Història del cinema

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Projector
Bioscop del 1900

La història del cinema tracta de l'evolució tècnica i artística de l'art de les imatges en moviment conegut com a cinema. Les pel·lícules es desenvolupaven gradualment des d'una novetat de fires ambulants fins a una de les eines més importants de comunicació i diversió, tot convertint-se en un mitjà de comunicació de masses al segle XX. Les pel·lícules han tingut un impacte substancial en les arts, la tecnologia, i la política i societat.

El naixement del cinema[modifica | modifica el codi]

Roundhay Garden Scene, una pel·lícula experimental d'1,66 segons, filmada per Louis Le Prince l'octubre de 1888 a Leeds, Anglaterra, es reconeix generalment com la primera pel·lícula de la qual es té constància.

A William K. Dickson, enginyer en cap dels Laboratoris Edison, se li atribueix la invenció d'un tipus de banda de cel·luloide que pot contenir una seqüència d'imatges, tot sent la base d'un mètode de fotografiar i projectar imatges que es mouen. Es tallaven trossos prims de cel·luloide i es llevaven les marques dels talls amb plaques de pressió escalfades. Després, aquestes bandes es cobrien amb una gelatina fotosensible que enregistrava les variacions lumíniques.

L'Exposició Universal de Chicago, celebrada el 1893, va ser el lloc escollit per l'inventor nord-americà Thomas Alva Edison per presentar en públic dues invencions basades en els descobriments de Dickson: el kinetograph, la primera càmera per captar imatges en moviment, i el kinetoscope. Aquest últim tenia forma d'armari dins el qual una pel·lícula de cel·luloide de Dickson, alimentada per un motor elèctric, girava en bucle continu. La pel·lícula tenia una llum al darrere i una lent d'augment que servia de visor per a l'espectador. Aquest aparell primigeni era de consum individual i l'espectador, per unes monedes, podia posar els ulls al visor i veure la representació. Les sales kinetoscope estaven proveïdes de pel·lícules de cinquanta peus que s'enregistraven a l'estudi d'Edison, la Black Maria. Aquestes seqüències enregistraven esdeveniments mundans (com Fred Ott's Sneeze, 1894) així espectacles de circ, acròbates, artistes de teatre de varietats i combats de boxa.

Les sales de kinetoscape van arribar a Europa, però Edison no va patentar aquestes invencions a l'altre costat de l'Atlàntic, ja que es confiava en els precursors i innovadors britànics i europeus. Això va permetre que es desenvolupessin imitacions, com ara la càmera ideada per Robert William Paul, un fabricant de productes elèctrics i científic anglès, amb el seu soci Birt Acres.

Paul va tindre la idea de passar els quadres en moviment a una audiència col·lectiva, i va inventar un projector de pel·lícules. La primera exposició pública va ser el 1895. Alhora, a França, Auguste i Louis Lumière havien inventat el cinematògraf, un aparell portàtil amb un triple funcionalitat: càmera, impressora i projector. Amb la col·laboració de llur pare, Antoine Lumiere, van començar a exposar pel·lícules al Boulevard des Capucines de París a finals de desembre de 1895. Vist l'èxit d'aquesta curiositat científica, els germans Lumière prompte van establir una xarxa de reporters per tota Europa (i després, el món), els quals enregistraven les anomenades actualités, predecessores dels documentals. Entre les primeres pel·lícules Lumière, que no sobrepassen el minut de durada, hi ha clàssics com ara la Sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière, L'arribada d'un tren a l'estació (famosa per l'ensurt que van tindre els espectadors, tot pensant-se que el tren es llençava sobre ells), o la còmica L'Arrosseur arrossé. Tanmateix, la primera exposició pública, documentada, d'imatges en moviment a Europa va tindre lloc a Berlín l'1 de novembre de 1895, de la mà de Max i Emil Skladanowsky i el seu bioscop.

Una mica abans, al maig de 1895, als Estats Units, Lauste va crear l'eidoloscopi, ideat per a la família Latham, uns altres precursors del cinema. D'altra banda, el 5 de febrer de 1894, encara que altres fonts indiquen que va ser el 1895, tenia lloc la primera projecció pública a càrrec de Jean Aimé "Acmé" Le Roy, feta davant una vintena d'homes del món de l'espectacle a Clayton, Nova Jersey.

En aquells temps, les pel·lícules es veien principalment com un acte més a la funció de vodevil. Era conegut com a "cinema d'atracció", donat que el simple fet de veure imatges en moviment, al marge del contingut, era suficient per atraure a un públic, sobretot de les capes mitjanes i baixes de la societat. Els films solien durar menys d'un minut i constar d'una sola escena ininterrompuda, amb càmera fixa, la qual podia ser tant realista (escenes quotidianes del carrer, grans esdeveniments…) com planejada (actuacions d'actors i còmics del vodevil). Amb tot, en poc temps, el cinema es va estendre per tot el món.

L'època muda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cinema mut

Des del començament, tant inventors com productors van intentar combinar les imatges en moviment amb so sincronitzat, la qual cosa no es va assolir de forma pràctica fins al final de la dècada dels anys 20. Però, tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era exclusivament mut: en els seus primers trenta anys d'història, les imatges s'acompanyarien de narradors, músics (i fins i tot orquestres) o intertítols amb diàlegs i narracions, per a compensar eixa falta d'àudio.

El mag i propietari d'un teatre parisenc, Georges Méliès, va començar i exhibir pel·lícules el 1896. Va salvar el cinema d'acabar com un invent més entre tants d'aquella època. Va fer realitat els somnis de les persones: és el primer inventor de ficcions. Els seus films aprofitaven els trucs de màgia i il·lusionisme, i juntament amb alguns trucs cinematogràfics i efectes especials descoberts pel mateix Méliès, com l'stop motion, o la sobreimpressió d'una imatge sobre una altra. Van crear tota una sèrie de pel·lícules fantàstiques i precursores de la ciència-ficció, com Le Voyage dans la Lune, de 1902.

A principis del segle XX, el cinema ja és una indústria i s'estén pel món. A Catalunya, Fructuós Gelabert esdevé pare de la cinematografia catalana i espanyola (1897) amb films com Riña en un café.

Segundo de Chomón segueix les passes de Meliès en el seu film "L'hotel elèctric (1905)" on els trucatges són els millors de l'època.

Per tal de fomentar la cultura d'anar al cinema i farcir les sales de films, es van començar a realitzar pel·lícules més cultes per al públic burgès que començava a acudir-hi. A França, el projecte era conegut com a Films d'Art, títols basats en obres literàries on actuaven actors famosos del teatre.

A Gal·les, Anglaterra, apareix l'anomenada Escola de Brighton, formada pels fotògrafs Smith, Williamson i Collins, que s'interessen pels temes de persecucions i bèl·lics on també aboquen nous recursos tècnics fonamentals per a la gramàtica cinematogràfica. Van descobrir la fragmentació del relat i més tard la fragmentació de l'escena cinematogràfica que és el que es denomina "principi de muntatge".

Asalto y robo en un tren (1903)

Mentrestant, als Estats Units, Edwin S. Porter, el director principal de la companyia Edison, va avançar en la construcció del llenguatge primitiu i principi del muntatge, com a Life of American fireman o The Great Train Robbery, ambdues de 1903. A Porter se li atribueix l'establiment del pla com a unitat bàsica de l'acció cinematogràfica, ja que amb plans es formen escenes, la unitat bàsica en una representació de vodevil o teatre (d'on provenien molts nouvinguts al cinema). Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que guarden una relació de continuïtat. I la base d'aquest nou llenguatge és el muntatge.

Altres pioners de la història del cinema

· Charles Pathé: Té com a referent el cinematògraf dels germans Lumière i el kinetoscopi d'Edison. Va fabricar una càmera amb la qual va iniciar les seves produccions. El seu objectiu era aconseguir una barreja entre el fonògraf amb el cinematògraf, però no va tenir èxit degut a la mala qualitat. Més tard, Pathé es va vincular al camp empresarial del cinema i es va desvincular dels aspectes artístics i creatius, de manera que va quedar-se con encarregat asalariat com Ferdinard Zecca.

· Ferdinand Zecca: La seva activitat dins del cinema va ser molt diversa ja que va ser actor, guionista, director i decorador. Zecca aborda el cinema de fantasia tot i que introdueix una tendència realista. El seu llenguatge és àgil, els plans cinematogràfics deixen de ser plans generals i comença a utilitzar plans més propers. El 1913 Zecca deixa la producció cinematogràfica per incorporar-se als serveis administratius i comercials.

· León Gaumont: Es va interessar pels aspectes tècnics i mecànics del cinema. Primerament fou fabricant i venedor d'aparells cinematogràfics i més tard es va orientar a la producció cinematogràfica. La seva secretaria Alice Guy va iniciar aquesta producció en 1898, malgrat que després Gaumont va contractar a Louis Feuillade.

· Alice Guy: Va començar com a secretaria de León Gaumont, però posteriorment va començar a escriure guions i dirigir pel·lícules. El 1896 presenta la seva primera pel·lícula narrativa, La fada dels colors, on barreja imatges en moviment amb art teatral. El 1906 va filmar La vida de crist (amb el cronòfon). Després de residir a Nova Jersey, va construir un dels estudis cinematogràfics millor equipats de la història. És considerada com la primera narradora de cinema, a més de ser fundadora del cinema com narració cultural.

· Louis Feuillade: És reconegut pel cinema d'episodis i el serial cinematogràfic. Aborda també temes infantils i realistes, evita la fantasia i representa les coses i les persones tal com són.

Hollywood i l'Star System[modifica | modifica el codi]

Als Estats Units, el cinema va tenir un èxit aclaparador per una peculiar circumstància social: en ésser un país d'immigrants, molts dels quals no parlaven l'anglès, tant el teatre com la premsa o els llibres els estaven prohibits per la frontera idiomàtica, per la qual cosa el cinema mut es va transformar en una font d'esplai molt important per a ells.

Tot ensumant-se aquest negoci, i basant-se en la seva patent sobre el kinetoscopi, Edison va intentar prendre el control dels drets sobre l'explotació del cinematògraf. Vol monopolitzar el mercat cinematogràfic i acabar amb els seus competidors. L'assumpte no només va arribar a judici d'Edison contra els denominats "productors independents", sinó que es va lliurar fins i tot a trets. Es tracta de la guerra de les patents (1897-1906) que, després d'una època de processos, claustres de sales, etc, dóna la victòria a Edison. Com a conseqüència, els productors independents van emigrar des de Nova York i la Costa Est, on Edison era fort, cap a l'oest, recentment pacificat. En un petit poblat anomenat Hollywood, van trobar les condicions ideals per a rodar: dies assolellats gairebé tot l'any, multitud de paisatges que poguessin servir com a localitzacions i la proximitat amb la frontera de Mèxic, en cas que haguessin d'escapar de la justícia. Així va néixer la Meca del Cinema, i Hollywood es va transformar en el més important centre cinematogràfic del planeta.

La major part dels estudis fundats en aquella primerenca època (Fox, Universal, Paramount) eren controlats per productors (Darryl F. Zanuck, Samuel Bronston, Samuel Goldwyn, etcètera) que veien el cinematògraf més com un negoci que no pas com un art. Van lluitar entre si amb tenacitat, i, de vegades, per competir millor, es van fusionar: així van néixer 20th Century Fox (de l'antiga Fox) i Metro-Goldwyn-Mayer (unió dels estudis de Samuel Goldwyn amb Louis B. Mayer). Aquests estudis van mirar de controlar íntegrament la producció fílmica. Així, no només finançaven les pel·lícules, sinó que controlaven els mitjans de distribució a través de cadenes de sales destinades a exhibir només les seves pròpies pel·lícules. També van contractar a directors i actors com si fossin mers empleats a sou, sota contractes ferotges; va ser fins i tot comuna la pràctica de prestar-se directors i intèrprets entre ells.

Charles Chaplin

Això va marcar l'aparició de l'anomenat star-system, el "sistema d'estrelles", en el qual els actors del cinema eren promocionats en sèrie, igual que qualsevol altre producte comercial. Només Charles Chaplin, Douglas Fairbanks i Mary Pickford es van rebel·lar contra això, podent-ho fer gràcies al seu gran èxit comercial i creant el seu propi estudi: United Artists. Es parla així de la producció hollywoodenca entre les dècades de 1910 i 1950, com de "cinema de productor", on comptava més el pes del productor que aconseguia el finançament, que el director encarregat de plasmar-ne una visió artística.

L'època sonora[modifica | modifica el codi]

El 6 d'octubre de 1927 succeeix un fet revolucionari per la història del cinema: "El cantor de jazz" d'Alan Crossland, deixava escoltar al l'actor Al Jhonson cantant. Això encetava una nova era per a la indústria del cinema que va fer replantejar-la de cap a peus: molts actors van desaparèixer, els intertítols ja no eren necessaris, els artistes de Broadway van emigrar a Hollywood en busca de papers com a actors... es van haver de fer importants inversions per reconvertir-se en sonors.

A l'Estat Espanyol, els primers estudis sonors, els Orphea, s'inaguren a Barcelona l'any 1932.

La implantació del sonor coincideix amb el crac econòmic del 1929, que ocasionà una Gran Depressió als EUA. Milers de ciutadans busquen en el cinema un moment d'evasió dels problemes quotidians, i Hollywood comença a produir productes escapistes.

És el moment de directors com:

Per altra banda, a Europa, hi ha un fort compromís estètic amb els menys afavorits, un cinema més social i no tant escapista. A França, Jean Renoir mostrava la vida quotidiana i laboral dels treballadors, com a "La regla del joc" (1939).

Noms com Marlene Dietrich, Greta Garbo, Claudette Colbert, Gary Cooper, Jean Gabin, Humphrey Bogart, esdevenen mites del cinema.

El cinema en color[modifica | modifica el codi]

El cinema en color arriba el 1935 amb la pel·lícula "La fira de les vanitats" de Rouben Mamoulian, encara que artísticament la seva plenitud s'aconsegueix en el film de Victor Fleming, "allò que el vent s'endugué". (1939)

El cinema d'animació es va implantant entre els gustos del públic, especialment els més menuts. Walt Disney es el creador americà predilecte fins i tot enllà del mateix país.

Enfront de directors amb plantejaments principalment comercials, fan aparició d'altres amb nous neguits estètics:

La postguerra[modifica | modifica el codi]

En acabar la Guerra, en una Itàlia destrossada i decadent, apareix un nou corrent cinematogràfic, anomenat cinema "neorealista", un cinema testimonial sobre la realitat del moment, fet amb pocs mitjans materials però amb molta humanitat, preocupat pels problemes de l'individu del carrer. Films com "Roma, ciutat oberta" (1944-1946), de Rossellini, "Lladre de biciletes" (1946) de Vittorio De Sica, o "La terra trema" (1947) de Visconti, suposen una mirada sobre els problemes de subsistència dels més humils.

Als EE.UU, les pel·lícules o bé denoten un to pessimista on els personatges reflecteixen els patiments i angoixes passades al llarg de la guerra o com a conseqüència d'ella, o be s'inspiren en la còmedia o el musical perquè el públic necessita "oblidar" i "passar pàgina".

Marilyn Monroe

Els anys 50[modifica | modifica el codi]

Representen per als nord-americans una nova època de benestar social, apareix "l'American way of life", la majoria de cases disposen de televisors, això causa que el nombre d'espectadors del cinema disminueixi i s'aporta al cinema espectacularitat. Apareix el Cinerama, el Cinemascope, el relleu... S'imposen els musicals com ara "Cantant sota la pluja" (1952) i les superproduccions.

Fan aparició nous mites de la pantalla que trenquen els esquemes de comportament social convencionals, com ara:

També és l'època dels grans melodrames i de la consolidació dels gèneres, com en el cas del thriller, un bon exemple d'aquest últim el tenim en els films de Hitchcock: "Vertigen" (1958) o "La finestra indiscreta" (1954)

Els anys 60[modifica | modifica el codi]

Una nova generació de realitzadors francesos aporten oxigen a un cinema estancat, sota la denominació de "nouvelle vague". És un cinema molt innovador i trencador amb el llenguatge cinematogràfic habitual. Ho demostra així el film de Godard "À bout de souffle" (1959). Altres realitzadors com Truffaut, Camus, Chabrol, etc, van seguir les mateixes passes, encara que cadascú des del seu propi estil.

També paral·lelament apareix un cinema de caràcter documentalista anomenat "cinéma verité".

A Suècia, Ingmar Bergman assoleix un cinema introspectiu de caràcter molt existencialista, amb films com "Persona".

A Itàlia, Antonioni, Passolini, Bertolucci, Visconti i Fellini opten per un tipus de cinema poètic.

A la Gran Bretanya, el "free cinema" s'enquadra dins d'una estètica contestatària, crítica envers la seva societat puritana i classista. Els cineastes més representatius han estat Lindsay Anderson, Tony Richardson o Karel Reisz.

A l'Alemanya federal, el "nou cinema alemany" generà cineastes com Fleischmann, Kluge, Schölndorff, Straub, Fassbinder, Herzog o Wenders. En tots ells hi ha la influència del "maig del 68".

Les darreres dècades[modifica | modifica el codi]

A finals dels anys 70, i després d'uns anys de cinema espectacular basat en el catastrofisme, s'imposa la recuperació de la superproducció des del punt de vista de la qualitat i de la rendibilitat, de la mà de George Lucas ("La guerra de les galàxies", 1977) i Steven Spielberg ("Trobades de la tercera fase" 1977).

Altres directors aposten per un cinema igualment comercial però amb un estil més personal i creatiu, com Ford Coppola, Scorsesse, Brian de Palma, Burton, Lynch...

Els anys 80, l'aparició i introducció del vídeo, i l'augment dels canals televisius per vies diferents, fan que el públic vegi més cinema que mai. Cal cercar de nou espectacularitat: pel·lícules amb molts efectes especials, actors musculosos... en resum, un cinema consumista. Enfront d'aquest cinema apareixen autors més preocupats per temes polítics, i sobretot, per la ingerència dels EE.UU en altres zones. També és un temps de recuperació de la comèdia i de grans melodrames. Woody Allen hi destaca.

Encetada ja la dècada dels 90, la crisi d'idees s'apodera del cinema nord-americà. Això comporta la inspiració en els herois del còmic, i retornen amb força gèneres com el Western, els dibuixos animats o el fantàstic.

Apareix un nou grup d'actors joves coneguts com a la "generació X" composta per Leonardo Di Caprio i Brad Pitt, entre d'altres.

Tecnologia cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

Màquines d'imatge del segle xix[modifica | modifica el codi]

  • Taumàtrop: El taumàtrop, és el primer aparell de cinema creat per John Ayton Paris en 1825, en Anglaterra.Consisteix en un disc de cartró que porta un dibuix per ambdós costats. A les vores té un llistó que quan gira dóna la il·lusió de superposar les imatges.
  • Fenaquitoscopi: El fenaquitoscopi fou inventat per Joseph Antoine Ferdinand Plateau (1801-1833) en 1833, establint els principis de reproducció i enregistrament cinematogràfic. Aquest aparell de cinema consisteix a fer girar la placa dels dibuixos de manera que s'obtinga una sensació de moviment de les imatges. Permet una gran varietat de dibuixos en moviment, ja que les plaques poden ser canviades per unes altres.
  • Zoòtrop: El zoòtrop va ser inventat en 1834 pel científic anglès William George Horner (1789-1837). Tant el zoòtrop, com altres invents, foren importants per a la invenció del cinema. Aquests aparells són la base per crear dibuixos animats actuals. El zoótrop consisteix en un cilindre de metall amb ranures verticals. A través d'aquestes es miraven els dibuixos que es formaven dins del cilindre. Els dibuixos eren d'un mateix cos, en fer girar el cilindre es donava la sensació d'estar en moviment. El zoòtrop va sofrir algunes modificacions per perfeccionar el seu funcionament. D'aquestes modificacions sorgiren aparells com el fenaquitoscopi de Plateau o el praxinoscopi d'Emile Reynaud.
  • Diorames: El filòsof francès, Louis Jacques Mandé Daguerre (1787-1851) va ser el pioner de la fotografia i l'inventor del diorama (1838). El diorama consistia en un escenari, on s'aconseguia que l'espectador tinguera la il·lusió de trobar-se en altre lloc, a través d'imatges molt grans, que es movien i es combinaven amb un joc de llum i so. Tot això formava un espectacle que feia que l'espectador visqués diverses situacions. A Daguerre li interessava l'aplicació de la càmera fosca al Diorama.
  • Experiències de Eadweard Muybridge en Palo Alto: Muybridge va ser el pioner en registrar el moviment d'éssers vius. El 1872, Muybridge va ser contractat per Leland Stanford, per a demostrar que el cavall, quan galopa aixeca les quatre potes de terra. Per demostrar-ho, Muybridge va ubicar 12 càmeres en la pista de la carrera. A l'obturador de cadascuna d'elles va enganxar una corda que creuava la pista, que seria tallada pel cavall obtenint així fotografies en seqüència de diferents moments del galop. Les seves experiències van suposar un pont entre l'estàtica de la fotografia i la dinàmica.
  • Praxinoscopi: Instrument inventat per Émile Reynaud en 1877. El seu mecanisme estava basat en la idea de descomposició del moviment sumada a la idea de projecció. Es tracta d'un tambor, en l'interior del qual hi ha una roda i diversos miralls que reflecteixen una imatge dibuixada en una tira de paper.
  • Zoogyroscopi: Invent creat per Muybridge en 1881. La seva projecció de proves fotogràfiques mitjançant el Zoogyroscopi fou la primera projecció pública d'imatges animades reproduint l'exacte moviment de les coses. Muybridge va rebre els diners per aquests avanços d'uns americans.
  • Fusell fotogràfic: És l'avantpassat de l'actual càmera fotogràfica. Va ser inventat per Étienne-Jules Marey en 1882 i es tracta d'un cronofotògraf de placa fixa que registra 12 imatges per segon. Estava destinat a capturar instantànies sobre el vol d'aus.
  • Quinetoscopi: El quinetoscopi fou inventat per Thomas Alva Edison en 1889. Encara que cal dir que Edison és l'autor de la patent però no l'inventor. Es basava en la descomposició i síntesi del moviment. L'invent tenia uns 15 metres de pel·lícula enrotllada i s'activava amb una moneda de 60 centaus. No es tractava d'un espectacle públic, perquè solament era visible per una persona.
  • Cinematògraf: Aquest invent dels germans Lumière solventava el dubte d'Edison: ja no és una sola persona, sinó un grup, qui gaudeix de la projecció. La seva presentació en públic es va dur a terme el 28 de desembre de 1895 en el Grand Cafe. Era càmera, copiadora i projector a l'hora.
  • Vitascopi: Primer es va anomenar fantascopi. És un invent de Thomas Alva Edison que va ser presentat el 23 d'abril de 1896 i es basava en la identificació de la captació del moviment com si es tractara de la captació mateixa de la vida.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Aumont, Jacques-Costa, Antonio-Carmona, Ramón.:Historia General del Cine I:Orígenes del cine. España, Catedra.

Cultura Audiovisual (Institut Obert de Catalunya)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del cinema Modifica l'enllaç a Wikidata