Persistència visual

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Efecte de la persistència visual

La persistència visual o retinal és una propietat del sistema visual humà (SVH). La persistència explica que les imatges que es visualitzen es mantinguin unes fraccions de segon després que hagi desaparegut l'estímul.[1]

La resposta va lligada a la brillantor de l'emissor i la freqüència (en cas d'elements que mostrin imatges per unitat de temps). Quan l'excitació és lenta el SVH és capaç de discernir les diferents excitacions i assimilar que la llum del projector s'apaga i s'encén alternativament. Si s'incrementa la freqüència d'excitació arribarà un punt en què percep una sensació d'il·luminació uniforme. Aquest és un fenomen que s'ha de tenir molt present a l'hora d'implementar dispositius de reproducció (TV, cinema, projectors...). Els responsable que això ocorri són els cons i bastons situats a la fòvea i proximitats d'aquesta.

Inicis[modifica | modifica el codi]

La teoria de la persistència visual defensa que les imatges romanen en el cervell unes fraccions de segon després de haver desaparegut. Aquesta teoria va ser refutada l’any 1912 per Max Wertheimer. Amb un experiment va demostrar que el moviment es percep perquè l’ull es mou com a resposta dels successius estímuls de llum. Això es coneix com a Fenomen Phi.

El que es demostra tant amb la persistència visual com amb el Fenomen Phi és que l’ull no es comporta de la mateixa manera que una càmera fotogràfica, l'ésser humà no veu en fotogrames per segon. El cervell, al retenir les imatges una fracció de segon, va permetre la creació d’un primer cinema que consistia en la superposició de dues imatges que, reproduïdes a gran velocitat, donaven la sensació de moviment.[2]

Llei de Ferry-Porter[modifica | modifica el codi]

Hi ha un ample marge de freqüències des de l'absoluta evidència de parpelleig fins a la sensació de continuïtat. Aquest fenomen es coneix amb el terme anglès flicker. La freqüència a la que les imatges es fonen i desapareix el parpelleig l'anomenem freqüència crítica de flicker i, com ja hem apuntat, depèn del nivell d'il·luminació de la pantalla. És una dependència de tipus logarítmic i es coneix com a llei de Ferry-Porter:


B = nivell de brillantor de la pantalla mesurat en foot-lambert.

Es considera que la freqüència llindar o crítica és de l'ordre de 40 Hz (una mica més baixa a un cinema per exemple on les condicions d'il·luminació s'adeqüen al visionat). No obstant això, aquesta freqüència podrà variar entre els 60 Hz (forta il·luminació diürna) fins a 4 Hz (il·luminació nocturna i visió fotòpica). Això s'explica gràcies a la naturalesa dels cons i bastons. Els primers (cons) capten les imatges en entorns d'alta il·luminació i ho fan amb una resposta força elevada. Per contra, els bastons són molt més sensibles, d'aquí que s'encarreguin de captar en entorns d'il·luminació precària. Ara bé, necessiten molt més temps per excitar-se i tornar a la situació inicial de repòs (fins a 0,25 segons).

Mite[modifica | modifica el codi]

Al llarg del temps i fins i tot en l'actualitat, hi ha hagut certes persones que han negat la veracitat de les lleis que expliquen la teoria de la persistència visual i creuen que la persistència visual és merament un mite.

Segons les paraules de Miguel Ángel Martín Pascual en el seu llibre La persitencia retiniana y el fenómeno Phi como error en la explicación del movimiento, del 2008, cita textualment: "A través del ojo recibimos cambios, no imágenes como en una cámara de fotos". Negant així qualsevol explicació que es doni sobre el que succeeixi en l'interior del nostre ull a partir de l'estudi del cinematògraf.

Aquests detractors de la persistència visual al·leguen que la facilitat de comprensió de les teories sobre la persistència visual ha fet que aquestes siguin mundialment acceptades, però que en realitat no aconsegueixen explicar els successos que i tenen lloc en el nostre ull. Segons ells, les imatges que el zoòtrop genera, són merament imatges borroses que s'acaben superposant l'una sobre l'altre, no són pas imatges en moviment.

Tot i aquestes teories conspiratòries, si neguem les lleis de la persistència visual, encara no s'ha trobat cap llei o fenomen que aconsegueixi explicar el punt de vista dels contraris a la persistència visual, Miguel Ángel Martín Pascual exposa que " no sabemos aún cómo percibimos todo lo que se mueve, pues está íntimamente ligado a las imágenes mentales y el proceso de pensamiento. Apenas entrevemos estos procesos. Sabemos dónde pasa y que es complejísimo y costará revisar dolorosamente mucho de lo que sabemos."[3]

Veracitat de la persistència de la visió[modifica | modifica el codi]

Des de la perspectiva contemporània, en el camp de la neurofisiologia de la percepció, s’afirma que la persistència de la visió, o retinina, o persistència òptica és un mite.

La percepció del moviment aparent, això és, la que s’obté a partir de la observació de seqüències de imatges estàtiques com les que es projecten successivament en una pantalla de cine o en una televisió  en un monitor d’ordinador -il·lustrada en aquest article del Wikipedia amb el cavall que sembla moure’s- s’explica degut al processament que fa el cervell dels senyals elèctrics provinents de la retina, els quals a la vegada son transmesos mitjançant el nervi òptic al nucli geniculat lateral i després a altres zones del cervell per fer processaments.

Tot i haver una gran quantitat d’evidència empírica apilada durant l’últim segle d’investigacions en neurologia y en neurofisiologia de la percepció, algunes persones no familiaritzades amb els descobriments científics encara atribueixen, erròniament, a la persistència retinina l’explicació de la percepció de moviment aparent com resultat de l’observació de seqüències d’imatges estàtiques.

Els que assignen cert valor a la persistència retinina es basen en arguments dèbils com aquests:

"L’ull fa que qualsevol imatge vista es gravi en la retina per un curt temps (durant aproximadament 0,1 segons). Per exemple, en col·locar un objecte davant de la vista y retirar-lo ràpidament, qualsevol persona que estigués mirant-lo el seguiria veient, perquè el cervell reté la impressió de la llum. Aquesta impressió és notòria en mirar per un oment una font de llum com el sol y després apartar la vista."

Una revisió d’aquest argument ens porta a la conclusió de que si superposessin en la retina diversos estímuls visuals aleshores el resultat no seria moviment sinó com a màxim la mescla o confusió de dits estímuls donant lloc a imatges borroses, com la que es veuria en la pintura de Marcel Duchamp, Nu descendint una escala.

Aquest error deriva d’atribuir una explicació al fenomen visual tan sols a partir d’un òrgan perifèric com es l’ull sense la intervenció del cervell, argument que s’ha desvirtuat sistemàticament per descobriments com el mencionat pel cognoscitivista  Donald Hoffman de subjectes que encara que tenen la retina completament sana no poden captar el moviment en el món real, degut a les lesions en el cervell, a aquesta disfunció se la denomina acinetopsia, ceguera al moviment.[4]

Des dels seus inicis la presumpta explicació de la persistència retinina ha crescut de fonaments científics com es pot apreciar des de la primera referència a un article de Peter Mark Roget en el que es basen algunes revisions de la teoria cinematogràfica sobre el tema, com és el cas de la primera referència a aquest autor realitzada per Terry Ramsaye.[5] Fins altres més recents com la de Román Gubern.[6]

L’article de Peter Mark Roget (Roget, 1824), aborda un tema completament diferent al de la il·lusió del moviment aparent perquè tracta de la il·lusió que s’obté en veure els radis d’una carreta a través de persianes verticals, però no fa referència a la percepció de seqüències de imatges estàtiques que després es podrien veure en moviment. Una anàlisi detallada y profunda del document de Roget es pot trobar en Anderson i Fisher (1978, pp. 3-8).

També s’ha plantejat de manera equivocada que la persistència retinina es relaciona amb el fenomen phi per crear la il·lusió de moviment en el cinema, aquest error es deriva en l’equiparació equivocada que es fa del sistema visual humà amb una càmera. No obstant, l’ull opera de maneres diferents, ja que a diferència de les càmeres de cinema o vídeo no té una cadència o velocitat de quadres ni un mitjana d’escaneig de línies. En realitat, el complex sistema visual es basa en detectors de moviment, de detalls y de patrons; els quals un cop processats donen com resultat l’experiència visual, la qual està orientada fonamentalment per la recerca activa de sentit i explicacions del món.

Un dels motius pel qual la persistència retinina, encara que és una explicació equivocada, es pren com vertadera és perquè és senzilla d’entendre i aparentment és una teoria final sobre la qual no és necessari seguir raonant més. En contrast, les explicacions derivades de la investigació científica impliquen l’esforç d’aproximar-se a nocions de neurologia amb el component addicional de que en elles es manifesta la necessitat de seguir investigant un tema en el que lentament es va responent diferents preguntes sobre el pensament visual. Així la actitud d’aquells que repeteixen les explicacions de la persistència retinina és la de creure en una teoria simple  a dubtar metòdicament. 

Persistència visual en el cinema[modifica | modifica el codi]

En la història del cinema encara es manté la persistència visual com a base del moviment. En un primer moment, les cintes es reproduïen a 16 fotogrames per segon (una velocitat que permetia que el públic percebes el moviment tot i ser més lenta que l’actual). Amb el pas del temps es va augmentar a 24 fotogrames per segon i, en l’actualitat, trobem pel·lícules rodades a 48 fotogrames per segon.[7]

Persistència visual en la televisió[modifica | modifica el codi]

La televisió, com el cine, crea la il·lusió de moviment en presentar l'ull una ràpida successió d'imatges, En el cas de la televisió, l'ull és incapaç d'apreciar el moviment a gran velocitat d'un punt brillant sobre la superfície d'una pantalla. Aquesta il·lusió és possible gràcies a la persistència de la visió, que fa que l''ull no apreciï el desplaçament del punt sinó que vegi simplement imatges completes. Quan l'ull mira a un punt que es mou ràpidament, el fenomen esmentat fa que la imatge persisteixi en el cervell una fracció de segon després que el punt ja s'hagi desplaçat a un altre lloc.

La persistència de la visió, també anomenada persistència en la retina, és el temps que tarda el nostre cervell a eliminar la informació subministrada. Existeixen, això no obstant, uns límits dintre dels quals l'ull aprecia aquest "engany" el que es tradueix en un parpelleig de la imatge percebuda. L'ull aprecia les imatges formades per un punt brillant amb sensació de continuïtat, quan la freqüència amb la qual es repeteixen aquestes imatges "completes es de, aproximadament, 16 vegades en un segon (16 hertzs). A aquesta freqüència, el parpelleig al qual fèiem referència és notable, desapareixen per complet a la freqüència d'uns 48 hertzs.

La persistència de la visió és el fonament fisiològic que possibilita l'existència de la televisió. Les imatges, en aquest medi, estan formades pel desplaçament zigzaguejant, d'esquerra adreta i de dalt a baix d'un punt que les conforma, el mateix en la càmera que en el televisor.[8]

Exemples persistència visual[modifica | modifica el codi]

Fenaquistocopi: joc visual que consisteix en diversos dibuixos d’un mateix objecte en posicions lleugerament diferents, distribuïts per una placa circular llisa. Quan aquesta placa es fa girar davant d’un mirall es crea la il·lusió de moviment.

Taumàtrop: És un joc visual consistent en un cercle que hi té dibuixades una imatge a cada costat, i disposa d’unes cordes als extrems, mitjançant les quals se’l pot fer girar. A causa de l’efecte de la persistència visual, la retina humana reté durant un instant la imatge vista anteriorment, i tots dues es sobreposen formant-ne una de sola. [9]

Zoòtrop: Un altre joc visual consistent en un cilindre amb petites obertures en la part superior. En l’interior es situen diverses imatges que formen part d’una mateixa acció i, en fer-lo girar, mirant a través dels orificis, es pot veure una escena amb moviment i de forma continuada.[10] 

Praxinoscopi: Consisteix en un objecte circular on l'espectador hi mira per la part de sobre i on hi ha una sèrie d'imatges dibuixades que es reflecteixen en uns miralls per aportar una nitidesa major. El praxinoscopi va girant mitjantçant una manivela produint la il·lusió de moviment. Va tenir diverses variants i va avançar fins que també va permetre la projecció d'aquestes animacions. [11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.160. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014]. 
  2. «Persistence of vision» (en anglès).
  3. «La sensación de movimiento según la persistencia retiniana» (en es-es). Hipertextual, 08-04-2015.
  4. Hoffman, 2000, p. 197.
  5. Ramsaye, 1926, p. 10.
  6. Gubern, 1982, p.  19.
  7. «Persistence of vision» (en anglès).
  8. Martínez Abadía, José. Introducción a la tecnología audiovisual. Tercera edició (en castellà). Barcelona: Editorial Paidós, p. 26-27. 
  9. «¿Qué es un Taumatropo? - Red Gráfica Latinoamérica». redgrafica.com. [Consulta: 13 novembre 2016].
  10. «Zoótropo - EcuRed». www.ecured.cu. [Consulta: 13 novembre 2016].
  11. «Praxinoscopio». proyectodecienciaspraxinoscopio.blogspot.com.es. [Consulta: 13 novembre 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hoffman, Donald. Inteligencia Visual. Barcelona: Paidós, 2000. 
  • Ramsaye, Terry. A Million and One Nights. Nova York: Simon and Schuster, 1926. 
  • Gubern, Román. Historia del Cine. Barcelona: Lumen, 1982.