Il·liris

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·líria abans de la conquesta romana

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Els il·liris són un poble protohistòric dels Balcans, d'origen indoeuropeu, familiars dels tracis i dels dacis. El seu nom i la seva llengua, l'il·liri, procedeix del grec Iλλuptof (i també Hillyrici) i s'aplicà a les tribus que ocupaven les actuals Dalmàcia, Bòsnia i Albània, i només ens és coneguda a través de rastres deixada en l'onomàstica de la regió, en particular en la toponímia.

El fet d'ocupar els il·liris, des del moment que pot donar-se aquesta nom a un poble determinat, el territori del Danubi mitjà, ha fet pensar en la possibilitat de donar ja el nom d'il·liris a les gents en el neolític i eneolític desenvoluparen la cultura conceràmica d'espirals i meandres d'aquella regió. Però en realitat llavors els pobles indogermànics encara no poden ser diferenciats i no és legítim donar-los històrics posteriors. Només pot, doncs, dir que els il·liris pertanyen al grup indogermànic oriental caracteritzat per les llengües anomenades satem i que sembla romangueren en un lloc proper al d'origen i formació dels indogermànics.

No obstant ja en el neolític es desprengueren algunes branques del grup que més s'hauria d'anomenar il·liri, tals són els messapis o iapigis del sud d'Itàlia. Ja es pot parlar concretament d'il·liris en l'Edat de Bronze, en que ocupen la regió del Danubi central, arribant al final d'aquesta Edat i principis del Ferro a una època de gran floriment i expansió. Degut segurament a la seva pressió, els Doris envaeixen Grècia, i poc temps després els il·liris directament en vien nous elements a Itàlia (els vènets). També sembla ser il·liri el poble de la cultura del Lusàcia (que florí en el territori al sud de Brandeburg, Silèsia i oest de Polònia).

Al principi de l'Edat de ferro continua sent gran la seva importància. Llavors s'estenen per l'oest, ocupant l'altiplà suís i arribant fins el Rin, sent segurament aquestes invasions les que determinaren el gran moviment dels celtes en direcció al centre i sud de França i, per consegüent, vers la península Ibèrica. Els nuclis més rics de la cultura hallstàdtica són il·lirics, entre ells la mateixa necròpolis de Hallstadt a la Baixa Àustria. Aquestes grans necròpolis d'incineració amb abundants ofrenes d'armes i ornaments decorats uns i altres amb elements originals i propis, ens parlen d'una grau de cultura summament avançat.

L'ornament en espiral aplicat a la decoració de tota classe d'objectes ve encara a recordar, a traves d'una sèrie de segles, els primitius espirals de la cultura del Danubi. La influència de la cultura il·lirica sobre la cèltica fou extraordinària, fins al punt de que moltes vegades el hallstàdtic s'ha pres per genuïnament cèltic. En la segona Edat del Ferro els il·lirics perden importància, passant el paper preponderant als celtes i la seva cultura de La Tène. Experimenten grans pèrdues territorials: no tants sols són absorbides les avançades il·liriques del Rin, sinó en el mateix territori del Danubi és envaït pels celtes (bois de Bohèmia i altres). Poc se'n sap dels il·liris a traves de les fonts escrites de l'antiguitat. S'ha volgut relacionar-los amb els grecs fonamentant-ne la llegenda segons la qual Cadme i Harmonia s'establiren a Il·líria. Heròdot els pinta com bàrbars, coneixent els tatuatges i els sacrificis humans; les dones gaudien d'una alta posició social i inclús assolien a gaudir del poder polític, i realment s'han conservat un gran nombre de noms de reines.

Amfiteatre de Durrës

La seva llengua ens és poc coneguda; pertany al grup indogermànic i és l'antecessora de l'actual albanès, encara que en aquest últim idioma s'han exercit d'influències estranyes; també es pot comprovar les seves relacions amb les llengües parlades pels messapis i els vènets. Es creu que existien dues zones lingüístiques a Il·líria, la del nord de la que depenia el Vèneto, i la del sud, representada pel messapi i l'actual albanès. Altres solucions donades al problema dels il·liris avui han d'ésser rebutjades. Ja en època històrica els il·liris pateixen la irrupció d'altres elements, especialment celtes, i llavors coneixem els noms d'algunes de les seves tribus (dàlmates, dessarets, taulantis, desiciates, ditions, etc).

En una època primera estigueren en relació amb els navegants grecs, els qual fundaren en la costa de Dalmàcia diverses colònies (Apol·lònia, Epidamnus (avui Durrës), prosperant especialment el port de Salona (des del segle XX, Solin). Les tribus il·liriques no apareixen unides enfront l'invasor romà, o bé formaren unions poc extenses i duradores.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]