Dona d'aigua

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre el mite. Si cerqueu l'òpera, vegeu «La dona d'aigua».
Infotaula personatgeDona d'aigua
Tipuspersonatge mitològic Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia catalana Modifica el valor a Wikidata
Dades
PseudònimEncantada, Aloja, Goja, Paitida i Dona de fum i d'aigua Modifica el valor a Wikidata
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Altres
EquivalentLamina i fada Modifica el valor a Wikidata

Una dona d'aigua (també dita dona de fum i d'aigua, encantada, aloja, goja o paitida) és un ésser de la mitologia catalana,[1] figura femenina que habita en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis.

L'origen d'aquest mite és anterior a la dominació dels territoris de l'actual Catalunya per l'Imperi Romà i és desconegut en gran manera, arribant fins a avui dia influït per esdeveniments i creences posteriors.[2]

Característiques[modifica]

En tots els llocs on hi ha llegendes de les dones d'aigua són comunament éssers femenins, rodejades de misteri, que vesteixen túniques i que les renten a la nit, que es pentinen els seus llargs cabells, que són de bellesa notòria, que poden conviure amb un home quan se n'enamoren i l'afavoreixen amb riqueses fins que l'home trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat. De manera similar agraeixen favors d'altri amb regals secrets que pot convertir-se en or o en carbó segons si es manté el secret sobre la dona d'aigua que li ha regalat. D'altres llegendes afirmen que la riquesa s'obté si es pot agafar una peça de roba d'una encantada, que la posa a assecar després de rentar-la a l'aigua.[3]

Es diu que se les pot observar amb facilitat a la Nit de Sant Joan, però normalment només se les pot observar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena. Sobre les encantades hi ha llegendes en la literatura mitològica catalana.[4]

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la dona d'aigua[5]

« És una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite. »

Denominacions[modifica]

El mateix mite se’l troba amb diversos noms: aloges a l'extrem oriental del Pirineu, paitides al Montseny, dones de fum (també llufes) a l'alta muntanya. Al País Basc, tant a la zona espanyola com a la francesa, es coneix amb el nom de lamia (mot amb diversos derivats), personatge femení amb les característiques de les dones d'aigua. El mot lamia forma part d'alguns topònims a la geografia basca.[6][7][8]

El nom paitida és d'origen incert i només es troba una menció a l'Enciclopèdia Catalana. A Viladrau[9] hi ha la Font de les Paitides al veïnat de les Paitides. Guerau de Liost dona a les paitides el tracte de dones d'aigua amb un important rol al seu poema «La muntanya d'ametistes». Entre altres llegendes, trobem la de la dona d'aigua del Gorg Negre de Gualba, la llegenda de «Les Fades d'Aigua de La Foradada» de Cantonigròs (l'Esquirol), la llegenda de l'Encantada, etc.

En moltes d'aquestes llegendes hi trobem la relació d'una dona d'aigua amb algun home del món real. Hi ha opinions oposades respecte a la bondat o la malvestat de les dones d'aigua[10] que apunten a la incògnita sobre el que les enutgen o complauen. També es detecta en la interpretació del comportament de les dones d'aigua la reserva-misteri amb la qual es fan moltes aproximacions al món femení, particularment quan es fan des d'un punt de vista masculí.

Ubicacions[modifica]

Salt d'aigua del Tenes (Sant Miquel del Fai)

La diversa denominació d'aquesta figura, arrelada en temps remots, depèn del lloc on existia la creença popular sobre aquesta divinitat, de l'aigua com generadora de vida i la feminitat, les quals, afavorint la fertilitat regenerant la natura. En termes de mitologia la denominació ‘fada’ és posterior a l'origen prehistòric de ‘dona d'aigua’[11] i engloba diverses figures. Es troben relats sobre aquestes llegendes en zones de la geografia de la Catalunya interior agrícola (Solsonès, Montseny, Vall del Tenes, etc.) i als dos vessants de tot el Pirineu així com en el País Basc.

Es troben relats i llegendes i un poema líric (amb música de Cassià Casademont) sobre les dones de fum i d'aigua en la Vall del Tenes. Apel·les Mestres va crear el poema Liliana, cant romàntic a la Naturalesa, amb dibuixos del mateix autor, on es presenta Liliana als tres gnoms que la descobreixen, quan surt de l'aigua d'un estany, dient: (text original)[12]

«
Al fons del fons de l'aigua,
allà ont el Sol no abrusa;
allà ont el vent no açota
ni les tempestes brunzen;
allà ont és iris l'ombra
y és el silenci música;
ont tot hi viu en somnis,
ont tot suaument ondula,
ont se teixeix dels lliris
la delicada túnica,
allà he nascut; dels lliris só germana
y el meu nom és Liliana.
»

Al poema Canigó, de Jacint Verdaguer, hi ha nombroses referències a una dona d'aigua, de nom Flordeneu, que enamora el cavaller Gentil, nebot del comte Guifré, a més d'altres goges (les de Mirmanda, Galamús i Lanús) i fades (les de Ribes, Fontargent, Roses i Banyoles) relacionades amb gorgs, estanys i altres llocs d'aigua. En lloc de complir la seva missió guerrera, l'amor de Flordeneu fa que Gentil oblidi el seu compromís, la qual cosa causa la derrota dels cristians contra els musulmans, i com a conseqüència posteriorment mor.

A la comarca de l'Alcoià (Comtat) hi ha un riu que flueix per un barranc de nom l'Encantà o Encantada i desemboca al riu Serpis (riu d'Alcoi).[13]

A Solitud, de Caterina Albert, hi surt un episodi contat per un pastor sobre una ‘encantada’ de nom Floridalba.[14]

Referències[modifica]

  1. Hadas. Guía de los seres mágicos de España. Jesús Callejo, Marina Seoane. Ed. EDAF ISBN 84-7640-973-7
  2. Olivier de Marliave. Trésor de la mythologie pyrénéenne. Éditions Sirius. Toulouse. 1987. ISBN 2-87901-629-0
  3. Oriol Dauder, Joan A. Diccionari d'éssers fantàstics. Quid pro quo, 2019 [Consulta: 26 setembre 2020]. 
  4. Figuera i Abadal, Manel. Llegendes de Cerdanya. 1a.. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2001, p. 13 a 22. ISBN 84-95695-03-0. 
  5. GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA. Volum 1. Edicions 62. Barcelona 1969. Dipòsit legal B-42775-1968
  6. Lamina
  7. [enllaç sense format] http://www.hiru.eus/cultura-vasca/lamia
  8. de Barandiaran Irizar, Luis. Antología de fábulas y leyendas del País Basco (en castellà). 1a edició. Donostia: Txertoa, 2011. ISBN 978-84-7148-459-8. 
  9. Gran geografia comarcal de Catalunya Volum 1 Osona i el Ripollès. Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona. 1982. ISBN 84-85194-15-2. Pàg 208
  10. Dones de fum i d'aigua. Joan Castro. Solsona Comunicacions SL. Solsona. 2001. pag 76 ISBN 84-95304-57-0
  11. Folklore de Catalunya. Joan Amades. Ed. Selecta. Barcelona 1974. ISBN 84-298-0582-6. pag 102
  12. Liliana. Apel·les Mestres, Ed. Ausa. Edició facsímil. Sabadell. 1989. ISBN 84-86329-37-X
  13. «Gran Enciclopèdia Catalana». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2019].
  14. Solitud. Víctor Català. Caterina Albert i Paradís. Obres completes. Ed. Selecta. Barcelona 2a edició 1972. Dip Legal: B. 51288 - 1972. pags 54 a 63

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]