Adjectiu

L'adjectiu és una categoria lèxica que atribueix propietats o altres característiques a les entitats designades pels substantius, o bé les classifica.[1] Així, en una casa gran, l'adjectiu gran atribueix una propietat a casa, mentre que en energia solar, solar classifica el tipus d'energia.
En català, els adjectius típicament presenten flexió de gènere i nombre i concorden amb el nom amb el qual es relacionen. Sintàcticament poden actuar com a modificadors d'un nom, com a atribut o com a complement predicatiu, i constitueixen el nucli del sintagma adjectival.[1]
La distinció de l'adjectiu com a categoria gramatical independent és relativament tardana. A l'antiguitat, substantius i adjectius eren inclosos conjuntament dins la categoria de «nom»; durant l'edat mitjana es començà a distingir entre nom substantiu i nom adjectiu, i al segle XVIII alguns gramàtics ja tractaren l'adjectiu com una categoria independent.[2] La gramàtica tradicional també incloïa sovint entre els adjectius els demostratius, possessius i altres anomenats adjectius determinatius. Les gramàtiques actuals del català, però, diferencien els determinants dels adjectius i consideren, entre altres, l'article, els demostratius i els possessius com a especificadors del sintagma nominal.[3]
En les diverses famílies lingüístiques del món, els adjectius presenten una gran diversitat de formes i funcions: mentre que en algunes llengües constitueixen una categoria gramatical diferenciada, amb flexió de gènere, nombre o cas, en d'altres són invariables o comparteixen característiques amb els substantius i els verbs.[4]
Morfologia
[modifica]Gènere i nombre
[modifica]Els adjectius catalans concorden habitualment en gènere i nombre amb el nom que modifiquen: un carrer estret, una plaça estreta, uns carrers estrets, unes places estretes.[1]
Pel que fa al gènere, es distingeixen:
- els adjectius variables, que tenen formes diferenciades de masculí i femení, com alt – alta, prim – prima, amarg – amarga o tou – tova;
- els adjectius invariables quant al gènere, que presenten la mateixa forma en masculí i femení, com amable, salvatge, feliç o legal.
En els adjectius variables, la forma femenina sol presentar la marca -a, mentre que el masculí sovint no té una marca específica, tot i que hi ha diversos patrons morfològics: amarg – amarga, culte – culta, flonjo – flonja o europeu – europea.[5] En alguns casos hi ha també alternances en el radical, com bo – bona, sa – sana o esclau – esclava.[6]
Quant al nombre, la major part dels adjectius diferencien singular i plural: verd – verds, legal – legals. Alguns, però, són invariables, com estàndard o isòsceles en determinats usos. També existeixen adjectius invariables en gènere en singular que diferencien masculí i femení en plural, com feliç – feliços – felices o voraç – voraços – voraces.[1]
Gradació
[modifica]Molts adjectius, sobretot els qualificatius, són graduables: la propietat que expressen pot presentar-se amb una intensitat diferent. Així, es pot dir poc alt, molt alt, més alt o altíssim. En canvi, els adjectius relacionals, com setmanal, solar o universitari, generalment no admeten gradació.[7]
Tradicionalment es parla de grau positiu, comparatiu i superlatiu. En català, la comparació s'expressa principalment mitjançant construccions sintàctiques:
- igualtat: tan alt com;
- superioritat: més alt que;
- inferioritat: menys alt que.[7]
La intensitat màxima o superlatiu absolut es pot expressar amb adverbis de grau (molt alt, extremament difícil) o mitjançant el sufix -íssim/-íssima, com altíssim, rapidíssima o claríssim. En alguns mots hi ha també formes cultes en -èrrim/-èrrima, com paupèrrim, que pot coexistir amb pobríssim.[8]
Sintaxi
[modifica]L'adjectiu pot exercir diverses funcions sintàctiques.[1]
- Com a modificador o complement del nom: una platja tranquil·la, els carrers estrets de Ciutat Vella.
- Com a atribut: la platja és tranquil·la.
- Com a complement predicatiu: van trobar la porta oberta.
Un adjectiu pot constituir tot sol un sintagma adjectival (content) o anar acompanyat de modificadors i complements: molt content, orgullosa del resultat, molt útil per als estudiants.[1]
Posició respecte al nom
[modifica]En català, els adjectius se situen generalment després del nom, especialment quan tenen una funció especificativa: una camisa blava, un carrer estret, una indústria química.[9]
Els adjectius qualificatius també poden aparèixer davant del nom. En aquesta posició solen adquirir un valor explicatiu, valoratiu o emfàtic: una magnífica notícia, l'antiga muralla o la imperial Tàrraco. Quan l'adjectiu destaca una propietat inherent, coneguda o considerada característica del nom, tradicionalment rep el nom d'epítet.[9]
La posició pot arribar a modificar el significat. Per exemple:
- una gran dona significa habitualment 'una dona de grans qualitats', mentre que una dona gran sol significar 'una dona d'edat avançada';
- un pobre home pot significar 'un home desgraciat o digne de compassió', mentre que un home pobre indica habitualment manca de recursos econòmics.[9]
Els adjectius relacionals, en canvi, són normalment posposats: indústria química, administració municipal, literatura catalana. Només poden anteposar-se si adquireixen un valor qualificatiu o estilístic.[9]
Ús nominal de l'adjectiu
[modifica]Tradicionalment es parla de substantivació quan un adjectiu apareix en construccions pròpies del sintagma nominal, com els joves, la més alta o el desconegut. Les anàlisis gramaticals modernes distingeixen, però, diversos fenòmens. En casos com la caixa gran i la petita, es pot considerar que hi ha el·lipsi del nom (la [caixa] petita); en altres construccions, l'article pot tenir una funció individualitzadora, com en el bo i el dolent o l'important és participar.[10]
Classes d'adjectius
[modifica]La gramàtica catalana actual distingeix principalment entre adjectius qualificatius, relacionals i adverbials.[11]
Adjectius qualificatius
[modifica]Els adjectius qualificatius atribueixen una propietat a l'entitat designada pel nom: casa gran, mar tranquil, dona amable, camí difícil. Molts són graduables i poden combinar-se amb modificadors de grau com molt, poc, més, menys o tan.
Segons el context, un mateix adjectiu pot tenir un valor especificatiu o explicatiu. En els edificis grans seran rehabilitats, l'adjectiu restringeix el conjunt d'edificis als que són grans; en canvi, en una construcció com els magnífics edificis modernistes de l'Eixample, l'adjectiu pot aportar sobretot una valoració del parlant.[9]
Adjectius relacionals
[modifica]Els adjectius relacionals no atribueixen pròpiament una qualitat graduable sinó que classifiquen el nom establint una relació amb un àmbit, una matèria, un origen o una altra entitat: energia solar, govern municipal, curs universitari, literatura medieval o patrimoni industrial.
A diferència dels qualificatius, normalment no admeten modificadors de grau (no és habitual dir, amb sentit relacional, *molt municipal o *més solar) i se situen després del substantiu.[7][9]
Un mateix mot pot tenir, tanmateix, usos diferents. Per exemple, barroc és relacional en arquitectura barroca si indica que pertany al període artístic del Barroc, però pot adquirir valor qualificatiu quan significa 'molt ornamentat o recarregat'.[9]
Adjectius adverbials
[modifica]Els adjectius adverbials expressen significats pròxims als dels adverbis i poden indicar possibilitat, necessitat, freqüència, localització temporal o espacial, manera, ordre o focalització.[12]
En són exemples:
- modals: una possible solució, una intervenció necessària, el presumpte autor;
- aspectuals: una visita ocasional, les constants interrupcions;
- temporals o espacials: la setmana següent, el pròxim tren, una època llunyana;
- de manera: una resposta ràpida, una intervenció brillant;
- focals: un simple error, un mer tràmit, una única oportunitat.[12]
La posició també pot afectar-ne la interpretació: una possible intervenció sol referir-se a una intervenció que pot arribar a produir-se, mentre que una intervenció possible pot indicar que és viable efectuar-la.[9]
Formació dels adjectius
[modifica]El català disposa de diversos procediments per formar adjectius. La derivació mitjançant prefixos i sufixos és especialment productiva. Així, el sufix -ós/-osa forma adjectius com rigorós a partir de rigor, mentre que -al produeix formes com comarcal. Els prefixos poden modificar el significat d'un adjectiu sense alterar-ne la categoria, com en lleial – deslleial o segur – insegur.[13]
Hi ha també una estreta relació entre adjectius i participis. Molts participis poden funcionar sintàcticament de manera semblant als adjectius i concordar en gènere i nombre: una camisa esquinçada, les portes tancades, els documents signats.[1] Històricament, alguns antics participis han acabat lexicalitzats com a adjectius.
Alhora, molts adverbis acabats en -ment es formen a partir d'una base adjectival en femení singular: clar – clara – clarament, ràpid – ràpida – ràpidament.[14]
Variació territorial en català
[modifica]Com altres categories lèxiques, els adjectius presenten variació fonètica, morfològica i lèxica dins el domini lingüístic català. La normativa contemporània de l'Institut d'Estudis Catalans té en compte explícitament la variació territorial i distingeix, quan és pertinent, formes pròpies dels parlars septentrionals, centrals, nord-occidentals, valencians, baleàrics i algueresos.[15]
L'Atles Lingüístic del Domini Català documenta aquesta diversitat en nombrosos adjectius i dedica mapes, entre d'altres, a formes i conceptes com dolent, brut, gras, bla, rodó, vermell, roig, roja, verd, buit, ple i feixuc.[16]
Un exemple representatiu és l'alternança entre vermell i roig. El Diccionari català-valencià-balear documenta roig amb el significat general de 'vermell' especialment als parlars pirinencs orientals, occidentals i valencians, i recull alhora diverses realitzacions fonètiques i flexives de roig/roja al Rosselló, Andorra, la Ribagorça, el Pallars, les terres de Lleida i de l'Ebre, el País Valencià i les Illes Balears.[17] El mateix diccionari assenyala roig com a sinònim de vermell, particularment en rossellonès i valencià.[18]
La variació territorial també pot afectar elements que expressen el grau. En els parlars baleàrics i en alguerès, per exemple, l'adverbi de grau manco s'usa amb el valor de menys.[19]
L'adjectiu en les llengües del món
[modifica]La categoria de l'adjectiu presenta una gran diversitat entre les llengües del món. Encara que totes les llengües disposen de recursos per expressar propietats com la grandària, el color, l'edat o la valoració, no totes les organitzen gramaticalment de la mateixa manera. En algunes llengües els adjectius constitueixen una categoria lèxica clarament diferenciada dels substantius i els verbs, mentre que en d'altres comparteixen característiques amb aquestes categories o les propietats s'expressen mitjançant construccions verbals o nominals.[20]
La delimitació de l'adjectiu com a categoria universal ha estat objecte de debat en tipologia lingüística. El lingüista Robert Malcolm Ward Dixon ha defensat que es pot identificar una classe adjectival en totes les llengües, encara que de vegades sigui reduïda i presenti propietats semblants a les dels verbs o substantius. Altres investigadors consideren que, en determinades llengües, no hi ha prou criteris morfosintàctics per distingir una classe independent d'adjectius.[20][21]
Llengües indoeuropees
[modifica]En la família indoeuropea, els adjectius constitueixen generalment una classe gramatical diferenciada, però la seva morfologia i sintaxi varien considerablement entre llengües. El llatí, el grec antic i diverses llengües eslaves conserven sistemes de flexió en què els adjectius concorden amb els noms en gènere, nombre i cas.
En les llengües romàniques, com el català, el castellà, el francès, l'italià o el portuguès, els adjectius acostumen a concordar en gènere i nombre amb el substantiu, però han perdut en gran part la flexió casual del llatí. La posició habitual és posterior al substantiu, encara que diversos adjectius poden anteposar-s'hi, sovint amb diferències de significat o de valor expressiu.
En les llengües germàniques s'observen altres sistemes. En anglès, els adjectius són generalment invariables i solen precedir el substantiu: a beautiful house ('una casa bonica') i beautiful houses ('cases boniques'). La comparació pot expressar-se mitjançant sufixos, com small – smaller – smallest, o amb construccions analítiques, com beautiful – more beautiful – most beautiful.
En alemany, en canvi, els adjectius atributius presenten flexió condicionada pel gènere, nombre, cas i tipus de determinant, mentre que els adjectius en funció predicativa són invariables.
Llengües afroasiàtiques
[modifica]En les llengües afroasiàtiques, que inclouen les llengües semítiques, amazigues i altres branques, els adjectius poden presentar concordança de gènere i nombre i compartir propietats morfològiques amb els substantius.
En àrab, l'adjectiu atributiu se situa habitualment després del substantiu i concorda amb aquest en gènere, nombre i definitud i, en la llengua estàndard, també en cas. Així, bayt kabīr significa 'una casa gran', mentre que al-bayt al-kabīr significa 'la casa gran'. En aquesta darrera construcció, tant el nom com l'adjectiu incorporen l'article definit.[22]
La variació dialectal de l'àrab inclou diferències en les regles de concordança i en la posició de determinats modificadors adjectivals, de manera que les propietats de l'àrab estàndard no es poden generalitzar sense matisos a totes les varietats parlades.[22]
Llengües nigerocongoleses
[modifica]En nombroses llengües nigerocongoleses, especialment les llengües bantus, els adjectius estan relacionats amb els sistemes de classe nominal. Aquests sistemes classifiquen els substantius en diverses classes gramaticals i poden determinar la forma dels adjectius que els modifiquen.
En suahili, per exemple, l'adjectiu apareix habitualment després del nom i pot presentar un prefix de concordança segons la classe nominal. Així, mtu mzuri significa 'una persona bona', watu wazuri significa 'persones bones' i kitabu kizuri significa 'un llibre bo'. Les tres formes adjectivals comparteixen l'arrel -zuri, però els prefixos varien segons la classe del substantiu. No tots els adjectius del suahili, però, presenten aquesta concordança, ja que alguns són invariables.[23]
Aquest funcionament contrasta amb el de les llengües romàniques, on la concordança adjectival s'organitza principalment al voltant de dos gèneres i dos nombres.
Llengües sinotibetanes
[modifica]En les llengües sinotibetanes hi ha una notable diversitat en el tractament de les propietats adjectivals.
En xinès mandarí, les paraules equivalents als adjectius catalans no presenten flexió de gènere ni de nombre i sovint poden funcionar directament com a predicats, sense necessitat d'un verb copulatiu equivalent a ser. Per exemple, tā hěn gāo pot expressar que 'ell o ella és alt'. El mot hěn, que també pot significar 'molt', té en aquestes construccions funcions gramaticals que no sempre impliquen una intensificació forta de la propietat.[24]
Quan aquestes paraules modifiquen directament un substantiu, solen precedir-lo i en determinades construccions s'utilitza la partícula de (的). Aquesta proximitat funcional entre adjectius i predicats estatius ha originat diferents anàlisis gramaticals.
La posició i el comportament dels modificadors adjectivals no són uniformes en tota la família sinotibetana, que comprèn llengües amb estructures sintàctiques considerablement diferents.[25]
Llengües japòniques i coreà
[modifica]El japonès, principal representant de les llengües japòniques, presenta una distinció entre dues grans classes d'adjectius: els anomenats adjectius en -i i els adjectius en -na.
Els primers, com takai ('alt' o 'car'), poden presentar flexió temporal i funcionar directament com a predicats. Així, takai pot correspondre a 'és alt', mentre que takakatta expressa 'era alt'. Els segons, com shizuka ('tranquil'), segueixen un paradigma diferent i utilitzen la forma shizuka na davant d'un substantiu.[26]
En coreà, tradicionalment es distingeixen verbs d'acció i verbs descriptius, aquests darrers equivalents funcionals de molts adjectius d'altres llengües. Els verbs descriptius poden incorporar terminacions temporals i altres marques verbals, i es comporten en molts aspectes de manera semblant als verbs d'acció.
Aquestes llengües mostren que les propietats semàntiques expressades habitualment pels adjectius poden integrar-se en paradigmes morfològics propers als dels verbs.
Llengües turqueses
[modifica]En les llengües turqueses, com el turc, els adjectius atributius solen precedir el substantiu i generalment no concorden amb aquest en gènere, nombre o cas.
En turc, büyük ev significa 'casa gran' i büyük evler significa 'cases grans'. L'adjectiu büyük es manté invariable, mentre que el substantiu incorpora la marca de plural. La comparació es pot formar mitjançant partícules com daha ('més') i en ('el més').[27]
Aquest sistema difereix del català perquè la informació gramatical del substantiu no es reprodueix necessàriament en l'adjectiu.
Llengües uràliques
[modifica]Les llengües uràliques, com el finès, l'estonià i l'hongarès, presenten sistemes adjectivals diversos.
En finès, els adjectius atributius acostumen a precedir el nom i concorden amb aquest en nombre i cas gramatical. Així, uusi auto significa 'cotxe nou', mentre que uudessa autossa significa 'en un cotxe nou': tant l'adjectiu com el nom presenten la flexió corresponent al cas inessiu.[28]
La concordança casual constitueix una diferència important respecte de les llengües romàniques modernes, que generalment han perdut aquesta mena de flexió en els adjectius.
Llengües austronèsies
[modifica]En les llengües austronèsies, esteses des de Madagascar fins a nombroses illes del Pacífic, els modificadors adjectivals presenten comportaments diversos.
En indonesi, l'adjectiu acostuma a aparèixer després del substantiu: rumah besar significa 'casa gran'. Aquests adjectius també poden tenir funció predicativa i no presenten flexió de gènere ni de nombre.[29]
En tagal, en canvi, els modificadors adjectivals poden aparèixer tant abans com després del substantiu, sense que l'ordre estigui fixat de la mateixa manera que en l'indonesi. Aquesta diversitat és un exemple de la variació sintàctica existent dins una mateixa família lingüística.[25]
Llengües indígenes d'Amèrica
[modifica]Les llengües indígenes d'Amèrica pertanyen a nombroses famílies lingüístiques independents i presenten sistemes molt diversos per expressar les propietats.
En el nàhuatl clàssic, de la família utoasteca, diverses formes que es tradueixen com a adjectius en les llengües europees poden analitzar-se com a substantius o com a formes derivades de verbs. Per això, algunes descripcions gramaticals no hi reconeixen una classe adjectival independent equivalent a la de les llengües romàniques.[30]
Aquesta situació il·lustra la dificultat d'aplicar directament les categories gramaticals desenvolupades per descriure el llatí o les llengües europees a sistemes lingüístics amb una organització diferent.
Comparació tipològica
[modifica]L'estudi comparat de les llengües permet distingir diversos criteris per classificar els sistemes adjectivals:
- Categoria gramatical: els adjectius poden constituir una classe lèxica diferenciada o compartir propietats amb substantius i verbs.
- Concordança: poden ser invariables o concordar amb els noms en gènere, nombre, cas o classe nominal.
- Posició: poden precedir o seguir el substantiu, o bé admetre totes dues posicions.
- Gradació: la comparació i el superlatiu es poden expressar mitjançant afixos, partícules, adverbis o altres construccions.
- Funció predicativa: segons la llengua, les propietats poden expressar-se amb un verb copulatiu, sense cap còpula o mitjançant formes de caràcter verbal.[20]
Pel que fa a l'ordre de paraules, l'Atles mundial d'estructures lingüístiques (World Atlas of Language Structures, WALS) recull, en una mostra de 1.367 llengües, 879 en què l'adjectiu segueix habitualment el substantiu, 373 en què el precedeix, 110 sense un ordre dominant i 5 amb construccions que no s'ajusten a aquests dos patrons. Així, l'ordre substantiu-adjectiu, habitual en català, és més freqüent en la mostra que l'ordre adjectiu-substantiu, característic de l'anglès.[25]
Aquesta distribució no implica que existeixi una única estructura adjectival pròpia de cada família lingüística. La variació interna i el contacte entre llengües poden donar lloc a sistemes diferents fins i tot entre llengües genèticament emparentades.[20][25]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 «11.1. L'adjectiu: característiques». Gramàtica bàsica i d'ús de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «Adjectiu». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «8.5. El sintagma nominal». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ Dixon, R. M. W.; Aikhenvald, Alexandra Y. Adjective Classes: A Cross-Linguistic Typology (en anglès). Oxford University Press, 2004. DOI 10.1093/oso/9780199270934.001.0001. ISBN 9780199270934.
- ↑ «7.2.2.1. Els adjectius variables respecte al gènere». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «7.2.3. Alternances formals en el radical». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- 1 2 3 «28.2.2. Els constituents de les construccions comparatives». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «6.3.6. Els sufixos valoratius». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 «9.7. La posició de l'adjectiu respecte al nom». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «12.5. L'article individualitzador». Gramàtica bàsica i d'ús de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «9. L'adjectiu i el sintagma adjectival». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- 1 2 «9.5. Els adjectius adverbials». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «6.5.1.1. La derivació amb afixos derivatius». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «10.2.4. L'adverbialització». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «Introducció. El tractament de la variació». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «Català. Mapes 17». Atles Lingüístic del Domini Català. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «roig, roja». Diccionari català-valencià-balear. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «vermell». Diccionari català-valencià-balear. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- ↑ «20.6.1. Els adverbis quantitatius». Gramàtica de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 14 novembre 2026].
- 1 2 3 4 Dixon, R. M. W.; Aikhenvald, Alexandra Y. Adjective Classes: A Cross-Linguistic Typology (en anglès). Oxford University Press, 2004. DOI 10.1093/oso/9780199270934.001.0001. ISBN 9780199270934.
- ↑ Hajek, John «Adjective Classes: What Can We Conclude?» (en anglès). Adjective Classes: A Cross-Linguistic Typology. Oxford University Press, 2004, p. 348–361. DOI: 10.1093/oso/9780199270934.003.0015.
- 1 2 «Towards a typology of attributive adjectives in Arabic dialects» (en anglès). STUF - Language Typology and Universals, 2022. DOI: 10.1515/stuf-2022-1062.
- ↑ Thompson, Katrina Daly; Schleicher, Antonia Yetunde Folarin. Swahili Learners' Reference Grammar (en anglès).
- ↑ Chen, Yuan-Lu «Degree Modification and Time Anchoring in Mandarin» (en anglès). Falta indicar la publicació.
- 1 2 3 4 Dryer, Matthew S. «Order of Adjective and Noun» (en anglès). The World Atlas of Language Structures Online, 2013.
- ↑ Modern Japanese Grammar (en anglès). Routledge. ISBN 9780415574860.
- ↑ «The Logic of Turkish» (en anglès).
- ↑ «Congruence» (en anglès). Handbook of Finnish.
- ↑ «The Syntactic Structure of Noun Phrases in Indonesian» (en anglès).
- ↑ «Attributives, Relative Clauses, Copula Verbs, Semi-Auxiliaries». A: An Introduction to Classical Nahuatl (en anglès). Cambridge University Press, 2011, p. 328–339. DOI 10.1017/CBO9780511778001.036.
Bibliografia
[modifica]- Calvo, Julio. Substantiu i adjectiu. València: Universitat de València, 1986. ISBN 9788437002835.
- Institut d'Estudis Catalans. Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2016. ISBN 9788499653167.
- Institut d'Estudis Catalans. «Gramàtica essencial de la llengua catalana». [Consulta: 14 novembre 2026].
- Institut d'Estudis Catalans. «Gramàtica bàsica i d'ús de la llengua catalana». [Consulta: 14 novembre 2026].

