Solitud

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreSolitud
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Caterina Albert i Paradís
Llengua català
Publicació 1909
Detalls de l'obra
Gènere novel·la
Modifica dades a Wikidata
Portada de Solitud, il·lustrada per Josep Triadú (Biblioteca Joventut)

Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català (Caterina Albert), publicada en fulletons inclosos en la revista Joventut entre el març del 1904 i l'abril del 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya. L'any 1909 va aparèixer com a novel·la sencera.

Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de Mila.

Víctor Català (Caterina Albert) va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual Mila fa una valoració ambiental.

Argument[modifica]

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a ella mateixa. A la manera de les novel·les modernistes, és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial; el seu marit és un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional, que intenta pal·liar amb les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el pastor. Relacions marcades per la cerca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Les seves influències[modifica]

És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista, sinó tan sols suggerir-la amb la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol n'és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El pastor exerceix la funció de guia de Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de Mila, es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a Mila li passa això; a partir de tot el que ha patit, s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.

L'estil de la novel·la[modifica]

Un dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per a donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple, el pastor utilitza una parla singular, típica de les altes muntanyes i molt rica en expressions, rondalles i cultura popular. És una novel·la que presenta unes descripcions molt completes, riques i freqüents.

Els personatges[modifica]

S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector, en què aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i mitjançant els seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el mateix esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel·la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.

Traduccions[modifica]

  • alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909.
  • anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
  • castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
  • esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
  • francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël, 1938; tr. Marcel Robin, revu, corrigé et augmenté par François-Michel Durazzo, París: Éditions Phébus, janvier 2014.
  • italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
  • romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
  • txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
  • aranès: Solitud, tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagès Editors, SL, 2007.

Adaptacions[modifica]

L'any 1944 s'estrenà la primera adaptació cinematogràfica de la novel·la Solitud, sota el títol Adversidad i dirigida per Miquel Iglesias i Bonns. Es tracta d'una adaptació lliure de l'obra de Víctor Català, en què el matrimoni format per Mònica i Matías viu apartat del poble i dedicat a la conservació d'una vella ermita. Mónica té dos admiradors que es barallen i l'un acaba matant i robant a l'altre. Aquest succés serveix per tornar a unir el matrimoni.

Tractant-se d'un film a contracorrent i malgrat els temors dels productors, la censura no va posar gaires inconvenients i Iglesias aconseguí fer un dels primers films basats en obres de la literatura catalana en el context franquista.

Entre els anys 1990 i 1991 s'estrenà una segona adaptació. Solitud és el primer llarg del director Romà Guardiet i Bergé. En aquesta pel·lícula, Guardiet aconsegueix aprofundir en els sentiments humans a través de la música descriptiva i una representació realista de costums i formes de viure que semblen perduts, juntament amb un ritme narratiu lent i minuciós. A diferència de la versió anterior de Miquel Iglesias, el director desdramatitza els esdeveniments argumentals de la novel·la per utilitzar-los com a punts de referència.

Enllaços externs[modifica]