Període iber a Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història de Catalunya
Història de Catalunya
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a - 11a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat

El període iber a Catalunya s'encavalca per una banda amb la prehistòria i amb el període romà per l'altra. La cultura ibèrica es pot identificar a Catalunya a partir del segle VI aC, quan les poblacions neolítiques de la zona reben la influència dels pobles indoeuropeus i fan un canvi cap a la civilització. Els ibers viuen normalment en turons, i ho fan no només per motius de defensa, sinó també per la situació; un turó ofereix la possibilitat de controlar les plagues de conreu, les rutes de comunicació de la zona i el seu tipus de vida que està molt relacionat amb el lloc on viuen. Es considera que el seu període de màxima esplendor va ser cap al segle II aC, que va ser quan van estar més influenciats pels grecs. Aquest període va acabar amb el procés de romanització, que va culminar cap a l'any 50 dC. En la seva cultura es pot veure una gran influència tant de la cultura grega, establerta a Roses i Empúries, com de la feníciocartaginesa que dominava el sud-est de la península. De fet el sistema d'escriptura que van desenvolupar, l'escriptura ibèrica, és descendent directa de la fenícia.

Tribus iberes a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Catalunya va estar habitada per diferents tribus:

Elísics[modifica | modifica el codi]

Els elísics (frances élisyques, grec Ἐλισύκοι -ων, llatí elesyces) foren un petit poble iber de la regió de Narbona. Es creu que els elísics que vivien entre els indiketes i els celtes es van barrejar amb una població local d'origen potser lígur.

Els seus pobles o fortaleses foren Enserune, Pech Maho (Sigean), Bassanel (Olonzac), Mailhac, la Moulinasse (Salles-d'Aude), le Moulin (Peyriac-de-Mer), Cessero (Saint-Thibéry), la Monédière (Bessan) i Montlaurès; el seu domini era la vall de l'Atax (Aude), la vall de l'Heledus (o Ledus, el Lez) i la vall de l'Orobus (o Orbis, l'Orb), als moderns departaments de l'Aude i l'Hérault. Haurien comerciat amb els grecs i potser fenicis i son esmentat ja a l'inici del segle V aC per Hecateu de Milet a l'obra Periegesis (avui desapareguda però citada en alguns passatges per Esteve Bizantí), que els considerava lígurs; Heròdot assenyala mercenaris elísics a l'exèrcit cartaginès el 480 aC al setge d'Himera (Sicília); molt més tard, al segle IV, Aviè, agafant com a font a Hecateu, diu que la seva capital havia estat Naro (Narbona) on el riu Atax desaigua a la mar i al costat de les maresmes d'Helice més enllà de les quals hi havia Besara (Besiers) però que al seu temps les vall del Heledus o el Orobus estaven devastades i els pobles en ruïnes. Les maresmes d'Helice (modern estant de Capestang) podrien haver donat nom als elísics, el nom habitual dels quals és erroni, influït sens dubte pels elisis (Ἠλύσιος, la plana elísia, els camps Elisis) que entre els grecs designava una mena d'Eden promés als herois, situat als confins de l'oceà Atlàntic). Els elísics foren absotbits pels volques que es van instal·lar al seu territori al segle III aC.

Sordons[modifica | modifica el codi]

Els sordons, o sardons, foren un poble de la Gàl·lia, que s'estenien des dels Pirineus cap al nord, bàsicament ocupant la comarca del Rosselló. Les fonts antigues l'identifiquen com a poble ibèric. Entre les seves ciutats destacaven Illiberis i Ruscino. Eren veïns del consorans (consorani) i dels indigets.

Arenosins[modifica | modifica el codi]

Els airenosis o arenosins eren un poble que les fonts antigues identifiquen a la península Ibèrica entre l'Ebre i els Pirineus. L'únic autor que els esmenta és Polibi (Histories III, 35) en descriure els pobles als que es va enfrontar l'exèrcit d'Anníbal en la seva travessia dels Pirineus. Juntament amb els airenosis, Anníbal va derrotar els ilergets, bargusis i andosins. Tradicionalment se'ls localitza a Vall d'Aran.

Andosins[modifica | modifica el codi]

Els andosins (potser del basc handia, "gran"; en grec Λνδοσίνους) eren un poble preromà que les fonts antigues identifiquen a la península Ibèrica entre l'Ebre i els Pirineus sense més concreció, però que la historiografia ha localitzat tradicionalment a Andorra. L'únic autor que els esmenta és l'historiador grec Polibi (Històries III, 35, 1) en descriure els pobles als que es va enfrontar l'exèrcit cartaginès d'Anníbal en la seva travessia pels Pirineus.[1] A banda dels andosins, Anníbal va derrotar també els ilergets, els bargusis i els airenosis.

A jutjar per les traces evidents en la toponímia andorrana es creu que devien parlar una llengua bascoide,.[2] Com altres pobles pirinencs (airenosis i bergistans) que també coneixem per la mateixa cita de Polibi, eren una societat plenament neolítica però poc influïda tant per la cultura dels camps d'urnes com per la cultura ibèrica.[3] Malgrat això al jaciment de l'Oral, a la parròquia d'Encamp (Andorra), s'hi van trobar restes ibèriques.[1] Les fonts descriuen els andosins com un grup organitzat al voltant d'una vila a les valls d'Andorra, amb un espai rural i que probablement era un subgrup dels ceretans de la part alta de la vall del Segre. Durant els temps de l'imperi romà se sap que els andosins establiren relacions comercials a través de la via romana Strata Ceretana de l'Alt Urgell i la Cerdanya.[4] De fet al jaciment medieval de Sant Vicenç d'Enclar també s'hi han trobat monedes i eines romanes.[1]

Es coneixen els llogarrets de l'Antuix-Sot Gran (a Engordany) i el Roc de l'Oral (Encamp).[3]

Ceretans[modifica | modifica el codi]

Els ceretans o cerretans foren un poble iber de la zona dels Pirineus, que ocuparen l'actual Cerdanya (de la qual en deriva el nom) i en general la vall del Segre. Foren mestres d'adobar pernils. Tenien a l'est els ausetans i al sud els ilergets. La seva ciutat principal era Julia Libyca (Llívia).

Es creu que a l'actual emplaçament de Castellciutat hi hagué una capital dels ceretans augustans o potser dels ilergets surdaons.

Indigets[modifica | modifica el codi]

Els indigets, indigetes o indiketes[5] (llatí indigetes o indigetae) foren un poble iber de la província Tarraconense, a l'extrem nord-est, al golf de Roses i Rhoda i fins als Pirineus ocupant les comarques de l'Empordà, la Selva i potser el Gironès, on es trobaven amb els ausetans.

Els indigets van emetre moneda amb la legenda undikesken en escriptura ibèrica nord-oriental que en Ibèric s'interpreta com una referència al nom de l'ètnia a la qual també fan referència les fonts gregues i llatines: (moneda) dels indigets o dels de Undika.

Estaven dividits en quatre tribus i les seves ciutats principals eren Indika (no localitzada però propera a Empúries), Emporiae (una colònia grega envoltada per una muralla i amb una muralla interior que separava les zones grega i indiqueta[6]), Rhode, Juncaria, Cinniana (Cervià) i Deciana (Llançà). Al cap de Creus hi havia un temple dedicat a Venus amb un petit port anomenat Portus Veneris (Portvendres). Les seves terres eren regades pel Clodianus (Fluvià), el Sambrocas (Muga) i el Tichis (Ter). El districte del golf d'Empúries fou conegut per Juncarius Campus.

El 218 aC es van sotmetre a Roma. El 195 aC, el cònsol Marc Porci Cató Censorí va reprimir la rebel·lió dels ibers, i una batalla important es va lliurar en terres dels indigets.

Els principals jaciments són Ullastret (Baix Empordà), Punta del Castell[7] (Palamós, Baix Empordà) i Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva).

Bergistans[modifica | modifica el codi]

Els bargusis (llatí bargusii), o bergistans, foren un poble iber, emparentat amb els ilergets, que vivia a la vall del riu Saiarra. El seu nombre era reduït.

Bergistans o Bargusins ocupaven la zona de l'alt Llobregat. Varen ser sotmesos per Anníbal Barca en la seva expedició cap a Itàlia. També són coneguts perquè es van revoltar contra Roma, però, van ser reprimits pel cònsol Marc Porci Cató Censorí.[8] Livi anomena 7 castells d'aquest poble. Quan s'aixecà per segona vegada fou sotmés a l'esclavatge. El castell principal, Castrum Bergium, podria correspondre a l'actual Berga.

Ausetans[modifica | modifica el codi]

Els ausetans eren un poble iber del nord-est de la península Ibèrica.[9][10] Fou citat per Ruf Fest Aviè, Plini el vell i Titus Livi entre altres fonts antigues. El seu territori limitava a l'est amb els laietans i els indigets, i a l'oest amb els lacetans i els cerretans, i al nord amb els castel·lans. La seva capital podria haver estat Ausa, origen del topònim actual d'Osona.

El territori on vivien els ausetans abastava la plana de Vic amb les muntanyes que l'envolten (és a dir, l'actual comarca d'Osona) i part de la comarca de la Selva,[9] essent el massís de les Guilleries la frontera amb el poble dels indigetes.[n. 1] Hom ha mesurat l'Ausetània en uns 2.000 km2, i pel que fa al centre polític la historiografia bascula entre Ausa (que esdevindria després un nucli romà) i el Turó del Montgròs.[12]

- Jaciments:

Muralles al Turó del Montgròs, una de les places més importants dels ausetans.

Les excavacions arqueològiques mostren que els ausetans conservaven una forta identitat de la cultura anterior als camps d'urnes i que després s'iberitzaren lleugerament.[9]

Una altra característica era la seva ceràmica sense cap mena de decoració pintada.

Laietans[modifica | modifica el codi]

Els laietans (laeatani, λαιαιτανοί) foren un poble iber que habitava la part de costa al sud del riu Llobregat fins a la Tordera. La Laietània comprenia aproximadament les actuals comarques del Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Vallès Occidental. Les ciutats principals de la Laietània foren: Baetulo (Baitolo, actual Badalona, a la vora del riu Baetulo, avui Besòs); Ilturo, predecessora d'Iluro (Mataró); Lauro (Llerona); Egara (Egosa, Terrassa) i Blanda (Blanes, prop del riu Larnum, avui la Tordera). Barkéno fou fundada vers el segle VI aC al vessant sud de la muntanya de Montjuïc com a port a la desembocadura del Llobregat, tot i que després potser fou refundada pels cartaginesos. Anteriorment va existir una ciutat a Montjuïc, que probablement es deia Laie o Laiez, la qual donà el nom als laietans. Van tenir altres assentaments per tot el seu territori com el poblat ibèric del Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet o el poblat ibèric del Far.

Com altres pobles ibers feien els seus poblats a turons i envoltats de muralles; les cases eren rectangulars i fetes amb pedra. Vivien de la cacera, la pesca i l'agricultura i teixien llana i lli. La seva ceràmica era poc desenvolupada i treballaven reduïdament el bronze i el ferro. Emmagatzemaven en sitges. Els seus vins foren apreciats al seu temps. Un dels seus aliments basics fou un derivat lacti similar al iogurt.

Els laietans van emetre moneda amb la llegenda laiesken en escriptura ibèrica nord-oriental que en Ibèric s'interpreta com una referència al nom de l'ètnia a la qual també fan referència les fonts gregues i llatines: (moneda) dels laietans o dels de Laie.

Lacetans[modifica | modifica el codi]

Els lacetans eren la tribu ibèrica que habitaven a la Catalunya central entre aproximadament el segle VIII aC fins a finals del segle I aC. Tenien per veïns els bergistans (al nord, Berga), els ausetans (a l'est, Osona), els ilergets (a l'oest, Lleida), i els laietans i cossetans (al sud, Barcelona i Tarragona)

El Bages era el nucli més important dels lacetans, amb extensions cap a ponent, part de l'Anoia, del Solsonès i potser de la Segarra. Juntament amb els ilergets i els ausetans van destacar per oposar-se al domini de la república de Roma i com a conseqüència foren sotmesos pel cònsol Cató el 195 aC.[15]

Van ser ciutats lacetanes importants Iesso (Guissona) i Sigarra (Els Prats de Rei). També eren lacetanes segons Ptolemeu: Iespus (Igualada), Ceresus (Santa Coloma de Queralt), Anabis (Tàrrega), Bacasis (Manresa), Telobis (Martorell), Ascerris (Segarra), Udura (Cardona), Lissa (una vila propera a Manresa), Setelsis (Solsona) i Cinna.

Existeix certa confusió entre lacetans i iacetans, car algunes fonts antigues els van confondre.

Ilergets[modifica | modifica el codi]

Els caps ilergets Indíbil i Mandoni, en una estàtua idealitzada del 1946.

Els ilergets eren un dels pobles que ocupaven part de la península Ibèrica abans de l'arribada dels romans. El seu substrat ètnic estava constituït, molt probablement, per indígenes provinents de l'Edat del Bronze i algunes de les tribus indoeuropees que van ocupar la península en el primer mil·lenni aC, possiblement celtes i lígurs.

Estaven ubicats a la zona la qual seria conegut posteriorment com la Tarraconense, des del Baix Urgell fins al riu Ebre, ocupant el que en l'actualitat són les províncies d'Osca i de Lleida, ocupant les riques conques del riu Segre, el Cinca i l'Alcanadre, encara que la inestabilitat de les fronteres a la zona ha portat a trobar senyals de la seva presència durant llargs períodes de temps a l'actual província de Saragossa i el nord de Castelló, on pressionaven els edetans.

La seva societat política estava fonamentada en l'existència d'un Rei (reietons a les cròniques romanes), molt jerarquitzada amb oligarquies que mantenien l'estructura social i un fort component militar. Se sosté la tesi que era una societat molt avançada a l'arribada dels romans i que eren bons comerciants. Algunes ciutats grans semblaven disposar d'una certa autonomia amb òrgans de govern a tall de cúries a partir del segle I aC, encara que bé podrien estar influïdes pel procés de romanització accentuada a partir del 195 aC.

La seva capital era Atanagrum, la ubicació exacta de la qual es desconeix. Una altra ciutat important era Ilerda, també denominada Iltirta o Iltirda, (l'actual Lleida), i que en determinats moments va ser també capital, arribant a considerar-se en alguns períodes com la ciutat més gran a la península al nord de Sagunt, una altra ciutat era Mendiculea.

La seva economia estava basada en la ramaderia i el cultiu de gra. S'han trobat molins manuals giratoris. Va ser molt important el desenvolupament de la metal·lúrgia, l'orfebreria i la indústria tèxtil. La ceràmica tenia components fenicis i grecs, amb motius ornamentals geomètrics. Usen la moneda, de bronze i de plata, almenys des del segle III aC, la qual cosa va afavorir el comerç i la captació d'impostos.

La seva figura més notable va ser el rei Indíbil (ca 258 aC -205 aC) que com a aliat de Cartago, va sostenir diversos enfrontaments amb els romans durant les Guerres Púniques. La ubicació estratègica del territori dels ilergets va afavorir les seves aliances amb Roma o Cartago (gairebé sempre amb aquesta última), encara que s'afirma en l'actualitat de manera unànime que l'autèntic interès dels ilergets i els seus cabdills era afavorir els seus propis interessos, defensar el seu poble i estendre's més enllà de les seves fronteres conquerint els pobles veïns al marge de les dues grans potències de la Mediterrània occidental del moment.

Després de la Revolta d'Indíbil i Mandoni, els ilergets van quedar molt afeblits[16] i no van participar en la gran Revolta de 197 aC, en la que van romandre neutrals i els emissaris del seu rei Bilistage[8] van demanar protecció als romans.[15]

El jaciment arqueològic d'un assentament ilerget que més informació ha ofert sobre la història d'aquest poble, a més de les obres dels autors antics romans, és la de La Pedrera de Vallfogona de Balaguer.

Cossetans[modifica | modifica el codi]

Els cossetans o cessetans foren una tribu ibèrica que vivia al camp de Tarragona, des d'aproximadament el Coll de Balaguer fins al peu del Massís del Garraf. A la Conca de Barberà i el Penedès no se sap amb seguretat si hi havia nuclis habitats durant tot l'any. Els seus veïns eren:

La ciutat més important era Cesse o Cissa, coneguda només perquè s'hi van encunyar monedes. Cesse s'assimilava a Tàrraco, però avui dia es creu que estava situada al sud del Tarragonès. Els romans van anomenar, en un primer moment, el territori com a Cossetània.

Les cròniques romanes durant la conquesta d'Hispània qualifiquen els botins com a "d'utensilis bàrbars i d'esclaus miserables". Les fonts clàssiques romanes expliquen que la victòria de Gneu Corneli Escipió sobre Hannó l'any 218 aC va ser prop de Cissa, de la qual se'n desconeix la localització exacta, però es creu que devia ser a prop de Tarragona, on Escipió va fundar la seva base militar.

Ciutats atribuïdes als cessetans:

Ilercavons[modifica | modifica el codi]

Els ilercavons foren una tribu ibèrica entre els segles VI i I aC. Abastava aproximadament el territori entre el Coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. La denominació Ilercavònia apareix en textos i documents grecs i romans.

El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle VI aC. Vers el segle III aC aquest poble s'havia dividit en dues branques, els ilercavons de la costa, i els ilergets de l'interior.

Plini el Vell i Claudi Ptolemeu fan referència als ilercavons. El primer els situa des del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Ptolemeu anomena el cap i el port Tenebri (possiblement Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus, Biscargis, Theana, Adeba, Tiarulia i Sigarra. Si acceptéssim que Cartago Vetus es Cantavella —com, de vegades, s'ha anat sostenint, amb fonaments escassos—, els ilercavons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior. Se suposa que el límit entre els ilercavons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el Coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.

Ciutats atribuïdes als ilercavons:

- Jaciments arqueològics coneguts

  • Poblat de Sant Antoni (Calaceit, el Matarranya). Declarat Monument Històric l'any 1931 (Gazeta de Madrid 04/6/1931).
  • Poblat els Castellans (Cretes-Calaceit).
  • Castellet de Banyoles (Tivissa). Declarat Monument Històric el 1978 (BOE 15/12/1978) és sense cap dubte un dels nuclis ibèrics més importants de Catalunya.
  • Sant Miquel (Vinebre)
  • Castellot de la Roca Roja (Benifallet)[17]
  • Coll del Moro (Gandesa)
  • Tossal del Moro (Batea)
  • Poblat de l'Assut (Tivenys)
  • Jaciment arqueològic del barranc de les Fonts (Xerta). Protegit com a BCIL pel POUM de Xerta malgrat que als anys 60 un 80% del jaciment va quedar destruït per les obres de captació del canal Xerta-Sénia.
  • Poblat de les Planetes (Bítem, Tortosa)
  • Castell d'Amposta. Substrat arqueològic inferior
  • Poblat de la Ferradura (Ulldecona)
  • Poblat de la Moleta del Remei (Alcanar). Declarat Monument Històric l'any 1979 (BOE 19/02/1979).
  • Poblat de Sant Jaume-Mas d'en Serra (Alcanar)
  • Puig de la Nau (Benicarló). Amb expedient incoat l'any 1992 de declaració de zona arqueològica.
  • Poblat iber del Puig de la Misericòrdia i torre de defensa de el Perengil (Vinaròs).

I les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del Mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).

Poblats i jaciments ibers a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Muralles d'Ullastret (Girona).

Els poblats ibers dominaven els terrenys i camins del voltant i estaven envoltats de muralles i torres, aixecades directament sobre el terreny, amb unes primeres fileres de pedres de mida molt gran, sense fonaments.

Els habitatges es construïen amb parets de fang aixecats sobre unes primeres filades de pedra, sense fonament. La coberta era de branques i fang.

En els poblats existien places i eres d'ús comú, així com edificis públics com temples. Existien també forns per al pa o la ceràmica, cisternes d'aigua o les basses per a les escombraries. Això suggeria una organització estructurada i seguint una certa jerarquia social.

A continuació es presenta una llista d'alguns jaciments ibers importants de Catalunya:

Períodes clau[modifica | modifica el codi]

  1. Segle VII aC. Presa de contacte entre els colonitzadors grecs i els pobles ibers.
  2. 650-200 aC. Desenvolupament i plenitud de la cultura ibèrica.
  3. Segle III aC. Guerres Púniques.
  4. 195 aC. Després de la batalla d'Emporion, els romans consoliden la presència a la península Ibèrica.
  5. Segle II-I aC. Procés de romanització, pel qual la població ibera resta sotmesa i la cultura ibera decau progressivament fins a ser engolida per la cultura llatina.

Llengua i Escriptura[modifica | modifica el codi]

Article principal: ibèric

La llengua dels ibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura ibèrica sud-oriental i en alfabet grecoibèric. Els textos en llengua ibèrica es poden llegir gairebé sense dificultats, però en la seva major part són incomprensibles, atès que la llengua ibèrica és una llengua sense parents prou propers com per ser útils en la traducció de textos. Una de les escasses excepcions són els textos curts que només contenen noms de persones, atès que l'antroponímia ibèrica és un dels aspectes més ben coneguts de la llengua ibèrica gràcies a les inscripcions llatines.

Estructura social[modifica | modifica el codi]

En aquest medi, potenciat per les influències colonials que actuaven des de la costa, les primitives formacions tribals heretades de l'edat del bronze van començar a entrar en crisi a partir del moment en què la demanda exterior va exigir la constitució d'unes comunitats estructurades, de manera que la producció i les xarxes de distribució estiguessin garantides per una autoritat central, amb la consegüent aparició d'aristocràcies i d'una divisió del treball cada vegada més acusada.

L'existència d'aquesta aristocràcia la coneixem gràcies a l'arqueologia, i més concretament, a l'existència, al sud del País Valencià, d'una escultura animalística funerària de prestigi, elaborada amb pedra, que formava part de tombes més o menys monumentals datables des de final del segle VI al principi del segle IV, en les quals enterraven els membres de l'aristocràcia.

Certs indicis proporcionats per les fonts escrites relatives a les accions menades pels bàrquides durant la segona meitat del segle III a la península Ibèrica, després de la derrota soferta en la primera contesa de Cartago contra Roma, assenyalen que, com a mínim als territoris meridionals ibèrics, s'havia desenvolupat una transformació de l'estructura del poder tendent a l'aparició de monarquies sovint hereditàries, un fenomen que sembla qual també es va donar entre els ilergets de la Catalunya de Ponent.

Des del punt de vista de l'estratificació social, si hem de fer cas de les dades proporcionades per l'arqueologia, com a mínim pel que fa a Catalunya, l'excavació dels hàbitats ibèrics no mostra una diferenciació social gaire acusada, si cal jutjar a partir de l'amplitud i el confort d'uns habitatges respecte als altres, ni tampoc es detecten unes àrees que privilegiïn les pràctiques d'unes activitats econòmiques o laborals concretes. A l'hora de copsar diferències socials entre els membres d'una comunitat ibèrica, potser les necròpolis són els indrets on aquestes es poden manifestar amb més contundència, però això, que per exemple a Andalusia o al País Valencià és factible, al Principat ho és molt menys perquè el nombre de necròpolis descobertes fins ara en el seu àmbit territorial és molt migrat.

Economia[modifica | modifica el codi]

Les fonts clàssiques no ofereixen pràcticament cap informació sobre l'economia dels ibers, per tant l'única font d'informació és la procedent de l'arqueologia.

Pel que fa a l'agricultura, els cereals van constituir la base de la producció: l'ordi, el blat dur, el mill, l'espelta, l'espelta petita, l'escanda i la civada. Una part de la producció es devia panificar, mentre que una altra part es dedicava a la producció de cervesa. Els llegums són el segon grup en importància: la llentia, el pèsol, la fava, etc. El lli era important, tant per l'obtenció de fibres per fer teixits com d'oli. També la vinya era un conreu freqüent tant pel seu consum directe, com per la seva transformació en vi. Pel que fa a la ramaderia, els bòvids mascles eren explotats fonamentalment com a força de treball en l'activitat agrícola i les femelles per l'obtenció de llet. Els porcs només eren usats per la seva aportació alimentària, mentre que cabres i ovelles serien usats per obtenir de forma complementària, carn, llet i llana. Els cavalls serien animals de prestigi i útils per la guerra. Pels poblats costaners la pesca també devia ser una activitat important, atès que s'han trobat hams i ploms de xarxa, però no es coneixen els tipus de barques que empraven.

La metal·lúrgia del ferro s'aplica tant a la producció d'armes com a una gran diversitat d'instruments de treball: relles d'arada, pics, destrals, aixades, magalls, falçs, tisores d'esquilar, etc. La metal·lúrgia del bronze s'aplica a la producció d'objectes personals: sivelles de cinturó, fíbules, agulles, anelles, arracades, etc. L'activitat tèxtil està ben documentada tant per algunes representacions iconogràfiques de dones filant com la presència abundant de pesos de teler i fusaioles. Els ibers vestien roba de lli i llana. El teixit es realitzava dins les cases o a l’exterior al costat de l’entrada. El procés d’elaboració d’un teixit constava de diverses fases: cardatge de la llana, filatura i teixidura. La filatura es feia amb un fus de fusta en un extrem del qual es col·locava una fusaiola d’argila; la teixidura es realitzava en telers verticals formats per una estructura de fusta quadrangular en la qual s’agrupaven els fils, tibant-los amb ajuda de pesos d'argila. Amb la llançadora de mà es feia la trama passant horitzontalment els fils i alternant amb fils verticals. Als poblats ibèrics aquesta activitat ha estat identificada gràcies a la presència de fusaioles, llavors de lli i restes de fibres. Altres activitats artesanals que tenien lloc però que són difícils de documentar són l’adobament de pells, el treball de l’espart i de la fusta, materials àmpliament utilitzats pels ibers.

La producció ceràmica és molt variada i de molt bona qualitat, amb pastes treballades, depurades i cuites a alta temperatura: àmfores per al transport, vaixella de taula, vasos d'emmagatzematge i per la transformació d'aliments, etc. Les decoracions acostumen a ser pintades en vermell tant geomètriques com figuratives.

El comerç d'importació es documenta fonamentalment per la troballa de vaixella de taula i grans envasos de transport de productes alimentaris (vi, oli i salons de peix) grecs, fenici-púnics, etruscs i romans. El comerç d'exportació es documenta mitjançant la troballa d'àmfores ibèriques en el Llenguadoc-Rosselló, a Cartago i a Eivissa que probablement contenien vi i cervesa. Els cereals probablement van constituir una gran part de les exportacions tenint en compte els grans conjunts de camps de sitges que es documenten al segle IV aC coincidint amb la intensificació de les importacions. També els metalls devien ser objecte d'exportació: especialment el coure i la plata.

Moneda[modifica | modifica el codi]

Les primeres monedes que empren els ibers per realitzar intercanvis comercials són les produïdes pels grecs a Empúries i Roses el segle V aC. De fet inicialment els ibers empraven la moneda fenícia i grega com objecte exòtic d'ostentació. A finals del segle IV aC s'encunya moneda a Arse, l'actual Sagunt. L'esclat de la Segona Guerra Púnica comporta la fabricació de gran quantitat de moneda de plata. Durant la dominació romana a la Hispània Citerior, la Hispània Ulterior i en poblacions celtiberes s'encunya moneda amb inscripcions iberes.[18]

Aquestes monedes han esdevingut una eina privilegiada per conèixer denominacions de poblacions, déus, mites o indumentària que d'altra manera haguessin restat en l'oblit.

Religió[modifica | modifica el codi]

De l'existència de sacrificis d'animals entre els ibers n'informa Estrabó, que diu que els ibers sacrificaven segons el ritual dels grecs, recollien sang en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. Molts dels exvots o petites figuretes de bronze trobades en els llocs de culte apareixen amb els braços oberts en actitud orant i en les decoracions pintades de la ceràmica del Puig de Sant Miquel (Llíria, província de València) apareixen sovint escenes de dansa ritual. Els cultes als avantpassats tenien lloc a les cases, mentre que els relacionats amb les forces de la natura es desenvolupaven en santuaris situats fora dels assentaments, tot i que en els jaciments més importants es detecten edificis singulars que probablement tenien una funció religiosa.

Un dels cultes més populars era el de Demeter, una divinitat grega femenina relacionada amb l'agricultura i la mort, assimilada en el món púnic a Tanit i que en el món ibèric estaria assimilada a alguna divinitat local. No es coneixen els nom de les divinitats ibèriques, tot i que en dues inscripcions llatines apareixen citades dues divinitats de nom cèltic: Herotoragus i el déu Seitundus. En el món ibèric meridional hi ha evidències de la heroïtzació de personatges humans: és el cas del santuari del Pajarillo (Huelma, província de Jaén).

Els cadàvers eren cremats vestits, sovint amb les seves armes i altres objectes personals. Les restes eren rentades abans de ser col·locades en una urna que s'enterrava en un clot acompanyada d'objectes personals i altres ofrenes. Al sud són molt freqüents les grans tombes i els monuments funeraris, al nord només es documenten petits túmuls i esteles a vegades inscrites, com la trobada a Rubí. Tot i que la incineració és pràcticament universal entre els ibers, cal destacar que és molt freqüent la inhumació de nadons dins de les cases.

Pel que fa als aspectes ideològics del ritual d'incineració, es pensava que el cadàver del difunt es convertia en fum que ascendia al Cel. En cas d'un guerrer traspassat, les armes eren doblegades i cremades al foc funerari. Posteriorment, les brases s'apagarien possiblement amb vi i la resta dels ossos que no s'havien cremat es rentaven i eren dipositats a l'urna. Tot seguit se celebrava un àpat funerari, que era més sofisticat com més alta era la jerarquia del personatge sepultat, que precedia a la cerimònia de la libació o vessament de vi sobrant d'aquest banquet i es col·locaven ofrenes d'aliments a la tomba. També es trencaven de manera ritual els vasos ceràmics que havien estat utilitzats en l'àpat i es dipositaven al costat de l'urna. Així es procurava que l'ús dels vasos finalitzés amb la vida del propietari. Aquest ritual de trencament de vaixella ceràmica es troba constatat fins al segle III aC a les necròpolis ibèriques. A les necròpolis iberes documentades, els vasos ceràmics formaven part de les ofrenes o aixovar funerari, així com l'armament.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 42; entrada "Andorra"
  2. Andorra. Història. La formació d'Andorra. L'Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 5 de setembre, 2008
  3. 3,0 3,1 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 43
  4. Ruf, Maria Àngels. «El Roc d'Enclar (Andorra)». raco.cat. [Consulta: 19 desembre 2010].
  5. Amics dels ibers
  6. Josep M. Nolla, la campanya de m. p. cató a empúries el 195 a.c. Algunes consideracions
  7. (castellà) BOE: Declaració de Be Cultural d'Interès Nacional
  8. 8,0 8,1 Martínez Gázquez, José. La campaña de Catón en Hispania (en castellà). 1a ed.. Publicacions i Edicions UB, 1992. ISBN 9788478759804. 
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Mestre, 1998: p. 78, entrada: "ausetans"
  10. 10,0 10,1 10,2 J. Sanmartí i J. Santacana, 2005: p. 37-38
  11. J. Sanmartí i J. Santacana, 2005: p. 35
  12. J. Sanmartí i J. Santacana, 2005: p. 70-73
  13. Jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda al web Paisatges del Ter [darrera consulta: 9-agost-2012]
  14. el jaciment al web El camp de les Lloses [consulta: 9-agost-2012]
  15. 15,0 15,1 Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum I. Edicions Pàtria, 1920, p.55. 
  16. Joan B. López i Melcion, Referències a la Lacetània en els textos clàssics
  17. Gracià, Oriol «En el país dels ilercavons». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 data = desembre 2009, p. 68-69. ISSN: 1695-2014.
  18. MNAC, Els ibers, cultura i moneda, 2010.
  1. Fins i tot, Claudi Ptolemeu, a la seva Geografia, hi arriba a incloure l'assentament ibèric previ a la Gerunda romana i un lloc anomenat pels romans Hydata Thermà ("Aigües Calentes"), que podria ser Caldes de Malavella;[11] però la historiografia dubta seriosament d'aquest punt per tres raons: Primera, l'evident separació geogràfica de la serralada litoral dificultava la comunicació i estructuració amb aquests dos llocs. Segona, la presència de les monedes ausesken només ha estat confirmada àmpliament dins la comarca d'Osona. I tercera, la cultura material documentada per l'arqueologia a les comarques del Gironès, la Selva i el Pla de l'Estany s'identifica amb els indigetes.[10] En canvi cal dir que Ruf Fest Aviè a Ora martitima utilitzava el terme "Ausocèretes" per englobar els ausetans i els ceretans, que vivien a l'actual Cerdanya, cosa que podria significar almenys una certa afinitat entre ambdós pobles.[10]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Almagro Basch, Martín (1945): "La población pirenaica anterromana", Pirineos, 1, p. 3-21 (http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/antig/01715741093474029670035/024714.pdf?incr=1).
  • Barberà i Farràs, Josep (1990): "Formació i desenvolupament de la cultura ibèrica al Vallès", Limes. Revista d'Arqueologia, núm. 0, Cerdanyola.
  • Ballester, Xaverio (2001): "La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica", Palaeohispanica 1, pp. 21-33.
  • Beltrán, Miguel (1996): Los iberos en Aragón, Saragossa.
  • Bosch-Gimpera, P. (1932): Etnologia de la península Ibèrica, Barcelona, 1932.
  • García Alonso, Juan Luis (2004): "Indoeuropeos en el Nordeste", Acta Palaeohispanica IX. Actas del IX Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas, Barcelona, 20-24 d'octubre de 2004, Institución Fernando el Católico i Universitat de Barcelona, p.235-258.
  • García-Bellido, Mª Paz (1998): "Sobre la moneda de los iberos", Revista de Estudios Ibéricos, núm. 3, p. 109-126 (http://www.ffil.uam.es/reib3/paz.htm).
  • Gimeno i Fabregat, Tomàs, i Izquierdo Egea, Pascual (1990): La societat ibèrica del Vallès, Editorial Ègara, Terrassa.
  • Ibàñez, Genís (2002): "Els colons celtes", a Nous aspectes de la història de Santa Coloma de Gramenet. Volum primer, Grup d'Estudis Històrico-Socials "Gramenet del Besós", Santa Coloma de Gramenet, p. 108-113.
  • Noguera, J. (2002). Ibers a l'Ebre (Primera edició). Flix: Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (Obra guanyadora del X Premi d'Assaig Artur Bladé Desumvila, 2001). ISBN 84-922946-2-0.
  • Padró, J., i Sanmartí, E (1992).: "Áreas geográficas de las etnias prerromanas de Cataluña", Paletnología de la Península Ibérica, Madrid
  • Ruiz, Arturo; Molinos, Manuel (1993): Los iberos, Barcelona.
  • Sanmartí, Joan; Santacana, Joan (2005): Els ibers del nord, Barcelona.
  • Sanmartí, Joan (2005): «La conformación del mundo ibérico septentrional», Palaeohispanica 5, pp. 333-358.
  • Santacana, Joan (1987): Iberia. Los orígenes, Anaya, Madrid
  • Santos Yanguas, Juan (1989): Los pueblos de la España antigua, Historia 16.
  • Velaza, Javier (2006): "Lengua vs. cultura material: el (viejo) problema de la lengua indígena de Catalunya", en M.C. Belarte, J. Sanmartí (eds.) De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homenantge a Miquel Cura, Actes de la III Reunió Internacional d'Arqueologia de Calafell, Arqueo Mediterrània, 9, pp.273-280
  • Villar, Francisco (1996): Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Lenguaje e Historia, Gredos.
  • El món dels íbers, Fundació TEA, poblat ibèric Puig Castellar

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Període iber a Catalunya Modifica l'enllaç a Wikidata