Plini el Vell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Plini el Vell, en llatí Gaius Plinius Secundus (Como, Itàlia, any 23 - Estàbia, 25 d'agost de 79), va ser un escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seva mort.

Nom de naixement: Gaius Plinius Secundus Pseudònim: Plini el Vell Nacionalitat: romana Ocupació: escriptor, científic, naturalista i militar.

Dades biogràfiques[modifica | modifica el codi]

Plini el Vell va néixer a Novum Comum (l'actual Como), ciutat situada a l’extrem sud del Lacus Larius, a la regió de Gàl·lia Transpadana, l’actual Llombardia.[1] No es coneix la data exacta del seu naixement, però es pot calcular a partir de la seva defunció, la qual sí que està documentada. Plini el Vell va morir l’any 79 durant l’erupció del Vesubi, un volcà que sepultà Pompeia, Herculà i Estàbia. Per tant, devia néixer l’any 25 o 24 dC.[2]

Als 12 anys, va a Roma per tal de millorar la seva instrucció. Durant aquest temps visità Òstia, ja que en descrigué les obres i la construcció del port. Ben aviat, inicià intimitat i amistat amb Pomponi Segon, així, tot i la seva joventut, la seva vida social ja estava consolidada.[3]

Durant la seva adolescència, estudià gramàtica i retòrica, però cada vegada s’interessava més per les recerques científiques, les quals ja no abandonà mai més. Es coneix que també rebé lliçons del botànic i metge Antoni Càstor, i del metge i poeta Damòcrates.[3]

Quan deixà l’adolescència, sent així un civil romà i amb possessió de rang de cavaller, era d’esperar una forta vinculació amb l’exèrcit.[4]

Primerament, inicià la seva carrera eqüestre en el grau d’oficial de cavalleria. Va passar un temps a Germania, possiblement entre els anys 47 i 50 d.C sota el regnat de Claudi. En aquest moment, participà en diverses campanyes i sempre sota el càrrec de prefecte.[5] Per aquesta època, Plini el Vell rondava els 24 anys.[6]

Durant el regnat de Neró (54-69 d. de C), Plini es va mantenir en un prudent aïllament, dedicant-se als estudis de retòrica. En el transcurs d’aquest tirà regnat, la literatura i la filosofia patien temps precaris, i Plini el Vell decideix mantenir-se'n apartat.

Però la sort va canviar, i l’etapa més brillant de la seva vida varen ser els anys en què va escriure gran part de la seva obra. Durant aquest període, va estar al costat de l’emperador Vespasià (70-79 dC). Aquest li va encarregar diversos treballs com ara contestar la seva correspondència i preparar tota la documentació literària i científica, administrativa i jurídica que el príncep necessitava per a desenvolupar satisfactòriament les tasques del govern.[7]

Plini va ser capaç de compaginar aquestes feines amb els seus estudis, els quals no va abandonar, tal com afirma Plini el Jove en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris.[8] (Ep. 3,5,9, ss):

"[9] Abans de fer-se clar, anava a veure l'emperador Vespasià –car aquest també aprofitava les nits– per tal d'exercir el càrrec que li havia estat assignat. De tornada a casa, la resta del temps es lliurava als estudis. [10] Després del dinar --que prenia, de dia, lleuger i de fàcil digestió, a la manera dels antics-- a l'estiu, si li vagava, jeia al sol, llegint un llibre, que anotava i extractava. Cert, no llegí res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts. [11] Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava amb aigua freda, després tastava alguna cosa i dormia una mica. Tot seguit, com si hagués començat una altra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar, llegia un llibre i en prenia notes, i això de correguda. [12] Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la lectura i demanés de tornar a començar, el meu oncle li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Aleshores, per què l'interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva." Tan gran era el seu aprofitament del temps!

[13] A l'estiu, s'aixecava de sopar que encara era clar; a l'hivern, així que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. [14] Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacances, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany", em refereixo a les seves operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o bé escoltava alguna cosa o dictava. [15] De viatge, desentenent-se aleshores de tota altra cura, d'aquesta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent –les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robés cap moment als estudis– amb el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. [16] Recordo que un dia em va reptar perquè em passejava: "Podries, tanmateix –digué– aprofitar aquestes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."

Per altra banda, sembla que Plini el Vell posseïa tanmateix esperit aventurer, i coneixia la Hispània Tarraconesa i l’Àfrica, a causa d’alguns viatges tal com ho explica Münzer, el qual hi assigna la data de l’any 73.

Més tard, durant el regnat de Tito, exactament l'any 79 dC, va estar a càrrec de la flota de Miseno, molt a prop de Nàpols, lloc on es trobava en el moment de la seva mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de veure l’erupció en directe, va morir a Estabia, asfixiat pels gasos del volcà Vesuvi. Aquest episodi és el més conegut de la seva biografia, i Plini el Jove l’explica en un dels seus fragments.[8] (6, 16, 4 ss):

<< [4] Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè, abans de les calendes de setembre, la meva mare l'assabentà que apareixia un núvol de grandària de forma desacostumada. [5] [...] Es posà les sandàlies i pujà en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol --els qui s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi-- la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre.

[7] A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle semblà extraordinari i digne de ser conegut més de la vora. Manà aparellar una liburna i em donà permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. [8] Ja sortia de casa quan rebí un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminència del perill –per tal com la seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus– li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. [9] Ell canvià aleshores de parer i apressà tant com pogué allò que havia començat amb un intent científic. Varà uns quants quatrirems i hi pujà ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. [10] Es llançà pel camí dret cap allà d'on els altres fugien, tenia encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.

11. Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ja queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les platges. Vacil·là un instant si havia de recular. Tot seguit, però, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a casa de Pomponià." [12] Aquest era a Estàbies, i la meitat del golf –car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la platja– el separava de nosaltres. Allà –baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent–, havia portat els embalums a les naus, decidit a fugit si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraçà que tot tremolava, el conhortà, l'animà i per tal d'apaivagar amb la seva serenitat la temor de l'altre, manà que hom preparés el bany. Un cop rentat es posà a taula, i sopà joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''

13. Mentrestant, a la muntanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevats, l'esclat i la claror dels quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per donar remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i vil·les abandonades que cremaven en la solitud. Aleshores se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ja a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretingut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, sortí i anà a reunir-se amb Pomponià i els altres que havien estat en vetlla. [15] Deliberaren tots plegats si romandrien sota sostre o si vagarien pel ras. Perquè els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que lleugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la platja i de veure de la vora què permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dues vegades. Després les flames i, precursora de les flames la sentor del sofre, posaren els altres en fuga i el despertaren. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que jo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estómac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar –aquest era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de veure-hi– el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no pas ser mort. >>

L’episodi de la mort de Plini el Vell es data el 22 d’agost de l’any 79, quan aquest comptava amb 56 anys.[9] També hi ha una altra hipòtesi sobre la seva defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés, per així acabar amb el seu patiment i la seva agonia.[10]

Pensament[modifica | modifica el codi]

Plini el Vell, escriptor entre altres coses, va dedicar la seva vida al culte, a la lectura i a la reflexió. Les seves inquietuds pel saber l'impulsaren a investigar sobre alguns temes i a fer-ne una reflexió per extreure'n una conclusió i així presentar-ne resultats, no tant com a mode d'investigador, sinó com tot escriptor que reflexa els seus pensaments en la seva obra. Així doncs, Naturalis Historia és una font bàsica per a analitzar el treball de Plini el Vell.    

Basant-se en l'apartat de Naturalis Historia on es parla de la història de l'art, cal dir que el fet d’escriure sobre art, involuntàriament, la majoria de cops és possible que mitjançant els textos es pugui veure el pensament, idea i opinió de l’autor respecte l’art. Plini el Vell, a partir dels seus escrits deixa veure el fet que assumeix els cànons artístics de l’antiguitat, els quals eren caracteritzats per línies generals i una imitació de la naturalesa. També es pot afirmar que Plini el Vell fou un romà tradicional, ja que el sentit d’utilitat predomina en moltes ocasions en moments on dóna la seva opinió sobre l’art. En algunes ocasions, critica el luxe, obres que per a ell no són res més que una intenció d'ostentació; en aquest grup, s’hi troben les piràmides, els mausoleus i les figures foses en materials nobles.[11] Per altra banda, totes les figures fetes en marbre, per a ell sempre són motiu de queixa. En canvi, es mostrava un fidel admirador respecte les obres públiques, com els canals o els aqüeductes, ja que per a ell eren obres útils, i aquesta idea l'entusiasmava.   

Obra[modifica | modifica el codi]

Obres diverses[modifica | modifica el codi]

Els anys més pròspers de la seva tasca literària se situen en el moment en què treballava per a Vespasià, i és el moment on escriu Història Natural, la seva gran obra mestra. De tota manera, la seva producció va tenir lloc al llarg de la seva vida, no sols en aquest moment.[12] La seva estada a Germania també va ser molt productiva, ja que va escriure obres diverses: dos volums de la biografia de Pomponio Segundo, general i poeta que tant protegí a Plini el Vell [13] i 20 volums sobre les Guerres de Germania, són les més destacades,[14] aquesta darrera creada mentre servia a l’exèrcit.[13] Durant l’època de l’emperador Neró, escriu Studiosus, la qual parla sobre la forma de l’orador, i una altra en la qual parla sobre la llengua, que es troba dins d'Història Natural.[12]

Naturalis Historia[modifica | modifica el codi]

L’obra de Plini el Vell anomenada Història natural datada abans de l'any 77 de la nostra era,[15] és l’obra més coneguda i més valorada de tota la seva carrera literària. És una obra extensa que conté 37 llibres, tanmateix, aquests són els que ens han arribat. És una obra d’estil desigual i de gran complicació, però alhora, interessant pel volum de dades que conté.

Comença amb la descripció del món, els seus elements i la seva geografia (llibres 2-6). Seguidament, el llibre 7 està dedicat a l’estudi de l’ésser humà, i a continuació, els llibres 8 fins al 19 tracten dels altres éssers vius, com els animals (8-11) i les plantes (12-19). Des del llibre 20 fins al 32, es parla d’alguns aspectes de medicina, i finalment, els 33 al 37 tracten sobre éssers inanimats, com per exemple, els metalls, els colors i les pedres.

En aquesta gran obra de l’antiguitat, Plini el Vell va dedicar temps a parlar de la història de l’art, apartats que es troben desenvolupats dins dels cinc últims llibres d'Història natural, és a dir, on es parla de metalls, pedres i colors. El sistema que utilitza és sempre el mateix, ja que en primer lloc explica i descriu el material en si, i després parla de la seva utilitat pel que fa a l’art, és a dir, com s’utilitzaven per fer art i les creacions que en surten. En aquests volums, s’hi troba un conjunt d'interès el qual fa que es consideri el tractat d'història de l’art més antic que ens ha arribat.[14]

Sobre els volums que tracten de la història de l’art:

Volum 33: en aquest volum, s’hi expliquen els metalls. N'esmenta les propietats i els llocs on es poden trobar. També parla de l’or i la plata, els quals servien per decorar estàtues als temples antics, en objectes d’orfebreria, etc. Per tant, la importància de les civilitzacions antigues com és Egipte hi pren rellevància.

Volum 34: en aquest volum, s’hi parla del coure. Se’n mencionen les propietats i es parla de tota la història de l’estatuària en bronze. Per tant, l'autor explica i fa menció de totes les estàtues i monuments honorífics de Roma.

Volum 35: en aquest volum, s’hi expliquen els colors i els minerals. Altra vegada es parla de les seves propietats i en fa una llarga explicació de la utilització. Això dóna pas a parlar dels primers inicis de la història de la pintura.

Volum 36: en aquest volum, s’explica el marbre i altres pedres, i es procedeix a parlar de la història de l’escultura i la descripció d’algunes obres arquitectòniques. És evident que el tema fa referència als llocs geogràfics d’on procedeixen peces fetes amb els materials descrits, i per tant, no és rar que Grècia i Roma prenguin presència en l’obra. En aquest llibre, també menciona alguna de les meravelles del món, i cita Tebes d'Egipte, la ciutat suspesa sobre pilars.

Aquest recopilatori de dades tan enorme comporta que, molts cops, l’obra estigui basada en la còpia dels apunts i resums de l’autor, sense una elaboració del tema posterior. De tota manera, pels grans temes i àmbits que treballa, Història natural és i ha de ser una de les obres més ben considerades que ens han arribat de l’antiguitat.[14]

Fonts utilitzades per Plini el Vell[modifica | modifica el codi]

Un aspecte important és mencionar les fonts que Plini el Vell va utilitzar per a realitzar Naturalis Historia, sobretot en els volums que tracten de la història de l'art. Les fonts que va consultar li varen servir per a extreure informació o bé per a inspirar-se a l'hora de cerar l'obra. Tals orígens s’atribueixen a tractats d’art antics, tots perduts. D'altra banda, sí que ens ha arribat informació d’altres artistes que varen servir d’inspiració a l’autor, ja que ell mateix els esmenta en els seus índexs.

El mètode emprat va ser sempre el mateix: un sistema de numeració que, en primer lloc, anunciava el volum de què es tractava i, a continuació, citava cada un dels escriptors que havia consultat, i en alguns casos, també descrivia el tema que havia extret d'aquest autor per tal de descriure'l a posteriori ell mateix.

Hi ha una llista d'autors de gran extensió citats per Plini el Vell, però cal destacar-ne els més importants relacionats amb temes d'art: Jenócrates de Sición, a qui se li atribueix la part de pintura i estatuària, Duris de Samos i Antígono de Cáristo, als quals els hi correspon algunes anècdotes biogràfiques dels pintors o llegendes atribuïdes a obres. Això pel que fa als autors estrangers. A Licinio Murciano, se li atribueix la inspiració de tots els artistes que provenien de la costa d’Asia Menor i les illes del voltant, seguit de Pasíteles de Nàpols i Varrón, entre els autors llatins. D'altra banda, Plini menciona homes analistes, historiadors i escriptors llatins com ara Valerio Antias, Cornelio Nepote o Anio Fetial, els quals té en compte en els seus índexs.[16]

Edicions posteriors[modifica | modifica el codi]

  • DE SPIRA, Joan, "Princeps" de la Història Natural, Venècia, 1469.
  • DE BLAVIS, Tomàs, Naturalis Historia, Venècia, 1481.
  • BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Roma, 1492.
  • BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Brescia, 1496.
  • BENEDETTO, Alexandre, Naturalis Historia, Venècia, 1507.
  • RHENANUS, Beatus, Naturalis Historia, Murbach, 1526.
  • SALMASIUS, Claude, Plinianae exercitationes in Solini polyhistora, París, 1629.
  • HARDOUIN, Jean, ad usum Delphini, París, 1685.

Aquestes només són algunes de les moltes publicacions que s'han fet sobre Història Natural de Plini el Vell. D'altra banda, hi ha moltes edicions que són reculls millorats d'edicions del passat.[17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Les dades obtingudes sobre C. Plini Segon (Plini el Vell) s’extreuen de la biografia que Suetoni havia afegit a la seva obra “De Viris Illustribus” i també de les cartes del nebot, C.Plini Cecil Segon (Plini el Jove).  TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11 
  2. TORREGO, Mª Esperanza."Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11
  3. 3,0 3,1 OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.2
  4. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11
  5. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11-12
  6. OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.3
  7. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.12.
  8. 8,0 8,1 CECILI SEGON, Plini. Lletres. Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1927. 2 v. Text revisat i traducció de Marçal Olivar.
  9. OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12 - 13
  10. McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance. London: Yale University Press, 2013, p.26
  11. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p. 21-22
  12. 12,0 12,1 TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.16
  13. 13,0 13,1 OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.4
  14. 14,0 14,1 14,2 TORREGO, Mª Esperanza. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.16
  15. OLIVAR, Marçal. Plini el Vell: Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12
  16. Totes les fonts són extretes del mateix llibre TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.19-21
  17. Totes les edicions posteriors són extretes del mateix llibre OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.18

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plini el Vell Modifica l'enllaç a Wikidata
  • McHam, Sarah Blake. Pliny and the artistic culture of the Italian Renaissance : the legacy of the Natural History. New Haven: Yale University Press, 2013, p. xiii, 450. ISBN 9780300186031. 
  • Olivar, Marçal. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925. 
  • Plini el Vell. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925. 
  • Plinio el Viejo. Textos de historia del arte : Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988. 
  • Torrego, Mª Esperanza. Textos de historia del arte : Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988.