Càmera fotogràfica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Leica II del 1932.

Una càmera fotogràfica és un dispositiu emprat per a prendre fotografies, sigui individualment o en seqüència. Antigament,una habitació sencera feia la funció que realitza actualment la càmera, amb la diferència que resultaba impossible impressionar la imatge en algun lloc a no ser que es fes manualment. Avui en dia, les cameres es convinen amb elements sensibles (pel·lícules o sensors) per tal de capturar la imatge que es troba al camp visual.

Les càmeres fotogràfiques consten d'una càmara fosca tancada amb una obertura en un dels extrems perquè la llum pugui entrar i una superfície plana per a capturar la llum a l'altre extrem. Acostumen a tenir un objectiu format per lents, ubicat davant l'obertura per tal de controlar la llum entrant i per enfocar la imatge. El diàmetre de l'obertura es pot modificar amb el diafragma o número f (contra el número f sigui més baix, més oberta sera l'obertura i viceversa).

L'obertura controla la quantitat de llum que entra per unitat de temps, però a més durant el procés fotogràfic la càmera té una part que controla el temps en què la llum incideix a la superfície de grabació: l'obturador.

Origen del nom[modifica | modifica el codi]

El nom de la càmera fotogràfica prové del llatí camera obscura, que significa 'cambra fosca', un invent atribuït a Leonardo da Vinci que servia únicament per a visualitzar o dibuixar objectes.[1] Aquest mecanisme antic servia per projectar imatges, i consistia en una habitació (o cambra), completament fosca, però on hi havia un petit orifici, funcionava de manera similar a com ho fan les càmeres actuals.

Història[modifica | modifica el codi]

El 1827, el francés Nicéphore Niépce obtingué la primera imatge fotogràfica de la història utilitzant una càmera feta de fusta fabricada per Charles i Jacques Vicent Louis Chevalier. Tot i que es considera que aquí neix la fotografia, la invenció de la cambra fosca és anterior. Aquesta, però, no permetia fixar les imatges a no ser que es dibuixessin manualment, i no va ser fins anys més tard que les fotografies pogueren mantenir-se fixes.

Projecció de la imatge exterior invertida a la paret contrària a l'orifici pel qual entra la llum

La cambra fosca era una habitació la qual només tenia una petita font de llum que era un forat mínim en una de les parets. La llum entrava per aquell orifici i projectava la imatge de fora de la cambra a la paret oposada al forat, però de manera invertida i borrosa.

Després dos científics britànics, Thomas Wedwood i Sir Humphry Davy van començar els seus experiments per a obtenir imatges fotogràfiques, però aquestes no eren permanents ja que després d'exposar-les a la llum tota la superfície del paper s'ennegria.

El 1685 fou construida per Johann Zahn la primera càmera suficientment lleugera i petita com per a considerar-se portable. Abans de cada exposició a la llum, s'insertava una placa sensibilitzada.

El Daguerotip de Louis Daguerre (1839) utilitzava plaques de cobre platejat sesibilitzades amb vapors de iode, mentre que el Calotip de William Fox funcionava formant les imatges negatives sobre un suport de paper.

La invenció del procés de la placa mullada amb productes químics inventat per Frederick Scott Archer el 1850 va reduir molt el temps d'exposició, però sempre requeria que el fotògraf preparés artesanalment les plaques, ja fos a l'habitació fosca dels estudis fotogràfics o bé en laboratoris portàtils de campanya quan es tractava de fotografia exterior de viatges.

Durant el segle XIX es van dissenyar molts tipus de càmeres fotogràfiques. Per exemple, les que eren aptes per obtenir fotos estereoscòpiques, les quals s'havien de mirar amb un visor apropiat per a poder visualitzar el seu efecte tridimensional o de relleu. Aquest tipus de càmeres tenien dos objectius per tal d'obtenir simultàneament dues imatges molt semblants, però no guals, des de dos punts de vista propers. Aquesta càmera s'inspirava en la visió binocular humana.

Altres càmeres diferents eren algunes d'estudi de l'època en què es van popularitzar els retrats en format de targeta de visita (1860-1880). Aquestes càmeres podien tenir quatre o més objectius, per a obtenir diferents retrats en un mateix negatiu de vidre. D'aquesta manera el positivat per contacte era més ràpid, ja que en una sola fulla de paper s'obtenien els retatrats realitzats, que únicament havien de ser tallats i muntats en diferents tarjetes individuals.

Funcionament[modifica | modifica el codi]

Les càmeres poden treballar amb l'espectre visual o qualsevol rang de l'espectre electromagnètic.

Tota càmera és una mena de cambra tancada amb una obertura en un dels extrems perquè la llum hi entri i un gravador o superfície de visualització per a capturar la llum a l'altre extrem. El diàmetre d'aquesta obertura és controlat habitualment per un mecanisme d'iris, tot i que hi ha càmeres amb mida fixa.

Càmera Pentax Auto 110

Mentre que l'obertura i la lluminositat de l'escena controlen la quantitat de llum que entra a la càmera durant la fotografia, el disparador controla la duració del temps en què la llum incideix en la superfície enregistradora. Per exemple, en situacions de baixa lluminositat, la velocitat d'obturació hauria de ser menor (més temps obert), per a permetre a la pel·lícula capturar la poca llum present.

Hi ha diverses maneres d'enfocar acuradament una càmera. Les càmeres més simples tenen lents fixes i utilitzen una petita obertura i unes lents de gran angular per a assegurar que tot allò que està a una distància de les lents (normalment, des dels tres metres fins a l'infinit) està enfocat raonablement. Aquest tipus és el que es troba en les càmeres d'un sol ús i en altres càmeres barates. La càmera també té força limitat el rang d'enfocament, indicat en el cos de la càmera. L'usuari haurà d'endevinar o calcular la distància a la qual es troba el subjecte i ajustar el focus en conseqüència. En algunes càmeres, això és indicat mitjançant símbols (tors; dues persones dempeus; un arbre; muntanyes).

Les càmeres amb telèmetre enfoquen gràcies a una unitat acoblada de paral·lelatge en la part superior de la càmera. Les càmeres rèflex de lents simples permeten al fotògraf determinar l'enfocament i la composició visualment utilitzant les lents de l'objectiu i movent un mirall per projectar la imatge en un microprisma de plàstic o vidre inferior. Les càmeres rèflex de lents bessones empren les lents de l'objectiu i una unitat de lents d'enfocament (habitualment, idèntiques a les lents de l'objectiu) en un cos paral·lel per a la composició i l'enfocament. Les càmeres de visió empren una pantalla inferior de vidre que es retira i reemplaça per una placa fotogràfica abans de l'exposició.

Les càmeres tradicionals capturen la llum en una pel·lícula fotogràfica o placa fotogràfica. Les càmeres de vídeo o digitals usen components electrònics; habitualment, aquests són charge coupled device ('dispositiu de càrrega acoblada', CCD) o fins i tot sensors basats en CMOS per a capturar imatges que poden ser transmeses en una cinta o memòria de l'ordinador (Random Access Memory) a l'interior de l'aparell i que permet la reproducció o processament a posteriori.

Les càmeres que prenen diverses imatges en seqüència són conegudes com a càmeres de moviment o cinecàmeres a Europa; aquelles que són dissenyades per prendre imatges separades són conegudes com a càmeres estàtiques (still cameras). Tot i això, aquestes categories se superposen, ja que les càmeres estàtiques són utilitzades habitualment per a capturar moviments amb efectes especials i les modernes càmeres digitals fàcilment poden treballar com a càmeres estàtiques o de moviment. Una videocàmera és una categoria de càmeres de moviment que emmagatzema les imatges en una cinta magnètica (utilitzant tecnologia analògica o digital).

Les càmeres que prenen fotografies en tres dimensions són conegudes com a estereocàmeres. Per a fer aquest tipus de fotografies, les càmeres disposen de dues lents, l'una al costat de l'altra. Per a fer fotografies lenticulars, disposen de 3, 4, 5 lents, o fins i tot més.

Algunes càmeres tenen la capacitat d'imprimir la data en el negatiu.

Components d'una càmera[modifica | modifica el codi]

Els components bàsic d'una càmera són:

Tipus de càmeres[modifica | modifica el codi]

Fabricants de càmeres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 44-46. ISBN 978-84-7246088-1. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]