Vés al contingut

Elam

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre el regne de l'antiguitat al sud-oest de l'actual Iran. Si cerqueu fill de Sem segons el Gènesi, vegeu «Llista de personatges bíblics#Elam».
Plantilla:Infotaula geografia políticaElam
Tipuscivilització antiga i estat històric Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata Map
 29° 54′ N, 52° 24′ E / 29.9°N,52.4°E / 29.9; 52.4
CapitalAnxan
Susa Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Llengua utilitzadaelamita Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació2700 aC Modifica el valor a Wikidata
Dissolució539 aC Modifica el valor a Wikidata
SegüentImperi Aquemènida Modifica el valor a Wikidata
Elam, casa reial

Elam fou un regne de la part sud-oest Khuzestan de l'actual Iran, constituït per una federació de regnes o regions de població elamita. El concepte d'Elam ha anat canviant amb el temps. Avui se sap que Susa (o Susiana) i Elam eren dues entitats diferents, malgrat que es creia que eren la mateixa, i només amb el temps s'arriben a superposar.

Etimologia

[modifica]

L’endòmim elamita d'Elam com a país sembla haver estat Hatamti ( en elamita lineal),[1][2] o Haltamti (elamita cuneïforme: 𒁹𒄬𒆷𒁶𒋾 halatamti).[3]

Els exònims incloïen els noms sumeris ELAM. MA ki 𒉏𒈠𒆠 i ELAM, l’accadi Elamû (masculí/neutre) i Elamītu (femení) significaven resident de Susiana, elamita.[4] El terme sumeri elam també es referia a les terres altes.[5]

A la prehistòria, Elam es va centrar principalment en els moderns Khuzestan i Ilam. El nom Khuzestan deriva en última instància del Old Persian: 𐎢𐎺𐎩 (hūja) que significa Susa/Elam.[6] Això es va convertir en Middle Persian: 𐭧𐭥𐭰 (hūz) Susiana, i en persa: خوز modern (xuz), compost amb el sufix toponímic -stån lloc.

Història

[modifica]

Període protoelamita

[modifica]

No s'ha de confondre l'Elam amb la Susiana. Aquesta equival a la plana i la part baixa dels contraforts de Zagros a l'actual província persa de Ḵūzestān. Als darrers anys el lloc de Tal-e Malyan (Mālīān) a Fars ha estat identificat com l'antic centre del regne d'Anshan, un dels components del regne d'Elami, i s'ha pogut establir que Susa i Elam eren diferents entitats.[7] Els límits de l'Elam van variar al llarg dels segles; les fonts mesopotàmiques permeten establir un mapa d'Elam a finals del tercer mil·lenni aC, mercès a la Geografia de Sargon d'Akkad (datada aproximadament el 2300 a. C);[8] al tercer mil·lenni les fonts sumèries permeten saber els límits d'Elam amb certa precisió: comprenia tot l'altiplà persa des de Mesopotàmia al desert i des de la mar Càspia al golf Pèrsic. La influència elamita era política i cultural i arribava encara més lluny, fins a l'Àsia central i Pakistan i a la costa sud del Golf Pèrsic. Susa al contrari era una dependència de Mesopotàmia que va pertànyer al regne d'Accad i després a estats mesopotàmics, especialment a Ur, i només durant poc temps va ser part de la confederació elamita formada pels regnes d'Awan (als Zagros), el de Simashki (de Kerman a la mar Càspia) i Anshan (Fars fins al golf Pèrsic). Per la gent d'Awan i Simashki, Elam era equivalent a Anshan.[9]

La primera menció d'Elam és a un text del rei Enmebaragesi de Kiš vers la meitat del segle XXVII aC.[10] Els elamites es van aliar a Susa i a finals del segon mil·lenni van posar fi a la dinastia d'Ur. Susiana va passar llavors a Elam i es va fundar la dinastia d'Eparti o Sukkalmah, fundada pel novè rei de Simashki. Al segle xviii aC el regne va perdre els territoris orientals.

Els reis d'Anshan i Susa del període mitjà (1500-1100 aC) dominaven les províncies actuals de i Khuzestan, incloent Busher. Al primer mil·lenni, pressionats per les poblacions indoiràniques de l'altiplà els elamites van quedar reduïts a Susiana. És aquest petit territori el que els assiris (Assurbanipal) esmenten quan parlen d'Elam, com també fan les inscripcions aquemènides i la Bíblia.

Al primer període elamita (període antic vers 2400-1500 aC) van governar tres dinasties elamites:

Les llistes reials de Susa no parlen ni de les relacions familiars entre els reis ni del temps dels regnats, però alguns són coneguts per fonts bàsicament sumèries.

Mapa de la zona d'Elam

Període mitjà

[modifica]

Va seguir el període mitjà (vers 1500 aC-1100 aC) durant el qual la cultura elamita va arribar a Susiana i es va tornar al títol de rei d'Anshan i Susa, deixant el de sukkalmah o de sukkal. Amb la primera dinastia, els Kidínuides o Quidínuides, l'idioma de Susiana encara era l'acadià, però després amb els igihàlquides i els Sutrúquides, les inscripcions en acadià pràcticament desapareixen. Els déus elamites s'imposen a Susiana i arriben al cim amb la construcció del complex religiós de Doga Zanbil (Dur Untash).

Període neoelamita

[modifica]

Finalment el període neoelamita dividit en tres parts, entre el 1100 aC i el 644 aC i de fet fins al 536 aC:

Durant la primera part hi ha l'arribada massiva d'elements iranians a l'altiplà, que va reduir els límits ètnico-culturals de l'estat elamita, que ja s'havia reduït constantment. Als textos assiris els invasors tenen el nom de medes, i distingeixen els medes poderosos i els medes llunyans. Els segons vivien més enllà del mont Bikni la muntanya del lapislàtzuli i el primer grup les muntanyes de la regió d'Ecbàtana (Hamadan). Dels medes llunyans (entre la moderna Teheran i Afganistan a l'est i Elam al sud) quasi no se sap res, però posteriorment van originar els parts, sagartis, arians, margians, bactrians, sogdians i altres. El país del lapislàtzuli seria al Badakhxan.

Els iranians van arribar a l'altiplà d'Anshan i els elamites van anar lentament desplaçant-se cap a la Susiana, a la plana. Així Anshan va esdevenir el país dels perses i Susa el dels elamites. Els reis neo-elamites es feien dir reis d'Anshan i Susa, excepte els tres darrers Ummanunu, Silhak-Inshushinak II, i Tepti-Humban-Inshushinak. El període aquemènida d'Elam va des de la dominació dels perses d'Anshan (vers el 536 aC) a la conquesta d'Alexandre el Gran quan la llengua elamita desapareix de l'escriptura.

Els dos petits regnes elamites que subsistien a Susiana foren sotmesos per la força emergent d'Anshan governada per la dinastia persa dels aquemènides. Des de llavors Susa va tornar a ser una ciutat important especialment sota Darios I el Gran (521-486 aC), i Susiana va esdevenir la tercera província (les altres dues eren Persis i Mèdia).

Durant aquesta època Elam es deia en elamita Hatamtu, en acadià Nim, i els perses l'esmentaven com Susiana. Susa va esdevenir capital i va eclipsar a Pasàrgada i Anshan, les altres capitals dels aquemènides, i després va rivalitzar amb Persèpolis (fundada per Darios I) i Ecbàtana, la capitals dels medes. Les notícies d'ambaixades estrangeres sempre arriben a Susa i surten de Susa segons les tauletes trobades a Persèpolis. Aquests documents són escrits en elamita i rarament en antic persa (amb el que estan escrites les inscripcions reials, trilingües amb l'acadià i l'elamita). Però l'elamita ja tenia moltes influències perses.

El panteó elamita va reviure sota Darios I el Gran i sota el seu successor Xerxes I de Pèrsia, però després va desaparèixer.

Llengua

[modifica]

Tradicionalment es considera que l'elamita és una llengua aïllada i completament desconnectada de les llengües semítiques veïnes, el sumeri i el cassita, l'hurrita (també aïllades) i les llengües indoeuropees iranianes que van arribar posteriorment a dominar la regió d'Elam a partir del segle VI aC. Estava escrit en un cuneïforme adaptat de l'escriptura semítica accadia d’Assíria i Babilònia, tot i que els documents més antics estaven escrits en l’escriptura elamita lineal, força diferent. El 2006, es van descobrir dues inscripcions encara més antigues en una escriptura similar a Jiroft, a l'est d'Elam, cosa que va portar els arqueòlegs a especular que l'elamita lineal s'havia estès originalment des de més a l'est fins a Susa. Sembla que es va desenvolupar a partir d'una escriptura encara més antiga coneguda com a protoelamita, però els estudiosos no són unànimes sobre si aquesta escriptura es va utilitzar per escriure l'elamita o una altra llengua, ja que encara no s'ha desxifrat. Es testimonien diverses etapes de la llengua; les més antigues daten del tercer mil·lenni aC, les més recents de l’Imperi Aquemènida.

La llengua elamita pot haver sobreviscut fins al principi del període islàmic (aproximadament contemporani amb l’principi del període medieval a Europa). Entre altres historiadors medievals islàmics, Ibn an-Nadim, per exemple, va escriure que «les llengües iranianes són el fahlavi (pahlavi), el dari (no s'ha de confondre amb el persa dari a l'Afganistan modern), el khuzi, el persa i el siríac (arameu)», i Ibn Muqaffa va assenyalar que el khuzi era la llengua no oficial de la reialesa de Pèrsia, sent khuz el nom corrupte d'Elam.

Relacions suggerides amb altres famílies lingüístiques

[modifica]

Mentre que la gran majoria de lingüistes consideren l'elamita com una llengua aïllada, una minoria d'estudiosos han proposat que la llengua elamita podria estar relacionada amb les llengües dravídiques. David McAlpine creu que l'elamita pot estar relacionada amb les llengües dravídies vives. Aquesta hipòtesi (que ha estat objecte de serioses crítiques per part dels lingüistes) es considera sota la rúbrica de llengües elamo-dravídies.[11]

Art

[modifica]

L'art elamita destaca per les seves escultures. Algunes de les estatuetes més antigues conservades són figures humanes en or i plata, probablement reis, que daten des del segle XII aC. Podien tenir una funció votiva, com a part dels sacrificis públics oferts en la religió elamita i al mateix temps demostrar la riquesa del monarca. Més antics són els segells amb relleus, que importen trets mesopotàmics i cobreixen les diferents etapes de la civilització d'Elam.

Llegat

[modifica]

Els assiris havien destruït completament la nació elamita, però van sorgir nous grups polítics a la zona després que el poder assiri s'esvaís. Entre les nacions que es van beneficiar del declivi dels assiris hi havia les tribus iranianes, la presència de les quals al voltant del Llac Urmia, al nord d'Elam, està testimoniada des del segle IX aC en textos assiris. Un temps després que aquesta regió caigués en mans de Madi l'escita (653 aC), Teïspes, fill d’Aquèmenes, va conquerir l'elamita Anshan a mitjans del segle VII aC, formant un nucli que s'expandiria cap a l'Imperi Persa. En gran part eren considerats vassalls dels assiris, i els medes, manaeus i perses van pagar tributs a Assíria des del segle X aC fins a la mort d’Assurbanipal el 627 aC. Després de la seva mort, els medes van tenir un paper important en la destrucció de l'afeblit Imperi Assiri el 612 aC.

L'ascens dels aquemènides al segle VI aC va posar fi a l'existència d'Elam com a poder polític independent però no com a entitat cultural (Encyclopædia Iranica, Universitat de Colúmbia). Les tradicions indígenes elamites, com ara l'ús del títol de rei d'Anshan per Cir II el Gran; la túnica elamita que portava Cambises I d'Anxan i que es veu als famosos genis alats de Pasàrgades; alguns estils glíptics; l'ús de l'elamita com a primera de les tres llengües oficials de l'Imperi utilitzades en milers de textos administratius trobats a la ciutat de Persèpolis de Darios; el culte continu a les deïtats elamites; i la persistència del personal religiós i els cultes elamites recolzats per la corona, van formar una part essencial de la nova cultura aquemènida emergent a l'Iran persa. Els elamites es van convertir així en el conducte pel qual els èxits de les civilitzacions mesopotàmiques es van introduir a les tribus de l'altiplà iranià.

Per contra, les restes de l'elamita havien absorbit influències iranianes tant en l'estructura com en el vocabulari cap al 500 aC, cosa que suggereix una forma de continuïtat o fusió cultural que connecta els períodes elamita i persa.[12] Les fonts àrabs es refereixen a parlants de Xūzī, que no era hebreu, arameu o persa parlat pels servents i les comunitats rurals aïllades del Khuzestan fins al segle X. Acadèmics com ara von Spiegel, Huart, Spuler, Lazard, Potts, Orsatti i Tavernier ja han suggerit o assumit que la llengua esmentada aquí és una forma molt tardana de l'elamita.[13]

El nom d'Elam va sobreviure fins al període hel·lenístic i més enllà. En la seva forma grega, Elymais, apareix com a designació d'un estat semiindependent sota la sobirania pàrtia durant el segle II aC fins a principis del segle III dC. A Fets dels Apòstols 2:8-9 del Nou Testament, la llengua dels elamites és una de les llengües que es van sentir a Pentecosta. A partir del 410, Elam (Beth Huzaye) va ser la província metropolitana principal de l’Església d'Orient, i va sobreviure fins al segle XIV. L'historiador carmelita indi John Marshal ha proposat que l'arrel de la història carmelita al subcontinent indi es podria rastrejar fins a la promesa de restauració d'Elam (Jeremies 49:39).[14]

A l'Iran modern, la província d'Ilam i la província de Khuzestan reben el nom de la civilització Elam. Khuzestan significa terra dels Khuzis i Khuzi en si és un nom persa mitjà per als elamites.

La destrucció d'Elam com a potència independent no va significar la desaparició de la seva cultura, absorbida parcialment pels perses posteriors. Els déus locals van continuar sent venerats durant el període aquemènida i els genis alats es veuen en monuments i obres artístiques molt més tardanes. Igualment es van mantenir topònims i les antigues divisions elamites fins a l'edat mitjana.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Desset, 2020a.
  2. ↑ Desset, 2020b.
  3. ↑ «Iranian plateau gave birth to writing: French archaeologist». MSN. Arxivat de l'original el 9 gener 2021. [Consulta: 5 gener 2021].
  4. ↑ Jeremy Black. A Concise Dictionary of Akkadian. Harrassowitz Verlag, 1999, p. 68. ISBN 3-447-04225-7.
  5. ↑ «Electronic Pennsylvania Sumerian Dictionary: "elam"». Arxivat de l'original el 15 abril 2024. [Consulta: 15 abril 2024].
  6. ↑ Kent, Roland. Old Persian: Grammar, Texts & Lexicon. 33). American Oriental Society, 1953, p. 53 (American Oriental Series). ISBN 0-940490-33-1.
  7. ↑ Vallat, 1980
  8. ↑ Grayson; Vallat, 1991
  9. ↑ Vallat, 1980; idem, 1991; idem, 1993
  10. ↑ Katz, Dina. Gilgamesh and Akka (en anglès). Brill, 1993, p. 12. ISBN 9072371674.
  11. ↑ Khan, Abdul Jaim. Urdu/Hindi An Artificial Divide: African Heritage, Mesopotamian Roots, Indian Culture & Britiah Colonialism. Algora, 2006, p. 66–67. ISBN 9780875864372.
  12. ↑ The Archaeology of Elam: Formation and Transformation of an Ancient Iranian State. Cambridge World Archaeology, p. Chap 9 Introduction.
  13. ↑ Kevin T. Van Bladel Journal of the Royal Asiatic Society, 31, 3, 2021, pàg. 447–462. DOI: 10.1017/S1356186321000092.
  14. ↑ p. 185–211, The First Foundation of Carmel in India 1619–2019[part-1] Dhyanavana publications, ISBN 978-81-89144-33-3

Bibliografia

[modifica]
  • Elena Cassin, Jean Bottéro i Jean Vercoutter, Los imperios del antiguo oriente, Madrid 1971
  • Elam a Encyclopaedia Iranica
  • F. Vallat, Suse et l'Élam, Recherche sur les grandes civilisations, Mémoire 1, París, 1980.

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Elam&oldid=36830649»