Protoindoeuropeu

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Si busqueu els parlants del protoindoeuropeu, vegeu protoindoeuropeu (poble)
Infotaula de llenguaProtoindoeuropeu
Pr̥mo-Sendʰro-U̯erokᵘ̯esi̯om
Прародина-индоевропейцев.png
Data IV mil·lenni aC (Julià)
Tipus llengua fusional
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
Modifica dades a Wikidata

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

El protoindoeuropeu (també indoeuropeu) és una llengua extinta que hom suposa l'origen de totes les indoeuropees, reconstruïda mitjançant el mètode comparatiu, sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí i, posteriorment, a més, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup, com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen, com el lituà. Determinats estudiosos afirmen que prové del nostràtic.[1]

L'origen de l'indoeuropeu es data cap al 3000 aC. Més endavant, cap al 2000 aC, ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees), per exemple amb la separació de la branca anatòlica. A partir de les dades lingüístiques i arqueològiques descobertes durant la segona meitat del segle XX, sembla que els suposats parlants d'aquesta llengua, els protoindoeuropeus, van viure en la prehistòria a les estepes a l'oest dels Urals, entre el mar Caspi i el mar Negre. Eren un poble nòmada que va domesticar el cavall, i que es va dividir en diverses tribus, fet que explicaria la fragmentació lingüística.

Separació de l'indoeuropeu[modifica]

Extensió geogràfica del protoindoeuropeu en el període kurgan
Extensió geogràfica del protoindoeuropeu ca. 2500 aC
Extensió geogràfica del protoindoeuropeu ca. 1500 aC
Extensió geogràfica del protoindoeuropeu ca. 500 aC
Extensió geogràfica del protoindoeuropeu durant l'Imperi romà i les migracions germàniques

La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants, hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup.

Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica), el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula cent. Aquest mot en llatí s'escriu <centum> i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és satem, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això, les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del centum), o bé a l'oriental (del satem). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per a dividir la família en dues branques, perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX, es van descobrir llengües indoeuropees (el tocari) clarament centum a l'àrea oriental (Àsia central). És el que es coneix com la isoglossa centum-satem. Aquestes polèmiques es van sumar a les generals sobre quan i on es parlava el protoindoeuropeu (Urheimat).

Característiques lingüístiques[modifica]

El protoindoeuropeu tenia un sistema fonològic consonàntic simple, amb abundància d'oclusives. Tenia cinc vocals, que podien ser llargues o breus, combinar-se entre si per formar diftongs i ser substituïdes com a nucli sil·làbic per fonemes líquids.

La llengua era sintètica i tenia declinacions, que van heretar llengües filles com el llatí o els dialectes germànics. El nom tenia fins a vuit casos diferents, tres possibles gèneres (masculí, femení i neutre, com encara perdura en l'alemany) i quatre nombres (singular, plural, dual i col·lectiu). Pel que fa als verbs, es creu que tenien quatre modes (indicatiu, subjuntiu, imperatiu i potencial) o cinc (un d'anomenat injuctiu). Cada mode tenia un mínim de tres temps (la nòmina en varia segons la reconstrucció), construïts de manera semblant a les formes del grec o el sànscrit.

La faula de Schleicher[modifica]

En 1868, el filòleg alemany August Schleicher va crear un text artificial compost en l'idioma reconstruït protoindoeuropeu. És l'anomenada faula de L'ovella i els cavalls.

Divisió dialectal[modifica]

L'hipotètic idioma indoeuropeu està situat entre els anys 3500 i 2500 aC i hauria estat format per varietats dialectals estretament relacionades. Les variacions geogràfiques, augmentades amb el temps, produïren una notable diferenciació que, amb el temps, acabarien fent aparèixer les llengües indoeuropees molt diferents actualment. El coneixement que es té d'aquesta llengua es deu al mètode comparatiu i al seu desenvolupament modern, la lingüística històrica. Aquests mètodes permeten una reconstrucció força aproximada de moltes característiques del protoindoeuropeu; tanmateix, no són capaços de dilucidar amb claredat el problema de la variació dialectal. De fet, la diferenciació dialectal inicial del protoindoeuropeu és molt difícil de conèixer i ha estat un objecte controvertit. Es considera que les agrupacions actuals de les llengües indoeuropees han de reflectir d'alguna manera la diferenciació inicial del protoindoeuropeu.

Es creu que la primitiva civilització indoeuropea, que habitava entre el nord del Caucas i el nord de la mar Càspia, es desenvolupà durant el IV mil·lenni aC. Entre els anys 4000 i 3500 aC es produïren els seus primers moviments migratoris cap als actuals territoris d'Ucraïna, Romania, Iugoslàvia i l'est d'Hongria. En una segona onada (entre els anys 3500 i 3000 aC) els primitius pobles indoeuropeus s'haurien assentat a l'Europa central i septentrional, la regió balcànica, Anatòlia i el nord de l'Iran. Per últim, es produí un desplaçament cap a Grècia i la zona de la Mediterrània oriental. Durant el curs de la seva expansió, els indoeuropeus entraren en contacte amb altres poblacions, la llengua de les quals fou reemplaçada per la dels conqueridors.

Subgrups principals[modifica]

Si bé els grups filogenètics de nivell intermedi són clars (itàlic, tokhari, anatoli, hel·lènic, germànic, indoiranià, etc), no hi ha un acord sobre la relació exacta entre aquests grups i sobre quin seria un arbre filogenètic adequat per a la família indoeuropea. A l'actualitat hi ha dos models àmpliament comentats: l'arbre de Gray-Atkinson i l'arbre de Ringe-Warnow-Taylor. El primer es basa estrictament en lèxic comparatiu i substituït, mentre que el segon es basa en isoglosses fonològiques i morfològiques. Encara que ambdues classificacions presenten alguns punts comuns, també difereixen de manera important en altres detalls. Algunes de les unitats mínimes que ambdós arbres coincideixen a agrupar són:

Quan s'intenten agrupar aquests grups, segons diversos criteris sorgeixen diferents arbres, per la qual cosa les relacions d'alt nivell, que presumiblement haurien de donar informació sobre els dialectes originals de l'indoeuropeu, no semblen reconstruïbles. Una altra coincidència universal en totes les classificacions és que l'anatoli i el tokhari foren les primeres llengües a separar-se del tronc comú (curiosament aquests dos grups de llengües no eren pròpiament coneguts per als indoeuropeistes del segle XIX).

Satem - Centum[modifica]

Al segle XIX, August Schleicher i altres indoeuropeistes consideraren que la divisió fonamental venia donada per una isoglossa que dividia la família en dos grups diferents: les llengües indoeuropees orientals o llengües satem i les llengües occidentals o llengües centum, d'acord amb l'evolució del fonema /*kj/: en les primeres llengües hi ha palatització d'aquest fonema en /*š/ (i posteriorment en algunes llengües variaria a [ʃ], [ɕ] o [s]), mentre que en les segones llengües quedaria com velar. L'exemple més divulgat d'aquesta divisió, i que dóna nom a la pròpia divisió, és el del canvi que s'observa de la paraula indoeuropea *kntom ‘cent’, que en sànscrit és śatam [ɕa'təm] i en llatí és centum ['kentum], mentre que en avèstic la paraula es convertí en satem [sa'təm]. Per això les llengües indoeuropees s'han classificat bé per pertànyer a la branca occidental (del centum) o bé a l'oriental (del satem).

Certes famílies d'idiomes d'origen indoeuropeu (albanès, armeni, llengües indoiranianes, llengües eslaves i en part les llengües bàltiques) són llengües satem, No obstant això, aquest tret es considera avui marginal i resultat d'una difusió relativament tardana d'una isoglossa que, amb graus diferents d'exhaustivitat, afectà principalment les llengües orientals.[2] Tanmateix, les llengües orientals com el tokhari no presenten palatalització, suggerint que aquesta palatalització no jugà cap paper en l'indoeuropeu més antic. A més es considera que altres trets distintius són més importants dins de la família indoeuropea.

La primera divisió de les llengües indoeuropees és la dels grups danubià i nòrdic.

Europeu antic[modifica]

L'europeu antic fou proposat inicialment, pressuposant que existí una llengua precursora parlada en territori europeu, que per diversificació donà lloc als grups següents:

Tanmateix, aquestes llengües no constitueixen gairebé amb tota seguretat una unitat filogenèticament vàlida, atès que, per exemple, la branca grega mostra més proximitat amb la branca armènia que amb cap altre grup actual de l'indoeuropeu (la proximitat del grec amb algunes llengües paleobalcàniques no és ben coneguda, però podria ser semblant a la que guarda amb l'armeni).

Referències[modifica]

  1. «indoeuropeu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Rodríguez Adrados, 1975, pág. 1128-1129.

Enllaços externs[modifica]