Calotip

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El calotip (del grec καλός, bell i τύπος, impressió) o calotípia és un mètode fotogràfic, creat per William Fox Talbot[1] a Anglaterra a la dècada dels anys trenta del segle XIX.[2] Aquest mètode està basat en un paper[3] sensibilitzat amb nitrat d'argent i àcid gàlic que després de ser exposat a la llum era posteriorment revelat amb ambdues substàncies químiques i fixat amb hiposulfit. És conegut també amb el nom de talbotip.

Encara que Talbot no va aconseguir passar a la història com el pare de la fotografia, sí que ho va fer com l'inventor del procés negatiu-positiu, que és el que finalment arribaria fins als nostres dies i que, en definitiva, un cop perfeccionat convenientment, va suposar la base de la fotografia contemporània.[4]

Calotip de Miss Horatia Feilding, germanastra de William Henry Fox Talbot feta pel propi Talbot cap a l'any 1842.

El procés[modifica]

L'origen d'aquest procés fotogràfic data el 1833. Henry Fox Talbot, captivat pels principis de la "càmera obscura" es va endinsar en la cerca de la fixació de les imatges a través de la incidència de la llum sobre solucions sensibles a aquesta. Al 1835, Talbot va descobrir com podria fer-se una imatge en positiu d'aquella altra imatge en negatiu.[5]

Talbot va fer les seves primeres fotografies amb càmera utilitzant un paper sensibilitzat amb clorur d'argent. Aquest crea una mena de negatiu de la imatge que s'està fotografiant, ja que el paper, com més li toca la llum, més s'enfosca. Aquest procés era molt lent, perquè el paper s'havia d'estar a la càmera fins que la imatge estigués totalment visible. Aquesta exposició podia durar fins a una hora per aconseguir un negatiu que fos acceptable.

A finals de 1840, Talbot va descobrir un nou procés per fotografiar la realitat molt diferent de l'anterior. Estava basat en el procés de creació de daguerreotips que s'havia presentat el 1839. El de Talbot aconseguia crear una imatge en el paper en només dos minuts, un si a l'objecte li donava el sol. El paper, que se segellava perquè no rebés més llum i espatllés la fotografia, es treia de la càmera i la imatge latent que hi havia es revelava químicament fins que quedava una fotografia totalment visible. Aquesta millora es va presentar al públic com a procés de calotip o talbotip l'any 1841.

L'halur d'argent sensible a la llum del paper de calotip era iodur d'argent, creat a partir de la reacció del nitrat d'argent amb el iodur de potassi. Primer, el paper es “ioduritzava” pintant un dels costats del full, que havia de ser d'un paper d'escriure d'alta qualitat, amb una solució de nitrat d'argent. Després s'assecava, es submergia en una solució de iodur de potassi i es deixava assecar un altre cop. En aquesta fase del procés, el balanç de productes químics era tan gran que el paper era pràcticament insensible a la llum i es podria conservar així indefinidament. Quan es volia utilitzar, la banda que inicialment havia estat pintada amb el nitrat d'argent, ara es pintava amb una solució que consistia en nitrat d'argent, àcid acètic i àcid gàl·lic, s'assecava amb molt de compte i s'exposava a la càmera.

Per fer el revelat, es pintava un altre cop el paper de la fotografia amb la solució d'àcid gàl·lic i nitrat d'argent utilitzada anteriorment, mentre s'escalfava el paper gentilment. Quan el procés s'havia completat, el calotip es netejava i s'eixugava. Després, hi havia dues opcions: es podia estabilitzar-lo banyant-lo en una solució de bromur de potassi, que convertia el iodur d'argent que quedava en bromur d'argent, fent que, si es tornava a exposar a la llum, només es descolorés un mica; o, sinó, també es podia fixar la fotografia amb una solució calenta de tiosulfat de sodi, que aleshores es coneixia com hiposulfit de sodi o com es deia comunament “hipo”, que dissolia el iodur d'argent i permetia que es pogués retirar tot, deixant només en el paper les partícules d'argent de la fotografia ja revelada, fent que el calotip fos completament insensible a la llum.

El revelat del calotip produïa un una imatge original negativa translúcida de la qual se'n podien fer múltiples positius a través simplement de la còpia per contacte. Això li donava un gran avantatge respecte al procés del daguerreotip, que produïa un positiu original opac que només podia ser duplicat copiant-lo amb una càmera.

Tot i que el paper de calotip es podia utilitzar per fer còpies positives de negatius de calotip, Talbot havia creat el paper de clorur d'argent, que comunament es coneixia com a paper a la sal, que normalment s'utilitzava per aquest propòsit. Era més fàcil d'utilitzar i menys car, i fins i tot el mateix Talbot considerava que el resultat que donava el paper a la sal era més atractiu. La llarga exposició que es necessitava, tan descoratjadora quan es capturava la imatge poc clara que es formava a la càmera, era, en el pitjor dels casos, una inconveniència menor quan es feia una còpia per contacte amb la llum del sol. Els negatius de calotip sovint s'impregnaven amb cera per millorar la seva transparència i fer que el gra del paper menys visible a les còpies.

A Talbot sovint se l'acredita erròniament amb la introducció del principi del desenvolupament de la imatge latent. En els experiments privats sobre betum de Judea (o asfalt sirià) de Nicéphore Niépce durant els 1820s s'hi incloïa el desenvolupament químic de la imatge latent, igual que en l'extremadament popular procés del daguerreotip, introduït al públic pel company i successor de Niépce Louis Daguerre l'any 1839. Tot i així, Talbot va ser el primer en aplicar-ho en un procés basat en el paper i en el procés de passar de negatiu a positiu, aconseguint ser pioner en diversos processos desenvolupats de pas del negatiu a positiu que han dominat la fotografia no digital fins als nostres dies.

Calotip a Espanya[modifica]

Vista de Girona al calotip. Cap a l'any 1852. Franck (fotògraf).

El calotip va ser introduït per primera vegada per Francisco de Leygonier l'any 1844,[6] encara que els primers fotògrafs calotipistes, principalment d'Anglaterra i França, ja ho van estaven utilitzant a Espanya a partir del 1849. Ells se sentien atrets per la literatura romàntica i els llibres de viatges i, per això, van considerar que el sud seria exòtic. Entre aquests fotògrafs calotipistes estaven Joseph Vigier, Edward King-Tenison, Alphonse Delaunay, Charles Clifford, Gustave de Beaucorps o Louis de Clercq.[2]

D'aquest mètode fotogràfic destaquen les nombroses vistes de Sevilla. Una d'aquestes imatges emblemàtiques va ser capturada l'any 1850 (o 1851) per Vizconde de Vigier. En aquesta fotografia es veu un pont de barques sobre el riu Guadalquivir a l'alçada de la plaça de toros.

Un altre positiu, a part del negatiu de paper, és el de la vista de l'Arsenal militar de Ferrol, dels anys 1848-1853, on es conserva a la biblioteca del Museu Naval de Madrid. A la imatge es poden observar uns molls amb dos artefactes per aixecar grans pesos.

Mitjançant el procediment del calotip, es van prendre majoritàriament vistes dels grans monuments espanyols. Per exemple, l'any 1852, el fotògraf alemany F. A. Oppenheim va fotografiar la porta del Sarmental, de la Catedral de Burgos, parcialment ocultada per un mur de l'antic palau Arzobispal. Aquesta fotografia es conserva a la Fototeca de l'IPCE.

A part, el britànic Charles Clifford, entre els anys1852 i 1854, va prendre molts calotipos de monuments espanyols entre els quals es poden trobar l'aqueducte de Segòvia i el pont de Zamora. A partir del 1855, Clifford va començar a utilitzar la tècnica del negatiu de vidre al col·lodió per als seus reportatges de treballs públics.[7]

Popularitat[modifica]

Tot i la facilitat i la flexibilitat amb la qual es podien fer els calotips, no van arribar a desplaçar el daguerreotip.[8] En part, això va ser el resultat de que Talbot patentés els seus processos, a diferència de Daguerre, a qui l'Estat francès li va concedir una beca a canvi de fer el seu procés de disposició pública. A més, el calotip produeix una imatge menys clara que el daguerreotip. L'ús del paper com un negatiu significa que la textura i les fibres del paper eren visibles en les impressions fetes d'aquest, donant lloc a una imatge lleugerament granulada o borrosa en comparació amb la dels daguerreotips, que eren en general clares i nítides.[9] No obstant això, els calotips i les impressions en paper salat que es van fer d'ells, van romandre populars al Regne Unit i al continent europeu fora de França fins que el procés de col·lodió va permetre als fotògrafs fer negatius de vidre més tard al segle XIX.

El calotip va tenir una relació important amb l'arquitectura, ja que a partir de 1850 es va utilitzar per enregistrar llocs històrics, sobretot a França. Fotògrafs com Henri Le Secq, Charles Marville i Charles Nègre van dur a terme calotips de monuments com les catedrals de Notre-Dame, de Chartres i d'Amiens.

Cal també mencionar que la publicació de Talbot "The Pencil of Nature" (1844-1846), va ser el primer llibre amb il·lustracions fotogràfiques realitzades amb la tècnica de calotip. Aquesta publicació va comptar amb 24 plaques que van documentar els inicis de la fotografia a través de l'estudi d'objectes artístics i arquitectònics.[10]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calotip Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Daguerreotypes - Time Line of the Daguerreian Era - Prints & Photographs Online Catalog (Library of Congress)» (en anglès).
  2. 2,0 2,1 «Museo - El Mundo al Revés: el Calotipo en España - Universidad de Navarra» (en es-es). [Consulta: 1r novembre 2018].
  3. Hutchins, Laura; May, Robert. The Preservation of Finger Ridges (en anglès), 2011. 
  4. «Calotipo - Diccionario de fotografía y diseño». www.fotonostra.com. [Consulta: 6 novembre 2016].
  5. lpagola. «Calotipo». Historias de la fotografía, 22-10-2012. [Consulta: 6 novembre 2016].
  6. Holgado Brenes, J.M. y Ramos Regífe, J.. Historia de la fotografía española (1839-1950). Sevilla: Monte de Piedad y Caja de Ahorros, 1986, p. 7 (Yáñez Polo, M.A.). ISBN 9788439866718. 
  7. Teixidor Cadenas, Carlos «Laurent y otros fotógrafos de obras públicas en el siglo XIX en España». Instituto del Patrimonio Cultural de España.
  8. Carlebach, Michael L. The Origins of Photojournalism in America. Smithsonian Institution Press, 1992. ISBN 1-56098-159-8. 
  9. «Photographic Processes: Calotypes (Prints and Photographs Reading Room, Library of Congress)» (en anglès).
  10. «CALOTIPO». www.aloj.us.es. [Consulta: 6 novembre 2016].