Educació

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Xiquets en un parvulari de l'Afganistan.

L'educació és el procés pel qual la societat transmet, de manera deliberada, organitzada i sistemàtica, els seus coneixements acumulats, aptituds i valors a les noves generacions. És el procés mitjançant el qual arribarem a desenvolupar la nostra capacitat intel·lectual, moral i afectiva respecte la cultura i la societat que ens rodeja. En definitiva, el terme educació, en el sentit més ampli, és qualsevol acte o experiència que té un efecte formatiu en la ment, el caràcter o la capacitat física d'un individu.

Com a éssers humans, a mesura que anem creixent, anem superant una sèrie d'etapes que van agafades de la mà de l’educació, aquestes conegudes amb el nom d'educació infantil, educació primària i l'ESO (educació secundària obligatòria). Per aquest motiu és important destacar que l’estudi de l’educació es denomina “pedagogia” amb l’objectiu d’organitzar-la i complir amb els objectius previstos, sense deixar de banda als sistemes educatius i la coneguda "autodidacta".

El dret a l'educació és un dret humà fonamental reconegut en diversos pactes i acords internacionals com la Declaració Universal dels Drets Humans, en l'article 26,[1] l'article 2 del primer Protocol de la Convenció Europea de Drets Humans, que obliga a tots els països assignats garantir el dret a l'educació, i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides de 1966 garanteix aquest dret a l'Article 13.

Els mestres des de les institucions educatives són els encarregats de dirigir i controlar l'educació dels estudiants, aquesta aplicada a través d'una sèrie de matèries, com ara l'estudi de les llengües (lectura i escriptura), les matemàtiques, les ciències naturals i socials, educació artística, educació musical, tecnologia i educació física, entre altres. Però, a més a més, cal fer esment de l'educació especialitzada.

Etimologia[modifica]

El terme “educació” prové del substantiu llatí “educatio”, derivat de la paraula ”educare”, sinònim de "criar" i que, es va formar mitjançant el prefix “ex-“ (fora) i del verb “ducere” que vol dir "guiar". Per tant, popdem trobar el verb “educar” al Vocabulari Universal del llatí, d’Alfons de Palència el 1490.

Definicions[modifica]

El terme educació ha estat sempre un “procés” que ens ha acompanyat al llarg del desenvolupament de les nostres vides. És per aquest motiu, que li hem d’establir un alt grau d’importància.

Aristòtil, un dels més grans pensadors filosòfics, ens aporta una de les definicions més interessants sobre l’educació: "L'educació consisteix a dirigir els sentiments de plaer i dolor cap a l'ordre ètic”. A més a més, però, ens trobem amb un ampli ventall de definicions sobre l'"educació":

·        És un procés multidireccional,[2] mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors i costums i formes d’actuar. L’educació està present en totes les nostres accions, sentiments i actituds, i té l’oportunitat de produir-se molt més que a través de la paraula, com ara els actes.

·        És un procés de vinculació amb la cultura, la moral i la conducta que d’aquesta manera, a través de l’educació, les noves generacions assimilen i aprenen els coneixements apresos conjuntament amb els nous.

·        És un procés mitjançant el qual es treballa la socialització formal[3] dels individus que pertanyen a la societat.

·        És un procés on es manté una relació ternària[4] entre l’equip docent i l’alumnat.

·        És una activitat humana que a través de la comunicació s’inculquen una sèrie de valors, idees, habilitats...

·        És un procés a través del qual es busca la perfecció de l’home, és a dir, de cada alumne.

Objectius[modifica]

Els objectius prioritaris del sistema educatiu al llarg de la història de l'educació, han anat variant però sempre amb l'èmfasi de transmetre coneixements, valors o ambdós. Aquests objectius són l'èxit escolar i l'excel·lència educativa, que principalment seran aconseguits mitjançant desenvolupament màxim de les capacitats de tots i cadascun dels alumnes com a principi fomentador de l'equitat i garantia, alhora, de la cohesió social.

Els centres, tenint en compte aquests objectius prioritaris i seguint el principi de l'escola inclusiva que garanteixi l'equitat, i d'acord amb les seves característiques, han de concretar totes i cada una de les actuacions dels alumnes i que, d'aquesta manera, aquests acabin establint tots i cada un dels objectius següents:

• A través de la formació contínua orientada a les necessitats educatives dels alumnes, acabar afavorint l'autoformació en el centre a partir de la diagnosi de les necessitats del centre i així poder acabar de transferir-les a l'aula i per tant a l'alumnat.

• Incentivar el procés d'estructuració del pensament, de la imaginació creadora, les formes d'expressió personal i de comunicació verbal i gràfica.

• Afavorir el procés de maduració dels nens en el sensoriomotor, la manifestació lúdica i estètica, la iniciació esportiva i artística, el creixement social afectiu, i els valors ètics.

• Enfortir la relació del centre i l'entorn per afavorir respostes integrals i comunitàries als reptes educatius, amb la col·laboració i el treball en xarxa entre els centres, els agents socioeducatius, les entitats del territori i el teixit productiu.

• Estar sempre activats davant la innovació metodològica i didàctica a les aules per adquirir les competències bàsiques que han de contribuir al desenvolupament personal de tots i cadascun dels alumnes.

• Posicionar a la lectura com a eix vertebrador dels aprenentatges en totes les àrees i matèries curriculars.

• Accions de dinamització lingüística i comunicativa en els àmbits acadèmics i d'interculturalitat per afavorir el plurilingüisme efectiu dels alumnes i incrementar el domini de les llengües.

• La utilització de l'emprenedoria en totes les etapes educatives com a eina per a l'autoconeixement de l'alumne i d'aquesta manera afavorir-ne la creativitat i la innovació.

• La prevenció i la reducció de l'absentisme i l'abandó escolar amb estratègies i actuacions educatives i organitzatives que impliquin el centre, les famílies i els serveis socials.

L'equip docent no deix mai de ser l'encarregat de posar a la pràctica, tots i cada un dels objectius que té l'educació i d'aquesta manera, arribar a aconseguir que tots i cada un dels alumnes acabin tenint una bona educació. És per aquest motiu que, la ciència que estudia l'educació, s'anomena pedagogia, anteriorment esmentada, i que el seu significat, que prové del grec, sigui "nen" i "guiar".

Història de l'educació[modifica]

Article principal: Història de l'educació

Introducció[modifica]

L'educació sempre ha estat present, però no en disposició de tothom. És per tant, que la història de l'educació, recull les diferents concepcions de l'educació al llarg del temps i la seva evolució fins al dia d'avui, incloent-hi els seus objectius i els seus mètodes per dur-ho a terme. Aquesta història inclou l'educació formal, a càrrec de mestres o docents professionals i aquella que forma part de la socialització de qualsevol infant; igualment comprèn els aprenentatges tècnics o d'oficis, depenent de tallers i basats en la imitació, i aquells coneixements més acadèmics, començant per l'alfabetització i finalitzant pels estudis superiors, passant per la cultura general que pretén proporcionar l'educació bàsica contemporània.

La paraula "infant" prové del grec i el seu significat era sinònim de "el que no tenia veu", una clara representació de la valoració que es tenia durant els principis de l'educació als infants. L'abandonament, el treball infantil i tota mena d'abusos han estat una tònica habitual durant molt de temps. Fins al segle XVIII els infants no solien rebre un tracte diferent dels adults.

L'Educació al Món Clàssic[modifica]

A l'Antiguitat Clàssica, la infància no gaudia d'una consideració especial. Es tenien molts fills per garantir la reproducció de la família, en aquestes condicions, el dret de l'educació era un luxe, on l'estat no intervenia per res i l'educació passava a ser un negoci privat on els alumnes es convertien en clients. Cal destacar però, que l'educació del camp a la ciutat era molt diferent, una diferència que es trobava reflectida també entre els dos gèneres. Es considerava que les nenes no calien tenir estudis, ja que la seva posició no podia sobre passar-se de fer feines com la costura o cuidar de la casa i els seus fills en un futur.

A Roma es va promoure l'educació de les nenes (tot i que només fins als 11 anys, mentre que els nois continuaven usualment fins als 15) i es van organitzar nivells o cursos, seguint les idees de Quintilià, ja que va advertir que els petits tenien més memòria i capacitat per aprendre, idea cabdal de l'educació infantil contemporània, i això significava que els infants que s'ho podien permetre anaven a escola i que avançaven de curs quan assolien determinats continguts, deixant els estudis per incorporar-se al món laboral o a petició de les famílies, independentment del nivell final adquirit. Només les elits finalitzaven els plans complets. És per tant que cal mencionar que durant els seus inicis, la violència física era una via per corregir les conductes, considerat com un "mètode pedagògic".

En aquesta etapa es van proliferar les escoles privades i d'aquesta manera només les famílies privilegiades (el que ens dóna resposta a l'alt nivell d'analfabetisme que trobàvem i encara trobem en la gent gran) poguessin assegurar els coneixements necessaris per poder prosperar socialment. Cal esmentar que el terme pedagog va sorgir en referència a l'esclau que portava als infants a l'escola. És per tant que l'aparició de l'escola com una institució rígida marcada per a influència de l'església, va suposar un canvi radical en la manera d'educar als alumnes. Allà es va establir per primer cop un currículum educatiu dividit en assignatures, que comprenia lectoescriptura, educació física, música, literatura i història. Com que no hi havia control estatal podia variar molt el nivell i tipus de continguts impartits. Amb l'adveniment de la democràcia a Atenes, va augmentar el nombre d'anys d'escolarització i es va començar a ensenyar ciència, retòrica i filosofia, com proven els cercles sofistes, l'Acadèmia de Plató (qui proposava una educació pública segons la futura ocupació) o el Liceu d'Aristòtil, destinats no ja a infants sinó a gent desitjosa de continuar formant-se. A Esparta, per contra, es promovia la instrucció militar i la formació en valors d'obediència als superiors, per sobre de l'accés a la paraula escrita.

L'humanisme va suposar una revolució pedagògica, i amb això es va poder passar de l'ensenyament memorístic a l'aprenentatge creatiu. Al món clàssic va néixer el llibre de text entès com a manual per a l'aprenentatge escolar, en forma d'apunts o recopilacions manuscrites de cada escola que es repetien i es multiplicaven segons el nombre d'alumnes. Aquests manuals combinaven l'exaltació de la formació intel·lectual, física i moral simultània. Per tant es tracta d'aprendre dels clàssics però per corregir en tot allò que en el moment no estaven realitzant de forma correcta.

L'Educació Medieval[modifica]

A l'Edat Mitjana el vincle entre religió i educació es va fer més estret. A Europa els monestirs eren el centre de cultura que conservava el llegat clàssic, copiava els manuscrits i aprofundia sobre la teologia cristiana. A partir del segle XIII naixen les universitats, noves formes d'escola científica i d'estudis sistemàtics, d'acord amb l'esperit de l'intel·lectual. El que primer s'estudiava era el trívium i el quadrívium (matèries d'humanitats i ciències respectivament) i després es podia escollir una via professionalitzada, bàsicament en les branques de teologia, dret, medicina o arts.

La disciplina era fonamental en els centres d'estudi, i els mestres podien usar el càstig físic amb els nens que no la respectaven. L'aprenentatge es basava en la còpia de manuscrits d'experts i la seva apropiació progressiva, ja que fins a estadis avançats no es permetia el debat de la doctrina o coneixements.

L'Educació a l'Edat Moderna[modifica]

El concepte d'educació global és una de les novetats de l'humanisme renaixentista,[5] el que va suposar una renovació pedagògica vinculada al "studia humanitatis" i pretenia proporcionar a l'estudiant tots els elements que li podien resultar útils per a la vida pràctica i d'aquesta manera ser un bon cristià.

A l'Amèrica precolombina els asteques (que provenien de la civilització asteca) van instaurar el que s'anomenava "educació obligatòria" fins als quinze anys, per ambdós sexes. Els inques van impulsar una educació general i una d'elit, a càrrec dels savis de la regió, especialitzats a transmetre la tradició.

A Europa l'humanisme pretenia educar un home complet, que dominés tot el saber, recuperant part dels ideals del món clàssic. La raó i la ciència van començar a guanyar pes en el currículum. La nova burgesia volia adquirir els coneixements fins al moment reservats a la noblesa o els homes de religió i va propiciar l'aparició de nombroses escoles i universitats arreu.

Les llengües vulgars van adquirir una gran importància, el que va suposar que el llatí vulgar medieval s'acabés substituint pel llatí clàssic, ja que en aquell moment calia convertir-lo en una llengua viva i d'aquesta manera passés a ser un llatí elegant.

El tipus d'ensenyament que s'impartia era de manera oral a través de la lectura i del comentari del text, ja que els llibres eren escassos i cars, tot i que cal esmentar que les universitats van anar creant les seves pròpies biblioteques per a fomentar l'estudi. Cal esmentar però, que els estudiants vivien lluny de les seves famílies i perquè anar sobrevivint, el que feien era copiar llibres o feien classes a fills de famílies burgeses, el que va suposar que alguns burgesos fundessin col·legis en el qual els estudiants poguessin viure i que, es convertissin en centres d'ensenyament.

Els jesuïtes van controlar moltes de les universitats que existien en el moment, el que va suposar que iniciessin una tasca missionera que va fer que països d'altres continents plagiessin els mètodes d'ensenyament i continguts europeus.

Destaca la figura de Jan Amós Comenius, considerat com al fundador de la pedagogia, ja que va destinar tot a la seva vida en donar importància necessària al paper de l'educació en el desenvolupament de l'ésser humà. Un altre nom clau és el de Philippe Ariès, que va començar a pensar la infància no com una etapa prèvia a l'edat adulta sinó com una etapa específica. Michel de Montaigne, per la seva part, va proposar una pedagogia més activa, sense l'erudició memorística medieval, que portés a una apertura mental a través de l'observació del món i el coneixement de diferents pobles.

L'Educació als segles XVIII i XIX[modifica]

La Il·lustració, amb la seva noció de progrés i els ideals igualitaris de la revolució francesa, va significar l'extensió de l'educació bàsica a amplis sectors socials fins aleshores exclosos. Així van sorgir les escoles populars, primerament les Sunday Schools de Robert Raikes i més endavant els cercles de formació dels obrers i menestrals. Rousseau va exaltar l'estat bondadós natural del nen i el paper de la societat en la seva educació, amb l'objectiu de formar ciutadans.

Al segle XIX va continuar aquesta expansió educativa. Un exemple en serien les lleis promulgades per Jules Ferry, qui va establir les bases d'una educació laica i pública a França, model imitat posteriorment per altres països. La majoria de constitucions van recollir el dret a l'educació bàsica, posant centres públics al servei de les classes més desfavorides i legislant sobre els anys d'escolarització obligatoris (si bé l'absentisme escolar era freqüent). Guanya pes el positivisme científic a les diferents disciplines i es desenvolupa la pedagogia com a disciplina universitària, que permet l'aparició de nous corrents d'ensenyament, com els de John Dewey, qui va posar en relleu la importància de la motivació i el treball en grup per resoldre tasques amb sentit.

L'Educació als segles XX i XXI[modifica]

L'educació a partir del segle XX ha estat marcada per tres grans reptes:

· La universalització, especialment l'educació primària a zones subdesenvolupades, que és un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

· L'extensió de l'educació secundària a tot Occident;.

· L'exigència de qualitat i la diversificació d'interessos i noves matèries, ja que les exigències a l'escola van augmentant a mesura que transcorre el temps.

És el segle dels grans pedagogs: Maria Montessori, Ovide Decroly, Paulo Freire, Francesco Tonucci.., Amb ells s'aconsegueix l'incrementació de la relació amb la psicologia, fins a aparèixer la psicopedagogia i l'educació especial, destinada a alumnat amb característiques diferents i/o discapacitats (incloent-hi la superdotació). De la psicologia destaquen les aportacions de Lev Vygotski, Jean Piaget, David Ausubel o Daniel Goleman, entre d'altres.

Al segle XXI els reptes passen per la qualitat (mesurada sovint amb proves externes com el Programa PISA), l'especialització sense oblidar una cultura general comuna, la convivència entre diferents cultures a la mateixa aula, el paper de les noves tecnologies a l'educació i la redefinició de models socials, que provoquen un canvi de rols a la família i entre el professor i els estudiants.

Posteriorment, es produí un pogressiu control per part de l'administració nacional i dels organismes internacionals, especialment l'OCDE i el Banc Mundial a causa de la importància de l'educació en el progrés socioeconòmic dels països.

Univers o àmbits de l'educació[modifica]

L'educació al llarg de la vida o educació permanent ha permès la concepció d'un univers educatiu, o d'uns àmbits educatius, més enllà de l'escola. Una de les possibles estructuracions és la següent:

  • Educació formal. L'educació formal també és coneguda com a formació reglada. És el procés d'educació integral correlacionar els nivells educatius i comporta una intenció deliberada i sistemàtica que es concreta en un currículum oficial amb objectius, aplicat amb un calendari i horari definits. És l'aprenentatge ofert normalment per un centre d'ensenyament o formació, amb caràcter estructurat i normalment amb certificació final. Orientada a la consecució de titulacions oficials, normalment en el context de l'educació escolar.
  • Educació no formal. L'educació no formal és l'aprenentatge que s'obté en activitats intencionades de la vida quotidianes relacionades amb la feina, a família i/o l'oci. L'objectiu fonamental no és educatiu, sinó d'estímul de les capacitats de l'individu. Freqüentment sorgeix a partir de grups o organitzacions comunitàries. Aquest concepte està formulat per a les institucions, entitats, associacions i altres agents que ofereixen formació i educació sense un reconeixement formal, normalment fora de l'àmbit escolar.
  • Educació informal. L'educació informal és un procés d'aprenentatge continu i espontani que es realitza fora del marc de l'educació formal i l'educació no formal. És la que es rep a casa, al carrer, als mitjans de comunicació, per internet i per totes les experiències quotidianes. És un fet social no determinat, s'aprèn de manera no internacional, és a dir amb la interacció de l'individu amb l'ambient, amb la família, amics i tot el que l'envolta. Amb aquest mot es pretenen aplegar les accions generals i imprecises, sense organitzar, que tenen una repercussió educativa, com ara la del context familiar o la dels mitjans de comunicació.

Amb el concepte d'educació al llarg de la vida o d'educació permanent es vol reforçar la idea que l'educació dura tota la vida, des del naixement, en què l'infant inicia la seva socialització, fins a l'edat adulta. Alguns autors fins i tot defensen l'estimulació durant l'embaràs.

L'educació bàsica[modifica]

Segons la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu, 1990),[6] el sistema educatiu espanyol contempla tres etapes en la formació bàsica, educació infantil (preescolar, no obligatòria), educació primària (educació obligatòria) i educació secundària (obligatòria), en què es desenvolupen les habilitats del pensament i les competències bàsiques per afavorir l'aprenentatge sistemàtic i continu, així com les disposicions i actituds que regiran la seva vida.

Educació infantil Educació primària Educació secundària
1r cicle (0-3 anys) Cicle inicial (6-8 anys) 1r (13 anys)
2n cicle (3-6 anys) Cicle mitjà (8-10 anys) 2n (14 anys)
Cicle superior (10-12 anys) 3r (15 anys)
4t (16 anys)

Per sostenir el desenvolupament de la societat són factors fonamentals aconseguir que tots els nens i joves del país tinguin les mateixes oportunitats de cursar i concloure amb èxit l'educació bàsica i que assoleixin els aprenentatges que s'estableixen per a cada grau i nivell.

L'educació obligatòria en el món. Els colors foscos representen més anys escolars i les clarianes, menys anys. Si desitja veure el mapa en una mida còmode premi a la imatge. (Data: 2007).

En una educació bàsica de bona qualitat el desenvolupament de les competències bàsiques i l'assoliment dels aprenentatges dels alumnes són els propòsits centrals, són les fites a les quals els professors, l'escola i el sistema dirigeixen els seus esforços. Permeten valorar els processos personals de construcció individual de coneixement per la qual cosa, en aquesta perspectiva, són poc importants els aprenentatges basats en el processament superficial de la informació i aquells orientats a la recuperació d'informació en el curt termini.

També s'anomena educació al resultat d'aquest procés, que es materialitza en la sèrie d'habilitats, coneixements, actituds i valors adquirits, produint canvis de caràcter social, intel·lectual, emocional, etc. en la persona que, depenent del grau de conscienciació, serà per a tota la seva vida o per un període determinat, passant a formar part del record en l'últim dels casos.

Educació infantil[modifica]

L'educació infantil constitueix una etapa educativa amb identitat pròpia. Comprèn sis cursos i s'organitza en dos cicles educatius: el primer cicle (0-3 anys) i el segon cicle (3-6 anys). En l'estructura del sistema educatiu es defineix l'educació infantil com una etapa educativa en la qual els infants han d'anar desenvolupant aquelles capacitats que els farà possible viure relacions afectives segures amb si mateixos i amb els altres; conèixer i interpretar l'entorn; anar adquirint uns instruments d'aprenentatge i un grau d'autonomia que els permetran anar formant part d'una societat multiculturalment organitzada i interculturalment viscuda. L'ordenació que s'estableix té en compte l'experiència i l'avaluació de la pràctica educativa d'aquesta etapa.[7]

A l'educació infantil aprendre és, per a l'infant, construir nous significats de la realitat que l'envolta, els quals enriqueixen els propis coneixements prèviament adquirits i permeten la seva aplicació a les noves situacions cada vegada més complexes. L'escola és un espai privilegiat per a l'adquisició de coneixements, de vivències emocionals i de valors ètics i democràtics, i el primer espai social de cohesió, integració i participació. L'educació ha de fomentar la responsabilitat personal i comunitària i ajudar l'infant en la construcció d'una imatge positiva d'ell mateix, promovent l'educació de l'autoestima, la convivència i l'afany de superació. La interacció amb l'entorn és una condició indispensable per al desenvolupament de l'infant. La família, l'escola i els altres infants formen part d'aquest entorn i hi han de tenir un paper acollidor i estimulador.[7]

Els pares, mares o tutors en el si de la família, els docents i el personal de suport en el centre educatiu, esdevenen peces clau en l'educació de l'infant. El mestre o la mestra ha de tenir presents totes les seves necessitats: les emocionals i afectives, les intel·lectuals, les motrius i les de relació. L'escola ha de potenciar el desenvolupament i l'aprenentatge de tots els infants, oferint-los uns models i unes actituds que els serveixin de punt de referència per al respecte i l'acceptació de les diferències individuals, així com de la diversitat sociocultural. El mestre o la mestra adequarà la seva intervenció a les diferències individuals amb una actitud positiva i de confiança en les possibilitats de cadascú.

Es presenten tres àrees de coneixement i experiència:[7]

  1. l'àrea de descoberta d'un mateix i dels altres,
  2. l'àrea de descoberta de l'entorn
  3. l'àrea de comunicació i llenguatges.

Aquesta estructura pot ajudar a sistematitzar i planificar l'activitat docent, però no ha de suposar presentar la realitat parcel·lada, sinó que cal crear uns espais d'aprenentatge globalitzats, establint relacions entre els continguts de les diferents àrees, que contribueixin al desenvolupament de les nenes i els nens, acostant-los a la interpretació del món, donant-hi significat i facilitant-los la participació activa.

  1. Els infants s'inicien i avancen en la descoberta d'un mateix a partir de les relacions que estableixen amb els altres. D'aquesta interconnexió entre el jo i l'altre en sorgeix el sentit de promoure el benestar amb un mateix i amb els altres, en el si d'una societat que cada dia esdevé més complexa. La descoberta d'un mateix, doncs, no es pot entendre sense la descoberta de l'altre: ambdós aspectes es troben en el procés de construir-se integralment. Per això, aquesta àrea ha de promoure les relacions i exploració del jo i dels altres, descobrint i desenvolupant possibilitats emocionals, sensorials, d'acció, d'expressió, d'afectivitat, de relació i de regulació, referides al moviment, a les emocions i als sentiments, i als hàbits. Caldrà donar al cos la importància que es mereix, i promoure el joc com a activitat natural de l'infant d'aquesta etapa, que li permetrà integrar espontàniament l'acció amb les emocions i el pensament, afavorint el seu desenvolupament personal i social.
  2. L'àrea de descoberta de l'entorn ha d'ajudar els infants a elaborar explicacions sobre els objectes i les situacions que els interessen i els preocupen en cada moment i procurar, alhora, que es formin una idea d'ells mateixos com a persones amb capacitat d'aprendre i amb recursos per emprendre reptes. Així mateix, la matemàtica esdevé una eina per conèixer l'entorn: quantificant, mesurant, localitzant; permet que se superi el simple coneixement físic i avanci fins a predir, comprovar, generalitzar, fer models, que és una manera d'abstreure. L'aprenentatge depèn en gran mesura de la quantitat i de la qualitat d'ocasions que hagin tingut per dur-lo a la pràctica.
  3. En l'àrea de comunicació i llenguatges les nenes i els nens experimentaran els diferents usos i funcions dels llenguatges, en un ambient amb condicions favorables que ho faciliti i on es desenvolupi la comunicació tant verbal com no verbal. Per això serà imprescindible establir una relació afectiva positiva entre l'infant i la persona adulta, i entre els mateixos infants, així com una comunicació intensa, fluida i agradable entre tots els membres de la comunitat educativa. Per mitjà de la llengua oral l'infant podrà relatar fets i vivències, explorar coneixements, expressar i comunicar idees i sentiments, verbalitzar el que està imaginant, regular la pròpia conducta i la dels altres, participar en la solució de conflictes, reconèixer i gaudir de les formes literàries i percebre, doncs, que la llengua és un instrument d'aprenentatge, de representació, de comunicació i de gaudi. Els llenguatges plàstic, musical, corporal i matemàtic han de facilitar als infants els mitjans per desenvolupar les seves possibilitats d'expressió. La persona adulta s'ha de mostrar atenta per escoltar l'infant i observar-lo des del respecte, seguint el desenvolupament de les seves capacitats. Ha d'acompanyar el nen i la nena en el procés creatiu, conduint-los del dubte a l'experimentació, a gaudir del gest, del moviment, de la mirada, dels sons, de la veu, tot motivant, estimulant i donant suport; potenciant també la satisfacció de fer els seus propis descobriments.

Educació primària[modifica]

Article principal: Educació primària

L'educació primària és una etapa fonamental en la formació dels nens i de les nenes, que s'inicia en finalitzar l'educació infantil i generalment continua en l'educació secundària obligatòria.[8]

Les finalitats bàsiques d'aquesta etapa educativa són proporcionar a l'alumnat un marc d'aprenentatges que li permetin iniciar-se en l'adquisició de les competències bàsiques i en l'aplicació dels instruments necessaris per adquirir nous aprenentatges. Aquesta etapa proporciona als infants una educació que els permet assegurar el seu desenvolupament personal i posar les bases d'una formació basada en l'autonomia personal, la responsabilitat, la solidaritat, la llibertat, la participació i el compromís individual i col·lectiu: conèixer els elements bàsics de la llengua, l'entorn geogràfic, la història i les tradicions que li permetin arrelar-se al país, i poder participar en la construcció d'un món millor i continuar aprenent al llarg de la vida.[8]

Les competències bàsiques són l'eix vertebrador del procés educatiu. El currículum orientat a l'adquisició de competències estableix que la finalitat de l'educació obligatòria és aconseguir que els nens i les nenes adquireixin les eines necessàries per entendre el món i esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa i en canvi continu que ens ha tocat viure. Un currículum per competències significa ensenyar a aprendre i seguir aprenent al llarg de tota la vida.

En síntesi, les competències bàsiques són les vuit següents:[8]

A l'etapa de l'educació primària hi trobem les àrees de coneixement següents:

Educació secundària obligatòria (ESO)[modifica]

A Espanya l'etapa de l'educació secundària obligatòria té caràcter obligatori i gratuït. Comprèn quatre cursos acadèmics que es cursaran normalment entre els dotze i els setze anys. L'educació secundària obligatòria s'inicia, generalment, l'any natural en què es compleixen els dotze anys. Amb caràcter general els alumnes tenen dret a romandre en el centre amb règim ordinari fins als divuit anys, complerts en l'any en què finalitza el curs.

S'organitza en diferents matèries, i el quart curs té complementàriament caràcter orientador, tant per als estudis posteriors, com per a la integració a la vida laboral. S'organitza d'acord amb els principis d'educació comuna i s'orienta a disminuir el sexisme i l'androcentrisme, al reconeixement de la diversitat afectivosexual i a la valoració crítica de les desigualtats, així com a l'atenció a la diversitat de l'alumnat, amb la finalitat que pugui assolir els objectius generals de l'etapa. En aquesta etapa, es posa una especial atenció a l'adquisició de les competències bàsiques, a la detecció i tractament de les dificultats d'aprenentatge tan bon punt es produeixin, a la tutoria i orientació educativa de l'alumnat i a la relació amb les famílies per donar suport al procés educatiu dels seus fills i filles.

L'educació secundària obligatòria manté la coherència amb l'educació primària, garantint la coordinació entre les etapes, per tal d'assegurar una transició adequada de l'alumnat entre etapes i facilitar la continuïtat del seu procés educatiu, com a part integrant de l'educació bàsica. Es posa especial atenció a l'orientació educativa i professional del conjunt de l'alumnat. Així mateix, l'acció educativa en aquesta etapa procurarà la integració de les diverses experiències i aprenentatges de l'alumnat i s'adaptarà als seus ritmes de treball.

La finalitat de l'educació secundària obligatòria és proporcionar a tots els nois i les noies una educació que els permeti assegurar un desenvolupament personal sòlid, adquirir les habilitats i les competències culturals i socials relatives a l'expressió i comprensió oral, a l'escriptura, al càlcul, a la resolució de problemes de la vida quotidiana, al rebuig de tot tipus de comportaments discriminatoris per raó de sexe, la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes, l'autonomia personal, la corresponsabilitat i la interdependència personal i a la comprensió dels elements bàsics del món en els aspectes científic, social i cultural, en particular aquells elements que permetin un coneixement i arrelament al país. Així mateix, ha de contribuir a desenvolupar les habilitats socials de treball i d'estudi amb autonomia i esperit crític, la sensibilitat artística, la creativitat i l'afectivitat de tots els nois i les noies. Ha de garantir la igualtat real d'oportunitats per desenvolupar les capacitats individuals, socials, intel·lectuals, artístiques, culturals i emocionals de tots els nois i les noies que cursen aquesta etapa. Per aconseguir-ho cal una educació de qualitat adaptada a les necessitats de l'alumnat i on predomini l'èxit escolar, i l'equitat en la seva aplicació i distribució en el territori.

La generalització de l'educació bàsica i obligatòria fins als setze anys té, com una de les seves finalitats, combinar la qualitat amb l'equitat de l'oferta educativa i potenciar la igualtat d'oportunitats per a tota la infància i jovent que viu al país. A l'àmbit de la cultura catalana es compta amb una tradició important i amb un model propi per a l'escolarització de joves adolescents entre els 12 i els 16 anys; un bon exemple va ser l'institut escola, precedent de referència del que ha de ser una educació secundària de qualitat per a tothom. Tenint en compte aquesta tradició, però amb la voluntat d'actualitzar-la a les necessitats i demandes de la societat d'avui i del futur, es proposa una ordenació curricular que faciliti i potenciï el màxim desenvolupament del talent de tots i cada un dels nois i de les noies per aconseguir l'èxit escolar de tot el jovent.

Aquesta etapa educativa és el marc idoni per consolidar les competències bàsiques, realitzar nous aprenentatges i posar les bases per a una formació personal basada en l'autonomia personal que permeti l'aprenentatge al llarg de tota la vida, en la responsabilitat, en la solidaritat, en la participació i en la capacitat d'adquirir compromisos individuals i col·lectius, per aprendre a participar activament en una societat democràtica.

L'acció educativa respectarà els principis bàsics següents: tenir en compte les diverses maneres d'aprendre de l'alumnat; adequar l'ensenyament a les característiques personals i socials que condicionen els aprenentatges; seleccionar i organitzar de manera adequada els continguts que els nois i les noies han d'assolir; potenciar que l'activitat de classe discorri en les millors condicions possibles perquè cada alumne i el grup en conjunt s'esforci per aprendre, raonar i expressar el que sap; per plantejar els dubtes; per reelaborar el coneixement; i per actuar amb autonomia, responsabilitat i compromís; posar els mitjans necessaris perquè cada noi i noia se senti atès, orientat i valorat, quan ho necessiti i sense cap tipus de discriminació. L'autonomia pedagògica i de gestió que es contempla permet que els centres educatius tinguin una funció determinant en el desenvolupament i en l'aplicació del currículum. L'adequació curricular a les característiques de cada centre comporta la flexibilitat necessària per avançar en una educació inclusiva, a la vegada que afavoreix la coordinació entre els centres d'un mateix territori per intercanviar experiències i punts de vista.

Educació a adults[modifica]

Educació donada a persones que no han pogut rebre formació elemental a l'edat escolar. Consisteix generalment en l'alfabetització i l'ensenyament de rudiments tècnics. Hom designa també així els estudis i les activitats voluntàries fetes pels adults generalment de les classes populars, a fi de desenvolupar totes llurs capacitats, poder assumir responsabilitats individuals i socials; igualment, el treball de formació permanent, l'extensió cultural, i el reciclatge. Després del treball d'alfabetització massiva fet als països per on s'estengué la Reforma protestant, hi hagué a França, a partir del 1705, els intents de Jean-Baptiste de la Salle i madame de la Chétardie. L'informe que Condorcet presentà a la Convenció l'any 1792 posà per primera vegada el problema com a afer públic. Mentrestant, a Dinamarca, el bisbe Grundtvig fundà la primera organització d'escoles populars destinades als camperols. A Anglaterra començaren a funcionar les Adults Institutions el 1811. La primera Internacional Obrera hi dedicà especial atenció, i en relació amb Jean Macé fundà, el 1866, la Ligue d'Enseignement, que tingué centres a moltes ciutats franceses i fou instrument de formació de la classe obrera. Altres formes que aparegueren en aquest moviment d'educació popular foren les universitats populars, a Holanda, Alemanya, etc.; l'Institut d'Educació de Treballadors a Suècia i a Anglaterra, etc.; xarxes de biblioteques populars als Estats Units i a molts països europeus. En l'aspecte teòric, foren remarcables els estudis sobre la capacitat d'aprenentatge dels adults fets al començament del s. XX per Edward Lee Thorndike. A Catalunya, on ja funcionaven, com al País Basc, les escoles d'arts i oficis a partir del s. XVIII, foren creades durant la segona meitat del s. XIX molts ateneus obrers que contribuïren a la tasca de formació cultural i política de la classe obrera. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, foren posades en moviment totes les tècniques existents per tal d'arribar a la gent: teatre, ràdio, stages, sessions d'estudis, etc.; hom edità obres especials i, el 1949, la UNESCO organitzà la Conferència Internacional d'Educació d'Adults a Elsinor (Dinamarca), i el 1960 la Conferència d'Educació d'Adults a Montreal (Quebec, Canadà). Als Països Catalans, l'acció de la Mancomunitat (1914-25) a favor de l'ensenyament professional (Escola del Treball, etc.) fou també un instrument pioner en aquest camp. Després del franquisme, l'educació d'adults passà a ser competència del govern català, adscrit al Departament d'Ensenyament (tot i que durant uns anys depengué de Benestar Social), i fou creada la Subdirecció General de Formació de Persones Adultes.

Programes de formació i inserció (PFI)[modifica]

Programa de qualificació professional inicial (PFI), que són voluntaris, s'adreçats a joves que han deixat l'Educació Secundària Obligatòria (ESO) sense obtenir-ne el títol i que en el moment d'iniciar un programa no segueixen estudis en el sistema educatiu ni participen en altres programes de formació.

Els alumnes que poden matricular-se en un PFI han de tenir com a mínim 16 anys i com a màxim 21 en l’inici del programa.

La finalitat d’aquests estudis és proporcionar als joves la possibilitat d’incorporar-se de nou al sistema educatiu per continuar estudis de formació professional i millorar la seva possibilitat d’inserir-se en el món laboral.

La durada és d'un curs acadèmic; els que són per alumnes amb necessitats educatives especial poden tenir una durada de dos cursos.

El grup dels programes de formació i inserció atenen un mínim de nou joves i un màxim de disset.

Modalitats[modifica]

Organització i curriculum[modifica]

Els PFI estan formats per:

Mòduls de formació general, orientats a l'adquisició de competències instrumentals bàsiques, mòduls de Formació professional , orientats al desenvolupament de capacitats professionals concretes; inclouen les pràctiques en centres de treball i accions de seguiment i orientació de l'alumne.

Els perfils professionals que s'ofereixen s’agrupen en les següents famílies:

Administració i gestió, agrària, arts gràfiques, comerç i màrqueting, edificació i obra civil, electricitat i electrònica, fabricació mecànica, fusta, moble i suro, hostaleria i turisme, imatge personal, indústries alimentàries, informàtica i comunicacions, instal·lació i manteniment, tèxtil, confecció i pell i, per últim, transport i manteniment de vehicles.

Certificació acadèmica i reconeixement dels PFI[modifica]

En finalitzar el programa, els alumnes cursants d’aquest curs reben un certificat amb la qualificació dels mòduls realitzats.

Si ells/es no finalitzen el programa però han assistit, com a mínim, a un terç de la durada total del programa, poden demanar un certificat d'assistència amb el nombre d'hores que han assistit.

Si s’ha fet aquest programa en un centre d'educació especial reben un certificat que recull els mòduls en què han obtingut una qualificació positiva.

La superació d'un programa de formació i inserció permet tenir més possibilitats de superar la prova d'accés als cicles formatius de grau mitjà, ja que els PFI inclouen la preparació per aquesta prova; si volen accedir a cicles d'ensenyaments esportius o d'arts plàstiques i disseny, també han de fer les proves específiques d'accés, accedir als centres de formació d'adults per obtenir el GESO, sense complir el requisit de tenir 18 anys, obtenir el certificat de professionalitat que emet l'Administració laboral i tenir el reconeixement dels mòduls professionals superats en el programa de formació i inserció (PFI),per a l'obtenció del títol professional bàsic associat al perfil.

Batxillerat[modifica]

El Batxillerat és un dels estudis postobligatoris que poden seguir els/les joves quan acabin l'ESO. Habitualment s'estudia entre els 16 i els 18 anys, tot i que es pot estudiar a qualsevol edat, de manera presencial o a distància.

El batxillerat té una durada de dos cursos i s'organitza en diferents modalitats de manera que els alumnes poden escollir-ne una en funció dels seus interessos, dels estudis posteriors que volen fer o de les seves perspectives de futur.

Les modalitats són: arts, ciències i tecnologia, i humanitats i ciències socials.

Hi ha diverses opcions per estudiar el batxillerat:

  • Batxillerat presencial (diürn): els/les alumnes poden seguir aquesta opció si tenen entre 16 i 18 anys. Si el centre on està matriculat no pot oferir determinades matèries optatives o de modalitat, el Departament d'Ensenyament posa al seu abast la possibilitat de cursar un màxim de dues d'aquestes matèries en la modalitata distància a l'Institut Obert de Catalunya (IOC); si és el cas, en el moment de fer la matrícula s'ha de presentar una sol·licitud a la direcció del centre.
  • Batxillerat nocturn: cal haver complert els 18 anys, o bé tenir-ne entre 16 i 18 i acreditar la impossibilitat de seguir estudis diürns per motius laborals, per exemple, o d'altres.
  • Batxillerat a distància: a l’Institut Obert de Catalunya (IOC), si el vostre fill és major de 18 anys.
  • Batxibac: amb aquesta opció, el vostre fill pot estudiar un terç de l’horari lectiu del batxillerat en llengua francesa, amb matèries com llengua, literatura i història de França. Si aprova, a més d’obtenir el títol de batxillerat, obté el títol de baccalauréat, si abans supera una prova de francès.

Per poder estudiar el batxillerat cal que es tinguin algun dels títols següents:

  • graduat en educació secundària (GESO)
  • tècnic d’un cicle formatiu de grau mitjà (CFGM)
  • estudis estrangers homologats amb el títol de GESO o amb el de tècnic

Cal fer la preinscripció i matrícula en el centre d’educació secundària escollit. Com que es tracta d’estudis postobligatoris, el procés de preinscripció i i matrícula s’ha de fer sempre, fins i tot si es continua en el mateix centre.

Cada matèria té uns objectius i continguts propis. Aquests objectius han de tenir en compte el desenvolupament de les competències del batxillerat.

Una competència és la capacitat per aplicar coneixements, habilitats i actituds apreses en diferents contextos, és a dir, ser capaç de fer servir tot el que s'ha après a classe per aplicar-ho a diferents situacions quotidianes.

Les sis competències generals del batxillerat són les següents:

  1. competència comunicativa (com ens comuniquem)
  2. competència en la gestió i el tractament de la informació (com cercar, seleccionar i utilitzar informació per aplicar-la en allò que fem)
  3. competència digital (com utilitzem els mitjans tecnològics i virtuals)
  4. competència en recerca (com trobem respostes a problemes no solucionats)
  5. competència personal i interpersonal (com actuem)
  6. competència en el coneixement i la interacció amb el món (com ens relacionem).

Aquestes competències generals reforçen les competències bàsiques de l'etapa educativa anterior (ESO) i preparen per seguir millor i de manera més eficient els estudis superiors.

El batxillerat consta d'una part de matèries comunes i una altra de matèries diversificada que inclou les matèries de cada modalitat, una matèria comuna d’opció i matèries específiques que els/les poden escollir dependent dels seus interessos.

Un cop acabat el batxillerat, si els/les alumnes han assolit tots els objectius de l'etapa i tenen superades totes les matèries dels dos cursos, en qualsevol de les modalitats, reben el títol de batxiller. Aquest títol els permet accedir als ensenyaments següents:

  • Estudis universitaris, sempre que superin les provés d’accés a la universitat (PAU) que fixen les universitats.
  • Un cicle formatiu de grau superior de formació professional específica, d'arts plàstiques i disseny.
  • Un cicle formatiu de grau superior d’ensenyaments esportius (si tenen els requisits d'accés).
  • Ensenyaments superiors artístics (amb la superació prèvia de la prova d'accés).

Formació professional (FP)[modifica]

La formació professional forma part dels estudis postobligatoris que podem realitzar al llarg de la nostra vida. Normalment es realitzen a partir dels 16 anys, tot i que també es poden cursar a qualsevol edat, sigui de manera presencial o a distància.

Són estudis que qualifiquen per fer les feines pròpies d'una professió. La formació teòrica es fa en un centre educatiu i la formació pràctica en una empresa relacionada amb la formació que està rebent. Amb aquest sistema s'assolirà part dels aprenentatges a través de l'activitat que es faran a l'empresa.

Cal fer la preinscripció i matrícula en el centre d'educació secundària escollit. Com que es tracta d'estudis postobligatoris, el procés de preinscripció i matrícula s'ha de fer sempre, fins i tot quan continua al mateix centre.

La formació professional (FP) s'organitza i s'estrucura en dos nivells:

  • Els cicles de grau mitjà, que tenen per objectiu que els/les estudiants adquireixin els coneixements i les destreses necessaris per poder-se incorporar al món laboral.
  • Els cicles de grau superior, si els estudiants tenen el títol de batxillerat i busquen uns estudis pràctics superiors que els qualifiquin per incorporar-se al món laboral.

Per poder accedir a un cicle de grau mitjà, s'han de complir algun dels requisits següents:

  • Tenir el títol de tècnic/a d'un cicle de grau mitjà.
  • Haver superat un curs de formació específic d'accés als cicles de grau mitjà (per inscriure-s'hi cal tenir 17 anys).
  • Haver superat la prova d'accés als cicles de grau mitjà (per inscriure-s'hi cal tenir més de 17 anys o complir-los l'any natural que es fa la prova).
  • Haver superat els mòduls obligatoris d'un programa de qualificació professional inicial (PQPI) amb una nota final igual o superior a 8 (encara que no s'hagi de fer, cal inscriure's a la prova d'accés als cicles de grau mitjà)

Per poder estudiar un cicle de grau superior, els estudiants han de complir algun dels requisits següents:

  • Tenir el títol de batxillerat.
  • Tenir el títol de tècnic/a d'un cicle de grau superior. En aquest cas, cal fer també un curs de formació específic d'accés als cicles.
  • Tenir el títol de tècnic/a superior d'un cicle de grau superior.
  • Haver superat el curs específic per a l'accés als cicles de grau superior.
  • Haver superat la prova d'accés als cicles de grau superior (per inscriure-s'hi cal tenir més de 19 anys o complir-los durant l'any natural que es fa la prova).

Els cicles estan agrupats segons afinitats professionals en les 24 famílies següents:

Activitats físiques i esportives; administració i gestió; agrària; arts gràfiques; comerç i màrqueting; edificació i obra civil; electricitat i electrònica; energia i aigua; fabricació mecànica; fusta, moble i suro; hoteleria i turisme; imatge i so; imatge personal; indústries extractives; informàtica i comunicacions; instal·lació i manteniment; maritimopesquera; química; sanitat; seguretat i medi ambient; serveis socioculturals i a la comunitat; tèxtil, confecció i pell; transport i manteniment de vehicles.

Aprovat un cicle de grau mitjà, els vostres fills reben el títol de tècnic de formació professional. Aquest títol els permet incorporar-se al món laboral o continuar estudiant:

  • Un cicle professional de grau superior,

Si no s'ha aprovat tots els mòduls del cicle, pot fer un curs específic per accedir als cicles de grau superior.

Aprovat un cicle de grau superior, els vostres fills reben el títol de tècnic superior de formació professional. Aquest títol els permet incorporar-se al món laboral o continuar estudiant:

  • Ensenyaments artístics superiors (cal superar la prova d'accés específica).
  • Ensenyaments universitaris (títol de grau). Cal formalitzar la preinscripció universitària però no cal fer les proves d'accés (PAU). Poden presentar-se a aquesta prova de manera voluntària per millorar la nota d'accés. Qui té una titulació de tècnic/a superior d'esport o d'arts plàstiques i disseny i vol accedir a la universitat és possible que es beneficiï de convalidació de crèdits.

Ensenyaments esportius[modifica]

Són els ensenyaments de formació professional en l'àmbit de l'esport. S'organitzen en cicles de grau mitjà i cicles de grau superior.

Actualment, es poden cursar les especialitats esportives següents: Atletisme; basquetbol; handbol; busseig esportiu; esports de combat; esports eqüestres; esports d'hivern; esports de muntanya i escalada; esports de vela; esgrima; espeleologia; futbol i futbol sala; piragüisme; salvament i socorrisme.

Els continguts que estudiaran els/les estudiants s'organitzen blocs teòrics i pràctics:

  1. Bloc comú a tots els ensenyaments esportius
  2. Bloc específic de cada modalitat esportiva, que inclou també el mòdul de formació pràctica.

Si l'estudiant supera el primer curs o cicle inicial de grau mitjà obtindrà el certificat de primer nivell en l'especialitat cursada. Aquest títol li permet incorporar-se al món laboral o continuar estudiant el segon nivell del cicle.

Si l'estudiant supera el segon curs o cicle final obtindrà el títol de tècnic esportiu de la seva especialitat. Aquest títol li permet incorporar-se al món laboral o continuar estudiant:

  1. Un cicle de grau superior d'ensenyaments esportius de la mateixa modalitat (si se supera la prova general d'accés o es té el títol de batxiller)
  2. Un cicle de grau superior de formació professional de la família d'activitats físiques i esportives (si se supera la prova d'accés o es té el títol de batxiller)
  3. Batxillerat (les matèries optatives queden convalidades).

Si l’estudiant supera el grau superior, obtindrà el títol de tècnic esportiu superior en l'especialitat cursada. Aquesta titulació permet incorporar-se al món laboral o accedir a la universitat.

Ensenyament d' idiomes[modifica]

Els ensenyaments d'idiomes són estudis que permeten que els vostres fills majors de 16 anys es puguin comunicar en una llengua estrangera. També hi poden accedir si tenen més de 14 anys i volen estudiar un idioma diferent del que estan estudiant a l'ESO.

Els vostres fills poden estudiar els idiomes moderns en règim oficial a les escoles oficials d'idiomes (EOI) de manera presencial; també ho poden fer a distància a l'Institut Obert de Catalunya. A les escoles oficials d'idiomes es poden estudiar els idiomes següents: alemany, anglès, àrab, català (per a no catalanoparlants), coreà, espanyol (per a estrangers), èuscar, francès, grec, italià, japonès, neerlandès, portuguès, rus i xinès.

El pla d'estudis s'estructura en nivells segons l'idioma i en correspondència al Mac Europeu Comú de Referència per a les llengües (MECR):

  • Bàsic (nivell A2-MECR)
  • Intermedi (nivell B1-MECR
  • avançat (nivell B2-MECR)
  • C1 (nivell C1-MECR)
  • C2 (només català) (nivell C2-MECR)

Hi ha dues opcions de matrícula, la matrícula oficial, que donen dret a assistir a classe i als exàmens corresponents i la matrícula o inscripció en règim lliure, que dóna dret a l'obtenció del certificat de nivell intermedi o del certificat de nivell avançat, sense assistir a classe. Les proves lliures per a totes les llengües es fan al juny; si s'opta per aquesta modalitat, cal inscriure's a finals de febrer.

A les escoles oficials d'idiomes (EOI) es treballa perquè les persones que estiguin cursant algun idioma puguin escoltar, parlar, llegir i escriure en una llengua estrangera sobre diferents temes i en l'exercici d'activitats professionals, agafin el gust per aprendre de manera autònoma i per continuar estudiant altres idiomes i tinguin una actitud positiva per la diversitat lingüística i cultural del món.

A més d'impartir classes, a les escoles oficials d'idiomes s'examinen les persones que volen obtenir els algun dels certificats oficials d'acord amb el Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües (MECR):

  • B1 (nivell intermedi)
  • B2 (nivell avançat)
  • C1 (nivell C1)

Les proves per a l'obtenció d'aquests certificats són les mateixes a tot Catalunya i es divideixen en cinc parts: comprensió oral, comprensió escrita, ús de la llengua, expressió i interacció escrita, i expressió i interacció oral.

La introducció de les tecnologies al món educatiu[modifica]

El paper de l'educació en la formació dels individus i en el desenvolupament de la societat ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet el temps a causa de la globalització.

Quan parlem de l'evolució de l'educació des dels seus inicis fins al dia d'avui, parlem de l'alteració o la modificació d'ella, sempre i quant tenint present la seva essència i la seva identitat. És per tant, que aquesta evolució ha anat agafada de la mà de l'educació digital i d'aquesta manera ha tingut l'oportunitat de millorar la qualitat de vida, sempre que acabem adaptant l'escola a la realitat tecnològica.

Com que l'educació sempre ha estat un procés permanent i dinàmic, és necessari crear una nova generació de personal docent amb idees innovadores i flexibles, i d'aquesta manera fomentar el treball en grup amb coneixements tecnològics per poder acabar intervenint en els models educatius. Cal tenir en compte però que l'ús d'internet, cada vegada més, incrementa, el que ens suposa tenir a l'abast tot tipus d'informació, aquesta correcta o falsa. És per tant, que els mestres han de ser els encarregats que els alumnes desenvolupin una sèrie de capacitats cognitives i d'aquesta manera arribin a diferenciar entre allò que és correcte d'allò que no ho és, entre altres. S'ha de tenir en compte però, que l'educació té una visió estrictament utilitària, el que suposa que un dels seus objectius principals sigui l'adquisició de noves actituds, i el millorament de les actituds ja adquirides.

Endinsant-nos en la introducció de l'era digital al món educatiu, cal fer esment del que s'anomena alfabetització multimodal, un aprenentatge per a tota la vida.

Des del naixement dels nens, aquests s'expressen en múltiples llenguatges que han anat evolucionant i encara evolucionen a mesura que comencen a realitzar diverses activitats. Les paraules, els símbols les imatges, els sons, entre altres, permeten construir aquells significats que acabaran formant i descrivint qui són conjuntament amb el seu entorn. Són un clar exemple els múltiples modes de comunicació a l'hora de representar el llenguatge a causa de les influències socials i culturals. D'aquesta manera, arribarem a aconseguir nous matisos que conjuguin els models tradicionals (el punt imprès) amb els nous models tecnològics.

És important destacar el paper de la literatura durant la primera infància, ja que és fonamental per la construcció de la llengua escrita (paper fonamental per a les nostres vides) i es basa a desxifrar, interpretar, explorar i reconèixer mons simbòlics que al·ludint a la familiarització amb la cultura.

És precís, per tant, incorporar a les nostres vides el paper de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), i en aquest sentit acabar introduint el terme de noves alfabetitzacions. D'aquesta manera tractarem de comprendre que la seva incorporació suposarà complementar el concepte de multimodalitat, entesa com la reconstrucció de les relacions entre el que una cultura ofereix com a medis de creació de significat i el que ofereix com a medis per distribuir-los.

Els nens, els adolescents i els joves llegeixen i escriuen tots i cada un dels dies, fins i tot més fora de l'escola que dintre, i ho fan a diverses formes i la majoria de vegades de forma inconscient. És per tant, que l'equip docent, no deix de ser el principal fil conductor per proporcionar als estudiants una nova forma d'aprenentatge i d'aquesta manera acabar fonamentant els seus coneixements. No s'hi ha d'oblidar tampoc, que el llibre no ha deixat de ser una tecnologia portàtil i senzilla que per a molts continua sent l'eina més útil. Aquesta és una de les característiques que expliquen avui les raons pel qual el transit de l'imprès al fet digital hagi tardat tant.

Actualment les aules han passat a ser espais tecnològics, el que ha facilitat la forma d'aprenentatge i ha proporcionat una formació més plena i qualificada de tots i cada un dels alumnes. Per tant, podem afirmar que aquesta eina, cada vegada més, acabarà sent una eina fonamental per a l'aprenentatge.

Concepte d'educació[modifica]

Nivell d'alfabetisme

L’educació és un procés de socialització i enculturació de les persones a través del qual es desenvolupen capacitats físiques i intel·lectuals, habilitats, destressis, tècniques d’aprenentatge i formes de comportament ordenades amb una finalitat social (valors, moderació del diàleg -debat, jerarquia, treball en equip, regulació fisiològica, cura de la imatge, etc.), es refereix sobretot, a la influència ordenada exercida sobre una persona per formar-la i desenvolupar a diversos nivells complementaris, és un ingredient fonamental en la vida de l’ésser humà, l’educació permet l’evolució personal.

L’educació abasta molts àmbits, com l’educació formal, informal i no formal.

En molts països l’educació escolar o reglada és gratuïta per a tots els estudiants. Tanmateix hi ha societats que mantenen centres educatius de caràcter privat (laiques o religioses) com a reflex de les desigualtats de classe social presents en qualsevol societat madura. La funció de l’educació és ajudar i orientar als discents per a conservar i utilitzar els valors de la cultura que se li imparteix, per exemple, l’occidental-democràtica i cristiana, enfortint la identitat nacional.

A la imatge, en blau, podem observar els països més desenvolupats i per tant que tenen un nivell cultural més elevat. En aquests països l’educació és gratuïta i als/ les alumnes se’ls hi donen moltes oportunitats de tenir un bon futur.

Avaluació[modifica]

Article principal: Avaluació

L’avaluació proporciona informació sobre el grau d’assoliment dels objectius previstos per a reajustar a la pràctica educativa i millorar els resultats de l’aprenentatge.

Objecte d'avaluació: objectius didàctics[modifica]

Per a l’alumnat és una eina per aprendre a través dels encerts, errors i oblits.

Per al professorat permet identificar les dificultats i progressos de l’alumnat per adaptar la seqüència didàctica a les seves necessitats.

Finalitat: Diagnòstica, formativa o avaluació sumativa[modifica]

  • Identificar les necessitats educatives de cada alumne (Avaluació inicial).
  • Informar sobre els processos d'ensenyament/ aprenentatge.
  • Comprovar els progressos de l'alumnat.
  • Orientar al professorat perquè ajusti la seva tasca docent amb el progrés dels alumnes.

Moment: Inicial, continua, final o diferida[modifica]

Avaluació inicial[modifica]

Per conèixer actituds, experiències, coneixements assimilats, etc. Permet valorar la situació de cada estudiant i del grup abans d’iniciar un procés. El professorat i l’alumnat prenen consciència dels punts de partida i així es pot adaptar el procés a les necessitats destacades.

Avaluació formadora[modifica]

Els estudiants aprenen a detectar possibles dificultats per fer-hi front. Cal assegurar que s’adeqüin als objectius d’aprenentatge i dels criteris d’avaluació i aprenguin a anticipar i planificar les operacions necessàries per a resoldre una tasca

Avaluació sumativa[modifica]

Permet sistematitzar, estructurar i recapitular. També permet valorar els resultats obtinguts al final del procés d’ensenyament/aprenentatge i valorar les diferències entre el punt de partida i el final.

Instrumentalització: Instruments de recollida d'informació (examen, exercicis, rúbrica d'avaluació...)[modifica]

Són mitjans per obtenir dades sobre les que es prenen decisions. Es important clarificar quines tècniques i instruments son els més adequats per obtenir la informació que es precisa amb el mínim cost pel professor i el màxim benefici per l’alumne.

Les activitats d’avaluació tenen com a referent els criteris d’avaluació de la unitat didàctica. Aquestes activitats s’integren en la seqüència didàctica ja que l’avaluació és continua i la seva principal funció es formativa i formadora

Les activitats d’avaluació han de propiciar que l’alumnat activi els coneixements i habilitats de què disposa, doni respostes complexes i creatives, reorganitzi els coneixements disponibles per afrontar nous problemes. Han de plantejar-se a partir de la resolució de casos, situacions simulades…

Referent: Criteris (satisfactorietat, suficiència...)[modifica]

Avaluar el grau d’aprenentatge i desenvolupament de competències és compleix. Ser competent no és només ser hàbil en l’execució de tasques o activitats concretes, sinó ser capaç d’afrontar, a partir de les habilitats adquirides, noves tasques que impliquin anar més enllà del que s’ha après. Per fer-ho operatiu, és important establit criteris d’avaluació coherents amb la definició d’objectius, continguts i activitats que tenen com a referent el desenvolupament de les competències bàsiques.

Educació al llarg de la vida[modifica]

En alguns països com Mèxic l'educació es divideix en dos o més tipus, aquests al seu torn se subdivideixen en nivells tals com Educació Bàsica (nivell preescolar, nivell de primària, i nivell de secundària), Educació Mitjana (Preparatòria) i Educació superior (Llicenciatura i postgrau). Les divisions varien segons les polítiques educatives de cada país.

Índex d'educació

Hi ha diversos conceptes que intenten analitzar el fenomen educatiu, en relació al discórrer temporal a les persones. Així, conceptes com educació permanent, educació contínua, Andragogia o educació d'adults tenen aspectes comuns però també matisos importants que els diferencien i els enriqueixen.

Segons estudis, els nens de vuit anys aprenen millor premiant el seu desenvolupament i no atenen els càstigs mentre els de dotze, al contrari, aprenen més al reaccionar de forma negativa davant els seus errors. Els adults també segueixen aquesta norma general i observen més els seus errors encara que de forma més eficient.[9]

Això és perquè els adults aprenen més per convicció i fins i tot per necessitat, ja que poden requerir els coneixements per al seu treball, o per a alguna activitat en específic per això és que aprenen més eficient dels seus errors, i saben perfectament que l'aprenentatge és responsabilitat seva. A diferència del que passa amb els infants i joves, mateixos que en moltes ocasions van a l'escola perquè els seus pares els envien i no tant per convicció pròpia o perquè tinguin la necessitat de certs coneixements. Tot això porta que existeixin dos corrents educatives segons el tipus d'estudiants, la pedagogia per als nens i joves i la andragogia per als adults.

Atenció a la diversitat[modifica]

L'escola ha d'ésser inclusiva i ha de tenir com a finalitat proporcionar una formació comuna a tot l'alumnat i respondre a les seves necessitats, tant el que manifesta més dificultats per aprendre com el que està especialment dotat intel·lectualment. Una concepció comprensiva de l'escola suposa definir plantejaments sobre l'atenció a la diversitat i aplicar estratègies adients a fi de donar resposta als diferents interessos, capacitats i ritmes d'aprenentatge de l'alumnat. En definitiva, es tracta de garantir un equilibri entre la diversitat de l'alumnat i la comprensibilitat del currículum, diversificant la intervenció pedagògica i creant les condicions adequades que permetin el progrés de cada infant.

Són mesures d'atenció a la diversitat:

  • verificar l'adequació dels objectius de la programació a les característiques de l'alumnat;
  • preveure diverses activitats amb diferent grau de complexitat per assolir un determinat objectiu, i identificar quines són les més adequades per a cada alumne/a;
  • preparar noves activitats que permetin a l'alumnat aprendre i participar plenament a l'aula, i incloure de manera progressiva les noves opcions de treball en la programació d'aula com a propostes que també poden ser útils per a la resta de l'alumnat;
  • avaluar prenent com a referent les opcions recollides específicament en les programacions.

L'escolarització de l'alumnat d'incorporació tardana al sistema educatiu ha de tenir en compte les seves circumstàncies, l'edat, els coneixements i l'historial acadèmic. Quan aquest alumnat presenti grans mancances en llengua catalana, ha de rebre una atenció específica mitjançant programes d'immersió, simultàniament a la seva escolarització en els grups ordinaris, amb els quals compartirà el major temps possible de l'horari setmanal.

Referències[modifica]

  1. «Universal Declaration of Human Rights». Nacions Unides. [Consulta: 24 febrer 2018].
  2. «La educación , un proceso multidireccional mediante el cual se transmiten conocimientos, valores, costumbres y formas de actuar...», document.write(mismaFecha);. [Consulta: 2 març 2018].
  3. «Sociologia». [Consulta: 2 març 2018].
  4. Álvarez, Cecilio «Bases de Datos y relaciones ternarias» (en es). Falta indicar la publicació, 27-05-2014.
  5. «El Renaixement». [Consulta: 2 març 2018].
  6. Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo de España
  7. 7,0 7,1 7,2 Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya (2008). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya DOGC núm. 5216 - 16/09/2008.
  8. 8,0 8,1 8,2 Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya (2009). Currículum d'Educació Primària. Servei de Comunicació, Difusió i Publicacions. B-29.333-2009
  9. Evaluating the Negative or Valuing the Positive? Neural Mechanisms Supporting Feedback-Based Learning across Development tendencias21.net

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Bibliografia[modifica]