Control social

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Control social és un concepte referit al conjunt de mecanismes (normes, actituds i valors) establerts per una societat amb la finalitat que algú o alguna organització o grup de persones exerceixi el seu domini sobre els individus que la constitueixen.

La vida en societat fa imprescindible que es desenvolupin mecanismes que garanteixin que els membres del grup es comportaran segons els valors i les normes establertes. El control social sempre ha estat associat a la reacció d'una determinada societat davant una conducta desviada. No obstant això, aquest no només va dirigit a perseguir aquells individus que han comès alguna infracció de les normes, sinó que també vetlla perquè la totalitat dels membres d'un col·lectiu es mantingui dins d'uns determinats paràmetres de comportament. La progressiva complexitat de les societats modernes ha provocat que aquests mecanismes es vagin sofisticant amb el pas del temps.

Definició[modifica | modifica el codi]

Es defineix 'control social' com totes aquelles normes, mecanismes i regulacions que la societat desenvolupa a través de diferents agents o instruments per garantir l'acceptació i el compliment de les seves normes, valors i pautes de conducta. Malgrat que en algunes ocasions el control social es realitza per mitjans coactius, en general fa referència a formes no específicament coactives, com els prejudicis, els valors i les creences. La seva essència està constituïda per la pressió que el grup exerceix sobre els seus integrants, tant si són individus com col·lectius, per tant és imprescindible l'existència de dos subjectes: un subjecte actiu i un de passiu.

Subjecte actiu[modifica | modifica el codi]

S'entén per subjecte actiu un subjecte o col·lectiu que exerceix una pressió o control. A les entitats que exerceixen el control social se'ls denomina òrgans de control social i es defineixen com aquelles societats, col·lectius o vincles socials capaços de produir i aplicar les diverses tipologies de control social. Són exemple de subjectes actius del control social la família, l'estat, l'Església, els partits polítics o els mitjans de comunicació, entre d'altres.

Subjecte passiu[modifica | modifica el codi]

Per subjecte passiu s'entén aquell individu o grup que rep la pressió perquè adapti la seva conducta a unes normes socials predeterminades. En aquest cas cal distingir entre el control social i l'autocontrol. En l'autocontrol el mateix individu regula la seva conducta d'acord amb les normes que s'ha proposat complir. No existeix, per tant, presència de cap tipus de subjecte actiu extern.

Història del terme[modifica | modifica el codi]

El terme va ser usat per primera vegada el 1894 a la Universitat de Stanford pel sociòleg nord-americà Edward Ross, que el va encunyar com a categoria enfocada als problemes d'ordre i organització social, a la recerca d'una estabilitat social integradora que fos el resultat de l'acceptació de valors uniformadors d'un conglomerat humà heterogeni ètnicament i cultural. La posterior evolució del terme està associada al desenvolupament de la sociologia nord-americana i, específicament, a la influència de l'Escola de Chicago, amb personalitats com Margaret Mead, John Dewey, Ernest Burgess, Clifford R. Shaw, etc. En aquest context el terme 'control social' fa referència als processos d'interacció com a base de la comunicació social.

Mecanismes de control social[modifica | modifica el codi]

El control social disposa de nombrosos mitjans o sistemes normatius com la religió, la moral, els costums, la teràpia psicològica, el dret civil, etc...; de diverses institucions socials portadores d'aquest com la família, l'església, l'escola, els partits polítics i els sindicats, els tribunals, etc..; i de diferents estratègies o respostes com la prevenció, la repressió i la reinserció. Els mecanismes de control social vindrien a establir una de les parts primordials de retroalimentació del sistema social per mantenir el seu equilibri. Així mateix constituiria la part conservadora de la societat oposant-se a la reforma i al canvi social. El control social origina sancions des del grup més petit fins a la societat nacional i/o internacional. Se serveix de mecanismes que poden ser des de la funció aculturadora que exerceixen els altres significats des que naixem, fins a l’ordre social, la interiorització de les normes més bàsiques, la guerra, la presó...

Per la seva eficàcia i desenvolupament el control social es fonamenta en tàctiques que estan limitades a determinats moments. Són la socialització, prevenció i repressió. La més important és la socialització; una bona educació en tots els aspectes fa que previnguem i evitem al mateix temps la repressió. El control social es fa present de diverses maneres: control social formal, control social informal i autocontrol.

Pràctiques formals[modifica | modifica el codi]

Les pràctiques formals de control social fan referència a regulacions socialment acceptades i també a la coacció exercida pel mateix individu sobre si mateix. En aquest sentit, les regulacions més clarament visibles respecte a la idea de control social són aquelles que s'expressen a través de lleis, estatuts i regulacions formals d'obligat compliment per tots els membres d'una societat. Aquesta tipologia de control social també pot estar relacionada amb determinats interessos polítics i l'anul·lació de les expressions polítiques de diversos grups. Aquí alguns exemples:

  • Sancions i penalitzacions econòmiques. Poden ser amenaces explícites (normalment regulades mitjançant lleis) o implícites (si no et comportes adequadament, et poden acomiadar de la feina).
  • Violència física. És el mecanisme de control social més antic de tots. Tots els estats compten amb uns cossos de seguretat com la policia que, en condicions extremes de desobediència, estan autoritzats a intervenir utilitzant la força. Quan la força és exercida per l'Estat, es converteix en un mecanisme legítim. Malgrat tot, sovint es tracta d'un últim recurs, donat el coneixement que tots els ciutadans tenen d'aquests mecanismes dissuasius en possessió de l'Estat.[1]
  • Pena de mort. La pena de mort és el mecanisme de control més extrem, que deriva de la violència. Els individus encarregats d'executar la pena de mort, ja siguin jutges, funcionaris o botxins, són considerats socialment lliures de la responsabilitat moral de l'execució.

Un control social políticament acceptat és l’exercit per l’Estat en funció de la tasca que la societat li ha encomanat de mantenir l’ordre públic. Així el sociòleg alemany Max Weber definia l’Estat com el monopoli de la violència. Un monopoli producte d’un procés de la legitimació social per a la defensa del bé comú de la totalitat de la població.[2]

Pràctiques informals[modifica | modifica el codi]

Les pràctiques informals de control social són aquelles que no necessiten ser explicitades, quan objectivament no existeix coercibilitat, i sovint són més efectives que alguns mètodes formals. Equivalen a formes de control social mediat i són la manipulació ciutadana a partir de l'economia, de la religió, l'educació, etc.. és a dir, amb base en les institucions i els mitjans de difusió que modelen l'opinió pública, com les institucions religioses, les jerarquies socials, els mitjans de comunicació, la publicitat o les normes morals. En algunes ocasions, aquestes normes implícites de control social poden no ser del tot ètiques, sobretot quan es tracta de certs missatges publicitaris. Alguns exemples són els següents:

  • Oprobi i ostracisme. L'oprobi i l'ostracisme consisteixen en la separació i exclusió de la comunitat com a càstig, com a privació de l'àmbit social. Paradigmàticament, aquest mecanisme de control és el preferit dels abanderats de la no violència. Tanmateix, resulta un dels més devastadors.[1]
  • Desconfiança i odi. Dins depetits grups, com el familiar, pot funcionar un tipus de control lluny dels valors comuns, és a dir, fora de l’estructura normativa. Segons C. W. Mills, aquest és el cas de la desconfiança i l’odi que, en petits cercles propers, poden funcionar amb molta força.[3]

Autocontrol[modifica | modifica el codi]

L'autocontrol és el tipus de control social que s'exerceix des de l'individu i és aquí on institucions com la família i la religió tenen un pes especial. Aquestes normes autoimposades de control social tenen a veure amb la censura de determinades actituds i pensaments i, en casos extrems, poden tenir com a resultat el desenvolupament de personalitats excessivament repressores i autocensurants. Aquest tipus de control social és molt visible dins un grup de persones: la minoria tendeix a acabar pensant com la majoria per tal de ser acceptats. La ridiculització, la murmuració, la desaprovació i el menyspreu són dels mecanismes més eficaços perquè dissuadeixen els membres de la societat de la desviació social. El 'què diran' és una arma molt poderosa. Aquests quatre mecanismes funcionen d’una forma molt potent i subtil en els anomenats “grups primaris”, és a dir, aquells grups on tothom es coneix molt bé i on existeixen forts lligams basats en la lleialtat:

  • Ridiculització i murmuració. Encara que lluny de la violència física, però molt establerts en les societats primàries, aquests potents instruments de control social s’estableixen des dels primers anys de vida. Generen una contenció, a causa de la por al ridícul, molt efectiva. Aquests instruments de control depenen de les persones que tenen accés als canals d’informació, fent-ne una manipulació deliberada.[1]
  • Moral, costums i bona educació. Immoralitat, excentricitat i mala educació són castigats i actuen com a mecanisme de control.[1]

Coacció manipulativa[modifica | modifica el codi]

Hi ha un tipus de control social que opera sense el domini o sanció de la raó o la consciència de la persona que obeeix. Segons C.W. Mills , la coacció de l’autoritat no només funciona justificada en el sistema de valors en una obediència voluntària, sinó també de forma manipuladora, sense que l’individu se n'adoni.[3]

Normes de control social: característiques i tipologies[modifica | modifica el codi]

El control social es duu a terme gràcies a una sèrie de normes. Cal que aquestes normes acompleixin dos requisits fonamentals: que siguin relatives i que tinguin un cert grau d'acceptació. Per una banda, les normes del control social han de ser relatives perquè s'han de poder adequar a les canviants circumstàncies de la societat a la qual s'apliquen. Per una altra, cal que els integrants d'una societat se sentin amb l'obligació de respectar les normes: és del tot imprescindible generar el convenciment que aquestes normes mereixen ser acatades sense que intervingui cap tipus de coacció, amenaça o sanció. Però per arribar a aquesta acceptació voluntària de les normes es requereix un alt grau de legitimitat tant pel que fa a l'autoritat que dicta la norma com pel contingut d'aquesta. Entre les moltes normes existents en podem destacar les següents categories: prescriptives, sancionadores, uniformadores.

Normes prescriptives[modifica | modifica el codi]

Quan s'estableixen normes de caràcter obligatori per als membres d'un col·lectiu. Amb aquest tipus de normatives es busca regular el comportament dels individus per tal que compleixin amb les obligacions imposades.

Normes sancionadores[modifica | modifica el codi]

Quan es produeix un incompliment de les normes socials, els transgressors han de ser sancionats. Aquesta sanció dependrà de la consideració que tingui la norma contravinguda dins de les diferents tipologies de normes de control social.

Normes uniformadores[modifica | modifica el codi]

Com ja hem comentat repetidament, l'objectiu finalista del control social no és altre que el d'aconseguir que la conducta dels individus s'adeqüi a les normes establertes i s'uniformitzi amb la conducta col·lectiva. Evidentment, seria utòpic pensar que tots els membres de la societat actuaran conforme a les regles, però, per contra, és del tot necessari que la majoria dels individus acatin aquestes normes. Si aquest efecte no s'aconsegueix i la majoria es desvia de les normes vigents ens trobem davant d'una situació anàrquica que els sociòlegs han anomenat 'anomia'. Segons Durkheim, aquesta situació implica una ruptura entre les parts components del tot social a causa del relaxament de l'ordre. Com més sigui el relaxament de l'ordre social, major serà la situació d'anomia. Si el grau d'incompliment de les normes socials per part dels seus integrants arriba a una situació greu, només s'aconseguirà la recuperació de l'ordre social a través d'un canvi profund de les seves estructures.

Cercles de control[modifica | modifica el codi]

Cada individu està ubicat socialment dins un sistema de cercles concèntrics que, segons Peter L. Berger corresponen a un sistema de control social que va des dels més exteriors i generals als més interiors i íntims. Cada cercle aplica la seva força.[1]

  • Els més perifèrics corresponen al sistema legal i polític.
  • Després es troben els cercles de la moral, els costums i la bona educació.
  • Més a prop se situa el cercle ocupacional, molt important perquè determina la resta d’àmbits.
  • I encara més a prop es troba el cercle que els sociòlegs alemanys van definir com “l’esfera de la intimitat”, és a dir, la construïda biogràficament com identitària i d’auto-definició. Per a Berger suposa un dels més poderosos cercles de control social, juntament amb el cercle de la família i dels amics personals, és a dir, de la vida privada.

Aquesta representació gràfica composta per cercles concèntrics amb les seves forces, que imposen i coaccionen, ajuda a comprendre la localització personal de cada individu i la necessitat de complaure'ls tots, la qual connecta amb la seva localització en l'estratificació social.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aguilar Avilés, D. (2010) El control social y el ordenamiento jurídico una conceptualización desde el objeto de estudio de la sociología jurídica, en Contribuciones a las Ciencias Sociales: www.eumed.net/rev/cccss/08/daa4.htm

Dager Aguilar Avilés és professor a la Facultat de Dret de la Universitat de l'Havana i del Centre Universitari Salvador Allende entre altres càrrecs. Ha escrit diversos articles, en el citat utilitza el control social com a eix central i la seva relació funcional amb l'ordenament jurídic.

  • Berger, P. (1986). Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Barcelona: Herder. ISBN 8425415306

Peter Ludwig Berger  és un sociòleg nord-americà, conegut per la seva obra sobre sociologia del coneixement, de la religió, estudis sobre la modernització i contribucions en la teoria de la sociologia. El llibre citat és una magistral introducció a la sociologia, que ens fa entendre el com i el perquè d'aquesta ciència.

  • Cardús, S. (1999). La mirada del sociòleg: Què és, què fa, què diu la sociologia. Barcelona: Ediuoc. ISBN 8482567055

Salvador Cardús és doctor en Ciències Econòmiques i professor titular de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre altres llibres publicats, és coordinador del manual de sociologia editat per la UOC que citem.

  • Mills, C.W. (1999). La imaginación sociológica. Barcelona: Fondo de cultura económica. ISBN 9789681667948

Charles Wright Mills fou un sociòleg nord-americà i professor de sociologia a la Universitat de Colúmbia de 1946 fins a la seva mort, el 1962. Mills va estar especialment interessat en el poder de les elits americanes, la responsabilitat dels intel·lectuals en la societat de després de la Segona Guerra Mundial, etc. cosa que plasmà en moltes publicacions. En La imaginación sociológica proposa la relació adequada en els estudis sociològi biografia i història.

  • Weber, Max. (2012). El politico y el científico. Barcelona:Alianza Editorial, S.A. ISBN 8420669393

Max Weber és considerat un dels fundadors de la sociologia moderna. Va ser un sociòleg, politòleg, economista i jurista alemany, mort l'any 1920. Fou un dels grans renovadors de les ciències socials, interessat per temes molt diversos. Aquesta obra està basada en dues conferències que oferí l'autor i hi reflexiona sobre la feina de l'investigador i el comportament de l'home d'acció.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Berger, P. Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Barcelona: Herder, 1986. 
  2. Weber, Max. El político y el científico. Barcelona: Alianza Editorial, S.A., 2012. 
  3. 3,0 3,1 Mills, C.W.. La imaginación sociológica. Barcelona: Fondo de cultura económica, 1999. ISBN 9789681667948. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

http://www.monografias.com/trabajos84/el-control-social/el-control-social.shtml

http://www.catedras.fsoc.uba.ar/pegoraro/Materiales/Janowitz_Teoria_Social_Control_Social.PDF *

http://www.juridicas.unam.mx/publica/librev/rev/facdermx/cont/209/dtr/dtr3.pdf *

http://edukavital.blogspot.com.es/2013/02/control-social.html *

http://www.nodo50.org/cubasigloXXI/taller/gil_301207.pdf