Vinya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article parla sobre la planta. Pel conreu, vegeu vinyar.
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cep
Cep cultivar Cabernet sauvignon florit (Bages)
Cep cultivar Cabernet sauvignon florit (Bages)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Vitales
Família: Vitaceae
Gènere: Vitis
L.
Espècies

Vitis acerifolia
Vitis aestivalis
Vitis amurensis
Vitis arizonica
Vitis x bourquina
Vitis californica
Vitis x champinii
Vitis cinerea
Vitis x doaniana
Vitis girdiana
Vitis labrusca
Vitis x labruscana
Vitis monticola
Vitis mustangensis
Vitis x novae-angliae
Vitis palmata
Vitis riparia
Vitis rotundifolia
Vitis rupestris
Vitis shuttleworthii
Vitis tiliifolia
Vitis vinifera
Vitis vulpina

La vinya és una planta del gènere Vitis originària d'Àsia. A les terres de parla catalana es conrea en vinyes o vinyars l'espècie Vitis vinifera per a obtenir-ne raïm.

(Aquesta accepció del mot, la || 1 del Diccionari Fabra, que defineix la vinya com a significant l'arbust Vitis vinifera, o sia, el cep, és un pur gal·licisme sense vitalitat en català.)

Segons l'edat, el cep rep noms diferents:

  • Mallol: cep d'1 any.
  • Estufera: cep de 2 anys o 3 anys.
  • Planta: cep de 4 anys.
  • Forqueta: cep de 5 anys.[1]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

És una planta arbustiva amb fulles simples lleugerament palmades, anomenades pàmpols. Normalment el tronc es poda perquè no creixi excessivament. En les vinyes tradicionals o en vas es deixen quatre branques principals, molt curtes, d'on surten les vergues; en les vinyes emparrades, que permeten fer la verema a màquina, se'n deixen dues.

El fruit, el raïm, és madur des de la darreria d'agost fins al novembre. De raïm n'hi ha de blanc o de negre segons la pigmentació de la pell, que és el que determinarà el color del vi. Les agrupacions de pocs grans de raïm, molts menys que no en tenen els raïms pròpiament dits, s'anomenen gotims (xanglots o bagot al País Valencià).

Feines agràries de la vinya[modifica | modifica el codi]

Antigament els ceps es plantaven en els pitjors terrenys. S'hi escampaven sense ordre i aprofitant molt l'espai disponible, amb plantacions de més de 4.000 ceps per hectàrea. Com que el conreu i la verema d'aquestes vinyes requeria molta mà d'obra, en les noves plantacions es va anar imposant alinear de les soques en rengleres deixant-hi més espai entremig per tal de poder treballar les vinyes amb bestiar gros. Amb la mecanització de la viticultura, els passos entre fileres de ceps van haver de fer-se més amples: si bé minvava el nombre de plantes per unitat de superfície, s'hi guanyava en comoditat a l'hora de treballar-hi. Les vinyes emparrades tenen més regular la maduració i permeten mecanitzar la verema.

Propagació de les vinyes[modifica | modifica el codi]

Vitis vinifera micropropagada en agar amb una tècnica de microesqueixat.
Portaempelt americà per a vinya

Es poden propagar ceps per llavors, per estaques, per plançons o per empelt. Les llavors s'utilitzen principalment per a produir noves varietats. Comercialment, la forma més emprada són les estaques. Si són conreus de difícil arrelament s'usen plançons.

Per llavor: la llavor de cep germina sense dificultat. Amb llavor de Vitis vinifera els millors resultats s'obtenen després d'haver-les tingudes amb estratificació humida a 4°C o 5°C  durant unes dotze setmanes abans de sembrar.

Per estaca o esqueix: la majoria de les varietats de cep s'inicien fàcilment per estaques de fusta dura. El material per a fer les estaques s'ha de recollir durant el període de repòs del cep. S'han de fer servir tòries (sarments) ben desenvolupades de l'any, normalment de 0,82 cm a 1,2 cm de diàmetre i de 30 cm a 40 cm de llarg. Un trimestre de desenvolupament en el viver és suficient per a obtenir plantes de mida apropiada per a trasplantament de vinyes. Normalment no cal fer servir hormones de fer treure arrels.

Per condicionat, Piscina: es fa servir el condicionat, Piscina aeri o el condicionat, Piscina simple, de trinxera o de monticle.

Per empelt: l'empelt de banc no es fa servir gaire (empelt d'arrel); les estaques s'empelten pel mètode de llengüeta o bé pel de pua. L'empelt de llengüeta es fa amb amb estaques sense borrons, arrelades o sense arrelar, a darreria d'hivern o primeria de primavera, obtingudes de material prèviament col·lectat en estat latent tant de la pua com del patró. En els ceps, la presència d'aire en la unió de l'empelt és essencial per a una cicatrització adequada. Un cop fets els empelts, les estaques s'han de mantenir tres o quatre setmanes en sorra mullada a una temperatura d'uns 24 °C. L'empelt de pua o de borró sobre patrons s'usa ocasionalment per a fer augmentar la vida de les soques, el vigor de les plantes i els rendiments. Si en una terra hi ha organismes perjudicials com la fil·loxera i els nematodes de les arrels i s'hi han de conrear varietats que hi són susceptibles com la Vitis vinifera, cal empeltar aquestes varietats, de pua o de gemma, sobre un portaempelt resistent.

Empelt de fusta verda: és un procediment ràpid i simple per a propagar Vitis vinifera sobre patrons resistents. Una pua de fusta verda amb un sol borró s'empelta durant l'estació de creixement actiu sobre branques noves que surten o bé d'una estaca arrelada de l'any o bé d'una estaca a mitjan del primer trimestre d'arrelament. Es fa amb un empelt de fenedura.

Empelt de borró: és un bon mètode per a establir varietats de vinya sobre patrons resistents. Es fa a la tardor sobre estaques plantades a la vinya l'hivern o la primavera anterior. L'empels es pot fer amb estelles. Els borrons s'empelten en el patró prop del nivell del sòl i es cobreixen amb uns 10 a 25 cm de terra ben esterrossada i humida. En aquest cas l'empelt en T no s'usa perquè el borró és molt gros.

Malalties o malures[modifica | modifica el codi]

Cal diferenciar primerament els símptomes d'una malaltia dels d'una carència. Les malalties de la vinya estan produïdes principalment per tres tipus d'organismes: fongs, virus i animals paràsits. Entre les malalties produïdes per paràsits són l'acariosi, causada pels àcars, i l'erinosi, també originada pels àcars i que produeix uns bonys grossos a les fulles.[2]

Entre les malalties d'origen víric hi ha l'entrenus curt que afecta els sarments, i l'enrotllat, que deforma les fulles. Aquestes dues malalties es combaten usant material vegetal certificat, perquè els estris vegetals infectats són el focus de transmissió més important.[2]

Altres malaltiess comunes són:

Varietats de vinificació (cultivars per a fer vi)[modifica | modifica el codi]

Raïm durant l'enverolat o enverolada (pigmentació)
Vegeu també les varietats viníferes.

Algunes de les varietats de vinificació, o cultivars, que determinen el nom i les característiques del raïm són:

Vinya

Àrees vitivinícoles importants als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Finca Clos la Plana, a Sant Pere de Ribes, amb vinyes d'ull de llebre en primer terme.

A Catalunya el paisatge rural mediterrani clàssic, amb grans esteses d'olivera i vinya, es troba en punts molt concrets del territori. Tret d'algunes comarques molt especialitzades en un conreu com el Penedès o les Garrigues, els camps d'aquests conreus solen ser allunyats de les grans vies de comunicació, en racons de gran bellesa paisatgística que havien abastat una part del territori cultivable.[3]

L'Empordà es considera el punt d'arribada presumpte de la vinya a la península Ibèrica. A l'Antiguitat hi ha documentades exportacions a Roma de vins de Tarragona, d'Alella i de Mallorca.

El conreu de la vinya ha abastat, de fet, el conjunt del país, de la conca del Segura a la Cerdanya. Al Pirineu hi havia hagut vinyes en les èpoques més càlides de l'Imperi Romà i també a la primeria del segle XIX. La fil·loxera, xucladora de l'arrel dels ceps, va destruir una continuïtat de dos mil anys de conreu de vinya en una vintena d'anys el darrer quart del segle XIX. Havia arribat al Llenguadoc el 1863 i l'any 1879 va travessar el Pirineu, que no feren de barrera natural com quasi tothom esperava; després de destruir les vinyes de la Catalunya del Nord, doncs, extengué la devastació cap al sud i arribà el 1880 al Penedès.[3]

Per tal de garantir la qualitat del vi al consumidor s'han creat bon nombre de denominacions d’origen. De fet, la majoria de productors que aposten per vins de qualitat s'han acollit a una DO.[3]

Vegeu també les denominacions d'origen.

Història[modifica | modifica el codi]

El cep prové d'una subespècie silvestre que va sobreviure l'era glacial a la zona entre la mar Càspia i el golf Pèrsic. Aquesta planta va ser domesticada allà on era autòctona entre el 3500 i el 3000 aC i se'n van obtenir tres subespècies cultivades: vitis vinifera pontica a Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia, que més tard els fenicis portarien a Europa i hi donaria origen a algunes de les varietats blanques actuals; vitis vinifera occidentalis a la zona del Nil, origen de l'actual pinot noir; i vitis vinifera orientalis a la vall del riu Jordà, possiblement ancestre de la varietat moderna chasselas.

El darrer quart del segle XIX la plaga de la fil·loxera va fer reconvertir el conreu de la vinya a tot Europa. Hi va haver zones productores que van especialitzar-se en vins blancs i d'altres en vins escumosos, a la moda de França. La fil·loxera comportà la destrucció de moltes hectàrees de vinya, substituïda per d’altres conreus que eren més productius, com fruiters o cereals, o bé requerien menys feines de manteniment, com els forestals.[3]

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

És una vinya plana com totes,
ni tu l'esveres ni pensa en tu;
dels ceps en pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.[4]

A banda de la seva importància per a fer-ne vi, el raïm apareix en nombroses obres artístiques. És l'atribut del déu Bacus en l'antiga mitologia clàssica. Per als grecs i romans la vinya simbolitzava la bona vida i la fertilitat.

A principis del s. XX, en alguns llocs del País Valencià on hi havia hagut excedent de raïms se'n va començar a consumir per cap d'any. Aquest costum s'estengué aviat a tot Espanya i s'hi instituí com una nova tradició menjar un gra de raïm cada campanada la mitjanit de cap d'any per tal d'atreure la sort l'any entrant.

Usos[modifica | modifica el codi]

Les vergues es poden usar com a ornament. El fruit, el raïm, és un aliment que es menja tot sol o amb altres ingredients, cuinat o no cuinat. El raïm es pot assecar de maneres diverses per a conservar-lo i poder-ne menjar tot l'any. Les panses també es poden menjar soles o en diferents preparacions, dolces o salades, cuinades o no: en pastissos, amb verdures, amb peix, en amanides, etc. Del raïm també se'n fa vi. Els pàmpols es poden emprar també en preparacions culinàries.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Romaní i Olivé, Joan Maria: Diccionari del vi i del beure. Edicions de La Magrana, col·lecció Pèl i Ploma, núm. 21. Barcelona, desembre del 1998. ISBN 84-8264-131-X, plana 253.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Col·leccionable, “Catalunya País de Vins”, Secció Terra Alta del diari d'El Periódico de Catalunya, pàg. 19
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «La vinya i el vi». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 6 d'octubre de 2012].
  4. Josep Maria de Sagarra