Verb irregular

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Un verb irregular és un verb que té conjugacions particulars o idiosincràtiques segons el temps o mode en la qual sigui conjugat. Experimenta canvis pel que fa al paradigma, ja que pren desinències diferents a les que són habituals en els verbs regulars. Un verb irregular, generalment, no es regeix per les mateixes regles de conjugació que utilitzen la majoria dels verbs.

Verbs irregulars a les llengües del món[modifica | modifica el codi]

Verbs irregulars en català[modifica | modifica el codi]

Verbs irregulars a les llengües indoeuropeues[modifica | modifica el codi]

A moltes de les llengües indoeuropees apareixen certes irregularitats com a conseqüència del manteniment de la vella conjugació del protoindoeuropeu-indoeuropeu basada parcialment en l'apofonia o ablaut indoeuropeu:

  • A les llengües germàniques es diferencia entre "verbs forts" –la conjugació dels quals es basa en part en el sistema d'ablaut indoeuropeu, que originalment era regular– i els "verbs febles" –la conjugació dels quals es basa exclusivament en afixos.
  • En llatí i grec l'apofonia també és la responsable d'algunes irregularitats.

A part d'això, relacionat amb aspectes menys coneguts de la morfologia de l'antic indoeuropeu, alguns verbs com el llatí esse barregen en la seva conjugació diferents arrels, donant lloc a verbs heteròclits.

Absència d'irregularitats verbals[modifica | modifica el codi]

Existeixen idiomes que no posseeixen verbs irregulars, en especial les llengües aglutinants, que utilitzen partícules invariables -com acabaments o sufixos- que generalment serveixen per conjugar qualsevol verb. Per exemple, el quítxua, una llengua indígena d'Amèrica del Sud, no té verbs irregulars.

Tampoc no n'hi ha en llengües construïdes, com l'esperanto.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Introducció a l'esperanto (pàgina 20) (castellà)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]