Cultura

Els 100 fonamentals de la Viquipèdia
Article dels 1000 seleccionats
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Art de l'antic Egipte

La cultura és el conjunt de valors, aptituds, teories, ideologies, normes i béns materials creats per l'ésser humà.[1] Se sol oposar cultura i natura. Aquesta concepció defineix cultura en sentit molt ample, com tot això que típicament es fet per l'home i el separa de la natura, lloc on l'home no ha intervingut. En sentit més estricte es considera la cultura com el conjunt de pla producció artística.

El mot prové del llatí cultura, derivat del participi cultus del verb colere,[2] que té moltes significats: coldre, habitar, venerar, conrear.[3] Al context agrícola, pot ser sinònim de conreu, cultiu.[4]

Les diferents definicions reflecteixen diferents escoles del pensament. Tot i això, sol incloure la tecnologia, l'art i les humanitats, un patró de tipus de coneixement preferent, tradicions, creences i conductes que depenen d'un determinat pensament simbòlic i el conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen una grup, una societat o tota la humanitat. Alguns autors reivindiquen un universal cultural. De vegades es contraposa una anomenada alta cultura amb la cultura popular.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.[5]

Naturalesa i cultura[modifica]

Una primera diferenciació dins el coneixement científic és l'establerta entre naturalesa i cultura. És provat que la cultura s'aprèn, no és inherent a l'espècie humana, tot i que sense cultura no seríem humans.[6] Per tant, aquesta diferenciació ens diu que el món de la naturelesa no l'ha creat l'home mentre que la cultura és un món creat pels ésser humans. Així mateix ho posa de manifest Guillaume Vannier.[6]

Formació del concepte de cultura[modifica]

Etimologia[modifica]

L'etimologia del concepte modern de "cultura" té un origen antic. En diverses llengües europees el mot "cultura" és descendència de "cultura ainimi" emprat en llengua llatina per Ciceró a Tusculanae Disputationes, on l'autor clàssic escriu sobre el cultiu de l'ànima (=cultura animi), fent ús d'aquesta manera d'una metàfora agrícola per a descriure el desenvolupament d'una ànima filosòfica, entesa teològicament com un dels ideals superiors possibles per al desenvolupament humà.

Samuel Pufendorf condueix norvament la metàfora cap al significat actual però sense que això comporti la perfecció natural de l'home en filosofia. Per a l'autor, els significats del terme cultura, que molts escritors reprenen posteriorment "fan referència a totes les formes on els humans comencen a superar la barbàrie inicial i, mitjançant artificis, es tornen humans" [trd.].

Velkley en fa la descripció següent:

El terme "cultura", que inicialment volia significar el cultiu de l'ànima o de la ment, adquireix el gruix dels significats posteriors als escrits dels pensadors alemanys del segle XVIII, els quals desenvolupen en diversos nivells la crítica de Rousseau al liberalisme modern i a la Il·lustració. A més a més, implícitament hi ha un contrast entre "cultura" i "civilització" entre aquests autors, fins i tot quan no ho expressen en aquests termes. Sorgeixen dos dignificats en aquest període: la cultura com un esperit folclòric amb una identiat única i la cultura com a cultiu de l'espiritualitat o la individualitat lliure. El primer significat és avui predominant en l'ús del mot "cultura", però el segon encara juga un paper important en allò que hom pensa que la cultura hauria d'aconseguir, com ara l'"expressió" plena de l'ésser en tant que individu únic i "autèntic". [trd.]

Recorregut etimològic[modifica]

Quan el mot cultura apareix a Europa entre els segles XVIII i XIX, s'empra per a referir-se a un procés tecnològic o de millora, com a l'agricultura o l'horticultura. Al segle XIX primer es refereix a la millora o refinament de la individualitat, especialment mitjançant l'educació i, tot seguit, es fa servir per a referir-se a l'assoliment de les aspiracions o ideals nacionals. A mitjan segle XIX, alguns científics se serveixen del terme "cultura" per a referir-se a la capacitat humana universal. Per al sociòleg alemany George Simmel la cultura era "el cultiu dels individus mitjançant la ingestió de formes externes que s'ha objectificat tot al llarg de la història" [trd.].

Al segle XX, la "cultura" sorgeix com un concepte central de l'antropologia, el qual abasta tots els fenómens humans que no poden imputar-se a la genètica. Més delimitadament, el terme "cultura" abasteix dos significats:

  • la capacitat evolucionada dels homes a classificar i representar les experiències amb símbols i actuar de forma imaginària i creativa
  • les maneres variades amb què la gent viu a les diverses parts del món, classificant i representant les seves experiències i actuant creativament

Després de la Segona Guerra Mundial, el terme adquireix importànica malgrat que amb diferents significats en disciplines com ara els estudis cultturals, la psicologia organitzacional, la sociologia cultural i els estudis gerencials.

Alguns etòlegs parlen de culture per a referir-se als costums, activitats o comportaments transmesos d'una generació a l'altra entre grups d'animals mitjançant la imitació conscient de dits comportaments. Les creences i pràctiques d'una cultura determinada poden ser exercides com a mecanismes de control en vista a limitar-ne la conducta social. La cultura s'assicia amb la llibertat atès que és el vehicle portant entre el coneixement i les noves formes de consciència que fan possible una desestabilització de l'hegemonia. A més d'això s'hi pot reconèixer conjunts o modes de vida i fins i tot costums d'una època o grup social. El terme cultura pot arribar a agafar extensió i diversos usos, com la diversitat cultural, l'objecte del coneixement empíric i la diferència cultural.

Altres conceptes de cultura:

  • el mot cultura s'associa amb l'acció de cultivar o practicar una cosa, també segons el diccionari pot ser el resultat o l'efecte de fer prevaldre coneixements humans i conjunts de modus vivendi.
  • la cultura s'ha arribat a veure com a conseqüència de la modernitat
  • una dimensió i expressió de la vida humana es realitza a través de la utilització de símbols i artefactes, dels quals trobaríem expressions de l'àmbit de la producció, circulació i consum de signes, és a dir, així com una praxis que s'articularia en una teoria
  • al diccionari hi trobem denombrades diferents menes de cultura i d'entre totes les més emblemàtiques en serien la cultura popular i la cultura de masses

Concepció clàssica de la cultura[modifica]

El terme cultura prové del llatí cultus que al seu torn deriva de colere que significa cuidar el camp o del bestiar. Vers el segle XIII, el terme es fa serrvir per a designar una parcel·la cultivada i passat tres segles canvia el sentit per a designar el manteniment d'una cosa: el cultiu de la terra o el cuidat del bestiar (Cuche, 1999: 10). Llavors podem dir que el sentit de la paraula ja és més propera al significat que rep acutalment en català o altres llengües neo-llatines com el castellà, el francès, el portuguès o l'italià mateix. A mitjan de segle XVI, el mot adquireix una connotació metafòrica, com ara la cultivació de qualsevol facultat. Així i tot, l'acceptació figurada de cultura no s'extén fins al segle XVII, quan apareix igualment en certs texts acadèmics.

Durant la Il·lustració (segle XVIII) el sentit figurat del terme pren el davant i s'imposa el cultiu de l'esperit en diversos àmbits acadèmics. Exemple d'això la vista d'ulls que es pot fer al Dictionaire de l'Académie Française l'any 1718. Malgrat que l'Enciclopèdia exclogui d'arribada el sentit figurat a favor del sentit restringit on cultura són terres a cultivar, no desconeix el sentit figurat que apareix als articles dedicats a la literatura, la pintura, la fislofia i les ciències. Amb el ròssec del temps la cultura esdevé sinònim de formació de la ment. És a dir, es converteix en un mot que ha de designar el nodriment intel·lectualment de la ment humana i ja no pas el manteniment d'una parcel·la a cultivar.

La clàssica oposició entre cultura i natura també troba les seves arrels en aquesta època. L'any 1798 el Diccionaire concep el terme cultura com a estigma vers l'esperit natural. Per a molts pensadors de l'època, com ara Jean Jacques Rousseau, la cultura és un fenòmen distintiu dels éssers humans, el qual els col·loca en una posició diferent a la de la resta d'animals. La cultura esdevé el conjunt de coneixements acumulats per la humanitat tot al llarg de la història. En tant que característica universal (vocable), és utilitzat en singular atès que es pot trobar a totes les societats sense fer diferències d'ètnies, ubicació geogràfica o moment històric.

Cultura i civilització[modifica]

És igualment en el context del Segle de les Llums que sorgeix una altra de les clàssiques oposicions que involucra la cultura, tot i que, d'aquest cop, com a sinònim de civilització. El mot apareix per primer vegada en la llengua francesa al segle XVIII com a refinació dels costums. Civilització és un terme relacionat amb la idea de progrés. Idea segons la qual la civilització és un estadi de la humanitat on la ignorància s'ha abatut i els costums i relacions socials viuen la seva màxima expressió. La civilització no és un procés terminat, és continuat, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les formes de govern, el coneixement. Així com la cultura, també és un procés universal que inclou a tots els pobles, fins i tot als mes retardats dins la línia de pensament evolucionista. Sens dubte els paràmetres amb què es mesurava si una societat era més civilitzada o salvatge que una altra eren els propis de la mateixa societat. A les acaballes del segle XIX tots dos termes, cultura i civilització, es feien servir gairebé de la mateixa manera, principalment en francès i anglès (Thompson, 2002: 186).

És necessari remarcar que no tots els intel·lectuals francesos feren servir el terme. Rousseau i Voltaire es varen mostrar reticents amb la concepció progresista de la història. Varen intentar proposar una versió més relativista de la història, encara que sense èxit, car el corrent dominant era l'evolucionista. No va ser a França, més aviat a Alemanya, on les postures relativistes varen guanyar un major prestigi. El terme Kultur en el seu sentit figurat apareix a Alemanya vers el segle XVII -aproximadament amb la mateixa connotació que dins el francès. El mot gaudeix llavors de gran prestigi entre els pensadors burgesos alemanys. Això és degut al fet d'haver estat utilitzat per a aporrinar als aristòcrates, acusats de mirar d'imitar les maneres "civilitzades" de la cort francesa. Prova d'això l'apunt d'Immanuel Kant quan diu que "ens cultivem per mitjà de l'art i de la ciència, ens civilitzem [en adquirir] bons modals i refinaments socials" [trd.] (Thompson, 2002: 187). Per tant, a Alemanya el terme civilització es va equiparar amb els valors cortesans, qualificats de superficials i pretenciosos. En sentit a la inversa, la cultura es va identificar amb els valors profunds i originals de la burgesia (Cuche, 1999:13).

Dins el procés de crítica social, l'accent posat en la dicotomia cultura/civilització s'acaba trasllant de les diferències entre estats socials a les diferències nacionals. Mentre França era l'escenari d'una de les revolucions burgeses més importants de la història, Alemanya es trobava fragmentada en diversos estats. Per això mateix una de les tasques que s'imposaren els pensadors alemanys fou la unificació política. La unitat nacional passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que l'universalisme francès pretenia esborrar en nom de la civilització. A la fi, l'any 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni de cada poble (volskgeist) sempre s'inclina cap a la diversitat cultural, la riquesa humana i contra l'universalisme. Per això l'orgull nacional radica en la cultura, de la qual cada poble ha de complir un destí específic. La cultura, talment com l'entenia Herder, era l'expressió de la humanitat diversa, i no n'excloïa pas de la possibilitat de comunicació entre pobles.

Durant el segle XIX, a Alemanya, el terme cultura evoluciona sota la influència del nacionalisme, contràriament a França on el concepte s'amplia per a incloure'l no tant solament en el desenvolupament intel·lectual de l'individu, sinó també en el de la huamanitat, en la seva totalitat. D'aquí el fet que el sentit francès del mot presenti una continuïtat amb el de civilització: tanmateix la influència alemanya fa persistir la idea que més enllà de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (si posem algun exemple), alguna cosa les unifica totes dues: la cultura humana.

Definicions de cultura a les disciplines socials[modifica]

Per a efectes de les ciències socials, les primeres acceptacions de cultura apareixen a finals del segle XIX. Llavors, la sociologia com l'antropologia són disciplines relativament noves i la pauta en el debat sobre el tema que aquí ens ocupa portava a la filosofia. Els primers sociòlegs, com ara Émiles Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que segons la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemàtiques relacionades amb l'estructura social. Malgrat sigui una opinió generalitzada que Karl Marx va deixar de banda la cultura, cal refutar la idea talment com ho fan veure les seves obres, les quals sostenen que les relacions socials de producció (l'organització que adopten els ésser humans dins el treball i la distribució social dels seus fruïts) constitueixen la base de la superestructura jurídica-política i ideològica, de manera que en cap cas la cultura seria un aspecte secundari de la societat. No es pot concebre una relació social de producció sense normes de conducta, sense discursos de legitimació, sense pràctiques de poder, sense costums ni hàbits permanents de comportament, sense objectes valorats tant per la classe dominant com per la classe dominada. La llum posada sobre les obres juvenils de Marx, tant de La ideologia alemanya (1845-1846) l'any 1932 per la cèlebre edició de l'Institut Marx-Engels de l'URSS sota la direcció de David Riaznov, com dels Manuscrits econòmics i filosòfics (1844) va possibilitat que diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura marxista (vegeu més endavant).

De forma generalitzada el significat de cultura es relaciona al d'antropologia, una de les branques més importants de la disciplina social que s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser degut a la centralitat que tindria el mot en la teoria de l'antropologia, el terme s'ha desenvolupat de maneres diverses, les quals suposen un ús d'una metodologia analítica basada en premisses que en ocasions s'allunyen molt les unes de les altres. Davant aquesta realitat etnocèntrica, Franz Boas, opera el gran canvi epistemològic dins l'antropologia. A partir de Boas, pare del relativisme cultural, l'antropòleg es fa traducció, entrant així en la cosmovisió de l'estudiat i entenent igualment els significats del món. Aquest món de la significació condueix, progressivament, vers un concepte no pas antropològic, més aviat de construcció social del sentit. Davant aquest augment de la sensibilitat vinculada amb les qüestions del llenguatge, es desenvolupen tot seguit noves disciplines, lligades al món de la significació humana i del llenguatge, les quals completen la idea de la cultura entesa des del món del significat.

D'acord amb la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural de la UNESCO "la cultura s'ha de considerar com el conjunt de trets distintius espirituals i materials, intel·lectuals i afectes que donen caire a una societat o a un grup social i que abasta, a més de les arts i les lletres, les maneres de vida, de viure plegats, així com els sistemes de valors, les tradicions i les creences".

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i estatunidencs posteriors als primerencs del segle XIX reprengueren el debat sobre el contingut de la cultura. Aquests autors tenien gairebé tots una formació professional en dret, tot i que els interessés particularment més el funcionament de les societats exòtiques amb què Occident mantenia contacte llavors. Segons l'opinió d'aquests pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com ara Bachoffen, McLennan, Main i Morgan), la cultura és el resultat de l'esdevenir històric de la societat. La història de la humanitat d'aquests escriptors, però, és força deutora de les teories il·lustrades sobre la civilització i, sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Definicions descriptives de cultura[modifica]

Arqueologia i antropologia[modifica]

En antropologia el concepte de cultura cobreix «conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat».[7] Una de les branques més importants d'aquesta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de les cultures. Les definicions divergeixen entre els diferents erudits. De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle xix van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors s'interessaven en la descripció del funcionament de les societats anomenades «exòtiques» amb les quals l'Occident es trobava aleshores.

Segons aquests pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com ara Johann Jakob Bachofen, John Ferguson McLennan, Henry James Sumner Maine i Lewis Henry Morgan), la cultura era el resultat de la història d'una societat. Per a aquests escriptors, la història de la humanitat era fortament deutora de les teories il·luministes de la civilització i, sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Per a alguns d'ells, la cultura que es basa en una parcelació d'"elements" que són transmesos de generació en generació, com els valors, les normes, les institucions i els artefactes:

  • Els valors són les idees sobre el que és important en la vida, i són el fonament de la resta de la cultura. Els diferents llenguatges (artístics, simbòlics, metanarratius, idiomes, etc.) els permeten codificar i transmetre.
  • Les normes són les eines immaterials que serveixen per a crear sistemes (horitzontals, de dominació o altres) i organitzar les persones i no persones en una determinada societat. Algunes normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei". Algunes normes poden promoure o minvar la llibertat de tots o alguns individus, poden regular el seu poder, l'estètica, la tecnologia, l'habitatge, l'aliment, la criança o la cura, entre d'altres. Poden proposar o assignar diferents rols socials.
  • Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses.
  • Els artefactes són els aspectes de la cultura material derivats de les normes i dels valors culturals.

Concepte de cultura a la història[modifica]

Col·lecció d'imatges que representen els objectes que poden encabir-se dins de l'estudi de l'Etnologia i l'Antropologia. Museu Valencià d'Etnologia.

El concepte de cultura va aparèixer per primera vegada a l'Europa del segle xviii i es referia al símil d'un procés de cultiu a una mena de creixement de la persona, com en l'agricultura o l'horticultura. Al segle xix, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona i després al conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge.[8]

La interpretació del terme durant la Il·lustració, que veu cultura com la condició necessària per a la realització de l'individu autònom xoca amb la visió romàntica del terme, en què la cultura és l'expressió de l'esperit del poble. Aquesta dualitat d'interpretacions determina la visió conservadora o progressista de la cultura. Tots dos models estan en crisi a principis del segle xxi.[9]

A partir del segle xx, la cultura va esdevenir un concepte central de l'antropologia, que estudia les diferents formes en què les persones viuen en diferents parts del món i la capacitat humana per a classificar i representar experiències amb símbols i actuar amb imaginació i creativitat.

Aquesta capacitat havia estat considerada com a característica única del gènere homo, fins que primatòlegs com Jane Goodall identifiquessin aspectes culturals entre animals.[cal citació]

Ideologies i filosofia sobre la cultura[modifica]

A efecte de les ciències socials, les primeres accepcions modernes de cultura van ser construïdes a finals del segle xix. Per aquesta època, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la filosofia duia la pauta en el debat sobre el tema.

Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que, en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats amb l'estructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, dependent l'esfera econòmica i determinat per aquesta. Aquest fet no va impedir que, unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caràcter marxista.

Classificació[cal citació][modifica]

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

  • Segons la seva definició, la cultura pot ser, per a certs autors:
    • Cultura tòpica: consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com l'organització social, religió o economia.
    • Cultura històrica: la cultura s'entén com una herència social (tradició), sistema dels éssers humans per a adaptar-se a l'ambient o a la vida en comú.
    • Cultura mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
    • Cultura estructural: consisteix en idees, símbols, o comportaments estructurats, modelats o pautats i interrelacionats.
    • Cultura simbòlica: es basa en els significats simbòlics que són compartits per una societat (vegeu simbolisme).
  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
    • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (vegeu: universal cultural).
    • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
    • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.
  • Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de desenvolupament:
  • Segons el seu caràcter dominant:
    • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
    • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
    • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció:
    • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
    • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
    • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.

Polítiques culturals[modifica]

Des de temps antics, l'estat o la forma de govern del moment han intervingut en diversos aspectes de la vida cultural, recolzant públicament les arts, i de fet és un dels responsables del floriment de la cultura occidental. Ja la democràcia d'Atenes feia encàrrecs a artistes per decorar els edificis públics. Durant l'edat mitjana, fou l'Església qui va assumir aquest rol de patró de les arts, i més endavant, durant el Renaixement, l'art fou promogut tant per papes com prínceps, i entrà l'art a formar part també de l'àmbit privat. L'origen de les polítiques culturals actuals es basa en la Revolució francesa, resultat de la consolidació de l'estat nació.[10][11] Aquest canvi va provocar la creació de museus, biblioteques i arxius, en què l'estat té un rol de custodi del patrimoni cultural nacional. Més endavant, durant el segle xix i sobretot amb l'augment del temps lliure durant el segle xx, l'estat assumeix sovint un paper actiu en el desenvolupament moral de la ciutadania, promovent la cultura i les manifestacions artístiques.[10]

El terme "política cultural" apareix per primera vegada en finalitzar la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència dels processos de descolonització, les crisis del mercat artístic degudes als nous mitjans de difusió i reproducció de continguts culturals i les demandes de benestar de les classes mitjanes. També es veu com una eina per a cohesionar i fomentar el que es coneix com l'Estat del Benestar. L'acció directa de polítiques culturals ajudarà a fer una democratització de l'accés a la cultura.[10]

Segons aquest corrent, l'estat ha de mantenir un balanç entre ser com més neutral possible per evitar l'intrusisme pel que fa a continguts culturals, garantint la llibertat d'expressió, però, alhora, ha de contribuir al "desenvolupament" de la cultura i actuar com a garant de l'igual accés a aquesta per part de la ciutadania.[12][10] Aquest fet va provocar que s'establissin polítiques pròpies (ministeris, conselleries...) per a la cultura, i se separessin d'altres estaments, com per exemple l'educació. Una de les tècniques de política cultural més freqüent és el foment mitjançant subvenció.[10] Mentre que les polítiques socials són clarament distributives, sovint es critica que les polítiques culturals estan concentrades als sectors més benestants de la societat. Les polítiques culturals es qüestionen contínuament: si es promou públicament un projecte cultural i té èxit, es critica que hauria d'haver-se finançat amb diners privats, i quan no en té, s'objecta que s'haurien d'haver invertit els diners públics en un altre lloc. També es critica sovint el marcat perfil ideològic i/o polític d'algunes decisions de política cultural.[10]

Al segle xxi, la crisi de l'estat del benestar afecta també a les polítiques culturals, que s'havien centrat fins al moment més a recolzar l'oferta de productes culturals que no pas a fomentar la seva demanda.[10] Les retallades pressupostàries fan que els polítics busquin rendiments que justifiquin les inversions en cultura, alhora que la indústria cultural s'intenta adaptar com pot als constants canvis tecnològics i socials, que afecten la manera en què la societat accedeix i consumeix cultura. Actualment, les polítiques culturals s'orienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació.[13]

Protecció de béns culturals[modifica]

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, amb la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més conegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Geografia[modifica]

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.[14] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Hi domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.
  • L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Hi sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura de l'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència amaziga). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.
  • L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Hi predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.
  • L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran manera els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Hi tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborigens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. S'hi parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

Dinàmica de la cultura[modifica]

Gravat del segle xix mostrant aborigens australians oposant-se a l'arribada del capità James Cook el 1770, que posteriorment comportaria un fort procés d'aculturació a la zona

Els canvis culturals són els canvis al llarg del temps de tots o d'alguns dels elements culturals d'un individu o d'una societat. Aquests canvis es poden classificar segons si el procés és per absorció, imposició o assimilació:

  • Enculturació: és el procés en el qual l'ésser humà, des que és infant, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturitza.
  • Aculturació: és un procés que es dona normalment en moments de conquesta o d'invasió. La cultura invasora s'estén de manera forçosa i imposada. Un exemple de processos d'aculturació és la Conquesta d'Amèrica. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'altres trets culturals forans. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació d'un poble sobre un altre o per processos de migració, i a vegades suposa renunciar a la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració a un altre grup humà.
  • Transculturació: és un procés en què s'intercanvien maneres de ser, en què es percep que no existeix una cultura millor que una altra: que totes les cultures es complementen.
  • Inculturació: es dona quan la persona s'integra a altres cultures, les accepta i dialoga amb la gent d'aquesta determinada cultura.

Un canvi cultural abasta un conjunt molt ample d'esdeveniments, per la qual cosa ha estat motiu d'estudi dels sociòlegs des de l'època de Montesquieu i Adam Ferguson.[15] També va ser un tema tractat pels sociòlegs marxistes, que el van relacionar amb els problemes de les estructures de classe i els processos industrials productius. No fou fins a finals del segle xix quan es van començar a entendre els processos de difusió d'elements culturals i es va començar a parlar de conceptes com aculturació. Durant el segle xx, es va estudiar la relació entre els canvis culturals i l'expansió de la cultura de masses.

Donat que la cultura no és innata sinó que s'adquireix, necessita un procés gradual d'aprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de manera natural durant la socialització de l'individu, en què l'infant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o hi reacciona en contra. En la majoria de països, la família i l'escola s'encarreguen de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i s'ocupen de l'educació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, altres agents com els mitjans de comunicació, la lectura i les mateixes relacions personals, complementen les vivències de la persona i el seu bagatge cultural. Una altra font important d'adquisició de cultura, la constitueixen els mitjans socials -associacions, agrupacions, grups d'interès-, habitualment formats a l'entorn d'un promotor cultural o de diversos.

Transmissió de la cultura[modifica]

A més dels estudis tradicionals sobre la transmissió cultural, hi ha nous sistemes que analitzen altres vies de difusió o que estudien les vies tradicionals des d'un altre punt de vista. Un dels mètodes que han tingut més èxit és la memètica o teoria dels mems.[16][17][18][19]

  • Un mem (de l'anglès meme) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural.
  • La memètica és el conjunt d'elaboracions teòriques relatives a la teoria de mems, en tant que unitats d'informació cultural (com ara pensaments, idees, pràctiques, rituals, hàbits, cançons...) que es repliquen i es transmeten d'una ment a una altra. Els mems es propaguen entre ells i formen part integral del teixit cultural, comportant-se, en el seu procés de transmissió, de manera semblant als virus. Si s'ajunten en un mateix conjunt simbòlic, passen a anomenar-se memplexos o mems complexos; aquests formen sistemes coherents i es transmeten amb major eficàcia.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Sobrevilla, David. Idea e historia de la filosofía de la cultura (en castellà), 1998, p. 15-16. 
  2. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «coldre, 4. cultura». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició, 1996, p. 223-224. ISBN 9788441225169. 
  3. Seva i Llinares, Antoni. «colo, colui, cultum». A: Diccionari Llatí-Català. 2007, 1993, p. 277-278. ISBN 978-84-7739-631-4. 
  4. «cultura (agronomia)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. [Enllaç no actiu]Informe anual sobre l'estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2010 Arxivat 2011-08-19 a Wayback Machine. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  6. 6,0 6,1 Guillaume Vannier. La culture. Thème IEP de province 2014. Col. Sciences Po. París: Sudyrama, 2014.
  7. «cultura (antropologia cultural)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. Kroeber, A.L. i C.Kluckhohn, 1952. Culture: A Critical Review of Concepts and Definitions
  9. Fina Ribó, Xavier; Falgueras, Francesc. «Tema 2». A: UB Virtual. Referentes teóricos de la gestión cultural (paper) (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013]. 
  11. Decret de 2 d'octubre de 1789 de la República de França, que nacionalitza les arts
  12. Articles 9 i 33 de la Constitució Italiana
  13. Consejo de Europa; María Belmonte Barrenetxea Sueños e identidades: una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Interarts/Península, 1 juny 1999. ISBN 978-84-8307-216-5. 
  14. «àrea cultural». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  15. «canvi cultural». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. Tim Tyler. Memetics: Memes and the Science of Cultural Evolution. Tim Tyler, 19 agost 2011. ISBN 978-1-4610-3526-8. 
  17. Francesco Ianneo. Memetica. Genetica e virologia di idee, credenze e mode. Castelvecchi, 2005, p. 229–. ISBN 978-88-7615-089-0. 
  18. Alejandro Piscitelli. La generación Nasdaq: apogeo (y derrumbe?) de la economía digital. Ediciones Granica S.A., 2001, p. 243–. ISBN 978-950-641-327-9. 
  19. Núria Escalona. #DIGITALK. Del màrqueting directe a la comunicació 2.0. Editorial UOC, 21 febrer 2014, p. 32–. ISBN 978-84-9064-088-3. 

Bibliografia[modifica]

  • Adam. El primate elegido. Barcelona: Crítica, 1996. 
  • Arias, Jorge Osvaldo. Instrucciones de la vida. Libre Vida de Vivirla, 1999. 
  • Boas, Franz. Cuestiones fundamentales en antropología cultural. Buenos Aires: Solar/Hachette, 1964. 
  • Cuche, Denys. La noción de cultura en las ciencias sociales. Buenos Aires: Nueva Visión. 
  • Durkheim, Émile. Las reglas del método sociológico. Mèxic: Colofón. 
  • Eliot, Thomas Stearns. La unidad de la cultura europea. Notas para la definición de la cultura. Madrid: Encuentro, 2003. 
  • Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Buenos Aires: Gedisa. 
  • Girard, René. Los orígenes de la cultura. Madrid: Trotta, 2006. 
  • Gombrich, Ernst H. Breve historia de la cultura. Barcelona: Península, 2004. 
  • González Quirós, José Luis. Repensar la cultura. Madrid: Eiunsa, 2003. 
  • Heritier, Françoise. Masculin/fémenin: la pensée de la diference. París: Odile Jacob, 1996. 
  • Herskovits, Melville. El hombre y sus obras. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1952. 
  • Kluckhonn, Clyde. Antropología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. 
  • Lévi-Strauss, Claude. Antropología estructural. Buenos Aires: Eudeba, 1953. 
  • Lévi-Strauss, Claude. El pensamiento salvaje. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2001. 
  • Malinowski, Bronislaw. Los argonautas del Pacífico Occidental. Barcelona: Península. 
  • Radcliffe-Brown, Alfred R. Estructura y función en la sociedad primitiva. Barcelona: Península, 1975. 
  • RAPPAPORT, Roy (1998) [1955]: "IX. Naturaleza, cultura y antropología ecológica", en: Shapiro, H.: Hombre, cultura y sociedad. p. 261-292. Fondo de Cultura Económica. México.
  • SAHLINS, Marshall (1992): "Evolución específica y evolución general". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Schwanitz, Dietrich. La Cultura. Todo lo que hay que saber. Madrid: Taurus, 2002. 
  • Sperber, Dan. Explaining Culture. A Naturalistic Approach. Oxford: Blackwell, 1996. 
  • STEWARD, Julian (1992): "El concepto y el método de la ecología cultural". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Thompson, John B. Ideología y cultura moderna. Teoría crítica social en la era de la comunicación de masas. Mèxic: División de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma Metropolitana - Unidad Xochimilco, 2002. 
  • Tylor, Edward B. (1995) [1871]: "La ciencia de la cultura". En: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Ward, Thomas. La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Lima: Universidad Ricardo Palma, 2004. 
  • WHITE, Leslie A. (1992): "La energía y la evolución de la cultura". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.