Neolític

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Stonehenge Wide Angle.jpg
Paleolític
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Epipaleolític
Mesolític
Neolític
Neolític antic
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del coure
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène

El neolític (del grec νέος, néos, "nou", i λίθος, líthos, "pedra") és un període de la prehistòria. En aquest perióde va tenir lloc innovacions d'una gran transcendència, on els éssers humans van descobrir l'agricultura i la ramaderia, i es van convertir als sedentaris,. un procés conegut com la revolució neolítica.

Aquest terme va ser proposat el 1865 per l'historiador John Lubbock.[1] El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no sols percudits, sinó també polits. De tota manera, l'essencial en aquest període no són els estris, sinó els canvis econòmics produïts, com l'aparició de l'excedent de producció, i les conseqüències socials.

Aquest llarg període se sol dividir en tres fases: el neolític inicial, el mitjà i el final.

Historiografia[modifica]

Etimologia[modifica]

L'expressió de Revolució Neolítica s'empra en historiografia per designar els canvis socials, econòmics, biològics i tecnològics que es van produir entre el -10.000 a l'any -3000 aproximadament.

Els dos termes, "revolució" i "neolítica", tenen significat i historial amb què hom pot comprendre més bé allò que es designa en historiografia com a "revolució neolítica".

Hi intervenen diversos arqueòlegs i historiadors:

En començar el segle XIX hi ha tota una tendència dins l'àmbit del coneixement a aplicar la divisió del treball a tot allò descobert a les ciències. La filosofia que era sinònim abans del segle xviii de "coneixement" se separa epistemològicament donant lloc a diverses disciplines científiques. És a dir, existia una tendència a ordenar, classificar i posar tot el coneixement en calaixos.

L'arqueòleg danès Christian Jürgensen Thomsen creu llavors que seria convenient classificar tots els materials històrics obtinguts per designacions que apel·lin als estris fets servir. Es divideix una part de la prehistòria en,

  • Edat de la pedra
  • Edat del bronze
  • Edat del ferro

Publica aquesta classificació l'any 1836 i tota Europa s'hi projecta adoptant les nomenclatures. La idea de l'arqueòleg danès no era aleshores nova. És a Roma, concretament en boca de Titus Lucreci Carus, filòsof i poeta romà, que es va suposar per primer cop que abans dels metalls, l'ésser humà feia servir pedres i, precisament, durant el neolític, les pedres són model·lades per tornar-se més sofisticades. En Chistian Thomsen no feia altra cosa que reprendre aquest esquema de pensament.

És una proposta evolucionista perquè fa suposar que hi ha desenvolupament com més va més complex. Les societats passades passen de produir estris amb pedra fins a fer-ho amb metalls i dins els metalls passen a fer-ho amb matèries fàcils com ara el coure fins a arribar al ferro. Avui aquesta classificació és contestada perquè no totes les societats neolítiques han fet ús dels metalls i això no vol pas dir que fossin societàriament menys complexes que les que utilitzen metalls. Un exemple d'això són les societats d'Amèrica en què hi apreciem un desenvolupament molt gran de la pedra sense l'ús de metalls.

A la meitat del segle XIX les troballes en arqueologia són molt nombroses i es torna a necessitar una nova classificació. L'anglès John Lubbock procedeix a subdividir l'Edat de la pedra i és aquí quan sorgeix l'apel·latiu "neolític". El terme prové del llatí i traduït a llengua catalana vol dir "nova pedra". En Lubbock tornava a reprendre un esquema evolucionista per les nomenclatures: hi ha un estadi inferior de "lítics" (paleolític) i un estadi superior de "lítics" (neolític).

Cap al final del segle, l'any 1889, el francès Émile Cartailhac s'uneix a tot un debat sobre la naturalesa d'aquest "neolític" o "nou lític" i fa saber que convindria parlar de "revolució neolítica" perquè les restes arqueològiques testimonien d'uns canvis força radicals. Després de la Segona Guerra Mundial l'arqueòleg australià Vere Gordon Child publicita el concepte que s'acaba acceptant en historiografia.

Professionals del neolític[modifica]

El neolític és un període de la història que necessita l'ajuda de diverses disciplines científiques:

  • Historiadores
  • Especialistes en botànica
  • Especialistes en art
  • Arqueòlegs
  • Zoòlegues
  • Psicòlegs
  • Especialistes en religió
  • Antropòlegues

N'hi ha força més però s'han citat els més rellevants.

La utilitat i interès de l'estudi del neolític[modifica]

En història l'interès d'estudiar el neolític és poder entendre més bé el nostre present per millorar-lo mitjançant un cop d'ulls cap al passat de coses presents. En efecte, avui sabem que els sistemes d'economia basats en el sedentarisme, que neix amb el neolític, tenen tendència a sobreexplotar el medi. Això provoca manca de recursos per poder viure. El sistema de vida sedentari també malmet el medi ambient i, de retruc, les poblacions són objectes d'alterar les condicions climàtiques amb què obtenen els aliments. Una mala collita provocada per un canvi de temperatures no habitual posa en perill la supervivència d'una comunitat.

Aquests són alguns dels exemples de com l'estudi del neolític revela tota importància. El món actual està sobre-poblat i això és un fenomen que es tragina[2] des del neolític. Les societats sedentàries tendeixen a fer créixer sense límits la demografia i això condiciona les estratègies de vida, vulgui ser per la convivència entre col·lectius, vulgui ser per la necessitat de produir encara més aliment per abastir tothom. En aquest sentit, les societats sedentàries tendeixen a sobre-produir i degut a això, periòdicament l'economia és fuetada per una crisi. Les crisis econòmiques són l'arrel molts cops de la pobresa i de canvis estructurals en l'àmbit polític.

Especialistes del neolític[modifica]

Des del segle XIX fins avui es poden trobar una immensa quantitat de professionals que s'han especialitzat en aquest període concret. En llistarem tot seguit els més rellevants per a un estudi complet del període:

Recerca i historial[modifica]

La influènica dels mites[modifica]

Les recerques en arqueologia i relatives al període que historiogràficament anomenem de neolític no han estat possibles fins que no s'ha abandonat els mites i s'ha optat per l'empirisme i tot el llegat il·lustrat del segle XVIII. Hi havia impossibilitat d'avançar en aquest camp a causa d'una visió cristiana a Europa que feia de l'agricultura el passatge a un estadi posterior al pecat original. L'home hauria doncs trepitjat la Terra directament en tant que agricultor i ramader.[3]

És al segle XIX que la laïcització de la societat ha donat com a resultat la recerca científica sobre aquest període a Europa. Europa, perquè el continent és el primer que posa en marxa les recerques, i és el primer que deixa de donar explicacions presents partint de la Bíblia.[3] Malgrat això, el neolític és dels períodes que menys inspira els historiadors o historiadores i en alguns països com a França mateix, el neolític és un període no gaire explorat. Les troballes de l'Antic Egipte són amb diferència més estudiades, vulgui ser per la seva monumentalitat física, vulgui ser per les restes abundants que encara existeixen.

Les recerques a Europa sobre el neolític són el resultat de l'acceptació de la teoria de l'evolució de l'anglès Charles Darwin. En continuïtat amb això, és natural mirar de cercar què va ocórrer ara fa -10.000.[3]

El difusionisme (s. XIX)[modifica]

Article principal: Difusionisme
Difusió de l'ésser humà pel món durant l'evolució biològica dels primats a l'homínid

Les primeres aportacions historiogràfiques es varen dur a terme al segle XIX i són pròpies d'aquest mateix segle:[3]

  • l'evolucionisme unilineal
  • el particularisme històric

No es fan preguntes sobre el per què es va produir el neolític, però hi aporten una mirada particularista en tant que, de conformitat amb la mentalitat d'època, cal resseguir l'origen i l'expansió de les particularitats de cada cultura neolítica. L'escola alemanya és la primera que s'hi interessa i emet la convicció que les cultures neolítiques tenien totes una particularitat i que es podia traçar-ne l'origen formador.[3] Dit altrament, hi ha una evolució que ens condueix irreparablement cap a un punt d'inici, un lloc originari que va estendre's a tot el món.

Diem que és una mirada pròpia d'època perquè les teories de l'evolució exerceixen una gran força sobre el pensament científic i de manera natural tothom hi veu una evolució. Es concep una cultura originària que va donar lloc a tot de cultures particulars, així com un origen simple que camina cap a una complexitat de formes; un esquema mig reprès de l'evolucionisme darwinista. Alhora el segle XIX és un segle arrelat encara als relats bíblics i hi ha tota una sèrie d'arqueòlegs que voldrien provar que la Bíblia té raó i per això s'endinsen en grans projectes d'arqueologia amb què miren de trobar restes que els donin la raó. No cerquen el punt originari a la Xina, per exemple, sinó que es dirigeixen naturalment a les actuals Israel i Palestina perquè ho diu la Bíblia. En realitat, és una reacció a la laïcització, cientifització i industrialització de la societat.

Oscar Montelius (1843-1921) és el primer que proposa la teoria difusionista segons la qual l'origen és al Llevant, més concretament a les Palestina i Israel actuals, recolzant-se en part en la Bíblia, sense aportar proves ni evidències verificades i contrastades (Om tidsbestämning inom bronsåldern med särskilt avseende på Skandinavien, 1885).[3] És inicialment a arqueòlegs escandinaus a qui es deu la recol·lecta de material neolític.

A mesura que les recerques arqueològiques dutes a terme durant tot el segle XIX i XX avancen, els resultats enreden d'allò més i no van en acord amb la teoria difusionista. Al desert del Sàhara s'hi ha trobat un nucli primari, també se n'ha trobat un altre a la Xina actual, al Mèxic i el Perú actuals, a més de Palestina i Israel. La Xina i l'Índia presenten nuclis primaris independents de l'Orient Mitjà. És a dir, el neolític no es va donar primer al Llevant i d'aquest hi va haver un efecte de mimetisme, sinó que hi va haver diversos llocs que varen neolititzar-se amb independència d'allò que succeïa al Llevant i, com a tal, exerciren cadascun d'ells un efecte de difusió.

No és fins als anys seixanta del segle XX que es canvia la teoria difusionista i s'accepta, després de les evidències físiques, que de punts originaris i difusionistes n'hi va haver molts més. El llarg trajecte entre el segle XIX i la segona meitat del segle XX es deu al poc interès que suscitava el neolític i la reputació que havia teixit l'arqueòleg australià Vere Gordon Childe. A més d'això, encara en proporció amb la Bíblia, l'evolucionisme havia plantejat un "paquet neolític major": primer l'agricultura, després la ramaderia i finalment la ceràmica. L'objecte que presenta problemes és que s'havia donat per fet que el sedentarisme és sinònim d'agricultura, de conformitat amb l'herència bíblica cristiana. Però no és així. S'ha trobat jaciments en què no s'hi aprecia ceràmica i d'altres en què abans de la ramaderia ja existia la ceràmica. La qüestió és que en emetre la idea que el punt de "naixement" del neolític era Palestina i Israel, no s'havia cercat en altres indrets del món. Resulta doncs que al Sàhara hi ha igualment un punt de naixement de l'agricultura que és independent d'Israel i Palestina. Tots dos varen exercir influència a les regions del seu voltant. La ceràmica no va ser primer perquè el model d'Israel i Palestina només serveix per les regions que l'envolten.

De fet, gràcies a les recerques fetes pels arqueòlegs com ara Andrew Moore, Robert Braidwood, Jacques Cauvin o Danièle Stordeur es podria dir que els elements de la neolització provenen de diversos llocs i no tots es troben a Jericó. El Zagros és la primera regió que domestica animals i ho difon tot seguit. D'aquesta regió doncs surt la idea i arriba de ben segur a Palestina i Israel més tard, la qual cosa no vol pas dir que a aquestes dues nacions actuals, no s'hi visqués cap procés del neolitització. Ans el contrari.

Definitivament, la sedentarització necessita l'agricultura, d'això les dades semblen que no hi manifesten dubtes, però res va motivar-se de cop i volta i no hi va haver cap esquema lineal.

El neolític explicat[modifica]

Cronologia[modifica]

La cronologia del neolític és particularment delicada a establir car difereix en funció de les regions del món i dels criteris de definició emprats. Més que més, el neolític, més que una "època", es considera un "estadi cultural" definit per un conjunt de trets tècnics, econòmics i socials.

Existeix així i tot un consens bastant ampli a l'hora de reconèixer que el nucli de neolitització més antic fins ara desenterrat és el Creixent Fèrtil, al sud-est d'Anatòlia, al nord de Mesopotàmia i al Llevant, el qual caldria ubicar ara fa aproximadament -11.000/-9000. Vora la meitat del IXè mil·lenni abans de la nostra era, els grups humans, força sedentaris ja, comencen a domesticar-hi animals (cabra, bovins, etc) i plantes (el blat, ordi, llegums com els pèsols, llenties, etc) per tal d'alimentar-se. Cap a l'any -7000 apareixen les primeres ceràmiques; que es generalitzen amb el decórrer dels propers segles.

Els nous coneixements i les noves pràctiques porten aquestes regions a guanyar Europa vers l'any -6500; alhora que s'estenen altres nuclis a partir de l'Àsia central, Nova Guinea, l'Àfrica subsahariana i el subcontinent indi cap a altres regions del planeta. Segueixen diferents vies i mitjans per propagar-se.

Malgrat la disparitat de processos de neolitització a tot el món, s'ha pogut traçar unes línies generals. El neolític comença al voltant de l'any -10.000 aproximadament i s'estén fins a l'any -3000 aproximadament.

Més tècnicament i en per menut, el neolític podria dividir-se en:

  • Neolític inicial (-10.000 a -8.000)
  • Neolític mitjà (-8.000 a -6.500)
  • Neolític final (-6.400 a -3500)

La Revolució Neolítica[modifica]

Després de llargues èpoques de clima molt fred, vingueren temporades de clima càlid que comportaren un augment del cabal dels rius, creació de terrasses fluvials, augment del nivell de l'aigua del mar, etc. Al final de la darrera glaciació, i en el canvi cap al clima que hi ha actualment, es produeix un fet revolucionari que es deu al repte que l'espècie humana té al davant: o inventa noves formes de vida que no siguin només destructives i depredadores o fineix com a espècie, car, ateses les condicions de vegetació i de fauna, ja no es pot seguir depredant la natura.

És un període de la història que abraça un temps diferent segons els llocs. Aproximadament, cal situar-lo entre el 7000 aC i el 4000 aC. Apareix al Kurdistan abans del 7000 aC (potser cap al 8000 aC) i es va difondre lentament. A Europa va arribar cap al 5500 aC.

L'impuls definitiu sembla que vingué del factor climàtic (època postglacial), ja que en la darrera fase climàtica de caràcter càlid, a més d'enretirar-se el glaç cap al nord d'Europa, desertitzà les zones subtropicals. En conseqüència, els animals s'extingiren o bé emigraren cap als boscos del nord.

El creixent fèrtil[modifica]

L'escenari del canvi neolític fou, pel que fa a l'Occident i al Pròxim Orient, la zona del creixent fèrtil (costes mediterrànies de Palestina, regió on sorgeixen cultures agrícoles, sedentàries, el Líban i terres interiors d'Mesopotàmia). Les primeres cultures agrícoles sorgiren al sud-est d'Anatòlia cap al 8000 aC, probablement abans del 7000 aC. S'hi detecta la sembra, plantació i emmagatzematge de cereals, i se sap que s'hi van domesticar alguns animals, el primer dels quals fou el gos.

Es van construir poblats de barraques circulars, semisubterrànies, d'una sola cambra, amb les parets i el terra coberts de fang. D'abans del 7000 aC, ja es coneixen les restes d'almenys una gran ciutat, Jericó, amb una superfície d'unes 4 hectàrees, amb muralla de pedra i un fossat excavat d'uns 8 metres d'ample per 3 metres de fons i amb, almenys, una gran torre circular de 9 metres d'alçària, que servia de torre de vigilància, amb una escala per accedir al sostre i a la part alta de la muralla.

Aquesta primera cultura neolítica (neolític preceràmic) va durar des d'aproximadament el 7500 aC fins al 6500 aC i fou substituïda per una altra cultura vinguda del nord, des d'Anatòlia, que també va durar uns mil anys, del 6500 aC al 5500 aC. La cultura neolítica que la va succeir també procedia del nord i va subsistir uns altres mil anys més, del 5500 aC al 4500 aC.

Aquestes cultures es varen estendre per tot el planeta, i se n'accelerà la difusió a partir del 5000 aC, quan es pot establir l'inici del període neolític al continent europeu. Aquesta difusió va seguir vies naturals, com és ara els mars i les valls de grans rius, i molts grups, en trobar-se amb climes i terres diferents, es van veure obligats a conrear i a domesticar altres espècies de plantes i d'animals. Hi ha controvèrsia sobre si la difusió cultural va anar acompanyada per processos d'emigració dels grangers mesopotàmics cap a Europa i Àsia o simplement el contacte entre pobles va permetre a aquests darrers aprendre les tècniques més avançades.[4]

La ceràmica cardial, decorada amb impressions de petxines, permet seguir-ne les línies de difusió per les costes nord i sud de la Mediterrània fins a l'espai dels actuals Països Catalans. Per altra banda, a través de les valls del Danubi i del Rin, l'agricultura i la ramaderia van arribar al nord i a l'oest del continent europeu.

Altres zones amb activitat neolítica[modifica]

La zona descrita a l'apartat anterior és la que va afectar Occident. Tanmateix, a part d'aquesta zona de l'Orient Mitjà, està documentada activitat neolítica a la zona de Huang-Ho (la Xina), a Birmània, a la vall de l'Indus (el Pakistan) i a Abissínia.

Al continent americà, els primers intents de domesticació d'animals i de conreus es feren en l'actual estat del Perú i al sud de Mèxic.

La nova economia productora[modifica]

L'aixada de mànec llarg era una eina molt preuada. A la fotografia, una fulla de pedra polida neolítica.

Un gran pas es produeix quan els humans comencen a no dependre només de la caça per sobreviure. S'esdevé, doncs, una autèntica revolució: l'activitat econòmica comença a girar al voltant de l'agricultura i la ramaderia. El descobriment de l'agricultura començà amb la recol·lecció intensiva de fruita i vegetals i l'especialització en la cacera.

L'impuls definitiu vingué del canvi climàtic que es produí al mesolític, que causà la retirada del glaç cap al nord d'Europa, desertitzà les zones subtropicals, i provocà importants migracions i també extincions d'animals. La manca d'aliments obligà els caçadors-recol·lectors a desenvolupar la producció d'aliments.

La nova activitat econòmica comportarà canvis, tal com foren l'aparició de nous estris per treballar la terra, els primers poblats, o la presència d'uns artesans cada cop més experts.

Agricultura[modifica]

Els humans del neolític, tot observant la natura, conegueren el cicle del creixement de les plantes. Aprengueren que si plantaven una llavor, gràcies a l'aigua de la pluja, aquesta germinaria i donaria fruit. Es convertiren en camperols que conreaven cereals (blat, ordi i sègol) i llegums (llenties, cigrons i pèsols).

A més a més, coneixien bé les plantes i sabien quins bolets tallen les hemorràgies o les plantes que curen el mal de panxa.

Per tal de llaurar la terra, sorgiren nous estris més afinats i més llargs, alhora que apareixen els primers molins manuals per a moldre els grans que es cultiven. En segon lloc, la productivitat aviat fou més alta del que calia per a sobreviure i, a poc a poc, nasqué la idea de riquesa vinculada a la productivitat de les terres: apareix l'excedent de producció, que permetrà pagar activitats no vinculades a la terra o a la ramaderia. També apareix la divisió del treball. Ras i curt, l'excedent farà sorgir primer una divisió del treball i, gairebé immediatament, una minoria que exercirà un domini sobre la resta mitjançant elements coercitius -els funcionaris i l'exèrcit- i ideològics.[5]

El neolític comportarà una nova economia productora en què el nombre de components d'una comunitat no depenia tan sols de les circumstàncies climàtiques o dels recursos vegetals i animals, sinó de la seva capacitat d'augmentar el fruit de les terres conreades i dels ramats, alhora que l'economia de la comunitat és autosuficient.

La producció d'aliments, fins i tot en la forma més simple, proporciona una oportunitat i un motiu per a l'acumulació d'un sobrant. Una planta cultivada no s'ha de consumir en el moment mateix de la collita. Cal conservar-ne i estalviar-ne el gra perquè duri fins a la propera collita, és a dir, un any sencer. I cal apartar un percentatge de cada collita per a la sembra.
D'altra banda, el bestiar que s'ha hagut de mantenir laboriosament durant la temporada de secada no ha de ser sacrificat i devorat de manera indiscriminada. Almenys, les vaques i les ovelles joves s'han de posar a part i s'han de criar per subministrar llet i per augmentar el ramat.
En segon lloc, l'economia és absolutament autosuficient. La simple comunitat productora d'aliments no depèn, per a cap de les seves necessitats vitals, de la barata o de l'intercanvi amb un altre grup. Produeix i recull tot l'aliment que necessita. Té a la seva disposició, en el veïnatge immediat, les matèries primeres que li calen per al seu simple equip. Els membres o famílies que la integren fabriquen les eines, els estris i les armes que els calen.[6]

Ramaders[modifica]

Els humans volgueren menjar animals en períodes de poca caça. És per això que aprengueren a tenir animals vigilats i tancats. Un dels primers de ser domesticat fou el gos. Després vingueren les cabres, les ovelles i les vaques. Més tard, els porcs. Així, menjaven la carn de les peces d'estable i la de les peces que caçaven (cabra, toro, porc senglar, conill i cérvol). En aquest període, també es produeix la completa domesticació d'altres animals com el cavall o el ren.

De l'establiment de la ramaderia, i d'una economia de base ramadera, sorgeix la transhumància, que posa en contacte els pobles i facilita la comunicació entre cultures diferents.

Formes de vida als poblats neolítics[modifica]

Els primers poblats[modifica]

Com són sedentaris, el campament és permanent, amb cabanes. Els homes i les dones construïen poblats amb allò que tenien al seu abast: murs de tova (barreja de fang i de palla assecada al sol) i coberts amb sostres de fusta. Hi vivien juntes unes quantes famílies.

El poblat es construïa en elevacions del terreny al costat d'un riu o proper a una font d'aigua i, de vegades, estaven protegits de la rapinya de grups veïns o bé dels animals salvatges mitjançant estacades, fossats o murs. A més a més, implicava petites tales de boscos per a poder desenvolupar un treball agrícola.

La planta inicial era circular i d'una sola dependència, encara que, posteriorment, es va enriquir amb patis i habitacions equipades amb forns, llars, i estris per a les feines domèstiques.

Artesans experts[modifica]

Ceràmica cardial de la cova de La Sarsa, al País Valencià.
Molí de pedra del neolític per a la molta de cereals. Consisteix en una gran base lítica, on es posava el gra que es premsava i picava amb una altra pedra.

La substitució dels útils de pedra tallada pels de pedra polida no és la novetat més important, si bé és la que dona nom al període. La diversificació de tasques que calia realitzar (tales d'arbres, sembra de llavors, sega de cereals, molta del gra...) explica que els primers agricultors haguessin de crear nous estris específics per a cada funció. La majoria d'estris eren de sílex amb un mànec de fusta, altres eren d'os i banya d'animal. Feien ceràmica per emmagatzemar aliments, tela per a la roba amb llana i lli, instruments de música...

Els primers poblats no tenien ceràmica i els objectes destinats a contenir líquids eren carabasses, recipients de cuir, bols de pedra o de fusta i cistells de vímet o cordes entrellaçades. Però, a partir del sisè mil·lenni aC, es difon l'ús de les peces de terrissa.

Sorgida la ceràmica, l'ésser humà intenta decorar-la. Sembla que les primeres decoracions eren cordes que devien ser de reforç, però després s'hi van introduir altres variants: l'acanaladora, el cordó (línia en relleu a manera de corda, lleugerament sota la vora) i les anses de diversos tipus. La ceràmica de l'època inicial (cap al 4000 aC) és l'anomenada cardial, amb incisions de diversa mena fetes amb els dits o amb punxons o espàtules d'os o pedra polida, a l'argila tova però ja modelada (sense torn), abans de la cocció. Reben el nom de cardial per estar produïdes la majoria de les incisions amb un tipus de petxina anomenada Cardium edule o altres espècies del mateix gènere Cardium, del qual deriva el nom "cardial". Les incisions -sovint combinades- buscaven efectes simètrics.

Per treballar de forma més eficient, inventaren el molí per esmicolar els cereals conreats i fer-ne farina i el torn per accelerar i perfeccionar el procés de fabricar ceràmica.

El descobriment del teixit està relacionat amb la fabricació anterior de xarxes, entrecreuats d'herbes, cordes i el cosit de pells. La seva aparició no es coneix amb precisió per les dificultats de conservació d'aquests materials. El filat es realitzava ja amb fusos, que facilitaven la torçada del fil, i, després d'uns primers teixits a mà, es va inventar el teler.

Vas postcardial, recuperat de les excavacions a la caserna de Sant Pau de Barcelona. Col·lecció del Museu d'Història de Barcelona.

També es produeix el desenvolupament de noves habilitats: realitzen destrals de pedra polida, dents de falç, punxons d'os i cistelleria, alhora que sabien fer foc amb facilitat, emprant pedres de sílex i pols de metall.

Creences[modifica]

Durant el neolític, el culte als difunts i els enterraments es van fer més sofisticats. S'han trobat figuretes de fang que fan pensar que en el neolític tenien divinitats, déus de la fertilitat i forces de la natura, que eren invocades perquè els protegissin.

Als actuals Països Catalans, la cultura dels sepulcres de fossa és pròpia de la mitjania del quart mil·lenni a mitjan tercer. Aquests sepulcres individuals amb objectes personals i elements religiosos s'han trobat prop dels cursos del riu, en àrees adequades per al conreu: costa del Maresme, a les valls del Ter, en el curs del Llobregat i els seus afluents, a la vall del Francolí com és el cas de Vimbodí i Poblet.

Aquests enterraments ens fan pensar que creien en la vida del més enllà. La disposició dels esquelets demostren que el cadàver es posava amb les cames aixecades, gairebé en posició fetal, en contacte directe amb la terra o bé protegit amb lloses. Al seu costat, sol aparèixer un aixovar funerari format per ornaments, eines de treball, armes, peces de ceràmica, etc.

Pràctiques artístiques[modifica]

És en les activitats artístiques on més es nota la ruptura amb el paleolític. Les grans manifestacions realistes de l'art rupestre donen pas a escasses pintures esquemàtiques, molt més pobres en dibuix i en color, si bé l'art va ampliar-ne el camp d'acció a la decoració d'objectes de ceràmica.

Les pintures rupestres més tardanes, corresponents als períodes ceràmics, es distingeixen pel moviment de les figures i per una tendència cap a l'abstracció, fins al punt de convertir la figura humana en un teixit de ratlles i angles.[7]

Entre el 6000 i el 4000 aC, en l'arc mediterrani de la península Ibèrica, es va desenvolupar un tipus d'art prehistòric característic. És el que, a falta de nom, es coneix com a art llevantí. Territorialment, aquest art és present a Osca i Terol (Aragó); Lleida i Tarragona (Catalunya); a tot el País Valencià; Múrcia; Albacete i Conca (Castella); Jaen i Almeria (Andalusia). A Catalunya, aquest art s'inicia en el V mil·lenni aC i perdura fins al final de l'edat dels metalls.

El neolític als Països Catalans[modifica]

Neolític a Catalunya[modifica]

A Vallirana es van trobar les restes de sis individus, els seus objectes i animals, que van servir per establir que els primers ramaders i agricultors del neolític van arribar a la Península des del Pròxim Orient seguint el Mediterrani fa 7.400 anys.[8] De mitjan cinquè mil·lenni a la meitat del quart, podem constatar que la forma de vida, a Catalunya, ja és plenament neolítica. Per exemple, s'ha trobat ceràmica a Collbató (Montserrat), en les excavacions fetes per Joan Colominas i Roca. Les peces estan decorades amb incisions fetes per la vora dentada d'una petxina (ceràmica cardial). Per altres restes arqueològiques, sabem que l'agricultura de secà era cerealística i basada en l'aprofitament de pasturatges per a bestiar.[9]

Al parc de La Draga, a Banyoles, hi ha l'únic jaciment neolític lacustre de la península Ibèrica. A la Draga, de 4000 anys aC, hi havia platges que avui cobreix l'aigua. Un fet que ha permès la bona conservació de materials com la fusta, les cordes, els cistells i els vegetals. Hi ha objectes recuperats que són únics: arcs i javelines, pals cavadors i falçs, tiges de fletxa, mànecs d'aixes, cistells de jonc, etc. L'any 1990 es va fer el primer sondeig. De llavors ençà, les excavacions successives han revolucionat el coneixement sobre les primeres societats neolítiques de la Mediterrània occidental. Des de l'abril de 2004, el parc és visitable mentre les excavacions hi continuen.[10]

A la cova de la Font Major, a l'Espluga de Francolí, s'hi han trobat restes de presència humana des del paleolític inferior, quan va ser habitada de manera temporal per comunitats de caçadors recol·lectors, fins al neolític, moment en què els assentaments al vestíbul es feren permanents.

En el neolític mitjà ple, al territori de Catalunya, es configura un grup cultural conegut amb el nom dels sepulcres de fossa. D'aquest període, es coneix un gran nombre de jaciments funeraris, entre d'altres la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès), Can Gambús 1 (Sabadell),[11] camí de Can Grau (La Roca del Vallès), necròpolis del Pla del riu de les Marcetes (Manresa) i el dolmen de Tires Llargues (Sant Climent Sescebes). Pel que fa als jaciments d'hàbitat d'aquest període, un dels de més entitat és el de Ca n'Isaac (Palau-Saverdera), amb construccions de cabanes en pedra. D'aquest mateix període, coneixem les mines prehistòriques de Gavà, un dels complexos miners neolítics més importants d'Europa, dedicat a l'obtenció de la variscita.

Neolític a les Illes Balears[modifica]

Una modesta navegació d'altura permeté arribar a les Illes Balears vers el 4000 aC, que trobem testimoniats a la Serra de Tramuntana de Mallorca.[12]

Cronologia relativa[modifica]

Referències[modifica]

  1. J. Lubbock (1865): Prehistoric Times, Londres, Williams and Norgate.
  2. Sinònim: s'arrossega
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «los primeros agricultores de la península ibérica libro 998 | arqueología prehistórica |». [Consulta: 5 febrer 2021].
  4. Richards, M; Côrte-Real, H; Forster, P; MacAulay, V; Wilkinson-Herbots, H; Demaine, A; Papiha, S; Hedges, R; Bandelt, HJ; Sykes, B (1996). "Paleolithic and neolithic lineages in the European mitochondrial gene pool". American journal of human genetics 59 (1): 185–203.
  5. Campàs, Joan i alt. (1980): Curs d'història de les civilitzacions, Barcelona, Editorial Serpa, p. 14
  6. Childe, Vere Gordon (1967): El naixement de la civilització, Barcelona, Edicions 62.
  7. Fernández, A. i alt. (1984): Història de l'art, Barcelona, ed. Vicens Vives.
  8. «Troben restes dels primers humans del neolític al Baix Llobregat». Ara, 09-05-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  9. Campàs, Joan i alt. (1980): Curs d'història de les civilitzacions, Barcelona, Editorial Serpa, p. 17
  10. Masanés, Cristina (2004): Els primers veïns de Banyoles, revista Sàpiens, número 25.
  11. Roig, Jordi i altres «La necrópolis de Can Gambús-1 (Sabadell, Barcelona). Nuevos conocimientos sobre las prácticas funerarias durante el Neolítico medio en el Noroeste de la Península Ibérica». Trabajos de Prehistoria, 67, 1, 2010, pàg. 59-84.
  12. Soldevila, Ferran (1979): Resum d'història dels Països Catalans, Barcelona, Editorial Barcino, pàgina 13
  13. Liverani, Mario. The Ancient Near East: History, Society and Economy (en anglès). Routledge, 2013, p. 13, Taula 1.1 "Chronology of the Ancient Near East". ISBN 9781134750917. 
  14. 14,0 14,1 Shukurov, Anvar; Sarson, Graeme R.; Gangal, Kavita «The Near-Eastern Roots of the Neolithic in South Asia» (en anglès). PLOS ONE, 9 (5), 07-05-2014, pàg. e95714. Bibcode: 2014PLoSO...995714G. DOI: 10.1371/journal.pone.0095714. ISSN: 1932-6203. PMC: 4012948. PMID: 24806472.
  15. Bar-Yosef, Ofer; Arpin, Trina; Pan, Yan; Cohen, David; et al. «Early Pottery at 20,000 Years Ago in Xianrendong Cave, China» (en anglès). Science, 336(6089), 29-06-2012, pàg. 1696-1700. Bibcode: 2012Sci...336.1696W. DOI: 10.1126/science.1218643. ISSN: 0036-8075. PMID: 22745428.
  16. Thorpe, I. J.. The Origins of Agriculture in Europe (en anglès). Routledge, 2003, p. 14. ISBN 9781134620104. 
  17. Price, T. Douglas. Europe's First Farmers (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 3. ISBN 9780521665728. 
  18. Stiebing, William H. (Jr); Helft, Susan N. Ancient Near Eastern History and Culture (en anglès). Routledge, 2017, p. 25. ISBN 9781134880836. 

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Bellwood, Peter (2004): First Farmers: The Origins of Agricultural Societies. Blackwell Publishers. ISBN 0-631-20566-7. (anglès)
  • Esteve Verdaguer Lloveras (1991): El neolític: de l'home caçador a l'agricultor. Editorial Graó. ISBN 978-84-87470-15-8. (català)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neolític