Edat del ferro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Prehistòria
Stonehenge Wide Angle.jpg
Antiga Edat de Pedra
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Mesolític
Nova Edat de Pedra
Neolític inicial
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène

L'edat del ferro és l'últim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (qui establí una classificació segons els materials emprats en cada període), essent posterior a l'edat del bronze. Actualment, el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car dit terme és tan sols aplicable dins l'àmbit Europeu. El període de l'edat del ferro es divideix en període de la cultura dels túmuls, període de la cultura dels camps d'urnes, període de la cultura de Hallstatt i període de la cultura de La Tène. L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com a metall. Utilització importada d'Orient a través de l'emigració de tribus indoeuropees que, a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa Occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.

Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre ells, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals similars.

El món a l'any 1000 aC Les zones on es practicava la metal·lúrgia del Ferro són delimitades amb línies vermelles; on es produïa bronze, en rosa.

La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat són datades del segle XII aC en dues localitzacions diferents: a l'Índia (cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'Edat fosca grega. En altres regions europees l'inici de l'edat de ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fins al segle VIII aC amb la Cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al sigle VI aC amb la Cultura de Jastorf. Al continent africà el primer exponent conegut de la utilització del ferro mitjançant la fosa i la forja el trobem en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el sigle XI aC[1]

Les diferències temporals en relació amb l'inici de l'edat del ferro, també es mantenen en la seva desaparició, acabant en diferents períodes segons la regió: en la zona del mar Mediterrani acabà amb l'inici de la tradició històrica durant el període hel·lenístic i l'Imperi Romà; a l'Índia, amb l'arribada del Budisme i el Jainisme; a la Xina, amb l'inici del confucianisme; i en el nord d'Europa, es mantingué fins a l'alta edat mitjana.

L'edat del ferro es correspon, aproximadament, en el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de forma decisiva en fer del ferro el metall més emprat.

L'edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions les tecnologies per a explotar l'ús i la manipulació del ferro foren introduïdes per la colonització europea.

Teories[modifica | modifica el codi]

Arribada del ferro a Europa[modifica | modifica el codi]

A Europa els primers objectes de ferro s'obtingueren mitjançant tècniques de martelleig, es desconeix si els europeus coneixen les tècniques de fosa i d'afegir carboni, tècniques ja conegudes pels hittites. S'han trobat diferents fragments de ferro i punyals datats entre els segles XV i XI aC a Suècia, Països baixos i Txecoslovàquia. Posteriorment es troben peces més modernes, com una fulla de ferro trobada al nord d'Europa de vora el 1100 aC, així com uns anells de ferro trobats a Àustria del 1000 aC, que possiblement arribaren via un intercanvi comercial amb orient.

Tenint en compte l'intercanvi comercial es torben dues grans vies de difusió del Ferro a Europa:

  • Continental: centre de difusió a Anatòlia, Síria i Xipre. El ferro es difon, a través dels Balcans i el Caucas, arribant fins a les illes britàniques en el segle VII aC.

•Mediterrània: Les colonitzacions fenícia i grega actuen com a difusores. Aquesta difusió afecta especialment els territoris oberts del Mediterrani, on s'implanta l'ús del ferro més ràpidament en els territoris del nord: a Calàbria (Itàlia) el ferro arriba en torn el segle X aC arribant poc després a la península ibèrica. Així mateix, la influència etrusca pogué obrir una ruta, pels Alps, amb el nord, però es dubta d'aquesta influència per l'escàs interès dels Etruscs pel metall.

Teories al voltant de l'acceptació del ferro[modifica | modifica el codi]

Diferents autors han sostingut diferents teories en relació amb l'acceptació i introducció de la nova indústria del ferro.

Difusionisme[modifica | modifica el codi]

No hi ha consens al respecte d'aquestes teories. Alguns autors, com Vere Gordon Childe, defensen que el ferro és introduït per invasions de pobles orientals, els quals introdueixen la nova tecnologia i s'assenten. D'altres defensen un "difusionisme" limitat, el qual no requereix de gents foranes, ja que el factor més important rau en la difusió de les tècniques de treball del ferro: els habitants locals aprecien les qualitats del nou metall i l'assimilen.

Autoctonisme[modifica | modifica el codi]

Aquest conjunt de teories estan bastant desacreditades (essent inclòs titllades de racistes). Els "autoctonistes" defenen la importància del factor receptor. Els nous elements són adoptats, Tan sols, on possibiliten una transformació convenient de la societat, en especial a les elits. Així, en zones d'Europa, el ferro no s'aplica a instruments de producció agrícola, malgrat la gran importància d'aquests elements a la societat. Gran part del ferro s'utilitzà per a ornaments. Quant a l'armament, les armes de ferro són difícils de trobar, essent trobades en dipòsits funeraris, dites armes dupliquen l'estil ja emprat en les del bronze, lo qual indica que són elaboracions locals. Segons estudis de Mohee, el 67% dels objectes de ferro d'aquesta època són ferros "dolços", armes amb poc carboni,... Fet que les fa poc eficaces i pràctiques.

La valorització del bronze[modifica | modifica el codi]

Altres investigadors, com Geselowitz, defensen que la irrupció d'objectes de ferro no és deguda per les característiques del nou material, sinó que l'adopció del ferro ve donada per una revalorització del Bronze. Per tal de no perdre quantitats de l'apreciat bronze, el ferro s'empraria per a enterraments. Posteriorment, amb el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro, junt amb les seves qualitats, aquest acabarà substituint el bronze, relegant-lo a un paper ornamental.

L'edat del ferro[modifica | modifica el codi]

Casa danesa de l'Edat de ferro, reconstruïda (Jernalderlandsbyen, Odense)

Vers el Bronze mitjà, començaren a aparèixer a Anatòlia, Mesopotàmia, al Subcontinent Indi, a les costes del mar Mediterrani i a Egipte, quantitats, cada cop més grans, d'objectes de ferro de fosa, el qual es distingeix del ferro meteòric per la manca de níquel. A diferents indrets, l'ús d'aquests objectes de ferro sembla centrar-se en l'ús cerimonial, essent el ferro un metall car (molt més que l'or).Diferents investigadors sostenen que el ferro es fabricava, en alguns indrets, com a subproducte del procés d'obtenció del coure i que el ferro no es podria obtenir amb la metal·lúrgia de l'època.

No obstant això, a Anatòlia, el ferro es produïa de forma sistemàtica a partir d'una font de ferro meteòric, propera a les vetes d'altres metalls explotades durant l'edat del bronze. D'aquí sorgiren l'ús i la producció més antiga d'objectes de ferro. Investigacions arqueològiques en la vall del Ganges (Índia), descobriren un primer ús i treball del ferro datat vers el 1800 aC.

Pels volts del 1200 aC, el ferro ja era profusament emprat en l'Orient Mitjà, però aquest no reemplaça, encar, l'ús dominant del bronze.

Vers el 1800 C., per raons encara desconegudes per als arqueòlegs, l'estany escassejà en el Llevant, fet que comportà una crisis en la producció de bronze. Així mateix, el coure també sembla escassejar. Diferents civilitzacions del Mediterrani començaren a atacar les ciutats fortificades vora el 1800 aC i el 1700 aC, amb la intenció de fer-se amb el preuat bronze, per tal de refondre'l i convertir-lo en armes. Anatòlia fou, durant molt temps, un gran productor de bronze. L'ús del ferro (des del 2.000) permeté l'existència, vers el 1500 aC, d'una tecnologia d'armes superior a les de bronze.

A l'Àfrica occidental, la producció de ferro s'inicià, pràcticament,a la mateixa època. Sembla clar que ambdues invencions (l'africana i la d'Anatòlia) foren simultànies i independents.[2] Els jocs amb presència del mineral de ferro desenvoluparen una preeminència d'aquest vers l'últim mil·lenni abans de Crist, que es mantindria en el futur.

La tecnologia militar dissenyada per a aprofitar el ferro s'originà a Assíria, que, de fet, semblava considerar la ciutat de Troia com un centre comercial. A les runes de Troia, l'any 1902, es trobà un cap de massa de ferro deu, possiblement, és d'origen assiri i és datat vers el 1200 aC. El comerç de ferro entre Assíria i Troia es trobava, en aquelles dates, ben establert, amb l'intercanvi de materials entre totes dues. Tot i això, el secret de la indústria del ferro era recelosament guardat pels assiris.

Pròxim Orient[modifica | modifica el codi]

Actualment, es considera que l'edat del ferro a l'antic Pròxim Orient O s'inicià amb el descobriment de les tècniques de fosa i forja del ferro a Anatòlia o el Caucas a finals del segle XIII aC[3] Des d'aquests llocs, s'estengué amb rapidesa a tot l'Orient Mitjà. A principis del primer mil·lenni abans de Crist les armes de ferro anaren substituint les de bronze. Es considera que la utilització d'armes de ferro per part dels hittites fou un dels factors més importants que propiciaren l'auge del seu imperi.

Paral·lelament, la tecnologia del ferro es propagà per Àsia i Europa,[4] on es desenvolupà per primer cop prop de l'Egeu. Se sol associar als Pobles de la mar i als Filisteus amb la introducció de la tecnologia de ferro a Àsia, mentre que s'associa als doris el fet d'haver-la introduït a l'Antiga Grècia.

En el període que comprèn els segles XII aC fins al VIII, les regions més riques en restes arqueològiques del ferro són les de Síria i Palestina. El bronze era molt més abundant entre els segles XII aC i X aC, i autors com Snodgrass[5][6] suggereixen que, degut a la manca d'estany com a resultat de talls en el comerç en el Mediterrani, les civilitzacions de l'època hagueren de cercar una alternativa al bronze. Aquest punt sembla estar confirmat pel fet que, durant un temps, els objectes de bronze foren reciclats de forma extensiva, refonent-se tot tipus d'objectes per tal de produir armes, just abans de la introducció del ferro.

També val la pena remarcar que l'Imperi Assiri tenia contactes comercials amb aquesta àrea en la que s'estava desenvolupant la nova tecnologia del ferro.

Subcontinent Indi[modifica | modifica el codi]

Excavacions arqueològiques a l'Índia com les de Malhar, Dadupur, Raja Nala Ka Tila i Lahuradewa, en l'actual Uttar Pradesh, aporten objectes de ferro datats entre el 1.800 aC i el 1.200 aC[7] Alguns acadèmics creuen que a principis del segle XIII aC je es practicava la fosa a fran escala del ferro en el territori de l'Índia, fet que implicaria que aquesta tecnologia era coneguda de força temps ençà.[7]

A inicis del primer mil·lenni abans de Crist, l'Índia visqué grans avenços en la metal·lúrgia del ferro, en aquest període , i principalment a causa del fet que s'establiren assentaments pacífics, s'adquirí una gran destresa d'aquesta. a la zona oriental de l'Índia s'han descobert les restes d'un gran centre de treball del ferro, datat d'aquesta època.[8]

En el sur de l'Índia (el actual Mysore(Karnataka)) s'han trobat restes d'objectes de ferro de dates tant primerenques com el segle XI aC, i inclòs alguna del segle XII aC; Aquestes troballes s'han estimat massa primerenques com per a tenir alguna relació amb les trobades al nord-est del país.[8] Així mateix, en l'Upanixad s'han trobat també restes de teixit, ceràmica i metal·lúrgia.[9]

El període corresponent a l'Imperi Maurya, l'Índia tornà a viure un gran avanç tecnològic, del qual en fou gran responsable la metal·lúrgia.[10] A l'Índia es produïa acer de gran qualitat en una data tant primerenca com és el segle III, tot i que se sospita que el coneixement d'aquesta tecnologia ja existia vers el segle IV aC; s'emprava el sistema de l'acer al gresol (nom donat a Europa posteriorment). Mitjançant aquest sistema, es mesclava dins d'un gresol (recipient recobert interiorment de material refractari, grafit, etc, emprat per a fondre) ferro de gran puresa, carbó i vidre, col·locant el gresol a escalfar fins que el ferro es fonia i absorbia el carbó.[11]

Àsia oriental[modifica | modifica el codi]

A Xina s'han localitzat relíquies fetes de ferro datades en èpoques corresponents a la Dinastia Zhou, en el segle VI aC. S'ha identifica', de forma especulativa, a una cultura de l'Edat del ferro, ubicada en el Altiplà del Tibet, amb la cultura Zhang Zhung descrita en manuscrits tibetans antics. En 1972 s'extragué d'una excavació propera a la ciutat de Gaocheng (藁城) a Shijiazhuang (actualment província d'Hebei), un Tomahawk de bronze amb tall de ferro (铁刃青铜钺), datat en el segle XIV aC, el posterior examen científic indicà que el ferro provenia d'un origen meteòric.

Casc de ferro de la Confederació Gaya, segle V

Els objectes de ferro s'introduïren a la Península de Corea mitjançant el comerç entre clans i societats a nivell estatal mitjançant el mar Groc en el segle IV aC, just al final del període dels Estats Guerrers, però anterior a l'inici de la Dinastia Han en l'oest.[12] El no metall fou introduït per primera vegada en aquests dominis tot seguin les valls fluvials de Corea del Nord, resseguint, aigües amunt, les lleres dels rius que desemboquen en el mar Groc, com el rius Cheongcheon i Taedong.[13] La producció de ferro tingué un gran auge en el segle II aC, i els objectes de ferro començaren a ser emprats pels grangers en el segle I aC a Corea del Sud.[14] Les destrals de ferro més antigues trobades ho foren a la llera del riu Geum. La producció regular de ferro coincideix en el temps amb l'aparició i auge dels dominis de Samhan. Aquests complexos foren els precursors dels primers estats, com ara Silla, Baekje, Goguryeo, i la Confederació Gaya.[15] Els lingots de ferro foren un element funerari molt importat en aquest període, ja que indicaven el grau de riquesa i prestigi del difunt[16]

Àfrica Sub-Sahariana[modifica | modifica el codi]

La Cultura Nok fou la primera societat que refinava ferro mitjançant la fosa a l'Àfrica occidental, abans del primer mil·lenni abans de Crist. Posteriorment la utilització del ferro i del bronzes'estenguè cap al sud del continent, arribant cap l'extrem sud vers l'any 200 aC[1] La utilització extensa del ferro revol·lucionà les comunitats ramaderes Bantu que l'adoptaren, expulsant a les societats de recol·lectors-caçadors pròpies de l'Edat de pedra que foren trobant en la seva expansió ( per tal de cultivar majors extensions de sabana). Els Bantus, teològicament superiors, se expandiren per tot el sud d'Àfrica, convertint-se en el poble autòcton més ric i poderós, tot produint ferro en quantitats industrials per la seva utilització en armes i eines.[1]

Europa[modifica | modifica el codi]

Els primers moviments del que s'ha considerat una cultura proto-celta es van iniciar cap al 1500 aC quan van aparèixer els primers enterraments sota túmuls (cultura protocelta), juntament amb una ceràmica molt típica en les seves formes i amb ornamentació d'incisions profundes molt artístiques. Aquesta cultura protocelta desenvolupada en l'edat del bronze mitjà es va difondre per l'Alsàcia-Lorena, el Franc Comtat, i el nord de Borgonya, amb origen en l'altiplà de Suàbia, passant després (circa 1300 aC), a l'est i nord de l'actual França.

Cap al 1200 aC la franja galaico-portuguesa adquireix una personalitat diferenciada pels contactes amb terres atlàntiques septentrionals (Bretanya i Irlanda) eclosionant una cultura amb abundants objectes d'or.

Cap al 1200 aC es produí la gran emigració indoeuropea que desplaçà als grups protoceltes cap a França central i la conca del Roine (1200 a 900 aC), i als grups il·liris cap al nord d'Itàlia i Provença.

Els il·liris, que probablement havien provocat l'emigració dels doris cap a Grècia, van ser al seu torn expulsats de les seves terres al Danubi central, i van iniciar un moviment expansiu cap a Àustria i l'altiplà suís (i més tard cap al nord d'Itàlia i el migdia francès), arribant a la regió del Rin, provocant l'emigració dels grups protoceltes, el centre dels quals estava en l'altiplà de Suàbia, i que exercien la seva influència per part de França oriental i del nord-est. A la zona del Rin es van barrejar amb els grups de llengua indoeuropea allà establerts, pels que van acabar absorbits, si bé és probable que alguna influència cultural il·líria es traslladés a la futura cultura de Hallstatt.

S'inicia llavors l'anomenat període de la Cultura dels camps d'urnes, en el qual les cultures protoceltes que practicaven la inhumació en túmuls van adoptant el sistema de la incineració practicada pels il·liris, i per altres pobles indoeuropeus, que acabarà predominant, després d'un període que la incineració conviu amb la inhumació en túmuls.

Les cultures del bronze tardà persisteixen amb la inhumació, mentre la major part dels grups protoceltes i els grups indoeuropeus practiquen la incineració.

Europa de l'est[modifica | modifica el codi]

L'edat del ferro s'inicià a l'Europa oriental a principis del primer mil·lenni abans de Crist. En l'estepa Pontico-caspia i el Caucas, la cultura de Koban, la cultura de Novotxerkassk i la de Chernogorovka marquen l'aparició de l'edat de ferro entre el segle X aC i el segle IX aC. Vers el 800 aC ja s'estava estenent cap a la Cultura de Hallstatt mitjançant les migracions de tracis i cimmeris.

Junt a les cultures de Txernogorovka i Novotxerkassk, en el territori de les actuals Rússia i Ucraïna s'associa majoritàriament l'edat del ferro amb els escites, que la desenvoluparen en el segle VII aC Gran part de les restes de la producció escita del ferro i les indústries metal·lúrgiques dels segles V aC i III aC s'han trobat prop de Nikopol a Kamenskoe Gorodishche, en lo que s'ha considerat la regió metal·lúrgica per excel·lència de l'antiga Escitia.[17][18]

Des de la Cultura de Hallstatt, l'Edat del ferro es desplaça cap a l'oest seguint l'expansió celta del segle VI aC. A Polònia, l'Edat del ferro s'inicia amb la Cultura Lusaciana per aquestes dates, seguida en algunes zones per la cultura Pomerana. Al llarg dels anys s'ha discutit fortament en relació a les adscripcions ètniques de moltes cultures de l'edat del ferro. Fet, principalment, a causa del fet que se solen considerar aquestes cultures presents en aquesta zona com el bressol dels Pobles germànics, Bàltics i Eslaus.

Europa Central[modifica | modifica el codi]

A l'Europa central, l'edat del ferro se sol dividir, generalment, en edat del ferro Primerenca (com la de la cultura de Hallstatt), entre el 800 aC i el 450 aC, i l'edat del ferro Tardana (com la de la cultura de La Tène), que s'inicia vers el 450 aC a Alemanya. Els historiadors solen diferenciar entre una edat del ferro preromana (La Tène) i una altra de romana (cultura de Jastorf).

Europa del Nord[modifica | modifica el codi]

L'edat del ferro es divideix, segons els historiadors de la zona, en una edat del ferro preromana i una edat del ferro romana, seguida por un període de migració. El nord d'Alemanya i Dinamarca foren dominants per la Cultura de Jastorf, mentre que en la zona més al sud d'Escandinàvia s'hi desenvolupà l'edat del ferro Gregan, molt similar a la Jastorf.

Les primeres produccions de ferro escandinaves es feien mitjançant la recol·lecció manual del mineral de ferro. La península escandinava, Finlàndia i Estònia, conserven restes arqueològiques corresponents auna producció primerenca de ferro a petita escal, amb tot, dites restes no han pogut ser datades amb seguretat.

Europa del Sud i Oest[modifica | modifica el codi]

Escut celtiber, segle V o IV aC, necròpolis de El Cuarto a Griegos (Terol, Aragó).

A Itàlia, es probable que la tecnologia del ferro fos introduïda per la Cultura de Villanova, tot i que aquesta fou un a cultura, pròpiament, de l'edat del bronze. L'edat del ferro, de fet i de ple, s'inicia amb la civilització dels etruscs, la qual finalitzà, abruptament amb la conquesta de la seva última ciutat, volsinii, per part de la naixent República Romana l'any 265 aC.

A l'actual França sorgien els pobles gals.

A les illes britàniques, l'edat del ferro durà des del segle V aC fins a la conquesta romana, i ben entrat el segle V en les zones no romanitzades. En aquestes illes es troben clars vestigis de la influència celta, fet que permet concloure unes arrels culturals comunes d'origen celta en tot l'oest europeu. Les estructures defensives datades en aquesta època solen ser molt impressionants, com ara els brochs del nord d'Escòcia i els castres que es troben en el reste d'illes.

A la Península Ibèrica hi torbem la cultura de Tartessos, seguida cronològicament pels ibers. La influència dels celtes desplaçats en les seves migracions formà a la península una nova cultura, els Celtibers.

Països catalans[modifica | modifica el codi]

La divisió tradicional entre la primera (cultura de Hallstatt)i la segona (cultura de La Tène) edat del ferro no té gaire sentit als Països Catalans.

La producció del nou metall fou introduïda per dues vies:

  • Continental: introducció via els Pirineus mitjançant la invasió de pobles indoeuropeus hallstàttics entre els segles XI i VIII aC.
  • Mediterrània: la incidència dels pobles mediterranis, com els grecs, fenicis i etruscs, els quals instal·laren colònies a les costes mediterrànies, influint en els habitants autòctons mitjançant els contactes comercials a les acaballes del segle VII aC.

Aquesta doble influencia dóna lloc a l'inici de la producció del ferro a les nostres terres, superposant-se amb el Bronze Final i les cultures dels Camps d'urnes. Tanmateix la proliferació de la metal·lúrgia del ferro fou més tardana. Els pobles hallstàttics feien ús del ferro limitat a objectes ornamentals (fabricats a partir d'una adaptació de la fosa del bronze que donava com a resultat un ferro de baixa qualitat, limitant-ne el seu ús pràctic), no fou fins que els pobles mediterranis importaren les tècniques d'aceratge, tremp i reveniment entorn del s VI aC, ja dins l'època ibèrica.

A Mallorca i a Menorca, on la civilització talaiòtica presenta una forta continuïtat durant tot el primer mil·lenni abans de Crist. El terme edat del ferro, en sentit de divisió cronològica, no és gaire utilitzat pels prehistoriadors.

Jaciments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Miller y Van Der Merwe, 1994; Stuiver y Van Der Merwe, 1968
  2. Stanley J. Alpern, History in Africa, volum 2
  3. Jane. C. Waldbaum (1978), "From Bronze to Iron. Vol. Studies in Mediterranean Archaeology" (LIV. Paul Astroms Forlag, Goteburg.)
  4. John Collis (1989), "The European Iron Age". (Reimpreso por B. T. Batsford, Londres.)
  5. A.M. Snodgrass (1967), "Arms and Armour of the Greeks". (Thames & Hudson, Londres)
  6. A.M. Snodgrass (1971), "The Dark Age of Greece" (Edinburgh University Press, Edinburgo).
  7. 7,0 7,1 Els orígens del treball del ferro a l'Índia: Noves evidencies de la planura central del Ganga i les Vindhyas Orientals, per Rakesh Tewari (Director, U.P. State Archaeological Department) (en anglès)
  8. 8,0 8,1 Early Antiquity por I. M. Drakonoff., 1991. University of Chicago Press. ISBN 0-226-14465-8. pg 372
  9. Upanisads, Patrick Olivelle. 1998. Oxford University Press. ISBN 0-19-283576-9. pg xxix
  10. The New Cambridge History of India, J. F. Richards, Gordon Johnson, Christopher Alan Bayly. 2005. Cambridge University Press. ISBN 0-521-36424-8. pg 64
  11. Juleff, 1996
  12. Kim 2002; Taylor 1989
  13. Taylor 1989; Yoon 1989
  14. Kim 2002
  15. Barnes 2001; Taylor 1989
  16. Lee 1998
  17. Gran Enciclopèdia Russa, 3a edició, entrada sobre "Железный век", disponible en línia (en rus)
  18. Christian, D., Historia de Rússia, Àsia Central i Mongòlia, Blackwell Publishing, 1998, p. 141, disponible en línia (en anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edat del ferro Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Barnes, Gina L. 2001. State Formation in Korea: Historical and Archaeological Perspectives. Curzon, Londres.
  • Kim, Do-heon. 2002 Samhan Sigi Jujocheolbu-eui Yutong Yangsang-e Daehan Geomto [Un estudi dels patrons de distribució de les destrals de fosa de ferro en el període]. Yongnam Kogohak, [Yongnam Archaeological Review] 31:1-29.
  • Lee, Sung-joo. 1998 Silla - Gaya Sahoe-eui Giwon-gwa Seongjang [l'auge i caiguda de les societats Silla i Gaya]. Hakyeon Munhwasa, Seul.
  • Taylor, Sarah. 1989 The Introduction and Development of Iron Production in Korea. World Archaeology 20(3):422-431.
  • Yoon, Dong-suk. 1989 Early Iron Metallurgy in Korea. Archaeological Review from Cambridge 8(1):92-99.
  • Duncan E. Miller y N.J. Van Der Merwe, 'Early Metal Working in Sub Saharan Africa' Journal of African History 35 (1994) 1-36
  • Minze Stuiver y N.J. Van Der Merwe, 'Radiocarbon Chronology of the Iron Age in Sub-Saharan Africa' Current Anthropology 1968.
  • Gordon Childe, Vere. Qué sucedió en la Historia. 1977.
  • Collis, J. La Edad del Hierro en Europa. Labor. 1989.