Messapis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els messapis, a la península de Calàbria

Els messapis — en llatí messapii, en grec Μεσσάπιοι, (Messápioi)— constituïen una branca dels iapigis i eren el mateix poble que els romans anomenaven "calabri". El seu nom podria derivar de la ciutat de Messapia, situada entre Oria i Brundisium, encara que la seva existència no és segura. El país va ser anomenat pels grecs Messàpia.

Virgili i Heròdot els atribueixen un origen cretenc. Heròdot diu que en una època mítica els cretencs que es van perdre de la flota del rei Minos van arribar a Sicània (Sicília), després d'un infructuós setge a la ciutat de Camicus, mentre intentaven tornar a Creta, una tempesta va destrossar les seves naus i els llançà a la costa de Iapígia. Allà van fundar una ciutat. Des d'aquell moment es van dir messapis iapigis. Alguns historiadors, el mateix Heròdot ho explica, dient que eren un poble il·liri, arribats a aquell lloc cap a l'any 1000 aC.[1]

Primers assentaments[modifica | modifica el codi]

L'origen dels messapis no està clar. La teoria més acceptada és que procedien d'Il·líria, que es van establir a la Pulla com a una subtribu diferenciada dels altres iapigis. Sembla que aquests es van escampar cap al nord des de Salento.[2]

L'assentament preitàlic de Gnapia, fou fundat al segle V aC durant l'edat del bronze. Els iapigis se'n van apoderar i, en la mateixa època, ocuparen també grans zones de la Pulla. Els messapis ja tenien llavors una identitat pròpia, diferent dels iapigis. Rudiae fou un dels primers assentaments, creat a finals del segle V aC o començaments del següent, el qual va ser molt important, però quan els messapis van ser derrotats pels romans, la ciutat va perdre prosperitat fins a ser només una petita població,mentre que la veïna Lupiae (actual Lecce) ocupava el seu lloc. Els messapis no van tenir un govern centralitzat, els seus assentaments eren ciutats estat independents. Van mantenir relacions comercials amb ciutats de la Magna Grècia.

Aliances[modifica | modifica el codi]

Els messapis i els altres pobles que habitaven la península Itàlica durant l'edat del ferro

L'any 473 aC la ciutat grega de Tarentum, que estava situada a la zona fronterera de Messàpia, es va unir amb Rhegion i juntes van capturar ciutats dels messapis i dels peuquetis. Tanmateix, les tribus de iapigis els van derrotar gràcies a la superioritat dels seus soldats a cavall.[1] La guerra contra Tarentum es va perllongar fins al 467 aC.

Durant la segona guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta, els messapis van ser aliats d'Atenes. Van participar enviant arquers a una gran expedició militar contra Siracusa, una colònia espartana de Sicília (415-13 aC). La campanya va resultar un desastre i tota la força atacant va resultar destruïda.

L'any 356 aC els messapis i els lucans es van aliar per conquerir Heracleia de Lucània i Metapont. El 342 aC Tarentum va demanar ajut a Arquidam III d'Esparta. Arquidam va morir el 338 aC en una batalla davant les muralles de la ciutat messàpia de Manduria.[3]

El 333 aC Tarentum va demanar suport a Alexandre I d'Epir per derrotar els lucans. Alexandre va derrotar els messapis, aliats dels lucans, però va morir el 330 aC traït per un lucà en la batalla de Pandòsia.[4]

Després d'això els messapis van trencar el seu pacte amb els lucans i van cercar nous aliats: amb Tarentum i amb Cleònim d'Esparta, el qual va estar lluitant a la regió (303-302 aC) per ajudar els tarentins en la seva lluita renovada contra els lucans.[5]

Durant la segona guerra samnita (327-304 aC) entre Roma i el Samni, els messapis, iapigis i peuquetis van lluitar del bàndol dels samnites. Algunes ciutats dels dauns van fer costat als romans però d'altres van preferir ajudar els samnites. La ciutat de Canusium va passar sota domini romà el 318 aC. Silvium, una ciutat fronterera dels peuquetis que havia estat protegida pels samnites, fou capturada pels romans l'any 306 aC.

Durant les guerres pírriques (280-275 aC) els messapis van ajudar als tarentins i a Pirros, rei de l'Epir,[6] que va desembarcar a Tarentum per ajudar aquesta ciutat a defensar-se de l'atac romà. Segons els historiadors antics, el veritable objectiu d'aquest rei era conquerir tota la península. Pirros va lluitar diverses batalles contra els romans i va fer campanya per Sicília, però allà es va donar per vençut i va marxar. Els messapis són esmentats per Dionís d'Halicarnàs com a col·laboradors de Pirros en la batalla d'Asculum.[7]

L'any 272 aC els romans van capturar Tarentum i els 267 aC van ocupar la ciutat messàpia de Brundisium.[8][9] Aquesta va esdevenir el port romà per comunicar-se amb l'est de la Mediterrània. Després d'això els messapis són rarament esmentats en les fonts documentals ja que van ser romanitzats.

Durant la invasió d'Anníbal en el context de la segona guerra púnica (218-201 aC) els messapis van romandre fidels als romans. La batalla de Cannes, on Anníbal va derrotar les forces dels romans i els aliats d'aquests, es va lluitar en el territori veí dels peuquetis. Els supervivents romans van ser acollits a Canusium. Part de les etapes finals de la guerra es van lluitar a Monte Gargano, a la zona més septentrional de la Pulla, en territori dels dauns.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Els messapis tenien un idioma propi, el messapi, pertanyent al grup de llengües indoeuropees, possiblement de la mateixa branca que les Llengües il·líries parlades al litoral de la mar Adriàtica en aquell temps. Era la mateixa llengua parlada per les tribus de iapigis.

Coneixien l'escriptura i feien servir l'alfabet grec emprat a Jònia. Se'n conserven cinquanta inscripcions, que només s'han desxifrat parcialment. Aquesta llengua va quedar extingida quan els seus parlants van adoptar el llatí durant la romanització i potser alguns es van passar al grec.

Principals ciutats[modifica | modifica el codi]

Ceràmica elaborada pels messapis. Museu d'Oria, palazzo Martini.

Altres assentaments descobeerts recentment estan a: Francavilla Fontana, San Vito dei Normanni i Vaste (Poggiardo).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Heròdot Històries, VII, 170, 1-2
  2. Talbert, 1985, p. 85.
  3. Diodor de Sicília, Bilioteca Historica, XVI,63
  4. Flavi Arrià, Anabasis Alexandri, III,6
  5. Diodor de Sicília, Bilioteca Historica, XII,4
  6. Plutarc Vides paral·leles: Pirros, XIII.5-6, XV.4-5
  7. Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia 20.1.1-6, 8
  8. Joan Zonares Epitome Historiarum, VIII,7
  9. Luci Anneu Flor,Epitome de Gestis Romanorum, XV

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Talbert, Richard J. A.. Atlas of Classical History. Routledge, 1985. ISBN 0-415-03463-9.