Coneixement

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El coneixement és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d'una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l'ensenyament d'un mestre. El saber és el conjunt de coneixements que produeixen, un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps.

En el context científic, el coneixement és el resultat de l'aplicació de la raó i el mètode experimental a l'estudi de la realitat. Per a la psicologia, és el contingut de la ment, és fruit d'un procés d'aprenentatge i, per tant, inclou també l'experiència vital i les creences, no sols les dades empíriques i més o menys objectives. L'epistemologia és la branca de la filosofia que s'ocupa de l'estudi del coneixement: què és i com s'obté. Assumeix que el coneixement s'organitza d'una manera determinada en el cervell i aquesta estructura en modifica la percepció i la interacció amb el món.

El coneixement és un terme que pot tenir significats diversos depenent del context, però que de qualsevol manera té una relació amb els conceptes de significat, informació, educació, comunicació, representació, aprenentatge i estímul mental. És diferent a la informació simple. Ambdós es nodreixen d'afirmacions certes, però el coneixement és una forma particular del saber, dotada d'una utilitat. D'altra banda, la informació pot existir independentment de qui la fa servir, i quan pot ser, d'alguna manera, preservar-se sobre qualsevol tipus de suport (paper, informàtic, etc.). El coneixement existeix només en el moment en què existeix una ment en grau de contenir-lo. En efecte, quan s'afirma haver explicitat un coneixement, en realitat s'estan preservant les informacions que el componen, juntament amb totes les correlacions que existeixen entre si, però el coneixement vertader i propi només fa presència en un usuari que recull aquestes informacions en la pròpia experiència personal. Fonamentalment, el coneixement existeix només quan hi ha una intel·ligència en condicions per a fer-lo servir.

En filosofia, es descriu sovint el coneixement com la informació associada a la intencionalitat. L'estudi del coneixement en filosofia es troba vinculat al de l'epistemologia (que es troba en les tradicions filosòfiques clàssiques i observa el problema a priori del coneixement en sentit universal).

Visió filosòfica clàssica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Epistemologia
Definició platònica del coneixement, en què les condicions necessàries per al coneixement són la part veritable del conjunt de les creences

No existeix un acord universal sobre allò que constitueix el coneixement, la certesa i la veritat. Es tracta d'una qüestió encara debatuda pels filòsofs, estudiosos de ciències socials i historiadors.

Plató va escriure el diàleg Teetet, en què centralitza l'estudi del problema del coneixement, encara que en altres diàlegs (especialment Menó i La república) també hi ha importants reflexions sobre el tema. Dels seus diàlegs, es deriva una definició difosa en què el coneixement s'expressa com a teoria de les justificacions de la veritat de les conviccions.

En la primera part del Teetet, es discuteix i es rebat amb nombrosos arguments la teoria relativista del sofista Protàgores, segons la qual cada opinió (doxa) és veritable per a qui la sosté. Per tant, cal reconèixer que hi ha opinions o creences falses. En l'última part del diàleg, es discuteix l'anomenada definició platònica del coneixement (episteme), segons la qual aquest està constituït per creences o opinions vertaderes i justificades. Aquesta definició tampoc no s'accepta en el mateix diàleg, malgrat això, històricament ha estat el punt de partida per a pràcticament totes les investigacions ulteriors sobre el tema (fins i tot fins al present). En La república[1] el coneixement cabal es caracteritza com necessàriament veritable, i com fundat en principis no hipotètics. Aquests principis només es poden aconseguir mitjançant la facultat dialèctica, que ha d'obrir-se pas, com en una batalla, a través de totes les objeccions. En canvi, les arts -com les matemàtiques- parteixen de simples hipòtesis. Per descomptat, la creença i opinió, fins i tot si són veritables, es consideren ignorants de la realitat de les coses i queden relegades a l'àmbit d'allò probable i aparent.

Ludwig Wittgenstein escrigué un tractat (De la certesa) en què indagà al voltant del coneixement i la certesa. Una rama d'aquestes observacions és, de manera recurrent, dividida en una rama sencera, anomenada filosofia de l'acció. El problema principal observat pels filòsofs és el següent: com tenir la certesa que les conviccions humanes constitueixen efectivament un coneixement? Quan és veritable el coneixement?

Tant la certesa com l'evidència són característiques epistèmiques que pertanyen exclusivament a la pròpia convicció. En altres paraules, aquestes no afirmen altra cosa que la convicció és vertadera. És, doncs, necessari recórrer a altres característiques epistèmiques, com la racionalitat o el criteri lògic, per tenir garantia que un cert coneixement és justificat, això és, que correspon a allò vertader: aquesta no ha de ser arbitrària, ni casual ni irracional. Aristòtil, per exemple, jutjava erròniament la dita de Protàgores, segons la qual "l'humà és la mesura de totes les coses", precisament perquè és contradictori:[2] si fos vertader això que a cada persona sembla cert, el coneixement seria buit del seu sentit racional; conèixer significaria, en canvi, 'percebre' o 'sentir', independentment de cada criteri objectiu.

Es pot notar com el problema de la divergència en la subjectivitat i objectivitat, en veritat i certesa, que hui en dia és afrontat detalladament dins la teoria de la justificació, es vesteix sense la contraposició sobre els sentits o l'intel·lecte, o darrere de la veritat i l'opinió. Es tracta d'un problema amb el qual es van trobar primer els antics grecs i després els filòsofs successius.

Per a molts autors, la vinculació entre coneixement, veritat i necessitat forma part de tota pretensió de coneixement filosòfic i científic. Tanmateix, a aquesta doctrina s'oposen les postures de fal·libilitat, segons les quals la veritat estricta no és una característica essencial del coneixement o la ciència autèntics. El fal·libilisme va ser àmpliament difós per Karl Popper en el segle XX, però es pot reconèixer ja en un autor com René Descartes. Del fal·libilisme i la definició platònica, es desprèn que els coneixements són essencialment creences bén justificades.

Filosofia xinesa[modifica | modifica el codi]

A les Analectes confucianes es llig que Confuci afirma que el coneixement consisteix a saber què es coneix i què no. Aquesta definició del coneixement que el relaciona amb el desconeixement és similar a la definició trobada al capítol LXXI del Tao te ching.[3]

La contraposició entre els sentits i l'intel·lecte[modifica | modifica el codi]

A grans trets, en la història de la filosofia occidental, són freqüentment contraposades (i de vegades sobreposades) dues línies de pensament: aquelles que consideren el coneixement un producte de la ment i de la indagació introspectiva, i aquelles que afirmen que el coneixement deriva únicament dels sentits: de l'exterior.

Un dels primers filòsofs que van contraposar el coneixement intel·lectual i el sensorial fou Pitàgores, que feia del nombre i de la saviesa matemàtica l'objecte principal del coneixement. D'aquesta contraposició va sorgir el caràcter ocult del coneixement, que es pensava reservat a un petit cercle d'iniciats, els únics capaços de comprendre la naturalesa intel·lectiva de la realitat. Seguidament també, l'escola d'Elea, en particular Parmènides, que va avaluar el coneixement sensorial, afirmà la importància d'un saber deduït exclusivament de la raó. Un saber així resultava, però, poc accessible a la majoria, perquè no era objectiu: del fet d'ésser es pot dir, de fet, que s'és, res més. Als pitagòrics i als altres eleàtics es contraposen les teories atomistes dels seguidors de Demòcrit, segons el qual el coneixement és fruit dels processos mecànics, això és, de la combinació dels àtoms que col·lidint amb els nostres òrgans sensorials produeixen en nosaltres l'aprenentatge.

Sòcrates[modifica | modifica el codi]

Bust de Sòcrates

Amb Sòcrates el coneixement adquireix un valor ètic, i és des d'aquest moment reconsiderat com a primer punt de la reflexió individual. Per a Sòcrates, de fet, cada coneixement és en va si no es refereix a la pròpia autoconsciència, a aquella veu de l'ànima dotada de consciència, en grau d'examinar críticament i de desemmascarar el fals saber dels sofistes, les nocions no reflexives d'aquells que creuen saber però en realitat no saben. La veritat sapiència per a una persona, neix, doncs, del coneixement de si mateixa; un coneixement així, però, no és ensenyable, ni es transmet amb paraules, perquè no és una tècnica. El mestre pot només ajudar l'alumne a partir d'ell mateix.[4]

Plató i els neoplatònics[modifica | modifica el codi]

Plató va seguir els ensenyaments de Pitàgores, Parmènides i Sòcrates, també reavaluant en part l'experiència sensorial. Els sentits, segons Plató, serveixen per a revifar en les persones el record de les idees; és a dir, d'aquelles formes universals amb les quals s'ha plasmat el món i que permeten conèixer-lo. Conèixer significa, per tant, recordar: El coneixement és un procés de reminiscència d'un saber que jeu ja a dins de la nostra ànima, i per això es diu que és innat. L'innatisme del coneixement és el que més distingeix el platonisme de l'empirisme. Amb Plató, el coneixement és una experiència de valor essencialment ètic, perquè té a veure amb la decisió de l'ànima d'acostar-se a la visió eidètica del despertant-ne el record. Amb el neoplatonisme, continua la idea que el vertader coneixement no és aquell que deriva de l'experiència, com vol el sentit comú, però neix d'una major activitat intel·lectual que té com a objectiu les idees espirituals. El coneixement és, per tant, una cosa amagada per a la majoria, als quals els sentits poden falsejar la causes de qualsevol fenomen. També tenen aquesta concepció els corrents neopitagòrics, gnòstics, esotèrics i màgics que arriben a la filosofia renaixentista.

L'aristotelisme[modifica | modifica el codi]

Respecte a Plató, Aristòtil havia revaluat ulteriorment l'experiència sensible; però, com el seu predecessor, havia mantingut ferma la pressuposició segons la qual el coneixement neix sobretot del subjecte.[5] Un coneixement que es limiti a rebre les impressions dels sentits, de fet, és passiu; perquè aquest sigui vertader coneixement, cal que l'intel·lecte humà desenvolupe un rol actiu que consenta anar per damunt de les particularitats transitòries dels subjectes i de recollir l'essència en l'acte. El pas a l'intel·lecte actiu implica que aquest sigui capaç de pensar en si mateix, això és, que sigui dotat de consciència i llibertat, que és la característica fonamental que distingeix l'humà dels altres animals.

Aristòtil distingeix, així, diversos graus del coneixement, al nivell més baix hi ha la sensació, que té com a subjecte entitats particulars, mentre que a nivell més alt hi és la intuïció intel·lectual, capaç d'abstraure l'universal de la realitat empírica. Es mostren a continuació algunes cites il·lustratives, segons les quals Aristòtil pretén fundar el coneixement que no sols es pot obtenir mitjançant l'experiència o un raonament demostratiu; la inducció originada dels sensors no té per a ell caràcter d'universalitat:

« [...] principi de tot és l'essència: de l'essència, de fet, parteixen els sil·logismes »
— Aristòtil - Metafísica VII, 9, 1034a, 30-31
« Aquell que defineix, aleshores podrà provar [...] l'essència? [...] no es pot dir que definir qualsevol cosa consisteixi a desenvolupar una inducció gràcies als casos únics manifestats, establint que l'objecte en la seua totalitat ha de comportar-se de certa manera [...] Qui desenvolupa una inducció, de fet, no prova quina cosa és un objecte, però mostra que és o no és. En realitat, no es provarà certa l'essència amb la sensació, ni es mostrarà amb un dit [...] a més d'això, sembla que l'essència d'un objecte no pot ser coneguda ni mitjançant una expressió definitòria, ni mitjançant una demostració. »
— Aristòtil - Analítics segons II, 7, 92a-92b

Conèixer significa, per tant, abstraure. Aristòtil fou també el pare de la lògica formal, que es teoritzà en la forma deductiva del sil·logisme. Es precisa, però, que la intuïció era per a ell superior també a aquest últim, perquè tractarà de fornir aquells principis de partença dels quals el sil·logisme traurà només les conclusions coherents amb les premisses. Aquesta es troba, per tant, al cim de la coneixença, culminant al final en una experiència contemplativa, típica d'un saber fins d'ell mateix, que per a Aristòtil representava l'essència de la saviesa.[6] Retorna així també en ell el valor ètic de la coneixença.

L'empirisme anglosaxó[modifica | modifica el codi]

Sir Francis Bacon: "Coneixement és poder"[7]

La pedra angular del procés cognitiu, tal com era enunciat per Aristòtil, va romandre invariable durant tota l'edat mitjana, corroborat en particular per Tomàs d'Aquino. Fou als inicis de l'edat moderna quan a Anglaterra es va iniciar un corrent filosòfic segons el qual, al contrari, la coneixença deriva únicament de l'experiència sensible. Els principals exponents d'aquest corrent, que té com a precursors Francis Bacon i Thomas Hobbes, van ser John Locke, George Berkeley i David Hume. Els principis que aquests tractaven de reconduir en cada forma de coneixement humà eren essencialment dos:[8][9]

  • La verificabilitat, segons la qual té sentit conèixer només allò que és verificable experimentalment; això que no és verificable no existeix o no té valor objectiu.
  • El mecanicisme, en base al qual, cada fenomen (inclòs el coneixement humà) ocorre segons les lleis mecàniques de causa-efecte. Aquest punt fou remarcat, sobretot, per Hobbes, i es connecta a la convicció dels empiristes per als quals la ment humana és una tabula rasa en el moment del naixement, això és, privada d'idees innates. Després del naixement, les impressions dels sentits es plasmarien mecànicament en la nostra ment, fixant-les i fent sorgir en aquesta els conceptes.[10]

Leibniz i Kant[modifica | modifica el codi]

L'empirisme així expressat fou criticat des de l'inici per Leibniz, que va reafirmar que la coneixença no és un procés mecànic. Leibniz s'expressà a favor de l'innatisme de les idees, però va contestar també Descartes, segons el qual existien només aquelles idees de les quals es té un coneixent clar i objectiu, deduïble a priori de la raó.

Per a Leibniz, en canvi, existeixen també els pensaments dels quals no es té consciència, i que actuen a nivell de l'inconscient. Hi ha, de fet, diverses graduacions del coneixement, des d'aquell més obscur fins a aquell més diferent, que és la percepció del jo o autoconsciència.[11]

Més tard, també Kant va criticar l'empirisme. Aquest va afirmar també que el coneixement és un procés essencialment crític, en el qual la ment humana desenvolupa un rol fortament actiu. Actuant com si fos un símil de revolució copernicana per al pensament, Kant posa en relleu com les lleis científiques amb les quals coneixem el món són modelades per la nostra ment, en comptes d'extreure-les inductivament de l'experiència. El vertader coneixement es té, segons Kant, quan es formulen els judicis "sintètics a priori": aquestos són per una banda a priori, perquè neixen de l'activitat de les nostres categories mentals i per l'altre costat, però, aquestes categories s'activen només quan reben dades empíriques per processar, obtingudes passivament pels sentits. D'aquesta manera, aquestos poden conciliar l'empirisme i el racionalisme.

Per sobre de tot, relatiu al coneixement, es troba el jo penso, una activitat suprema que té la capacitat de connectar de manera crítica i conscient les informacions provinents del món extern. El coneixement no és, per tant, una simple recol·lecció de nocions, significa, però, 'connectar'. D'aquest deriva que la reflexió crítica basada en la pròpia autoconsciència sigui per a Kant l'única presumpció de coneixement vàlid.[12]

Karl Popper[modifica | modifica el codi]

Karl Popper, tornant a la tradició aristotèlica i kantiana, sosté que el coneixement és un procés exclusivament deductiu, comú, sigui als humans o als animals, que es basa en el mètode de les temptatives i de la refutació.

L'aprenentatge no deriva de l'observació inductiva de la realitat, mentre que sí que ho fa de la imaginació creativa, és a dir, de l'anticipació injustificada de la realitat mateixa (les conjectures), amb les quals, de tant en tant, l'ésser humà es posa a prova. El vertader coneixement ha d'ésser falsable, formulat de manera tal que la seva submissió a un experiment pugui eventualment atestar la falsabilitat d'aquest.[13]

Escepticisme, coneixement i emocions[modifica | modifica el codi]

L'escepticisme filosòfic argumenta que no és vertaderament possible aconseguir el coneixement, ni justificar suficientment les nostres conviccions per tal d'anomenar-les coneixement. L'escepticisme filosòfic és la prospectiva que indaga críticament si el coneixement humà és vertader. Els seus seguidors sostenen que no és possible obtenir un coneixement vertader, perquè la justificació no és mai del tot certa. Aquesta posició difereix de l'escepticisme científic, que és la prospectiva per la qual no seria possible acceptar la veracitat d'una informació sense haver-la verificat experimentalment després.

De tota manera, el coneixement és sovint vist també com una forma d'antídot a la irracionalitat de les conductes i emocions humanes. Com menciona Ralph Waldo Emerson: "El coneixement és l'antídot de la por; coneixement, ús, raó, amb les seves ajudes més grans. El nen és, tant en perill per una escala, o per una graella de rostir o una banyera, o per un gat com ho és un soldat per un canó o una emboscada. Cadascú supera la por tan ràpid com s'entenen precisament els perills, i aprèn mitjans de resistència. Cadascú es pot posar nerviós, que és, exactament, el terror de la ignorància sotmesa a la imaginació...".[14]

Visió religiosa[modifica | modifica el codi]

Tanmateix, el concepte de coneixement és més general que el de coneixement científic. És així que les creences religioses constitueixen un tipus especial de coneixement, diferent al del coneixement científic, és a dir, el coneixement religiós és aquell que ha experimentat un canvi ja sigui en la societat o a nivell espiritual amb el canvi de visió abans de conèixer i després de conèixer, són dues maneres de veure la vida, però amb un coneixement del que és bo i dolent, i del que pot millorar.

Visió cientificotècnica[modifica | modifica el codi]

En ciències, és normal assumir l'existència d'un continu progressivament complex, integrat per les dades, la informació, el coneixement i la saviesa. Així, es defineix el coneixement com el conjunt organitzat de dades i informació que permeten resoldre un determinat problema o prendre una decisió (coneixement d'"accions").

Per assolir-ho, s'aplica l'anomenat mètode científic, i hi ha múltiples vies d'arribar a obtenir coneixement: mètode empíric, mètode històric, mètode lògic, analogia, etc.

En general, perquè una creença constitueixi coneixement científic no n'hi ha prou que sigui vàlida i consistent lògicament, car això no implica la seva veritat. Així, per exemple, s'ha de tenir un sistema lògic deductiu consistent i vàlid. Negant la totalitat de les premisses del sistema, s'obtindrà un sistema igualment consistent i vàlid, només que contradictori al sistema previ. De tal manera, la validesa no garanteix veritat. Perquè una teoria hagi de ser considerada com a veritable, han d'existir, des del punt de vista de la ciència, proves que la recolzin; és a dir, ha de poder demostrar la seva versemblança utilitzant el mètode científic, també conegut com a mètode experimental. Aquest fet, però, es veu seriosament complicat si s'introdueixen interrogants relatius a la suficiència d'aquest mètode, com per exemple, la transparència dels fets (existeixen els fets purs o més aviat interpretacions?), La factibilitat de la pretensió d'objectivitat i neutralitat valora (és possible la comprensió de la realitat des d'un punt de vista neutre, tal com fos el d'un déu, o estem condemnats a perspectives?), etc.

El coneixement és informació combinada amb l'experiència, el context, la interpretació i reflexió. El coneixement és un recurs renovable que pot fer-se servir una volta i una altra. El coneixement es pot definir de la mateixa manera que el coneixement de l'art i el coneixement de la informació.

  • La informació es troba fragmentada, mentre que el coneixement és situat de la manera mental en que té un sentit per a les neurones.
  • La informació pot ser transferida tal com apareix. El coneixement ha de ser construït de manera que tingui un sentit en conjunt.
  • La informació no necessita ser contextualitzada. El coneixement és sempre una part d'un concepte més gran.
  • La informació exigeix claredat. El coneixement requereix un treball intel·lectual.
  • El domini de la informació pot mostrar-se per la reproducció. El domini del coneixement es mostra pel seu ús en innovacions.

Altres perspectives[modifica | modifica el codi]

El coneixement comença pels sentits, i després passa l'enteniment i acaba en la raó. D'igual manera que en el cas de l'enteniment, hi ha un ús formal d'aquest, és a dir, un ús lògic, ja que la raó fa abstracció de tot un contingut, però també hi ha un ús real.

Conclusions sobre el coneixement:

1: El coneixement és una relació entre subjecte i objecte.

2: Si a un ésser se'l considera com un objecte és per la relació amb un objecte, i si a d'altre se'l considera subjecte és per la relació amb un subjecte.

3: El coneixement és un fenomen complex que implica els quatre elements (subjecte, objecte, operació i representació interna), de tal manera que si falla un d'aquests, aquell no existeix.

4: La representació interna és el procés cognoscitiu (és l'explicació del propi criteri).

En ciències de la informació, s'acostuma a definir un continu progressivament complex, integrat per les dades, la informació, el coneixement i la saviesa. Així, es defineix el coneixement com el conjunt organitzat de dades i informació destinades a resoldre un determinat problema.

La ciència obté coneixement seguint un mètode anomenat mètode científic o mètode experimental, i el coneixement així obtingut s'anomena coneixement científic.

Tanmateix, el concepte de coneixement és més general que el de coneixement científic. Les creences religioses constitueixen un tipus especial de coneixement, diferent del científic, encara que sí que és font de coneixement.

Segons Plató, el coneixement es caracteritza per ser necessàriament vertader (episteme). D'altra manera, la mera creença i opinió (ignorant de la realitat de les coses) queden relegades a l'àmbit d'allò probable i aparent. Una certesa que l'endemà provarà de ser falsa, realment mai haurà estat coneixement. I de fet, aquesta vinculació entre coneixement-veritat-necessitat forma part de tota pretensió de coneixements filosòfics, científics, en el pensament occidental.

En general, perquè una creença constitueixi coneixement científic no n'hi ha prou que sigui vàlida i consistent lògicament, això no implica que sigui veritat. Així, per exemple, un sistema lògic deductiu consistent i vàlid.

Tipologia del coneixement[modifica | modifica el codi]

Podem establir diverses classes de coneixement (algunes de més generals i d'altres de més profundes)

  • El coneixement a priori és independent de qualsevulla experiència, veritat universal i necessària.
  • El coneixement a posteriori deriva de l'experiència dels sentits. Pot refusar-se sense necessitat d'una contradicció.
  • El coneixement pot ser codificat si es pot emmagatzemar o especificar formalment, de manera que no es perdi cap informació. Per contraposició, el coneixement no codificat és el que no pot ser codificat, ja que és difícil d'expressar o explicitar.
  • El coneixement pot ser públic si és fàcil de compartir, i consisteix en un coneixement creat/difós per la societat. En canvi, si és personal ha estat construït pel mateix individu; és la base del coneixement públic.
  • Quan es creua la cultura amb la localitat espacial, parlem de coneixement local, és a dir, un coneixement desenvolupant al voltant d'una àrea geogràfica definida. En canvi, el coneixement global és el que s'ha format mitjançant xarxes o comunitats, pertanyents a llocs geogràfics separats.
  • El coneixement pot ser orientat si fa referència a les relacions causals entre conceptes, i serà axiomàtic quan es refereixi a explicacions per causes finals o a priori de successos.
  • El coneixement és explícit si pot ser transmès d'un individu a altre per algun mitjà de comunicació formal. Si el coneixement és difícil de comunicar o de formalitzar, parlem de coneixement tàcit o implícit, normalment arrelat a experiències personals o models mentals.
  • El coneixement és empíric si ha estat assumit col·lectivament per certs resultats als quals no s'ha arribat aplicant-hi cap mètode formal. Si, altrament, s'ha seguit una metodologia, estem davant de coneixement científic. Com en aquest darrer cas existeixen lleis i principis que ho demostren (les que ens han permès arribar-hi), podem concloure que aquest coneixement sempre és cert.
  • El coneixement serà cultural quan en una organització s'emprin termes, nomenclatures i procediments que hagin estat acordats internament. Quan aquests elements tinguin una base bibliogràfica, parlarem de coneixement de diccionari.

Finalment, considerant una organització, empresa, grup, o sistema, el coneixement pot existir en un àmbit individual o en un àmbit col·lectiu.

La teoria del coneixement o epistemologia és la que s'encarrega d'estudiar el coneixement i les formes d'adquirir-lo; va estar dividit en escoles que són: jònica, pitagòrica, eleàtica, atomista, eclèctica i sofista.

El saber o coneixement pot ser teòric o pràctic. El coneixement teòric pot ser científic o vulgar. El coneixement científic es divideix en: científic en sentit estricte, filosòfic i teològic. El coneixement pràctic es divideix en art i tècnica, atenent a la seva bellesa.

Transmissió del coneixement[modifica | modifica el codi]

El coneixement es pot transmetre a altres persones per l'exemple, de manera que s'aprengui per imitació o percepció o usant el llenguatge, sigui oral o escrit. L'escola té com un dels seus objectius fonamentals transmetre de manera formal els coneixements considerats valuosos i imprescindibles a les noves generacions amb un programa d'ensenyament que divideix el saber en diferents matèries.

Els llibres són un instrument privilegiat de transmissió de coneixement, especialment els assajos, els tractats de divulgació científica i l'enciclopèdia. Per aquest motiu, sovint han estat prohibits, per considerar que ensenyaven quelcom perillós o inadequat per a una comunitat concreta. Per la mateixa causa, alguns governs apliquen la censura al contingut d'Internet.

L'anomenat triangle del coneixement lliga la transmissió a un vincle que inclou com a vèrtexs el coneixement, l'educació i la innovació d'una societat, ja que afirma que per a innovar i progressar (tant a nivell tècnic com d'idees) és necessari que hi hagi un accés massiu al coneixement mitjançant l'educació; per aquest motiu, les inversions en el sistema escolar i la universitat, així com en formació permanent, ajuden a desenvolupar els sectors d'R+D+i en les empreses.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. pàgs. 511-533
  2. Cfr. Aristotele, Metafisica, 1062 b 14
  3. Confucio. «Libro 2». A: Analectas. Madrid: Popular, 2010, p. 66-67. 
  4. Cfr. Reale, Il pensiero antico, pàg. 83, Vita e Pensiero, 2001
  5. Aristòtil. "Sobre l'ànima", p. II, V, 417b. 
  6. Article de Paolo Scroccaro, Arianna Editrice, 2006
  7. Bacon, Francis. Meditationes Sacrae, 1597. 
  8. Cfr. Abbagnano, Storia della filosofia, vol. 2, UTET, 2005.
  9. Boeree, C. George. «Empiricism and Rationalism» (en anglès), 2000. [Consulta: 7 març 2012].
  10. Shimomissé, Eiichi. «British Empiricism. John Locke» (en anglès), 1996. [Consulta: 7 març 2012].
  11. Leibniz, Gottfried. «Monadologia» (en anglès), 1898. Original publicat en 1720.. [Consulta: 9 març 2012].
  12. Kant, Immanuel. Critique of pure reason (en anglès), 1933, p.94. ISBN 8842075493 [Consulta: 9 març 2012]. 
  13. «Karl Raimund Popper. Il metodo ipotetico deduttivo (Entrevista)» (en italià). Enciclopedia Multimediale delle Scienze Filosofiche. Radiotelevisione Italiana, 25-07-1989. [Consulta: 12 març 2012].
  14. Emerson, Ralph Waldo. S.Low, Son & Marston. Society and solitude: Twelve chapters (en anglès). S.Low, Son & Marston, 1870, p. 219, 220. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Filosofia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coneixement Modifica l'enllaç a Wikidata