Pirene

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Pirene (nàiade)».
Infotaula personatgePirene
Tipus set of mythological Greek characters
Modifica dades a Wikidata

Pirene (en grec antic Πυρήνη) va ser, segons la mitologia grega una jove filla del rei Bèbrix, que regnava a l'època d'Hèracles, sobre les poblacions de la regió de Narbona. Hèracles, quan anava a buscar els bous de Gerió, el monstre de tres caps, va travessar aquell país. A la cort de Bèbrix es va emborratxar i va forçar Pirene, que va portar al món una serp. Pirene, espantada, se'n va anar a la muntanya on va ser devorada per les bèsties salvatges. Al tornar Hèracles de l'expedició va trobar el cos de la noia, a qui va tributar honors fúnebres. Com a record, l'heroi va donar el nom de Pirineus, a les muntanyes veïnes.

Pirene és també el nom de la mare de Cicne, l'adversari d'Hèracles, i del rei traci Diomedes.[1]

Segons la mitologia catalana, Pirene és la filla del rei Túbal. La llegenda explica que Pirene s'escapava de Gerió, el monstre de tres caps, a través del Pirineu, i aquest per tal que no es pogués escapar va incendiar les muntanyes, per deixar-la aïllada.

Hèracles, que passava per allà, sentí uns gemecs, i entre les flames trobà Pirene, greument ferida, que abans de morir li explicà que Gerió prengué el tron al seu pare, Túbal, rei d'Ibèria, motiu pel qual ella hagué de fugir i amagar-se en aquells boscos. Gerió, temorós que Pirene retornés algun dia a reclamar el tron, va calar foc a les muntanyes i es retirà a Gades.

A continuació, Pirene cedí els seus dominis a Hèracles i morí en els braços d'aquest. Hèracles va cobrir el cos de Pirene amb moltes pedres grandioses, fins que es formà un massís de roca que començava al Cantàbric i acabava al Mediterrani, on va llençar les pedres restants, cosa que va donar lloc al cap de Creus.

Després, Hèracles s'embarcà cap a Montjuïc, on va prometre que fundaria una ciutat i perseguiria Gerió.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 439. ISBN 9788496061972. 
  2. Verdaguer, Jacint. l'Atlàntida. Barcelona: Quaderns crema, 2002, p. Cant I. ISBN 9788477273646.