Vés al contingut

Partit Laborista (Regne Unit)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióPartit Laborista
(en-gb) Labour Party Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
HimneThe Red Flag Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtLab Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologiasocialisme democràtic
socialdemocràcia Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentreesquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1900, Londres Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre dePartit dels Socialistes Europeus
Aliança Progressista
Internacional Obrera i Socialista (1923–1940) Modifica el valor a Wikidata
Membres552.000 (2017) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaKeir Starmer (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Secretari generalIain McNicol (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
JoventutsYoung Labour (en) Tradueix (1993–) Modifica el valor a Wikidata
Format per
Cambra dels Comuns del Regne Unit
198 / 650
Cambra dels Lords (2024)
175 / 808
Parlament Escocès
22 / 129
Parlament gal·lès
30 / 60
Assemblea de Londres
11 / 25 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc weblabour.org.uk Modifica el valor a Wikidata
X: UKLabour Modifica el valor a Wikidata

La denominació Partit Laborista (de l'anglès Labour Party, partit del treball o dels treballadors) s'aplica a partits polítics de diversos països, especialment els quals han pertangut a l'imperi Britànic, generalment socialistes. El Partit Laborista britànic deriva del Comitè de Representació dels Treballadors, creat el 1900 en una reunió de sindicats.

Tony Blair va dotar aquest partit d'un programa polític (el Nou Laborisme) caracteritzat per una postura liberal en l'econòmic i per un acostament a la Unió Europea (UE) en qüestions internacionals.

El Partit Laborista és la principal formació d'esquerres al Regne Unit i va governar el país des de 1997 fins al 2010, amb Blair i Gordon Brown com a primers ministres. Des del setembre de 2015 fins a l'abril de 2020, Jeremy Corbyn en va ser el líder, pertanyent a l'ala més esquerrana del partit. Els laboristes han estat a l'oposició després de perdre les eleccions generals de 2015, 2017 i 2019. A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024 el candidat a primer ministre és l'advocat Keir Starmer.[1]

Els laboristes són el partit majoritari al Senedd (Parlament gal·lès), sent l'únic partit a l'actual Govern gal·lès. També és el partit majoritari al Parlament escocès. Els laboristes són membres del Partit dels Socialistes Europeus i de l'Aliança Progressista, i tenen estatus d'observadors a la Internacional Socialista. El partit compta amb branques semiautònomes a Londres, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord; no obstant això, dona suport al Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP) a Irlanda del Nord, encara que s'hi continua organitzant. El març del 2024, els laboristes tenien 366.604 afiliats registrats.[2]

Història

[modifica]

Orígens fins a 1890

[modifica]

Els orígens del Partit Laborista van sorgir a finals del segle XIX. Representava els interessos dels sindicats i, en general, de la classe obrera urbana creixent. Centenars de milers de treballadors havien obtingut recentment el dret al vot gràcies a les lleis aprovades el 1867 i el 1884. Als districtes industrials van sorgir molts sindicats diferents. Els seus dirigents recorren a la tradició del renaixement metodista per mobilitzar els afiliats. Es van formar diverses petites organitzacions socialistes que volien un poder basat en la classe obrera; la més influent va ser la Societat Fabiana, formada per reformistes de classe mitjana. Keir Hardie va treballar per la cooperació entre els sindicats i els grups d'esquerra, com el seu petit Partit Laborista Independent (ILP).[3]

Comitè de Representació Laborista (1900-1906)

[modifica]

El Partit Laborista el van crear sindicats i grups d'esquerra per donar veu política a la classe treballadora britànica. El 1900, el Trades Union Congress (TUC), organisme que agrupava la majoria dels sindicats, va patrocinar una conferència nacional per unir-se en un únic partit que patrocinés candidats a la Cambra dels Comuns. La conferència va crear el Labour Representation Committee (LRC), com una coalició de grups separats amb Ramsay MacDonald com a secretari. La qüestió més temible per als laboristes era la sentència judicial de Taff Vale del 1901, que il·legalitzava la majoria de les vagues; l'objectiu urgent era aconseguir que el Parlament la revoqués. El LRC va arribar a un acord secret amb el Partit Liberal: no competirien entre si a les eleccions generals de 1906.[4] Els votants van donar als liberals una aclaparadora victòria amb 397 escons de 664; el nou LRC va obtenir 29 escons. El LRC va passar a anomenar-se "Partit Laborista", i el veterà diputat Keir Hardie va guanyar per un estret marge el lloc de líder del Partit Laborista Parlamentari (PLP).[5]

Primers anys (1906-1923)

[modifica]

La primera conferència nacional del Partit Laborista, celebrada a Belfast el 1907, va contribuir a donar forma a moltes de les seves polítiques clau. Mai no es va resoldre del tot el trencaclosques d'on havien de recaure les decisions finals: a la conferència anual? al Partit Laborista Parlamentari (PLP)? Les seccions locals? El Congrés Sindical (que reunia els dirigents de la majoria dels sindicats)? Els afiliats de base en conjunt? Quan Keir Hardie va amenaçar de dimitir per una demanda de suport al sufragi femení, la conferència va crear una "clàusula de consciència" que permetia la diversitat d'opinions en lloc d'una ortodòxia rígida. La política irlandesa va resultar ser tan diferent que el Partit simplement va abandonar Irlanda i va treballar només a Anglaterra, Escòcia i Gal·les. El 1908-1910, el Partit va recolzar les transcendentals i àmpliament reeixides batalles liberals a favor d'un Estat del benestar i contra el Partit Unionista/Conservador i contra el poder de veto de la Cambra dels Lords. El creixement va continuar, amb 42 diputats laboristes elegits per a la Cambra dels Comuns a les eleccions generals de desembre de 1910. Durant la Primera Guerra Mundial, el partit va experimentar divisions internes sobre el suport a l'esforç bèl·lic, però també va veure com un dels seus principals líders, Arthur Henderson, formava part del poderós gabinet de guerra.[6]

Després de la guerra, el partit es va centrar a construir una sòlida xarxa de suport basada a les seves bases i va adoptar una declaració política global titulada "El laborisme i el nou ordre social". El 1918 es va afegir la clàusula IV als estatuts laboristes, per la qual el partit es comprometia a treballar per la propietat comuna dels mitjans de producció, distribució i intercanvi. Es prometia vagament el socialisme, però no es feia cap esforç per elaborar plans detallats sobre què significaria o com es podria aconseguir.[7]

La Llei de Representació del Poble del 1918 va ampliar considerablement l'electorat, atorgant el dret de vot a tots els homes i a la majoria de les dones. El partit va concentrar el seu atractiu al nou electorat, amb un èxit considerable entre els treballadors, però molt menor entre les dones. En dissoldre's el Partit Liberal i perdre la majoria dels seus votants, els laboristes es van alliberar i, com a segon grup més nombrós de la Cambra dels Comuns, es van convertir en l'oposició oficial al govern conservador.[8]

Primer govern laborista i període a l'oposició (1923-1929)

[modifica]

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 es van disputar al voltant de les propostes proteccionistes dels conservadors, però encara que van obtenir el major nombre de vots i van continuar sent el partit més gran, van perdre la majoria al Parlament, cosa que va fer necessària la formació d'un govern que recolzés el lliure comerç. Així, amb la conformitat dels liberals d'Asquith, James Ramsay MacDonald es va convertir el gener de 1924 en el primer primer ministre laborista de la història,[9] formant el primer govern laborista, tot i que els laboristes només comptaven amb 191 diputats (menys d'un terç de la Cambra dels Comuns). L'èxit més significatiu del primer govern laborista va ser la Llei Wheatley de l'Habitatge, que va iniciar un programa de construcció de 500.000 habitatges municipals per llogar-los a treballadors amb salaris baixos. També es van aprovar lleis sobre educació, atur, seguretat social i protecció dels llogaters. Tot i això, en haver de comptar amb el suport dels liberals, el govern no va poder aplicar moltes de les seves polítiques més polèmiques, com la nacionalització de la indústria del carbó o la imposició d'una taxa sobre el capital. Tot i que no es van introduir canvis radicals, els laboristes van demostrar que eren capaços de governar.[10]

El logotip original de Liberty, en ús fins al 1983.

Tot i que no hi va haver grans vagues durant el seu mandat, MacDonald va actuar amb rapidesa per posar fi a les que van esclatar. Quan l'executiva del Partit Laborista va criticar el govern, MacDonald va respondre que “el repartiment públic, el populisme, el desafiament local al govern nacional, les vagues per augmentar els salaris, la limitació de la producció, no només no són socialisme, sinó que poden confondre l'esperit i la política del moviment socialista”.[11][12]

El govern es va esfondrar després de només deu mesos quan els liberals van votar a favor d'una investigació del Comitè Selecte sobre el cas Campbell, un vot que MacDonald havia declarat com un vot de confiança. A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1924 es va publicar, quatre dies abans dels comicis, la carta falsificada de Grigori Zinóviev, en què Moscou parlava d'una revolució comunista a la Gran Bretanya. La carta va tenir poc impacte al vot laborista, que es va mantenir. Va ser l'enfonsament del Partit Liberal el que va provocar la victòria aclaparadora dels conservadors. Els conservadors van tornar al poder, tot i que els laboristes van augmentar els vots del 30,7% a un terç del vot popular, ja que la majoria dels avenços conservadors es van produir a costa dels liberals. No obstant això, molts laboristes van atribuir durant anys la seva derrota a un joc brut (la carta de Zinoviev), de manera que, segons A.J.P. Taylor, van malinterpretar les forces polítiques en joc i van endarrerir les reformes necessàries en el partit.[13][14]

A l'oposició, MacDonald va continuar la seva política de presentar el Partit Laborista com una força moderada. El partit es va oposar a la vaga general del 1926, argumentant que la millor manera d'aconseguir reformes socials era a través de les urnes. Els dirigents també temien la influència comunista orquestrada des de Moscou.[15] El partit tenia una política exterior distintiva i recelosa basada en el pacifisme. Els seus dirigents creien que la pau era impossible a causa del capitalisme, la diplomàcia secreta i el comerç d'armes; és a dir, posa èmfasi en factors materials que ignoraven els records psicològics de la Gran Guerra i les tensions altament emocionals al voltant del nacionalisme i les fronteres dels països.[16][17]

Segona guerra Mundial

[modifica]

El 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya i el 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d'un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com rl conservador Neville Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití i el rei Jordi VI demanà a Winston Churchill, el Primer Lord de l'Almirallat[18]que fos Primer Ministre que formés un Govern Nacional format per tots els partits.[19] que va passar la Segona Guerra Mundial. Durant aquest temps, Anthony Eden fou el líder del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d'un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.

Postguerra

[modifica]

Malgrat el paper de Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, va guanyar el Partit Laborista per la majoria més ampla de la història de les eleccions del Regne Unit basat en el programa de justícia social i les polítiques d'esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió dels consells d'habitatge (council housing). El govern laborista va iniciar el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes i que havia donat pas a la Llei d'Independència de l'Índia de 1947 però amb el triomf conservador a les eleccions generals de 1951 Churchill tornà a ser primer ministre, seguit pels conservadors Anthony Eden i Harold Macmillan.[20]

Els governs de Harold Wilson

[modifica]

Harold Wilson va liderar els laboristes a una victòria limitada a les Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1964. El seu primer mandat com a primer ministre va viure un període de baix atur i prosperitat econòmica; més tard això es va veure obstaculitzat per importants problemes amb la balança exterior de pagaments. El seu govern va supervisar canvis socials significatius, abolint tant la pena capital com la censura teatral, despenalitzant parcialment l'homosexualitat masculina a Anglaterra i Gal·les, relaxant les lleis de divorci, limitant la immigració i liberalitzant la llei de control de la natalitat i avortament.[21] Enmig d'aquest programa, Wilson va convocar eleccions anticipades el 1966, que els laboristes van guanyar amb una majoria molt augmentada. El seu govern va armar Nigèria durant la guerra de Biafra. El 1969, va enviar tropes britàniques a Irlanda del Nord iniciant l'Operació Banner.[22]

Després de perdre les eleccions de 1970 davant els conservadors d'Edward Heath, Wilson va optar per romandre a la direcció laborista i va reprendre el paper de líder de l'oposició. Per febrer de 1974, quan ja començaven a notar-se els greus efectes de la crisi econòmica de 1973, es convocaren eleccions generals després d'una vaga dels minaires. Wilson, candidat pel Partit Laborista, guanyà les eleccions per poc i com les negociacions entre conservadors i liberals fracassaren, Harold Wilson va poder formar govern. A mesura que avançava l'any la situació econòmica millorà un xic (s'acabà la vaga dels minaires i d'altres mesures d'emergència que havia pres el govern) i fracassaren els acords de Sunningdale per a Irlanda del Nord,[23] i Wilson, envalentit pel decurs dels esdeveniments, tornà a convocar eleccions generals, per al mes d'octubre de 1974, que de nou guanyaria el Partit Laborista, tot i que també per un marge molt estret. Gràcies a la mediació del clergat protestant, el desembre de 1974 s'organitzen converses per mirar de resoldre el conflicte nord-irlandès entre el govern britànic i l'IRA provisional, que anuncia, el 22 de desembre, una treva, i començaren negociacions secretes entre les parts.[24] però la violència es reprèn a poc a poc en el transcurs de l'estiu del 1975. Wilson va supervisar el referèndum del 5 de juny de 1975 que va confirmar la pertinença del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea, en què el 67,23% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.[25] El 16 de març de 1976, Wilson va sorprendre a tot el país anunciant la seva dimissió com a primer ministre.

James Callaghan

[modifica]

James Callaghan fou Primer Ministre del Regne Unit entre 1976 i 1979. Els seus tres anys de govern com a Primer Ministre van acabar en l'anomenat Hivern del descontentament, amb el país gairebé paralitzat per les contínues vagues sindicals. Aquesta situació va permetre l'ascens del Partit Conservador, que va acabar per plantejar una moció de censura al Parlament. Callaghan va perdre la votació per un sol vot, cosa que portà la seva caiguda i la convocatòria d'eleccions generals el 1979, que donaren la victòria a la conservadora Margaret Thatcher.

A l'oposició de Margaret Thatcher i John Major

[modifica]

Després de perdre tres eleccions consecutives contra Margaret Thatcher, el partit de Neil Kinnock va respondre en 1988 amb una revisió integral de les polítiques i traslladar el partit al centre polític, començant per la campanya "Labour Listens" per recollir les opinions de la gent normal. L'ala esquerrana del partit va respondre amb Tony Benn desafiant Kinnock pel lideratge del partit, i en perdre, els partidaris de la revisió van avançar ràpidament,[26] i els antics dirigents Roy Jenkins, David Owen, Bill Rodgers i Shirley Williams s'escindiren per formar el Partit Socialdemòcrata.[27]

A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1992, el partit havia transformat la seva organització interna, i el seu programa electoral, Time to Get Britain Working Again, va expressar moltes de les conclusions de la revisió de polítiques.[26] Malgrat la impopularitat del govern i la pèrdua de vots dels conservadors, el Partit Laborista no va poder imposar-se a les eleccions, en contra del que pronosticaven les enquestes i Kinnock dimití.[26]

Tony Blair

[modifica]

Tony Blair esdevingué líder del Partit Laborista el 1994 després de la mort de John Smith, convertint-se en el líder més jove que havia tingut mai el laborisme. En el congrés de 1996 el seu partit va adoptar la política proposada per Blair, que buscava una reforma constitucional, especial atenció a l'educació i la sanitat i un major acostament a la Unió Europea (UE). Blair va acceptar la interlocució amb el Sinn Féin, proper a l'IRA, sense trencar amb els unionistes de l'Ulster i el 10 d'abril de 1998 els governs irlandès i britànic, i diferents partits polítics (entre ells la majoria dels nord-irlandesos, inclòs el Sinn Féin) van signar l'acord de Divendres Sant amb la intenció de posar fi al Conflicte d'Irlanda del Nord.[28] La primera reacció important contra el seu govern va ser contra la decisió d'unir-se a la invasió de l'Iraq de 2003, i la segona sobre la qüestió europea, doncs en 2004, quan 10 països es van incorporar a la UE el 2004 els seus ciutadans tenien el dret a la lliure circulació dels treballadors, però la seva arribada va transformar el debat sobre la pertinença a la UE i el 2016, dos milions més de persones nascudes a la UE residien al Regne Unit.[29] El 28 de juliol de 2005 l'IRA va realitzar un comunicat anunciant la seva decisió d'abandonar la lluita armada i considerar la via pacífica com a únic mitjà per a la consecució dels seus objectius.[30]

Travessia del desert

[modifica]

A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, el vot als laboristes va caure fins al 32% i una pèrdua de 60 escons, que va quedar amb 202, el menor des de les eleccions generals de 1935, i Corbyn va anunciar la seva renúncia al liderat del partit,[31] que va exercir durant quatre mesos mentre es van celebrar les eleccions de lideratge per substituir-lo. La seva dimissió com a líder laborista va entrar formalment en vigor l'abril de 2020 després de l'elecció de Keir Starmer el 4 d'abril de 2020 Keir Starmer després de vèncer Rebecca Long-Bailey, considerada la candidata continuista de Corbyn.[32]

El govern de Keir Starmer

[modifica]

El 5 de juliol de 2024 Keir Starmer es va convertir en Primer Ministre després de les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024.[33]

El diputat Pat McFadden va presentar un projecte de llei el 5 de setembre de 2024 per a la reforma de la Cambra dels Lords, com disposava el programa electoral laborista per a les eleccions generals del Regne Unit de 2024 limitant l'edat als diputats i l'eliminació dels 92 pars hereditaris.[34]

Ideologia

[modifica]

Els laboristes se situen al centreesquerra de l'espectre polític.[40] Es van formar per proporcionar representació política al moviment sindical a Westminster. El Partit Laborista va adquirir un compromís socialista amb la constitució del partit de 1918, la clàusula IV del qual advocava per la "propietat comuna", o nacionalització, dels "mitjans de producció, distribució i intercanvi". Tot i que al voltant d'un terç de la indústria britànica va passar a mans públiques després de la Segona Guerra Mundial i va romandre així fins a la dècada de 1980, la dreta del partit qüestionava la validesa d'ampliar aquesta mesura a finals de la dècada de 1950. Influït pel llibre d'Anthony Crosland El futur del socialisme (1956), el cercle que envoltava el líder del partit, Hugh Gaitskell, considerava que el compromís ja no era necessari. L'intent d'eliminar la clàusula IV dels estatuts del partit el 1959 va fracassar, però Tony Blair i els "modernitzadors" del Nou Laborisme ho van aconseguir 35 anys després.[41][42][43]

Influït històricament per l'economia keynesiana, el partit era partidari de la intervenció governamental a l'economia i de la redistribució de la riquesa. Al programa electoral d'octubre de 1974, els impostos es consideraven un mitjà per aconseguir una "important redistribució de la riquesa i la renda".[44] El partit també desitjava augmentar els drets dels treballadors i un Estat del benestar que inclogués la sanitat pública. A partir de finals de la dècada de 1980, el partit va adoptar polítiques de lliure mercat,[45] la qual cosa va portar molts observadors a descriure el Partit Laborista com a socialdemòcrata o de la Tercera Via, en lloc de socialista democràtic.[46] Altres analistes van més enllà i afirmen que els partits socialdemòcrates tradicionals de tot Europa, inclòs el Partit Laborista britànic, s'han transformat tan profundament en els darrers anys que ja no és possible descriure'ls ideològicament com a “socialdemòcrates”,[47] i que aquest canvi ideològic ha posat noves tensions en la relació tradicional del Partit Laborista amb els sindicats. Dins del partit, es diferenciava entre les ales socialdemòcrata i socialista del partit, aquesta última sovint subscrita a una ideologia socialista radical, fins i tot marxista.[48][49]

Tot i que afirma el seu compromís amb el socialisme democràtic,[50][51] la nova versió de la Clàusula IV ja no compromet definitivament el partit amb la propietat pública de la indústria i, al seu lloc, advoca per “l'empresa del mercat i el rigor de la competència" juntament amb "serveis públics d'alta qualitat [...] de propietat pública o responsables davant d'ells".[50] Els diputats del Socialist Campaign Group i del Labour Representation Committee es consideren abanderats de la tradició socialista radical, en contrast amb la tradició socialista democràtica representada per organitzacions com Compass i la revista Tribune.[52] El grup Progress, fundat el 1996, representa la posició centrista del partit i es va oposar al lideratge de Corbyn.[53][54] El 2015, Jon Lansman va crear Momentum com a organització de base d'esquerres després de l'elecció de Jeremy Corbyn com a líder del partit. En lloc d'organitzar-se dins del PLP, Momentum és una agrupació de base amb uns 40.000 membres.[55] El partit també compta amb una facció socialista cristiana, la societat Cristians d'Esquerra.[56][57][58]

Resultats electorals

[modifica]
Parlament del Regne Unit
Eleccions Líder[59][60] Vots Escons Posició Resultat Ref
Nre. % Nre. ± %
1900 Hardie, KeirKeir Hardie 62,698 1.8
2 / 670
 Augment 2 0.3 4t Conservador–Liberal Unionista [61]
1906 321,663 5.7
29 / 670
 Augment 27 4.3 = 4t Liberal [62]
Gener 1910 Henderson, ArthurArthur Henderson 505,657 7.6
40 / 670
 Augment 11 6.0 = 4t Minoria liberal [63]
Desembre 1910 Barnes, George NicollGeorge Nicoll Barnes 371,802 7.1
42 / 670
 Augment 2 6.3 = 4t Minoria liberal [64]
1918[a] Adamson, WilliamWilliam Adamson 2,245,777 20.8
57 / 707
 Augment 15 8.1 = 4t Coalició Liberal–Conservadors [68]
1922 Clynes, J. R.J. R. Clynes 4,237,349 29.7
142 / 615
 Augment 85 23.1 Augment 2n Conservador [70]
1923 MacDonald, RamsayRamsay MacDonald 4,439,780 30.7
191 / 615
 Augment 49 30.1 = 2n Minoria laborista [72]
1924 5,489,087 33.3
151 / 615
 Disminució 40 24.6 = 2n Conservador [74]
1929[b] 8,370,417 37.1
287 / 615
 Augment 136 47.0 Augment 1r Minoria laborista [77]
1931 Henderson, ArthurArthur Henderson 6,649,630 30.9
52 / 615
 Disminució 235 8.5 Disminució 2n Conservador–Liberal–Laborista Nacional [79]
1935 Attlee, ClementClement Attlee 8,325,491 38.0
154 / 615
 Augment 102 25.0 = 2n Conservador–Liberal Nacional–Nacional Laborista [81]
1945 11,967,746 48.0
393 / 640
 Augment 239 61.0 Augment 1r Laborista [66]
1950 13,266,176 46.1
315 / 625
 Disminució 78 50.4 = 1r Laborista [66]
1951 13,948,883 48.8
295 / 625
 Disminució 20 47.2 Disminució 2n Conservador [66]
1955 12,405,254 46.4
277 / 630
 Disminució 18 44.0 = 2n Conservador [66]
1959 Gaitskell, HughHugh Gaitskell 12,216,172 43.8
258 / 630
 Disminució 19 40.1 = 2n Conservador [66]
1964 Wilson, HaroldHarold Wilson 12,205,808 44.1
317 / 630
 Augment 59 50.3 Augment 1r Laborista [66]
1966 13,096,629 48.0
364 / 630
 Augment 47 57.8 = 1r Laborista [66]
1970[c] 12,208,758 43.1
288 / 630
 Disminució 76 45.7 Disminució 2n Conservador [66]
Febrer 1974 11,645,616 37.2
301 / 635
 Augment 13 47.4 Augment 1r Minoria laborista [66]
Octubre 1974 11,457,079 39.3
319 / 635
 Augment 18 50.2 = 1r Laborista [66]
1979 Callaghan, JamesJames Callaghan 11,532,218 36.9
269 / 635
 Disminució 50 42.4 Disminució 2n Conservador [66]
1983 Foot, MichaelMichael Foot 8,456,934 27.6
209 / 650
 Disminució 60 32.2 = 2n Conservador [83]
1987 Kinnock, NeilNeil Kinnock 10,029,807 30.8
229 / 650
 Augment 20 35.2 = 2n Conservador [84]
1992 11,560,484 34.4
271 / 651
 Augment 42 41.6 = 2n Conservador [85]
1997 Blair, TonyTony Blair 13,518,167 43.2
418 / 659
 Augment 145 63.6 Augment 1r Laborista [86]
2001 10,724,953 40.7
412 / 659
 Disminució 6 62.7 = 1r Laborista [87]
2005 9,552,436 35.2
355 / 646
 Disminució 47 55.0 = 1r Laborista [88]
2010 Brown, GordonGordon Brown 8,606,517 29.0
258 / 650
 Disminució 90 40.0 Disminució 2n Conservadors–Liberal Demòcrates[89] [90]
2015 Miliband, EdEd Miliband 9,347,324 30.4
232 / 650
 Disminució 26 35.7 = 2n Conservador [93]
2017 Corbyn, JeremyJeremy Corbyn 12,877,918 40.0
262 / 650
 Augment 30 40.3 = 2n Minoria conservadora
(amb la confiança i suport del DUP)[94] 		[95]
2019 10,269,051 32.1
202 / 650
 Disminució 60 31.1 = 2n Conservador [96]
2024 Starmer, KeirKeir Starmer 9,686,329 33.7
412 / 650
 Augment 210 TBD Augment 1r Laborista

Notes

[modifica]
  1. ↑ The first election held under the Representation of the People Act 1918 in which all men over 21, and most women over the age of 30 could vote, and therefore a much larger electorate.[65]
  2. ↑ First election held under the Representation of the People (Equal Franchise) Act 1928 which gave all women aged over 21 the vote.[75]
  3. ↑ Franchise extended to all 18- to 20-year-olds under the Representation of the People Act 1969.[82]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Press, Europa. «Keir Starmer, elegido nuevo líder del Partido Laborista británico», 04-04-2020. [Consulta: 8 abril 2020].
  2. ↑ Helm, Toby; Editor, Toby Helm Political «Labour membership falls by 23,000 over Gaza and green policies» (en anglès). The Observer, 30-03-2024. ISSN: 0029-7712.
  3. ↑ Martin Pugh, Speak for Britain!: a new history of the Labour Party (1910) pp. 14–50. online
  4. ↑ Frank Bealey, "The Electoral Arrangement between the Labour Representation Committee and the Liberal Party," Journal of Modern History 28#4 (1956), pp. 353–373 in JSTOR
  5. ↑ Pugh, Speak for Britain!, pp. 52–68.
  6. ↑ Taylor, Robert. «Out of the bowels of the Movement: The Trade Unions and the Origins of the Labour Party 1900–18». A: The Labour Party, 2000, p. 8–49. DOI 10.1057/9780230595583_2. ISBN 978-0-333-74650-9. 
  7. ↑ Stanley Shapiro, "The Passage of Power: Labor and the New Social Order." Proceedings of the American Philosophical Society 120.6 (1976): 464–474. online
  8. ↑ Keith Laybourn, "The rise of Labour and the decline of Liberalism: the state of the debate." History 80.259 (1995): 207–226. online
  9. ↑ Taylor, A.J.P.. English History 1914-1945 (en anglès), 1965, p. 359-370. 
  10. ↑ Thorpe, 2001, p. 51–53.
  11. ↑ Taylor, 1965, p. 213–214.
  12. ↑ Taylor, Robert. Brivati, Brian. The Labour Party: A Centenary History. Palgrave Macmillan UK, 23 November 2000, p. 8–49. DOI 10.1057/9780230595583_2. 
  13. ↑ Taylor, 1965, p. 219–220, 226–227.
  14. ↑ Mowat, Charles Loch. Britain Between the Wars, 1918–1940. Taylor & Francis, 1955, p. 188–94. 
  15. ↑ Pugh, 2011, ch. 8.
  16. ↑ Winkler, Henry R. The Emergence of a Labor Foreign Policy in Great Britain, 1918–1929. The Journal of Modern History, 1956, pàg. 247–258. DOI: 10.1086/237907.
  17. ↑ Miller, Kenneth E. «4–7». A: Socialism and Foreign Policy: Theory and Practice in Britain to 1931, 1967. 
  18. ↑ Churchill, Winston. The Second World War (en anglès). Londres: Pimlico, 2002, p. 163. ISBN 0-7126-6702-4 [Consulta: 13 octubre 2013]. 
  19. ↑ Self, Robert. Neville Chamberlain : a biography (en anglès). Aldershot [u.a.]: Ashgate, 2006, p. 431. ISBN 978-0-7546-5615-9. 
  20. ↑ Hurd, Douglas. «No going back». The Guardian. London: Guardian News and Media, 24-04-2007. [Consulta: 15 març 2018].
  21. ↑ Aldrich, Richard. A Century of Education (en anglès). Routledge/Falmer, 2002, p. 5. ISBN 9780415243230. 
  22. ↑ «L'exèrcit britànic abandona l'Ulster». La Xarxa, 01-08-2007 [Consulta: 19 desembre 2020].
  23. ↑ Argelaguet, Jordi «Dos casos de democràcia consociativa : Irlanda del Nord i el Tirol del Sud comparats» (pdf). Working Papers. Institut de Ciències Polítiques i Socials [Barcelona], 205, 2005. ISSN: 1133-8962 [Consulta: 26 octubre 2020].
  24. ↑ Faligot, Roger. La resistence irlandaise (1916-2000) (en francès). Terre de Brume, 1999, p. 205. ISBN 2843620406. 
  25. ↑ «The 1974-75 UK Renegotiation of EEC Membership and Referendum» (en anglès). Arxivat de l'original el 2019-04-26. [Consulta: 1r gener 2021].
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Bevir, Mark «The Remaking of Labour, 1987-1997» (en anglès). Observatoire de la société britannique, 7, 2009.
  27. ↑ Scott, Jennifer. «Who were the Social Democratic Party?» (en anglès). BBC, 18-02-2019. [Consulta: 13 març 2025].
  28. ↑ «Una fita històrica en el llarg conflicte d'Irlanda del Nord: els sis protagonistes de l'Acord». La Vanguardia, 12-04-1998. [Consulta: 25 desembre 1010].
  29. ↑ Rentoul, John. «A quarter of a century on, Tony Blair’s dream has turned to nightmare» (en anglès). The Independent, 20-07-2019. [Consulta: 9 agost 2024].
  30. ↑ «rish Republican Army Disarmament» (en anglès). C_SPAN, 28-07-2005. [Consulta: 9 agost 2024].
  31. ↑ Jon Stone , Andrew Woodcock. «Corbyn resignation: Labour leader announces he will step down before next election» (en anglès). The Independent, 13-12-2019. [Consulta: 7 juliol 2024].
  32. ↑ «L'europeista Keir Starmer substitueix Jeremy Corbyn al capdavant dels laboristes britànics». Vilaweb, 04-04-2020. [Consulta: 4 abril 2020].
  33. ↑ «UK general election results live: Keir Starmer arrives at Downing Street for first speech as prime minister» (en anglès britànic). [Consulta: 5 juliol 2024].
  34. ↑ Morton, Becky. «MPs back end of House of Lords hereditary peers» (en anglès). BBC, 13-11-2024. [Consulta: 11 febrer 2025].
  35. ↑ Bakker, Ryan; Jolly, Seth; Polk, Jonathan. «Mapping Europe's party systems: which parties are the most right-wing and left-wing in Europe?». London School of Economics / EUROPP – European Politics and Policy, 14-05-2015. Arxivat de l'original el 26 May 2015. [Consulta: 26 maig 2015].
  36. ↑ Giddens, Anthony (17 May 2010). «The rise and fall of New Labour». New Statesman. Arxivat de l'original el 21 July 2015. 
  37. ↑ «The European centre-left's quandary». Reuters, 08-05-2015. «A crushing election defeat for Britain's Labour party has laid bare the dilemma facing Europe's centre-left.» Arxivat 26 de maig 2015 a Wayback Machine.
  38. ↑ Dahlgreen, Will. «Britain's changing political spectrum». YouGov, 23-07-2014. Arxivat de l'original el 26 May 2015. [Consulta: 26 maig 2015].
  39. ↑ Budge, 2008, p. 26–27.Plantilla:Verify source
  40. ↑ [35][36][37][38][39]
  41. ↑ Martin Daunton "The Labour Party and Clause Four 1918–1995" Arxivat 21 July 2015 a Wayback Machine., History Review 1995 (History Today website)
  42. ↑ Philip Gould The Unfinished Revolution: How New Labour Changed British Politics Forever, London: Hachette digital edition, 2011, p.30 (originally published by Little, Brown, 1998)
  43. ↑ John Rentoul [1]Plantilla:"'Defining moment' as Blair wins backing for Clause IV" Arxivat 8 September 2017 a Wayback Machine., The Independent, 14 March 1995
  44. ↑ Lund, 2006, p. 111.
  45. ↑ Mulholland, Helene «Labour will continue to be pro-business, says Ed Miliband». The Guardian [Londres], 07-04-2011.
  46. ↑ Hay 2002, pp. 114–115 ; Hopkin & Wincott 2006; Jessop 2004;McAnulla 2006, pp. 118, 127, 133, 141; Merkel et al. 2008, pp. 4, 25–26, 40, 66.
  47. ↑ Lavelle, Ashley. The Death of Social Democracy, Political Consequences for the 21st Century. Ashgate Publishing, 2008. 
  48. ↑ Crines, 2011, p. 161.
  49. ↑ «What's left of the Labour left?». Total Politics. Arxivat de l'original el 21 August 2015. [Consulta: 6 maig 2015].
  50. ↑ 50,0 50,1 «Labour Party Rule Book». Labour Party, 2023. [Consulta: 4 gener 2023].
  51. ↑ «How we work – How the party works». Labour Party. Arxivat de l'original el 6 June 2013. [Consulta: 31 maig 2013].
  52. ↑ Akehurst, Luke. «Compass and Progress: A tale of two groupings». LabourList, 14-03-2011. Arxivat de l'original el 6 July 2015. [Consulta: 6 maig 2015].
  53. ↑ Angell, Richard «The problem is politics, not PR». Progress Online, 02-03-2017. «few come more 'militant anti-Corbyn' than I» Arxivat 17 de setembre 2017 a Wayback Machine.
  54. ↑ «What would Jeremy do?». Progress Online, 20-07-2017. Arxivat de l'original el 8 August 2017. [Consulta: 24 juliol 2017].
  55. ↑ Cowburn, Ashley «Momentum: Corbyn-backing organisation now has 40,000 paying members, overtaking Green Party». The Independent, 04-04-2018.
  56. ↑ «Christian Socialist Movement : Labour party affiliation», 03-05-2009. Arxivat de l'original el 3 May 2009. [Consulta: 8 gener 2022].
  57. ↑ The Encyclopedia of Political Science. Washington D.C.: CQ Press, 2011, p. 1555. 
  58. ↑ Routledge, Paul «Labour revives faith in Christian Socialism». The Independent on Sunday, 22-05-1994.
  59. ↑ Reid, Alastair J.; Pelling, Henry. A Short History of the Labour Party. 12th. New York: Palgrave Macmillan, 2005, p. 210. ISBN 1-4039-9313-0. 
  60. ↑ «A quick guide to Labour's leaders». , 23-09-2016.
  61. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. Londres: Macmillan, 1975, p. 1. ISBN 0-333-17154-3. 
  62. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. Londres: Macmillan, 1975, p. 7. ISBN 0-333-17154-3. 
  63. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. Londres: Macmillan, 1975, p. 14. ISBN 0-333-17154-3. 
  64. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. Londres: Macmillan, 1975, p. 23. ISBN 0-333-17154-3. 
  65. ↑ «Representation of the People Act 1918». UK Parliament. [Consulta: 6 octubre 2023].
  66. ↑ 66,00 66,01 66,02 66,03 66,04 66,05 66,06 66,07 66,08 66,09 66,10 66,11 66,12 66,13 66,14 66,15 66,16 66,17 Cracknell, Richard; Uberoi, Elise; Burton, Matthew. «UK Election Statistics: 1918–2023, A Long Century of Elections». House of Commons Library p. 16–17, 09-08-2023. [Consulta: 28 setembre 2023].
  67. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 27. ISBN 0-333-17154-3. 
  68. ↑ [66][67]
  69. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 35. ISBN 0-333-17154-3. 
  70. ↑ [66][69]
  71. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 44. ISBN 0-333-17154-3. 
  72. ↑ [66][71]
  73. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 54. ISBN 0-333-17154-3. 
  74. ↑ [66][73]
  75. ↑ «On this day in May 1929 women vote in general election on same terms as men». UK Parliament, 30-05-2018. [Consulta: 6 octubre 2023].
  76. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 69. ISBN 0-333-17154-3. 
  77. ↑ [66][76]
  78. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 89. ISBN 0-333-17154-3. 
  79. ↑ [66][78]
  80. ↑ Craig, F.W.S.. British General Election Manifestos, 1900–1974. London: Macmillan, 1975, p. 101. ISBN 0-333-17154-3. 
  81. ↑ [66][80]
  82. ↑ «1969 Representation of the People Act». UK Parliament. [Consulta: 6 octubre 2023].
  83. ↑ «General Election Results, 9 June 1983». House of Commons Public Information Office. [Consulta: 27 setembre 2023].
  84. ↑ «General Election Results, 1987». House of Commons Public Information Office. [Consulta: 27 setembre 2023].
  85. ↑ «General Election Results». House of Commons Public Information Office. [Consulta: 27 setembre 2023].
  86. ↑ «General Election results, 1 May 1997». House of Commons Library, 29-03-2001. [Consulta: 26 setembre 2023].
  87. ↑ «General Election results, 7 June 2001». House of Commons Library, 18-06-2001. [Consulta: 26 setembre 2023].
  88. ↑ «General Election 2005». House of Commons Library. Arxivat de l'original el 11 August 2022. [Consulta: 21 juliol 2023].
  89. ↑ «Election 2010 Timeline: How coalition was agreed». , 13-05-2010.
  90. ↑ «General Election 2010». House of Commons Library, 02-02-2011. [Consulta: 2 octubre 2023].
  91. ↑ «UK 2015 general election results in full». The Guardian, 07-05-2015.
  92. ↑ «General Election 2015». House of Commons Library, 28-07-2015. [Consulta: 2 octubre 2023].
  93. ↑ [91][92]
  94. ↑ Hunt, Alex «Theresa May and the DUP deal: What you need to know». , 26-06-2017.
  95. ↑ «General Election 2017: results and analysis». House of Commons Library, 29-01-2019. [Consulta: 2 octubre 2023].
  96. ↑ «General Election 2019: results and analysis». House of Commons Library, 28-01-2020. [Consulta: 2 octubre 2023].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Laborista
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Partit_Laborista_(Regne_Unit)&oldid=34834875»