericalistes i defensors de la separació entre religió i estat
  • respecte a altres països: grups defensors de l'intervencionisme, sigui multilateral o no, del no-intervencionisme o de l'aïllacionisme del país. Es relaciona econòmicament amb la defensa de l'autarquia o de corrents tendents a la globalització

enfront dels potencials canvis de sistema o lleis: hi ha grups conservadors, defensors de l'statu quo, d'altres progressites, d'altres radicals (proposen un replantejament del sistema) i per últim els reaccionaris (volen tornar a un estat anterior, considerat millor)

Instauració de sistemes polítics[modifica | modifica el codi]

Tota la discussió teòrica sobre les ideologies polítiques no té gaire sentit sense una aplicació pràctica d'aquestes, instaurant un determinat sistema polític. Com no existeix una visió unitària de la política, aquesta aplicació passa necessàriament per la imposició forçada d'una ideologia sobre l'altra, d'un sistema sobre l'altre.

Les formes d'imposició poden ser molt variades, i depenen específicament de cada ideologia. Per exemple, dins el col·lectivisme es pot optar per la majoria numèrica (democràcia) de portes per endins (és a dir, una vegada identificat el subjecte sobirà). De portes a fora, és a dir, en la identificació d'un subjecte sobirà, o d'un determinat sistema paretià, només serveixen l'ús (obert o potencial) de la violència i la desobediència civil.

Això implica que en conflictes de sobirania (com el basc o el català) no existeixi, tècnicament, una sortida democràtica.

Ciències Polítiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ciències polítiques

Les ciències polítiques representarien la branca científica de la política, i que per tant hi inclou tant l'estructura i el funcionament dels governs com de les administracions públiques, els sistemes de partits o altres sistemes organitzats que promoguin la seguretat, la justícia i l'accés a determinats serveis per als seus membres (com per exemple, sindicats, corporacions, esglésies i altres organitzacions que no es consideren habitualment polítiques).[27] Baxter Adams fou el primer a utilitzar el terme ciència política (en anglès), el 1880. Els experts en ciències polítiques reben el nom de politòlegs.

Arguments a favor i en contra de la participació en política[modifica | modifica el codi]

Joan Fuster argumentà a favor de la participació en la política afirmant que la inacció política d'una persona implica l'oportunitat de l'acció d'altres que sí hi participen en contra dels interessos del primer.[28] Similarment Fernando Savater afirma que la inacció política suposa una imprudència.[29]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Definition of politics from die.net
  2. Politics (definition) a Everything2.com
  3. Definition of politics, a The Free Dictionary
  4. Hugo Eduardo Herrera Arellano ¿De qué hablamos cuando hablamos de Estado? Ensayo filosófico de justificación de la praxis política. Ies, Santiago (Chile) 2009, pàg.67 i ss.
  5. Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p.41. ISBN 84-297-3521-6. 
  6. Bobbio, Norberto (1978). Democracia y dictadura, enciclopedia Einaudi.
  7. ¿Qué es el fascismo?, per Humberto García Larralde, El Independent
  8. Más políticas fascistas, per Alberto Benegas Lynch (h), El Independent
  9. León Trotsky: IX. «¿Qué es la URSS?», en La revolución traicionada (1936).
  10. Roderick Long: Liberalism vs. Fascism. Ludwig von Mises Institute.
  11. «Una gerontocràcia encara més conservadora al juny». El Punt Avui. Grup Hermes, 24-02-2013. [Consulta: 14 juny 2013].
  12. Levinson, David; Sadovnik, Alan R. Education and Sociology: An Encyclopedia. Taylor & Francis, 2002, p. 436. 
  13. Young, Michael. The rise of the meritocracy, 1870-2033: An essay on education and inequality. Londres: Thames & Hudson, 1958. 
  14. «Le Matriarcat» (en francès). Shenoc. [Consulta: 14 juny 2013].
  15. Young, William. The History of Athens: Including a Commentary on the Principles, Policy, and Practice of Republican Government; and on the Causes of Elevation and of Decline, which Operate in Every Free and Commercial State. Harvard, MA: Universitat Harvard. 
  16. «Panarchism» (en anglès). EconomicExpert.com.
  17. "Panarchy - P2P FoundationMar 5, 2009 Panarquía és gairebé sinònim amb el concepte de govern entre parells, i es refereix a la governança en xarxa. També és el títol d'un llibre important .. [1]
  18. «patriarcat GEN.». Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos. Filoxarxa. [Consulta: 14 juny 2013].
  19. Pedro Guevara, Democracia multirepresentativa: la selección aleatoria de representantes.
  20. Vaca Lorenzo, Angel; R. Tamales. Europa: proyecciones y percepciones históricas. Salamanca: Universidad de Salamanca. 
  21. Definición actual de república Enciclopedia Británica (anglès)
  22. 22,0 22,1 22,2 Clavero, Bartolomé. Historia del derecho. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1994. ISBN 8474817749. 
  23. Perry Anderson L'Estat absolut; Manuel Fernández Álvarez «Els Àustries majors, ¿monarquia autoritària o absoluta ? », a Revista Studia Historica(vol. III, nº 3). Salamanca: Història Moderna, 1985
  24. Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público.
  25. «Sistemes de partits i nacionalisme». Open Course Ware. Fundació Universitat Oberta de Catalunya, 2008. [Consulta: 5 febrer 2012].
  26. Consell de Treball, Econòmic i social de Catalunya. «Organitzacions sindicals». [Consulta: 3 maig 2012].
  27. Vallès, Josep Maria. Ciencia Política. Una introducción. Barcelona: Editorial Planeta, 2000. ISBN 978-84-344-1824-0. 
  28. Fuster, Joan. Diccionari per a ociosos. 2a. Barcelona: 62, 1978, p. 144. 
  29. Savater, Fernando. Política para Amador. Barcelona: Ariel, 2007, p. 14. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Política
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Política Modifica l'enllaç a Wikidata