Coreà

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaCoreà
조선어, 한국어, 고려말  (Chosŏnŏ, hangugeo, goryeomal)
Hangugeo-Chosonmal.svg
Modifica el valor a Wikidata
Altres nomsChosŏnmal, hangungmal, gugeo, urimal
Tipusllengua i llengua viva Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants78 milions
Parlants nadius73.233.270 Modifica el valor a Wikidata (2010 Modifica el valor a Wikidata)
Rànquing12 (amb el vietnamita, el telugu, el marathi i el tàmil molt a prop)
Oficial aCorea del Nord i Corea del Sud. Xina a nivell regional (prefectura autònoma de Yanbian)
Autòcton deÀsia oriental
EstatCorea del Nord, Corea del Sud, nord de la Xina, Japó, Estats Units, Canadà
Map of Korean language.png
Classificació lingüística
llengua humana
llengües asiàtiques
llengües coreanes Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturahangul i hanja Modifica el valor a Wikidata
Institució de normalització[Gung][nip][gu][eo][won] (Institut Nacional de Llengua Coreana, Corea del Sud), [Sa][hoe] [Kwa][hag][wŏn][Ŏ][hak] [Yŏn][gu][so] (Corea del Nord)
Estudiat perestudis coreans Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-1ko
ISO 639-2kor
ISO 639-3kor Modifica el valor a Wikidata
SILkor
Glottologkore1280 Modifica el valor a Wikidata
Linguasphere45-AAA-a Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuekor Modifica el valor a Wikidata
ASCL7301 Modifica el valor a Wikidata
IETFko Modifica el valor a Wikidata
Aquest article o secció conté transcripció ruby. Consulteu si el vostre navegador hi és compatible. Si no és així, és possible que veieu les transcripcions darrere el caràcter transcrit i entre claudàtors; per exemple, veureu [zhōng], en comptes de veure-ho en petit i a sobre del caràcter transcrit.

El coreà és una llengua asiàtica de classificació controvertida, ja que té unes característiques allunyades de la resta d'idiomes. És la llengua oficial de Corea del Nord i Corea del Sud. També es parla a la prefectura autònoma coreana de Yanbian de la República Popular de la Xina. Hi ha, en tot el món, 78 milions de parlants del coreà, incloent-hi grans grups als països de l'antiga Unió Soviètica, Austràlia, els Estats Units, el Canadà, el Brasil, el Japó i recentment les Filipines. També n'hi ha minories de grandària considerable a l'Argentina i a Mèxic.

Dialectes coreans

La classificació lingüística del coreà és incerta. Sovint, alguns filòlegs l'han relacionada amb les llengües altaiques, i altres la consideren una llengua aïllada. Va tenir molts préstecs per part del japonès durant l'ocupació japonesa (1910-1945), però també hi existeixen molts vocables xinesos per la influència cultural. El coreà és una llengua aglutinant en la seva morfologia, i té una sintaxi subjecte-objecte-verb (Llengua SOV).

Història[modifica]

El coreà modern descendeix de coreà mitjà, el qual descendeix de coreà antic, que alhora prové de la llengua parlada a Corea durant l'època prehistòrica (proto-coreà), la naturalesa del qual és debatuda, en gran part perquè els orígens genètics són polèmics. Una relació del coreà (juntament amb els seus parents extints que formen la seva família lingüística) amb les llengües japòniques ha estat proposada per lingüistes com ara William George Aston i Samuel Martin. Roy Andrew Miller i altres han suggerit o donat suport la inclusió de les llengües coreàniques i japòniques a la família altaica (una macro-família que comprendria les famílies tungúsiques, mongòliques i turqueses); la hipòtesi altaica de llavors ençà ha estat en gran part refusada per especialistes més lingüístics.[1]

Els caràcters xinesos van arribar dins Corea juntament amb el budisme durant el preperíode delsnTres Regnes. Van ser adaptats per al coreà, van ser coneguts com anhanja, i van romandre com al principal símbol per a escriure el coreà durant més d'un mil·lenni juntament amb diversos símbols fonètics que s'anaren inventant com ara els idu i els guyeol. Principalment les elits privilegiades van ser educades per llegir i escriure en hanja, tanmateix, i la majoria de la població era analfabeta. En el segle xv, el rei Sejong cregué que els hanja no eren adequats per a escriure el coreà, i aquesta va ser la causa de la restricció del seu ús. Amb l'ajuda de l'Acadèmia de Notables (Jiphyeonjeon) va desenvolupar un sistema d'escriptura alfabètic conegut actualment com a hangul, el qual fou dissenyat per a facilitar la lectura dels hanja o reemplaçar-los totalment. Els hangul van ser introduïts en el document conegut com a Hunminjeongeum (literalment, instruccions per a la gent) i van assolir una gran popularitat a Corea, però a causa de la supressió dels hangul per part de l'aristocràcia durant la dinastia Joseon, els hangul van expandir-se poc abans de la caiguda de l'Imperi coreà i durant l'ocupació japonesa. Després de la Segona Guerra Mundial i la retirada dels japonesos, els hangul van esdevenir la llengua escrita de facto per a molts partits polítics i va esdevenir oficial tant a Corea del Nord com a Corea del Sud.

Actualment, els hanja no són utilitzats en la vida diària, però a Corea del Sud hi tenen cada cop més presència en feines artístiques o en estudis lingüístics.

Des de la Guerra de Corea, i després de 70 anys de separació, les diferències entre el nord i el sud han desenvolupat diferències dialectals dintre del coreà tot i que encara és homogeni i intel·ligible.[2]

Classificació[modifica]

La majoria de lingüistes històrics i moderns classifiquen el coreà com una llengua aïllada. Hi ha encara un nombre reduït de lingüistes que creuen que el coreà podria estar relacionat amb la família altàica (actualment desacreditada),[3] però els lingüistes coincideixen avui que no es poden utilitzar similituds tipològiques per provar la relació genètica entre aquestes llengües.[4] Aquests factors de divergència tipològica es poden utilitzar per argumentar que una relació genètica amb l'altaic és improbable.[5]

La hipòtesi que el coreà podria estar relacionat amb el japonès ha tingut alguns partidaris a causa d'un solapament en el vocabulari i característiques gramaticals similars. Sergei Anatolyevich Starostin (1991) va trobar al voltant del 25% dels cognats potencials en una llista japonès-coreà de 100 paraules.[6] Alguns lingüistes, per exemple Alexander Vovin, han argumentat que les similituds indicades entre japonesos i coreans no es deuen a cap mena de relació genètica, sinó a un efecte de sprachbund i elevats manlleus, especialment de l'antic coreà a l'antic japonès occidental. Un bon exemple podria ser el terme mig-coreà sàm i el japonès asá, que signifiquen "cànem".[7] Aquesta paraula sembla un cognat, però, tot i que està ben representada a les llengües japoneses occidentals antigues i a les llengües del nord de Ryukyuan, a l'antic japonès oriental només es produeixen en compostos, i només estan presents en tres dialectes del grup d'idiomes del sud de Ryukyuan. A més, el doblet wo que significa també "cànem" està testificat a les llengües japoneses occidentals antigues i a les del sud de Ryukyuan. Per tant, és plausible assumir que és un terme prestat.[8]

Entre llengües antigues, s'han proposat diversos parents més propers al coreà, tot constituint una possible petita família de llengües coreàniques. Alguns classifiquen la llengua de l'illa de Jeju com un llenguatge coreànic modern diferent.

Una altra de les teories menys conegudes que es discuteixen és la teoria de llengües dravidico-coreanes que suggereix una relació meridional. Les llengües coreanes i dravídiques tenen algunes característiques comunes: comparteixen vocabulari similar, ambdós idiomes són aglutinants, segueixen l'ordre SOV, els adjectius i els substantius segueixen la mateixa sintaxi, les partícules són postposicionals i els modificadors sempre precedeixen les paraules modificades.[9] El lingüista comparatiu Kang Gil-un proposa 1300 cognats tàmilo-dravídics en coreà,[10] que anirien superant significativament el nombre de cognats dravídics que afirma que es troben en tungús, túrquic o ainu. Va insistir que la llengua coreana es basa en el llenguatge proto-nivkh i es va veure influenciada pel vocabulari dravídic, ainu, tungús i tal vegada turc. No obstant això, aquesta teoria és vista com a controvertida pels lingüistes convencionals contemporanis.[11]

Característiques[modifica]

L'inventari fonètic del coreà consta de deu vocals i un repertori mitjà de consonants, entre les quals destaca la presencia de sons dorsals i glotals. Els noms es declinen en vuit casos: nominatiu, acusatiu, genitiu, vocatiu, datiu, locatiu, comitatiu i instrumental però no es flexionen en gènere gramatical. Els verbs es classifiquen segons el seu significat en còpules, existencials, verbs estatius i verbs d'acció.[12] Es conjuguen afegint diversos morfemes al lexema, que poden sumar fins a set: el primer indica el tipus de valència, és a dir, el nombre d'arguments que han d'acompanyar el verb perquè aquest tingui sentit complet; el segon indica el tractament de formalitat del tema ; el tercer es refereix al temps verbal; el quart indica la relació de formalitat entre els interlocutors (que també es marca a altres mots); el cinquè reflecteix el mode verbal; el sisè la modalitat oracional i el darrer és opcional en alguns registres. No tots els verbs requereixen els set morfemes. Els verbs es col·loquen al final de l'oració.

Escriptura[modifica]

Hangul escrit en coreà.

Quant a l'escriptura, s'usen tant els hanja (manllevats de l'escriptura xinesa) com el hangul, un sistema alfabètic creat al segle xv. El hangul s'escrivia antigament de dalt a baix i de dreta a esquerra, però actualment s'escriu d'esquerra a dreta. Actualment el hangul està desplaçant als ideogrames fins al punt que avui ja no s'usen els hanja per a escriure paraules natives coreanes. El 2013 un col·leccionista coreà va trobar un barret del rei Sejong on, al seu interior, hi havia documents on s'explica la creació de l'alfabet coreà.[13]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

Viquipèdia
Hi ha una edició en coreà
de la Viquipèdia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coreà
  1. «The History of Korean Language, The Overview». [Consulta: 25 octubre 2017].
  2. «Korean Language History and Facts | Today Translations London, UK» (en anglès). [Consulta: 25 octubre 2017].
  3. Miller 1971, 1996, Starostin et al. 2003
  4. Trask 1996: 147–51
  5. Rybatzki 2003: 57
  6. Starostin, Sergei. Altaiskaya problema i proishozhdeniye yaponskogo yazika. Moscow: Nauka, 1991. 
  7. Whitman 1985: 232, també es pot trobar a Martin 1966: 233
  8. Vovin 2008: 211–12
  9. «The Korean Language». Cambridge University Press. P. 29., Min-Sohn, Ho (2001). The Korean Language. Cambridge University Press. p. 29..
  10. Kang, Gil-un. {{{títol}}}. 새문사, 1990. 
  11. The World's Major Languages edited by Bernard Comrie
  12. Lee, Iksop; Ramsey, S. Robert (2000). The Korean Language. Albany, NY: State University of New York Press.
  13. «Treure l'alfabet del barret» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.7. ISSN: 1695-2014.