Interjecció
Jump to navigation
Jump to search
La interjecció és una categoria gramatical que conté mots que denoten estats d'ànim. Són expressions invariables, sovint provinents d'una onomatopeia o d'una frase feta que s'usen en oracions exclamatives per a acompanyar el discurs. No tenen cap funció sintàctica dins la frase, tan sols realcen el missatge, apel·len a l'interlocutor i expressen els sentiments de qui les usa. Pertanyen a un registre oral i col·loquial de la llengua.[1][2]
Tipus d'interjeccions[modifica]
- Exclamacions: ah!, ai! apa!, au!, ecs!, eh!, ei!, ep!, epa! oh!, ui!, uix!...
- Onomatopeies: mec!, paf!, pam!, pim!, pum!, xaf!, xap!...
- Sintagmes nominals o noms: arruix!, sus!, compte!, Déu meu!, Jesús!, llàstima!, (re)noi!, paraula d'honor!, Salut!...
- Sintagmes verbals o verbs: bufa!, fuig!, ix!, visca!, vinga!, som-hi!...
- Adverbis: amunt!, bé!, fora!...
- Frases: com hi ha món!, Déu me'n guard, Ai Déu!; Déu meu!; Bon Déu!; Déu del cel!; Déu meu de la creu!; Valga'm Déu!; Gran Déu!; Déu de Déu! Beneït sia Déu, lloat siga Déu! (El nom de Déu figura en nombroses fórmules de jurament destinades a afirmar enèrgicament la certesa d'allò que hom diu: Com hi ha Déu!; Com hi ha un Déu al cel!; A fe de Déu; No veja jo Déu! (ant.); Déu no m'ajut! (ant.); En veritat de Déu (ant.); Voto a Déu!; Viva Déu...)
Referències[modifica]
- ↑ «interjecció». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «interjecció». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Interjecció  |
