Peuquetis

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de grup humàPeuquetis
Tipus grup humà
Modifica dades a Wikidata
Dones dansaires en la decoració d'una tomba dels peuquets, a la necròpolis de Ruvo di Puglia.

Els peuquetis —en llatí Peucetii, en grec Πευκέτιοι (Peuketioi)— foren un poble del sud d'Itàlia, a la part sud de la Pulla. El nom els fou donat pels grecs a partir d'un heroi epònim, Peuceci, però els romans els van anomenar també pediculs (paediculi). El seu territori s'anomenà Peuquètia (grec Peuketia).

Territori[modifica]

Ocupaven la regió anomenada Peuquètia, que coincideix amb l'actual Terra di Bari. Delimitava pel riu Ofanto i el Murge, al nord, el riu Bradano a l'oest i les terres de les colònies gregues de Taras i dels messapis al sud.[1]

Tenien tres ciutats importants: Canosa, Silvium i Bitonto; l'actual capital de la Pulla, Bari, no era en aquell temps una ciutat de gaire rellevància.

Orígens i trets culturals[modifica]

Amb la creixent hel·lenització de la zona, el nom de peuquetis va dominar sobre el de paediculi. Segons Dionís d'Halicarnàs el fundador, Peuceci, era fill del rei Licàon i germà d'Enotre. Licàon, havent dividit Arcàdia entre els seus vint-i-dos fills, Peuceci es va sentir inspirat per buscar fortuna a l'estranger.[2] Els historiadors moderns consideren que aquest mite etiològic és una manera d'explicar que els peuquetis eren un més dels pobles que van colonitzar la Magna Grècia.

Estrabó els situa al nord dels Calabrii, i aclareix que els termes Peucetii i Daunii no eren emprats per referir-se a ells mateixos, excepte en els temps de llur arribada.[3] En l'època d'Estrabó el territori ocupats pels primers Peucetii es limitava a la ruta entre Brindisi i Benevento.[4] La ceràmica que els peuquetis feien en el període preromà justifica la classificació feta per Estrabó: dauns, peuquetis i messapis, encara que tots ells parlaven un mateix llenguatge, el messapi, i tenien altres coses en comú. Hi van haver dotze tribus pertanyents a minories ètniques que van conviure entre els peuquetis, una de les quals estava a Altamura.[5]

La ceràmica que s'ha trobat en els seus assentaments es pot classificar en tres fases: la primera (s. VI-Vi aC) marró i negra amb decoracions geomètriques senzilles i línies verticals, la segona (s.VI aC) d'influència coríntia i la tercera (després del s.I aC) més elaborada i amb la introducció de dibuixos de fulles, però aquesta darrera no és gens original, ja que s'assembla molt a les produïdes per altres pobles de la rodalia.[6]

Distinció entre Peucetii i Peucetioe[modifica]

En alguns textos es distingeix entre Peucetii i Peucetioe, que habitaven Liburnia, ciutat de l'Il·líria, a la costa de la mar Adriàtica; afirmació basada en Plini el Vell, que associa aquesta ciutat amb el que diu poeta Cal·límac de Cirene,[7][8]Altres tracten ambdós termes com a sinònims.[9] En la narració de Cal·límac, els Peucetioe van assetjar la capital dels romans. Aquest episodi, segons Gaetano De Sanctis, es tractaria del que va dirigir Porsenna l'any 509 aC,[10] mentre que Lorenzo Braccesi, manté que el setge a què es refereix seria el que van efectuar els sènnons (saqueig de Roma (390 aC)).[11] Aquesta darrera hipòtesi inclou la possibilitat que, als ulls dels grecs, els peuquetis estiguessin confosos amb els picentins o amb els sènnons que van fundar Senigallia, situada a la frontera de la zona ocupada pels picentins.[11]

Referències[modifica]

  1. Carpenter; Lynch; Robinson, 2014, p. 2, 18, 34, 38–39.
  2. Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia, I.11.3
  3. Estrabó, Geografia VI.3-VI.8
  4. Estrabó, Geografia VI.7
  5. Carpenter; Lynch; Robinson, 2014, p. 38–39.
  6. Chamay, 1993, p. 45-46.
  7. Plini el Vell, Naturalis Historia, III.21
  8. Cal·límac de Cirene Aetia, fragment 106
  9. Ray Laurence,cap.7
  10. Colonna; Tagliamonte; Braccesi, 2001, p. 11.
  11. 11,0 11,1 Colonna; Tagliamonte; Braccesi, 2001, p. 31-32.

Bibliografia[modifica]

  • Briquel, Dominique «Le problème des Dauniens». Mélanges de l'Ecole française de Rome. Antiquité, 86, 1, 1974.
  • Carpenter, T. H.; Lynch, K. M.; Robinson, E. G. D.. The Italic People of Ancient Apulia: New Evidence from Pottery for Workshops, Markets, and Customs. Cambridge University Press, 2014. ISBN 9781139992701. 
  • Colonna, G; Tagliamonte, G; Braccesi, Lorenzo. Piceni popolo d'Europa. De Luca, 2001. 
  • Chamay, Jacqus. The art of the Italic Peoples. Electa Napoli, 1993. 
  • Laurence, Laurence. Cultural Identity in the Roman Empire, 1998.