Llibre

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Exemple de l'interior d'un llibre

Un llibre és una obra escrita o d'imatges impresa o manuscrita no periòdica. Segons la definició de la UNESCO, per a ser un llibre un document necessita ser una publicació impresa no periòdica que té cinquanta o més pàgines, sense comptar les cobertes.[1] Un llibre pot tractar sobre qualsevol tema.[2]

Sintèticament, es pot dir que el llibre neix com a còdex, fet amb pergamí o vitel·la, i després es va començar a fer amb paper. És arran de la impremta que es desenvolupa el llibre de paper, constant d'una sèrie de fulls de paper, cosits o enquadernats. Posteriorment n'han aparegut altres suports físics, i avui dia el llibre de paper conviu amb el llibre digital i audiollibre.

La bibliologia és la disciplina que estudia el llibre en tots els seus aspectes, mentre que la biblioteconomia estudia, entre moltes altres matèries, els sistemes de tractament dels llibres i documents perquè siguin més accessibles al públic, especialment quan es troben en grans quantitats, com en les biblioteques.

Altres definicions[modifica | modifica el codi]

Un llibre és també cadascuna de les parts de l'obra en els codis i lleis d'una gran extensió. També s'anomena llibre tota obra independent, fent abstracció de la concreció física formal.

Un llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i cobert amb tapes per a protegir-lo i organitzar el material imprès.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Avui dia és força habitual veure escrits als arbres i se sol considerar vandalisme

El nom amb què es designa el llibre en català i en la majoria de llengües romàniques és de formació baixmedieval, i prové del llatí liber, que significa "escorça d'arbre"; significat originari, així mateix, del nom que rep el llibre en grec, býblos.

El nom emprat en les llengües germàniques (book, Buch...) i en les eslaves (bukvà...) prové d'una arrel indoeuropea de significat anàleg.

Context[modifica | modifica el codi]

Des dels seus orígens, la humanitat ha hagut de fer front a la manera de transmetre els continguts en l'espai i en el temps i la manera de preservar-los.

El plantejament d'aquestes qüestions suposa, d'una banda, determinar la forma de garantir la integritat intel·lectual del contingut de l'obra i la conservació del suport en el qual fou plasmada i, d'altra banda, el mitjà pel qual es mantindrà inalterada la intenció o finalitat per la qual va concebre's.

Els orígens de la història del llibre es remunten a les primeres manifestacions pictòriques dels nostres avantpassats, la pintura rupestre de l'humà del paleolític. Amb un simbolisme carregat de significats religiosos, aquestes pintures presentaven animals, caceres i altres escenes quotidianes de l'entorn natural de l'humà antic, que tractava de dominar les forces adverses de la natura capturant-ne l'essència mitjançant la seva representació.

Comunicació oral[modifica | modifica el codi]

La transmissió oral no ha desaparegut amb els llibres

La paraula parlada és la forma més antiga d'expressar i manifestar missatges i històries. Es pot afirmar que, primigèniament, existí el que s'anomena "llibre oral". Mitjançant fórmules de valor mnemotècnic, com les estudiades per W. Ong i altres especialistes, s'estructuraven narracions, reals o no, que passaven de generació en generació per transmissió oral, com una valuosa herència cultural dels més diversos grups humans.

Les regles mnemotècniques ajudaven tant a la memorització com a la reproducció dels relats. És el cas, per exemple, dels poemes homèrics, que han merescut valuosíssims estudis sobre el particular. És gairebé segur que gran part de les tradicions i llegendes han tingut un origen semblant.

Aquesta transmissió oral tenia l'inconvenient dels "sorolls" que deformaven el missatge. La major part de les vegades era el narrador (avi, mare, veí, amic, rapsode, aede, joglar) qui, en funció dels seus interessos, la deformava d'una manera o una altra.

L'escriptura[modifica | modifica el codi]

Persones escrivint i consultant llibres
Articles principals: Història de l'escriptura i escriptura

Quan els sistemes d'escriptura foren inventats en les antigues civilitzacions, l'ésser humà utilitzà tots els suports d'escriptura al seu abast: taules de cera, plom, pells, ossos, fusta, papirs o post de massilla.

És probable que la primera escriptura aparegués a Àsia a l'antiga Mesopotàmia, mitjançant signes cuneïformes. L'escriptura cuneïforme utilitzava una eina de canya amb secció triangular que, en pressionar l'argila, deixava una marca en forma de tascó. La van utilitzar els sumeris, accadis, asiris, hittites, perses, babilonis, etc.

Sobre l'escriptura egípcia podem distingir l'escriptura jeroglífica, que representa les paraules mitjançant figures, altres pobles, com els hittites i els asteques, també van tenir aquesta mena d'escriptura, que va evolucionar en cursiva: en les escriptures hieràtica i demòtica, i també en una escriptura fonètica amb 22 signes consonàntics i 36 sil·làbics.

Història del llibre[modifica | modifica el codi]

Exemplar original de la Bíblia de Gutenberg
Llibres antics
Article principal: Història del llibre

Quan els sistemes d'escriptura (vegeu Història de l'escriptura) es van inventar en les antigues civilitzacions, tot aquell suport sobre el qual es podia escriure es feia servir. L'alfabètic escrit (vegeu Història de l'alfabet) va sorgir a Egipte al voltant de 1800 aC i s'hi escribia en rotlles de papir. Els rotlles van ser la forma dominant de llibre en la cultura hel·lenística, romana, xinesa i hebrea. El format més modern que va suposar el còdex, més similar a un llibre, es va engegar al món romà en l'antiguitat tardana, però el format de rotlles va persistir molt més de temps a l'Àsia. Els còdexs potser van desenvolupar-se a partir de tauletes de fusta, però tots els que es coneixen avui són documents escrits a mà amb les pàgines separades, unides per una costura i enquadernades. Només dins de la comunitat cristiana se'n va fer un ús generalitzat, gradualment durant els segles III i IV.[3][4][5]

Gairebé tots els llibres eren manuscrits que es copiaven i il·luminaven a mà, i això feia els llibres molt cars i relativament poc freqüents. El procés de producció era llarg i laboriós; a més, els llums i les espelmes estaven prohibits per evitar incendis, i els monjos no podien parlar per no cometre errades. El judaisme ha mantingut l'art de l'escriba (sofer) fins al present. Al principi, la majoria d'obres eren copiades als monestirs d'una en una però amb el sorgiment de les universitats al segle XIII, van ser dividides en fulls solts que es prestaven a diferents copistes dels gremis d'impressors, augmentant la velocitat de producció. A Europa, a principis de segle XIV, els còdexs o llibres començaren a ser produïts per impressió de blocs (xilografia) però la impressió xilogràfica es va originar a la Xina, cap el 220 aC. Els primers tipus tipogràfics van sorgir també a la Xina, però a Europa la impremta no es va començar a usar fins al voltant de 1450. Els primers llibres impresos, els fulls solts i les imatges que van ser creades abans de l'any 1501 a Europa són coneguts com a incunables.[6][7]

Les impremtes a vapor es varen fer populars a començaments del segle XIX. A mitjan de segle va fer-se més barat el cost de producció dels llibres i en paral·lel, o com a causa, va augmentar la lectura del públic general, l'índex d'alfabetització i la demanda d'informació escrita. Al llarg del segle XX i XXI, s'ha experimentat un constant creixement en la demanda dels llibres, sovint coneguda com l'explosió de la informació. El seu creixement no ha sigut detingut per l'audiollibre ni pel llibre electrònic, el 1981 va sortir-ne a la venda el primer, tot i que el format no es va popularitzar fins l'inici del segle XXI. Hi surten tant llibres inèdits com versions digitals de llibres de paper o fins i tot més antics. El manteniment dels llibres digitals és més costós i la seva durada de vida molt curta, en part per la rapidíssima obsolencència dels sistemes de suport i de les màquines que es necessiten per a accedir al seu contingut. Els llibres antics (medievals, del Renaixement, etc.) es conserven molt millor, gràcies a una molt major qualitat del paper i de la tinta, que els llibres editats als segles XX i XXI, amb costos molt més baixos, però una qualitat i durada de vida molt inferior.[8][9]

Classificació[modifica | modifica el codi]

Actors i actrius d'audiollibres llegint contes infantils devant el públic en una fira del llibre
Llibre de cuina ràpida de l'any 1887

Els llibres es poden classificar segons com estiguin fets físicament o pel seu contingut. Segons la confecció, hi ha llibres de tapa dura o de butxaca, per exemple, mentre que el contingut estableix dos grans tipus de llibres: els de ficció i els de no-ficció. Dins la ficció, es troben els grans gèneres de la literatura (poesia, narrativa i text teatral) i, en canvi, els llibres de no-ficció es divideixen en:

  • Llibres de referència
  • Llibres instructius
    • Guies o how-to
    • Manuals per a fer funcionar aparells o programes informàtics
    • Receptes de cuina
  • Assaig i llibre divulgatiu
  • Guies de viatge
  • Àlbums de fotos
  • Llibres de jocs
  • Biografies i diaris
  • Reculls de premsa

Llibre de paper[modifica | modifica el codi]

Parts[modifica | modifica el codi]

Esquema de les parts del llibre: 1 faixa, 2 solapa (ací, incorporada a la coberta), 3 guarda anterior (ací, la contraguarda), 4 coberta, 5-7 talls, 5 cap, 6 canal, 7 peu, 8 pàgina dreta (recto del full), 9 pàgina esquerra (verso del full), 10 llom. No s'hi representa el queix
Exemple de sobrecoberta de llibre

El llibre de paper, en tant que unitat física (volum), és compost d'un conjunt de plecs o de fulls encolats o relligats entre si, que formen la tripa, la qual és enquadernada amb coberta. L'extrem per on resten units els plecs o fulls és el llom. Els altres extrems són els talls: el cap o tall superior; el canal o tall frontal (oposat al llom); i el peu o tall inferior (oposat al cap).

Les parts principals del llibre, anant de l'exterior a l'interior, són les següents:

  • a) coberta (o tapa) anterior, a voltes protegida encara per sobrecoberta.
  • b) guardes anteriors, parell de fulls encarats que uneixen les cobertes amb les tripes. Una de les guardes (contraguarda) està encolada a l'anvers de la coberta anterior; l'altra (guarda volant) fa de primer full del llibre.
  • c) preliminars, consistents bàsicament en:
      • full de respecte, (o pàgina de cortesia), en blanc,
      • portadella, pàgina on figura (sovint en forma resumida) el títol del llibre, o el nom de l'autor, o el títol i número de la col·lecció. El verso de la portadella (encarat amb la portada) generalment va en blanc; si duu alguna il·lustració, o informació sobre l'autor, etc., el verso de la portadella s'anomena frontispici,
      • portada, màxim element identificatiu del llibre; el seu verso és habitualment la pàgina de crèdits,
      • full amb endreça (cast. 'dedicatoria') o amb lema al recto,
      • sumari (eventualment acompanyat d'altres taules especialitzades),
      • pròleg, escrit per algú diferent de l'autor, presentant aquest o l'obra,
      • prefaci o introducció, escrit pel mateix autor de l'obra, presentant aquesta o la seva matèria, etc. La nomenclatura d'aquesta secció és variadíssima, i –almenys en català-- no sempre està clarament definida ni delimitada: introducció, preàmbul, proemi, prefaci, liminar, prolegòmens, presentació, exordi, notícia, avís al lector, pòrtic, introit, advertiment...
  • d) cos de l'obra, o part principal, cardinal, del text, agrupat per signatures i sovint estructurat intel·lectualment en seccions anomenades capítols (que poden subdividir-se en epígrafs); en cas necessari, els capítols poden agrupar-se en seccions de rang superior (llibre, tom, part...). El cos de l'obra pot anar rematat per un epíleg (o conclusió, o postfaci, etc.), de caràcter recapitulatori o a tall de resum,
  • e) seccions posteriors o auxiliars, entre les quals, i sempre per ordre estàndard de presentació:
      • annex (o apèndix)
      • altres (com ara glossari, notes...)
      • bibliografia
      • índex
      • colofó, nota de l'impressor (no pas de l'autor ni de l'editor), amb dades tècniques sobre la impressió (nom de la impremta, data de conclusió de la feina, qualitat del paper, tipus i cossos emprats, etc.)
  • f) guardes posteriors, amb la guarda volant posterior fent d'últim full del llibre i la contraguarda posterior encolada al verso de la coberta posterior,
  • g) coberta (o tapa) posterior,
  • h) llom -les dues cobertes, l'anterior i la posterior, estan unides pel llom. El llom representa tant la part interior del llibre per on s'uneixen els fulls a la tapa, com la part exterior del llibre, continuació natural de les cobertes, que la protegeix.[10] Com a part exterior, és la part visible quan els llibres estan arrenglerats en lleixes, i normalment porta el títol del llibre. L'encaix és el buit del llom d'un llibre, en el qual encaixa la coberta.

Altres elements que poden formar part d'un llibre són:

  • i) La capçada, element decoratiu que consisteix en un cordonet que es col·loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre, que a vegades pot incorporar un senyal de capçada, una veta o tira de tela (o cuir), que és fixada a la capçada del llom del volum que hom pot fer passar entre les pàgines a voluntat.
  • j) El teixell, peça de cuir, pergamí, tela... on és inscrit tradicionalment el títol del llibre.

Confecció[modifica | modifica el codi]

Cosint les pàgines d'un llibre

Normalment, el llibre de paper consisteix en un imprès en grans fulls de paper (folis) cadascun dels quals conté vuit pàgines en cada cara, tot i que les premses més modernes poden imprimir setze, trenta-dues i fins a seixanta-quatre pàgines per cara. Cadascun d'aquests grans folis es plega diverses vegades fins a convertir-lo en un plec (o quadern) de setze pàgines; els plecs es numeren i ordenen pel sistema de la signatura.

Tret del cas de l'enquadernació a l'americana, els plecs es cusen o enganxen pel llom; aquest es pot arrodonir (llom clàssic) o deixar pla (llom modern); també s'hi poden enganxar les capçades i, si cal, una malla de tela per a assegurar-ne les parts. En cas que l'enquadernació hagi de ser en tapa dura, es marca un endit vora el llom, que té com a funció facilitar l'obertura del llibre, i el qual es reflectirà en el queixell de l'enquadernació. Per fi, la tripa (el conjunt de plecs relligats) es guillotina per tres costats (per tots quatre, en l'enquadernació a l'americana) i es procedeix a l'enquadernació pròpiament dita (fixació de les cobertes, amb eventual presència de guardes, nervis, entrenervis, teixell, etc.). Tradicionalment aquesta tasca era manual; avui dia, l'habitual és fer-la automàticament i en sèrie.

Moltes vegades, el text de l'obra no arriba a cobrir les darreres pàgines, cosa que provoca que alguns llibres tinguin pàgines buides al final, encara que molts cops són aprofitades per a incloure-hi publicitat editorial.

Audiollibre[modifica | modifica el codi]

Audiollibres a una biblioteca
Article principal: Audiollibre

Un audiollibre és un enregistrament d'un llibre llegit en veu alta per intèrprets, locutors i locutores, narradors i narradores, en la seva versió integra de l'obra original i sense música de fons.[11] Se sol distribuir en suport CD, DVD o en formats digitals com l'MP3.

LLibre electrònic[modifica | modifica el codi]

Llibre digital infantil
Article principal: Llibre electrònic

Als anys 40 del segle XX, Ángela Ruiz Robles va patentar el precursor del llibre electrònic o llibre digital (en anglès, eBook) i a finals del 1971 va començar a desenvolupar-se projecte que pretenia digitalitzar obres escrites antigues clàssiques, perque estiguessin a l'abast de més persones, però no va ser fins 1981 quan va sortir a la venda el primer llibre electrònic: el diccionari Random House's Electronic Dictionary.

En 2001 el novel·lista de best-selllers Stephen King va llançar directament al mercat per la xarxa d'internet el seu llibre electrònic Riding the Bullet. L'obra en menys de quaranta-vuit hores va vendre més de mig milió de còpies, al preu de dos dòlars i mig la còpia. El mes següent, Putin també va treure en Internet les seves memòries. Des d'aquest moment, van començar a aparèixer diverses editorials electròniques i moltes botigues virtuals van començar a incorporar llibres electrònics als seus catàlegs.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Recomendacion sobre la Normalizacion internacional de las Estadisticas relativas a la Edicion de Libros y Publicaciones Periodicas». UNESCO, 19-11-1964. [Consulta: 24 setembre 2015].
  2. Barbier, 2005, p. 10-11.
  3. The Cambridge History of Early Christian Literature. Edd. Frances Young, Lewis Ayres, Andrew Louth, Ron White. Cambridge University Press 2004, pp. 8–9.
  4. Leila Avrin. Escribes, l'escriptura i els llibres: el llibre d'art des de l'antiguitat fins al Renaixement, p. 173.
  5. Bischoff, Bernhard; Traducció de Dáibhí ó Cróinin. Editorial Cambridge University Press. Paleografia llatina en l'antiguitat i l'Edat Mitjana, 1990, p. 11. ISBN 0521364736. 
  6. Bernhard Bischoff. Paleografia Llatina, pp. 42-43.
  7. Clapham, Michael, "Impressió" en Una història de la tecnologia, Vol 2. Des del Renaixement fins a la Revolució Industrial, EDD. Charles Singer, i altres. ( Oxford 1957), p. 377. Citat a partir de Elizabeth L. Eisenstein, La impremta com un agent de canvi(Universitat de Cambridge, 1980).
  8. Trubek, Anne «How the Paperback Novel Changed Popular Literature» (en anglès). Smithsonian.com, 30-03-2010 [Consulta: 19 gener 2017]. «In 1935, Allen Lane, chairman of the eminent British publishing house Bodley Head, spent a weekend in the country with Agatha Christie. Bodley Head, like many other publishers, was faring poorly during the Depression, and Lane was worrying about how to keep the business afloat. While he was in Exeter station waiting for his train back to London, he browsed shops looking for something good to read. He struck out. All he could find were trendy magazines and junky pulp fiction. And then he had a “Eureka!” moment: What if quality books were available at places like train stations and sold for reasonable prices—the price of a pack of cigarettes, say?»
  9. Campbell, 2013, p. 15.
  10. «Llom, accepcions 4.1 i 4.2». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  11. «Audiollibres» (en català). Diputació de Barcelona. [Consulta: 19 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barbier, Frédéric. Historia del libro. Madrid: Alianza, 2005. ISBN 84-206-7755-8. 
  • Campbell, James W. P.. La biblioteca: patrimonio mundial. Sant Sebastià: Nerea, 2013. ISBN 978-84-15042-83-9. 
  • Bohigas, Pere. Resum d'història del llibre. Barcelona: Barcino, 1933. (Col·lecció popular Barcino; 90)
  • Carreras, Concepció; Martínez, Concepció; Rovira, Teresa. Organització d'una biblioteca: popular, escolar o infantil. 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1991. (Didàctiques; 10) ISBN 84-297-1631-9.
  • Dahl, Svend. Historia del libro. Madrid: Alianza, 1982. (Alianza Universidad; 336) ISBN 84-206-2336-9.
  • Dictionarium bibliothecarii practicum: ad usum internationalem in XXII linguis = The librarian's practical dictionary: in 22 languages = Wörterbuch des Bibliothekars: in 22 Sprachen. Herausg. von Dr. Zoltán Pipics. 7. Auflage. München: Dokumentation, 1977. ISBN 3-7940-4110-0.
  • Extracte del Reglament del Dipòsit Legal; Normes per a l'establiment del número d'ISBN; Normes per a la inscripció d'obres en el Registre de la Propietat Intel•elctual; Recomanacions per a la impressió dels fulls de portada i portadella. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1987. ISBN 84-393-0812-4.
  • Martínez de Sousa, José. Diccionario de edición, tipografía y artes gráficas.Gijón: Trea, 2001. (Biblioteconomía y administración cultural; 46) ISBN 84-95178-96-6.Pujol, Josep M.; Solà, Joan. Ortotipografia: manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. 2a ed., rev. Barcelona: Columna, 1995. ISBN 84-7809-632-9.
  • TERMCAT, Centre de Terminologia. Lèxic d'arts gràfiques i edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d'Indústria i Energia, 1993. (La indústria a Catalunya) ISBN 84-393-2698-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]