Sàrmates

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Els sàrmates foren un poble oriental integrat per gran nombre de pobles acollits sota aquesta denominació que els escites donaven als pobles "no escites" sobre els quals governaven. Cal entendre per sàrmates els pobles que vivien a Sarmàtia, dels quals els pobles germànics que van emigrar a Orient i van restar amb els pobles de Sarmàtia, en foren un element ètnic més. Els vàndals tenien un important component sàrmata. Els sàrmates (Sarmatae o Sauromates, la segona forma utilitzada sobretot pels antics escriptors grecs, la primera pels romans) van ser un poble al qual Heròdot (4.21-117) situa en el segle V aC a la frontera oriental d'Escítia, més enllà de Tanais (actual riu Don).

En el segle III aC, els sàrmates van avançar des del Caucas envaint gran part del territori que fins llavors ocupaven els escites; al segle II aC, es troba els sàrmatas fortament instal·lats a les estepes que envolten el mar Negre, principalment en territoris que actualment corresponen a Ucraïna i Polònia; és per això que, en geografia, s'anomena les planes d'Europa oriental a l'est dels Càrpats amb el nom de plana Sarmàtica; després, van aconseguir la seva màxima expansió cap al segle I aC, quan s'estenien des del Mar Negre fins al mar Bàltic i des del Volga fins al Vístula i la vall mitjana del Danubi, tal territori va ser anomenat pels romans Sarmatia (Sarmàcia). El seu final com a potència bèl·lica es produeix cap al segle III, quan s'estén l'«imperi» dels gots fins a Crimea i després han d'afrontar l'atac dels vàndals i dels huns.

Història[modifica | modifica el codi]

Els nesiotis foren un grup de sàrmates situats vers la regió del riu Rha. Les fonts romanes parlen, al començament del segle I, d'un Regnum Vannianum a Moràvia en què els sàrmates i iazigs formaven la cavalleria. El 69, apareixen els sueus (amb el significant de quades i marcomans) units amb els sàrmates. Els iazigs eren llavors aliats de Roma, però els seus serveis foren rebutjats per la República romana. Al rei Sido, el va succeir Italicus, lleial a Roma. Al 70, els sàrmates i dacis es van aliar per atacar Mèsia i Pannònia. Pel mateix temps, els roxolans van enviar-hi Mèsia (69).

Els sàrmates es van aliar amb el Regne del Pont per lluitar contra la República romana i el Regne de Bitínia[1] durant la Primera Guerra mitridàtica.

A començaments del segle II, l'àrea entre el territori romà i el Regne dels quads i marcomans (Banat) era anomenada Sarmàtia. Els sàrmates foren aliats de Decèbal en la Guerra de Dàcia (106 aC). En les guerres marcomanes sota els antonins, els sàrmates eren els principals membres de la confederació enemiga.

Després del 270, els sàrmates foren els amos de bona part de Dàcia junt amb els dacis o getes, però s'hi van establir els gots. El 332, els teruings d'Ariaric van envair el territori dels sàrmates i l'emperador Constantí el Gran envià el seu fill Constantí el Jove en suport dels sàrmates; atacà els teruings, als quals derrotà i en causà cent mil baixes;[2] però, acabada la campanya, atacà els sàrmates, possiblement per faltar als tractes.

Els sàrmates van entrar a la confederació dels huns, però després d'Àtila van desaparèixer per sorgir els pobles que els conformaven, com els eslaus, germànics, estonians i d'altres.

Cultura dels sàrmates[modifica | modifica el codi]

Eren un poble que sembla de família iraniana relacionat amb els escites, amb qui tenien grans semblances culturals.

Els sàrmates mai van arribar a constituir un estat unificat, ja que es trobaven dividits en diverses "tribus", algunes d'aquestes han persistit fins a temps contemporanis i d'altres s'han fos amb altres pobles (els sàrmates són un dels principals llinatges dels actuals eslaus); entre les tribus, les més destacades eren les dels alans, roxolans, iàcigues i alguns creuen que els rashu del nord-oest del mar Caspi van formar part d'aquests sàrmates-eslaus en emigrar, coneguts pels romans i jueus com ros.


Tecnologia militar[modifica | modifica el codi]

La tecnologia militar del poble sàrmata va influenciar la tecnologia dels seus aliats tant com la dels seus enemics. Les qualitats guerreres dels sàrmates, dels seus ancestres, els sauromates, i dels seus descendents, els alans, han estat, sovint, descrites pels autors antics. Polibi, Diodor de Sicília, Estrabó, Flavi Josef, Tàcit, Pausànies o Dio Casi han deixat quadres testimonials molt vius d'aquestes tribus iranianes que tenien costums tan exòtiques per als grecs i els romans. Molt jerarquitzats, els sàrmates van tenir diversos reis i, si més no, una reina: Amagê. De fet, les dones tenien una elevada posició social i les guerreres de la fase antiga, que realment van existir, han contribuït a mantenir viu el mite de les amazones.

Inicialment instal·lats entre el Do i l'Ural, els primers sàrmates van envair els territoris dels escites. Després, van vèncer els parts i els armenis. Des del final del segle I aC, es van enfrontar als romans al sud del Danubi. Durant el segle II, després de diverses confrontacions, els romans van reclutar diversos llancers sàrmates com a mercenaris, i milers se'n van establir a Britània després de lluitar pels romans. Més tard, van crear unitats de catafractes, prenent dels sàrmates l'armadura d'escates, la llança llarga (contus), l'espasa amb pòmul anular i fins la seva insígnia: el drac (una mena de pal tubular amb l'embocadura de bronze que representa la boca d'un drac).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) Appià, Història de Roma, traducció a l'anglès d'Horace White
  2. (anglès) Michael Kulikowski, Rome's Gothic Wars: from the third century to Alaric, p.84

Vegeu també[modifica | modifica el codi]