Realisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Realisme (desambiguació)».
Bonjour, Monsieur Courbet (1854), pintura realista de l'artista francès Gustave Courbet

El Realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art. Si bé la majoria d'obres han buscat assemblar-se al model imitat (tret de l'art abstracte), el realisme prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Per això com a moviment autònom el realisme se situa al segle XIX, tant en escultura i en pintura com en la literatura.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Es caracteritza per la recerca de l'objectivitat i el rebuig al temes, personatges, situacions i fins i tot llocs; el quotidià i no l'exòtic és el tema central, exposant problemes polítics, humans i socials.

Realisme i les arts[modifica | modifica el codi]

Pintura[modifica | modifica el codi]

La influència del cientifisme i l'aparició de la fotografia són factors determinants en la definició de l'estètica realista de la pintura realista. El moviment realista va néixer a França i s'estengué arreu. Els principals representants del realisme pictòric foren Gustave Courbet (1819–1877), Honoré Daumier (1808–1879) i Jean François Millet (1814-1875).

El realisme vuitcentista català té un representant molt primerenc: Ramon Martí i Alsina (1826-1894), que conegué a París l'eclosió del moviment i n'importà l'estil. A la dècada dels anys setanta alguns dels seus deixebles, com Joaquim Vayreda (1843-1894), en difongueren el mestratge.

Teatre[modifica | modifica el codi]

Al teatre dels segles XIX i XX, el naturalisme i el realisme són dues etapes del mateix fenomen artístic. El naturalisme és la culminació del realisme, la seva forma més extrema.

Així doncs, podem dir que el realisme és un corrent estètic que es dóna entre els anys 1830-1880, apareix després del romanticisme i molt aviat es convertiran en moviments coetanis. Es caracteritza per escriptors que es preocupen per fer una pintura precisa de la societat, pretén duplicar la realitat i ho fa a partir del teatre.[1] És un corrent que es caracteritza per l'espontaneïtat del personatge i la seva psicologia.

El naturalisme, per altra banda, s'inicia a França amb la novel·la el 1870, poc després apareixerà el teatre naturalista a Europa, sobretot a Anglaterra, Alemanya i França i als EE.UU.[2]

Els dramaturgs abandonaran la història per tal de situar l'acció a l'època contemporània. Els dramaturgs més significatius d'aquesta etapa són Frederic Soler i Àngel Guimerà.

Realisme a Catalunya[modifica | modifica el codi]

El realisme defensava la representació sobre la tela de la quotidianitat. Els artistes havien de ser el màxim d'objectius a l'hora de plasmar el que veien i observaven. A Catalunya, el nou corrent artístic el va introduir Ramon Martí i Alsina, que havia conegut a París els artistes més innovadors de l'època, com els que s'agrupaven sota l'Escola de Barbizon o un dels màxims representants del nou estil, Gustave Courbet, que creia que la missió dels realistes era trobar la veritat i ajudar a combatre les injustícies socials.[3]

Un dels deixebles de Martí Alsina va ser Joaquim Vayreda (1843-1894). Vayreda és l'autor d'esplèndids paisatges dels voltants d'Olot, d'escenes rurals interpretades amb un estil molt àgil, semiimpressionista, tenyides sempre d'un gran lirisme. El seu germà, Marian Vayreda (1853-1903), conegut sobretot per les facetes literària i política, o com a promotor cultural, també va ser un pintor notable de figures i alguns temes costumistes olotins.[3]

Un altre deixeble important de Martí i Alsina va ser Josep Lluís Pellicer (1842-1901), que va aplicar el principi del realisme especialment en els dibuixos. La seva obra és d'un gran verisme i rigor periodístic. Pellicer va treballar sobretot com a reporter gràfic per a la premsa nacional i europea de l'època.[3]

Entre els seus alumnes hi havia altres homes que es van convertir en grans pintors i personalitats artístiques. Artistes tan diferents com Modest Urgell (1839-1919), Baldomer Galofre (1846-1902) o Enric Serra i Auqué (1859-1918). Entre els deixebles, però, van destacar sobretot Francesc Torrescassana (1845-1918), Josep Armet (1843-1911) i Jaume Pahissa (1846-1928). Tots ells es van especialitzar sobretot en el paisatge i, juntament amb el mestre, van contribuir a fer d'aquest gènere pictòric, fins aleshores menystingut, un dels més apreciats pel públic.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Realisme
  1. teatre medieval i del Renaixement, Barcelona 62,1983
  2. Castells i Altirriba, Joan: Materials relatius al teatre profà dels s.XVIII-XIX. Estudios escénicos, XIX (1975), pàgs.13-46
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Realisme i Paisatge». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 14/10/2012].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Moviments pictòrics del segle XIX
Neoclassicisme (1750 - 1815)  · Romanticisme (1790 - 1848)  · Natzarenisme (1810 - 1830)  · Purisme (1810 - 1860)  · Biedermeier (1815 - 1848)  · Orientalisme (1798 - 1914)  · Fortunyisme (1865 - 1900)  · Prerafaelitisme (1848 - 1900)  · Realisme (1848 - 1900)  · Macchiaioli (1855 - 1870)  · Impressionisme (1874 - 1886)  · Postimpressionisme (1886 - 1900)  · Neoimpressionisme (1886 - 1900)  · Simbolisme (1880 - 1910)  · Nabís (1888 - 1900)  · Scapigliatura (1860 - 1880)  · Divisionisme (1886 - 1920)  · Modernisme (1892 - 1910)