Ganj Dareh
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| Entitat territorial administrativa | Xarestan de Harsin (Iran)  | |||
| Localització | Harsin | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Patrimoni nacional de l'Iran | ||||
| Data | 26 novembre 2001 | |||
| Identificador | 4394 | |||
| Història | ||||
| Tipus | Jaciment arqueològic | |||
| Període | neolític | |||
| Activitat | ||||
| Creació | segle LXXV aC | |||
| Data de dissolució o abolició | segle LXVI aC | |||
Ganj Dareh (persa: تپه گنج دره;, vall del tresor)[1] és un jaciment arqueològic d'època neolítica situat a l'oest de l'Iran, a les muntanyes centrals del Zagros.[1]
Història de la recerca[modifica]
Va ser descobert el 1965, i va ser excavat per l'arqueòleg canadenc Philip Smith en quatre campanyes durant les dècades de 1960 i 1970.[1][2]
Les restes més antigues del jaciment es remunten a fa ca. 10.000 anys,[3] i han donat les primeres proves de domesticació de cabres al món.[4][5] L'única evidència de cultius domesticats trobats al lloc fins ara és la presència d'ordi de dues fileres.[6]
Les restes es van classificar en cinc nivells d'ocupació, des de l'A, a la part superior, fins a l'E.[7]
Ceràmica[modifica]
Ganj Dareh és important per a l'estudi de la ceràmica neolítica del Loristan i Kurdistan. El període ceràmic inicial comença cap a finals del VIII mil·lenni aC i s'allarga fins a mitjan VI mil·lenni aC. També és important l'evidència d'altres dos jaciments propers excavats, el de Tepe Guran i el de Tepe Sarab (vegeu mapa en aquest article). Tots dos estan situats al sud-oest de Harsin, a la plana de Mahidasht i a la vall de Hulailan.[8]
A Ganj Dareh, hi són evidents dues tradicions ceràmiques primerenques. Un es basa en l'ús de l'argila per a la modelació de figuretes i petites peces geomètriques com ara cons i discos. Aquests elements estan datats ca. 7300-6900 aC.
L'altra tradició ceràmica es va originar en l'ús de l'argila per als edificis amb parets de fang (ca. 7300 aC). Aquestes tradicions també s'observen a Tepe Guran i Tepe Sarab.[8] Tepe Asiab, un jaciment proper de Tepe Sarab, podria haver estat el primer assentament de tot aquests grup. Un altre jaciment de la mateixa època és Chia Jani, que es troba a uns 60 km al sud-oest de Ganj Dareh.
Ali Kosh també és un jaciment relacionat.
Genètica[modifica]
Els investigadors van seqüenciar el genoma a partir de l'os petrós d'una dona de 30 a 50 anys de Ganj Dareh, GD13a. L'anàlisi de l'ADNmt mostra que pertanyia a l'haplogrup X. És fenotípicament similar als primers grangers d'Anatòlia i als caçadors-recol·lectors del Caucas. El seu ADN va revelar que tenia els cabells negres, els ulls marrons i era intolerant a la lactosa. La variant derivada SLC45A2 associada a la pell clara no es va observar a GD13a, però es va observar la variant derivada SLC24A5 que també s'associa amb el mateix tret.[6]
GD13a és genèticament més propera als antics Caçadors-Recolectors del Caucas, identificats a partir de restes humanes de Geòrgia (coves de Satsurblia i Kotias Klde), alhora que comparteix afinitats genètiques amb la gent de la cultura iamna i la cultura d'afanasevo. Pertanyia a una població genèticament diferent dels agricultors neolítics d'Anatòlia. Pel que fa a les poblacions modernes, mostra una certa afinitat genètica amb els balutxis, brahuis i la casta Makrani, els més propers als zoroastrians moderns de l'Iran. La seva població no va contribuir gaire genèticamentals europeus moderns.[6]
La mostra més antiga de l'haplogrup R2a es va observar en unes restes humanes trobades a Ganj Dareh.[9]
Cronologia relativa[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Smith, 1990, p. 323-335.
- ↑ Smith, 1974, p. 207-209.
- ↑ Hesse i Zeder, 2000, p. 2254-2257.
- ↑ «What's Bred in the Bone» (en anglès). Discover, 01-07-2000. [Consulta: 11 agost 2022].
- ↑ Harris, 1996, p. 208 i 249-252.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Gallego-Llorente, 2016.
- ↑ VVAA: Thermal Analysis of Early Neolithic Pottery From Tepe Ganj Dareh, Iran | SpringerLink, 1992
- ↑ 8,0 8,1 «CERAMICS iii. The Neolithic Period in Central and Western Persia» (en anglès). Encyclopaedia Iranica. [Consulta: 11 agost 2022].
- ↑ VVAA: The Genomic Formation of South and Central Asia, 2018.
- ↑ Liverani, Mario. The Ancient Near East: History, Society and Economy (en anglès). Routledge, 2013, p. 13, Taula 1.1 "Chronology of the Ancient Near East". ISBN 9781134750917.
- ↑ 11,0 11,1 Shukurov, Anvar; Sarson, Graeme R.; Gangal, Kavita «The Near-Eastern Roots of the Neolithic in South Asia» (en anglès). PLOS One, 9 (5), 07-05-2014, pàg. e95714. Bibcode: 2014PLoSO...995714G. DOI: 10.1371/journal.pone.0095714. ISSN: 1932-6203. PMC: 4012948. PMID: 24806472.
- ↑ Bar-Yosef, Ofer; Arpin, Trina; Pan, Yan; Cohen, David; et al. «Early Pottery at 20,000 Years Ago in Xianrendong Cave, China» (en anglès). Science, 336(6089), 29-06-2012, pàg. 1696-1700. Bibcode: 2012Sci...336.1696W. DOI: 10.1126/science.1218643. ISSN: 0036-8075. PMID: 22745428.
- ↑ Thorpe, I. J.. The Origins of Agriculture in Europe (en anglès). Routledge, 2003, p. 14. ISBN 9781134620104.
- ↑ Price, T. Douglas. Europe's First Farmers (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 3. ISBN 9780521665728.
- ↑ Stiebing, William H. (Jr); Helft, Susan N. Ancient Near Eastern History and Culture (en anglès). Routledge, 2017, p. 25. ISBN 9781134880836.
Bibliografia[modifica]
- Gallego-Llorente, M. «The genetics of an early Neolithic pastoralist from the Zagros, Iran». Scientific Reports, 6, 2016. DOI: doi:10.1038/srep31326. PMC: 4977546. PMID: 27502179.
- Harris, David R. The origins and spread of agriculture and pastoralism in Eurasia (en anglès). UCL Press, 1996. ISBN 978-1-85728-538-3.
- Hesse, Brian; Zeder, Melinda A. «The Initial Domestication of Goats (Capra hircus) in the Zagros Mountains 10,000 Years Ago». Science, 287, 5461, 2000. Arxivat de l'original el 2011-07-17. DOI: doi:10.1126/science.287.5461.2254. PMID: 10731145 [Consulta: 25 gener 2019].
- Smith, Philip E.L. «Ganj Dareh Tepe». Paleorient, 2, 1-2, 1974.
- Smith, Philip E.L. «Architectural Innovation and Experimentation at Ganj Dareh, Iran». World Archaeology, 21, 3, 1990. JSTOR: https://www.jstor.org/stable/124833.