Poema èpic

Poema èpic o epopeia són termes que defineixen en literatura el gènere poètic que narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris. En els seus orígens la seva transmissió era oral i, per tant, hi podia haver diverses versions d'una mateixa història. Es tracta d'un dels subgèneres literaris més antics dins del més general de l'èpica o narrativa.

Característiques

Detall de la pintura Les muses Urània i Cal·líope (1634) de Simon Vouet, que representa Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l'eloqüència.

Els poemes èpics presenten trets comuns malgrat la distància geogràfica i temporal. Se centren en la vida d'un heroi o la seva nissaga, i relaten les seves conquestes i viatges, sovint emmarcades en l'esquema del monomite. Aquests herois estan envoltats d'hipèrboles i elements meravellosos, ja que es presenten com personatges excepcionals, models de virtut, descendents de déus o fundadors de nacions de les quals esdevenen el símbol. Per això poden aparèixer nombroses al·lusions mitològiques i polítiques al moment present de la composició o a la història del poble al qual pertany el protagonista. La presència d'ajudes o intencions divines justifica aquest caràcter únic de l'heroi.

L'estil és elevat, amb ús de metàfores i epítets i versificació lliure. En les obres antigues, d'origen oral, abunden els passatges recurrents i els recursos mnemotècnics del recitador, concentrats sobretot en les descripcions. L'ordre dels esdeveniments no és lineal, sinó que el poema comença in medias res per atreure l'atenció dels oients amb escenes d'acció. Es poden barrejar versions dels fets, ja que s'elaboraven variants locals segons el gust del públic i sovint els poemes conservats són reculls elaborats de les més conegudes, amb afegits de l'autor que els escriu per dotar-los de més cos literari. Per aquest motiu de vegades manca la unitat d'acció que sí que s'observa en els poemes més moderns, els quals imiten molts recursos clàssics per convenció malgrat que no neixin de l'oralitat.

Breu panorama històric

De poemes èpics ja se'n troben a les primitives civilitzacions, com el Gilgamesh a Mesopotàmia, les Aventures de Sinuhé escrites cap al 2000 aC a l'antic Egipte, el Poema èpic de Manas de tradició Kirguís (Kirguizstan i xinesa), el Mahabharata o el Ramayana a l'Índia i, més properes a la cultura occidental, les obres d'Homer: la Ilíada i l'Odissea (segle viii aC).

També van conrear aquest gènere els grecs Hesíode amb la Teogonia, Queril de Samos, Pisandre de Camiros, Cal·límac o Apol·loni de Rodes amb la seva famosa obra els Argonautes, on l'heroi Jasó viatja fins a la llunyana Còlquida per aconseguir el velló d'or. El primer poema èpic en llatí va ser una traducció de l'Odissea, portada a terme per l'esclau grec de Tarent Livi Andronic, i darrere d'aquest van sobresortir poetes com Enni (els Annals), Gneu Nevi (Bellum Punicum), i especialment Virgili amb la seva gran obra mestra l'Eneida. Altres autors posteriors que van escriure en llatí poemes èpics són Lucà, que al contrari de la resta d'autors, va fer intervenir personatges reals com Juli Cèsar o Pompeu a la seva obra Farsàlia, Estaci, Claudi Claudià, Sili Itàlic, etc. D'autors cristians d'entre els segles IV i VI cal destacar Aureli Climent Prudenci, Sidoni Apol·linar o Avit, que van influenciar els autors d'una època posterior.

A l'edat mitjana va ser la cançó de gesta la que narrava en les diverses llengües romàniques les aventures dels herois del país. En llengua castellana el Cantar de Mío Cid és el poema èpic més representatiu. De més al nord d'Europa han arribat tant les sagues escandinaves i la recopilació dels Edda islandesos com l'epopeia germànica el Cant dels Hildebrands (segle viii) o més tard el Cant dels Nibelungs (segle xiii).

A partir del Renaixement aquest gènere es va continuar conreant però amb la voluntat principal d'exaltar un personatge real i el seu propi país, rebent com a influència principal els continguts i ideals de l'obra de Virgili, com es veu a L'Araucana.

Cap al segle xviii aquest gènere va caure en decadència, i, per tant, en desús, i tornarà a florir durant el Romanticisme. En llengua catalana van destacar dos grans autors, Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals. A finals del segle xix Jacint Verdaguer va representar la culminació d'aquest gènere amb obres com L'Atlàntida i especialment Canigó, on canta mitjançant històries cavalleresques i fabuloses procedents del folklore català, els orígens de la Catalunya cristiana.

Epopeia semítica antiga

Tauleta sobre el diluvi, del Poema de Gilgamesh", (c. segle vii aC.)

.

La interessant èpica semítica antiga va prendre com a model l'enfrontament entre un heroi que simbolitzava la civilització i els valors urbans, el rei en un terç diví Gilgamesh, i un altre heroi que representava els valors naturals, camperols i rurals, Enkidu. Aquesta és la matèria que configura l'anomenada Epopeia de Gilgamesh, en què els dos herois es fan amics contra els déus que volen enemistar-los; després de lluitar contra el gegant Humbaba i moltes altres aventures mor Enkidu i, embargat per la pena, Gilgamesh consulta amb el vell Utnapishtim, que va fer l'arca per escapar del diluvi, preguntant-li com tornar-ho a la vida; viatja a l'inframón a la recerca de l'herba de la immortalitat, però en un moment de distracció una serp se l'arrabassa. El final del text està molt detorpat, però pel que sembla Gilgamesh, que només en un terç és diví i en dos terços és humà, se suïcida. Aquesta epopeia, una de les més importants que mai s'han escrit, demostra com l'homo sapiens pot transformar-se en un sobrehome, un superhome, gairebé un ésser diví, però no en un déu. Hi ha elements de la Epopeia de Gilgamesh que té en comú amb el Gènesi, llibre de l'Antic Testament, com també en altres episodis d'una altra literatura, l'egípcia. Els jueus van passar èpoques del seu passat en una cultura i una altra, i van assimilar part de les seves tradicions culturals i literàries, també perquè es trobaven entre totes dues.

Principals epopeies gregues

S'atribueixen a Homer, un aede o cantor de poemes cec (encara que alguns estimen que es tracta d'un conjunt de poemes de diferents aedes units per un refundidor comú, (vegeu qüestió homèrica), dues llargues epopeies a Ilíada i la Odissea, protagonitzades respectivament pels herois Aquil·les i Odisseu (també anomenat Ulisses); constitueixen el fonament de la cultura comuna dels pobles grecs.

Tot just queden restes de la Destrucció de Troia, de la Tebaida i de l' Edipòdia, epopeies prehomèriques perdudes. És burlesca la Batracomiomàquia, o guerra entre les granotes i els ratolins. Posteriors són les Posthomériques de Quint Esmirneu i la Argonàutica d'Apol·loni de Rodes. Altres epopeies gregues són la Cipria, la Etiòpida, atribuïda a Arctí de Milet, l'Amazonia, la Petita Ilíada, el Sac de Troia, també atribuïda a Arctí; Els Retorns (Nóstoi), la Telegonia, la Tespròcida, Els Epígons, L'Alcmeònida, la Titanomàquia, la Heraclea, la Toma , Les Naupactias, la Focaida i tantes altres de les que no queda gairebé testimoni. Es van presentar com a relats reals de soldats que van assistir a la Guerra de Troia i, per tant, com a obres històriques, les novel·les de Dictis Cretense, des del costat grec, i de Dares Frigio, des del costat troià, molt populars a l'edat mitjana.

La Ilíada

Aquil·les envena el braç de Pàtrocle. Aquest darrer tomba el seu cap per evitar veure la sang i que Aquil·les adverteixi les seves ganyotes de dolor.

La Ilíada narra un període de 52 dies durant el setge pels grecs de la ciutat de Troia, ciutat a la costa Est del Egeu, al nord de Àsia Menor. La causa del setge va ser que el príncep Paris, un dels seixanta i tants fills atribuïts per la mitologia al rei de Troia Príam, es va escapolir amb l'esposa de Menelau, la bella Helena. L'heroi principal és Aquil·les, "el dels peus lleugers", fill del mortal Peleu i el millor guerrer dels grecs, pràcticament invulnerable per haver estat submergit per la seva mare, la deessa marina Tetis, en les aigües màgiques d'un mar mentre el sostenia pel taló (essent vulnerable en aquest punt).

En començar l'obra hi ha una gran pesta al campament grec i Aquil·les s'ha retirat del combat enfadat perquè Agamèmnon, cap de la coalició grega, li ha tret a la seva concubina Briseida, raptada de la ciutat troiana. En conseqüència, els combats corren desfavorablement per als grecs, encara que en ells es llueixen Diomedes, Àiax el Major i Menelau i el seu germà Agamèmnon ("rei d'homes"), ben aconsellat pel savi i vell Nèstor, en ells, estimulats per la bellesa de la lluita. Donen suport als grecs Hera, Atenea ("d'ulls de mussol") i Posidó; donen suport als troians Afrodita, Ares i Apolo ("el que fereix de lluny"); Zeus ("que amuntega els núvols") es declara neutral; encara que en cert moment recolza els troians per petició de Tetis.

El motiu de la guerra venia en realitat de lluny, quan, en les noces de Tetis i Peleu, la deessa Eris (o Discòrdia), no convidada per motius obvis, llança en venjança al convit una poma d'or (l'anomenada "poma de la Discòrdia") amb l'escrit per la més bella. Afrodita, Atenea i Hera es van disputar el premi, i Zeus va nomenar com a àrbitre el troià Paris per resoldre la terrible disputa; va escollir Afrodita, i des de llavors la rancúnia d'Hera i Atenea es va centrar a Troia, pàtria de París. Afrodita, a canvi de ser elegida, havia ofert a París l'opció d'escollir per a si la dona més bella de la terra. Paris va escollir Helena, reina d'Esparta, i encara que es trobava casada, Afrodita el va ajudar en el seu propòsit.

El rapte d'Helena per París ofereix el pretext adequat per a la guerra i els diferents pobles grecs s'uneixen en una expedició comuna per recuperar l'esposa de Menelau ("bo als cavalls"). Després de vestir l'armadura d'Aquil·les el seu amant masculí Pàtrocle amb el propòsit d'animar els grecs en el combat, el príncep troià Hèctor ("domador de cavalls"), el millor dels guerrers troians i germà de París, mata el disfressat Pàtrocle; Aquil·les, desolat en rebre la notícia, decideix abandonar la seva inactivitat emmurriada per venjar-se en persona d'Hèctor i dels troians; "Hèctor, a qui no puc oblidar!" -li diu- "No em parlis de pactar: No és possible que hi hagi aliances entre lleons i homes com tampoc que estiguin d'acord llops i bens... pensen sempre a causar-se mal els uns als altres; tampoc entre nosaltres hi haurà amistat ni pactes fins que caigui un d'ambdós i sadolli de sang a Mart, combatent infatigable". Aquil·les el derrota i mata davant les muralles de Troia i arrossega el seu cos davant de tots els troians i, per descomptat, del seu pare, el rei Príam, sense accedir a les seves súpliques perquè li doni honres fúnebres i adequada sepultura. La seva ànima romandrà així sense entrar a l'altre món. Príam abandona en secret Troia i arriba a la tenda d'Aquil·les, aconseguint commoure el dur cor de l'heroi en recordar-li l'amor del seu pare Peleu, de manera que per fi accedeix que pugui emportar-se el cos i donar-li uns dignes funerals. Amb aquest gest de pietat a la guerra acaba l' Ilíada.

Posthomèriques

Àiax el Menor arrencant a la força a Cassandra del Pal·ladí on s'havia refugiat, interior d'una copa amb figures vermelles del Pintor de Codros, v. 440-430 a. C., Museu del Louvre.

La guerra continua, però els grecs no aconsegueixen cap èxit definitiu. Per fi, Odisseu o Ulisses, tan llest que no volia anar a la guerra i va fingir estar boig perquè no el portessin, troba amb un estratagema, ardida o artifici que aconseguirà enganyar els troians; els grecs fingeixen retirar-se i deixen un cavall de fusta com a exvot als déus; els troians, contents en creure haver-se deslliurat de tan durs enemics, ho fan rodar cap a Troia, malgrat les advertències de l'endevina Cassandra, condemnada per Apol·lo a dir la veritat del que passarà sense que la creguin mai, i del sacerdot Laocoont, que mor amb els seus fills devorats per una serp que Posidó fa sortir del mar. En efecte, dins del cavall hi ha amagats alguns soldats grecs que, de nit, baixen i obren les portes de la ciutat a l'exèrcit grec, que entra a la plaça i la incendia i saqueja; només se salva el príncep Enees, que porta al seu pare Anquises a espatlles, juntament amb la seva família i amics. El poeta llatí Virgili cantarà després una epopeia en llatí protagonitzada per ell, l'Eneida. Aquil·les, no obstant això, mor en rebre una fletxa enverinada de París al taló, però ell ja havia dit que preferia una vida curta, intensa i gloriosa a una vida llarga i sense al·licients. Una mica més tard, Àiax i Odisseu (Ulisses) es barallen per recuperar el cos de l'heroi grec i enterrar-ho al costat del seu amic Pàtrocle. Després del funeral, tots dos herois grecs reclamen l'armadura d'Aquil·les com a recompensa pels seus esforços. Després d'una disputa d'enginy, Odisseu rep l'armadura i Àiax furiós cau a terra exhaust i en aixecar-se està embogit pel furor; en el seu deliri confon un ramat d'ovelles amb els líders aqueus, Odisseu i Agamèmnon, matant tots els animals. Quan Àiax es desperta de la seva bogeria es veu envoltat de sang i decideix llevar-se la vida abans que viure a la vergonya i el deshonor. Per fer-ho utilitza l'espasa d'Hèctor, que aquest li havia concedit com un regal d'honor després del primer duel.

L'Odissea

Odisseu lligat al pal del seu vaixell tractant de vèncer l'atracció de les sirenes. Quadre de Léon Belly Les sirenes (Museu de l'Hotel Sanderin, Saint Omer, França).

La segona epopeia d'Homer, anomenada la Odissea, té com a protagonista principal Ulisses o Odisseu, i narra l'accidentat viatge de retorn des de Troia de l'heroi Odisseu fins a la seva pàtria a l'illa de Ítaca. L'hostilitat del déu del mar posidó el fa travessar per tota mena de perills i aventures; i la d'Afrodita, per diverses perilloses aventures amoroses que li retenen molt de temps, mentre el seu fill Telèmac el busca pels mars preguntant als altres herois de la guerra de Troia, que ja van tornar, on és, i fins i tot a algun déu marí que pesca accidentalment a l'oceà, com. Mentrestant, l'esposa d'Ulisses, Penèlope, aguanta al seu palau, a causa del vincle hospitalari grec, als àvids pretendents al tron d'Ítaca, ja que aquests creuen que Odisseu ha mort i, per tant, ha de casar-se amb un d'ells. Penèlope els descoratja i enganya prometent-los que decidirà quan acabi una tela que està teixint; tanmateix, i sense que ho sàpiguen, desfila de nit el que fila de dia. Odisseu mentre travessa per diverses aventures: aconsegueix fugir dels gegants antropòfags anomenats Lestrígons i del país dels lotòfags, uns homes que s'alimenten d'una flor narcòtica que provoca l'oblit; la del gegantí cicló Polifem, pastor fill de Posidó, que devora alguns dels companys d'Odisseu a l'illa que habita, i que aquest cega amb un pal encès dins de la cova on els tenen presos; la de les sirenes (éssers mitològics alats), el meravellós cant dels quals fa embogir els mariners perquè els seus vaixells s'enfonsin amb els esculls, cosa que Odisseu evita segellant les orelles dels seus mariners amb cera i fent-se lligar al pal per ser l'únic home que pot sentir la seva veu; la de la fetillera Circe, enamorada d'Odisseu i que transforma els seus companys en porcs, prolongant màgicament la durada del temps al seu gust; la de la deessa Calipso, que s'enamora també d'ell i li promet la vida i la joventut eternes, però a la qual Zeus obliga a deixar-lo marxar; la del naufragi per fi i l'arribada nu a la platja davant dels ulls de Nausica; com explica les seves aventures a la cort d'Alcínous i travessa els terribles passos d'Escil·la i Caribdis, a quin més perillós; la de la cova on Odisseu ofereix un sacrifici a l'endeví Tirèsias i experimenta la visió de l'inframón i, finalment, el retorn a Ítaca, en què, ajudat per la màgia d'Atenea, canvia la seva aparença per la d'un vell captaire per no ser reconegut, si bé el seu vell gos Argos, maltractat pels pretendents, no es deixa enganyar per això. Descobrint-se al seu fill i la seva dona, planeja la venjança contra els ahites i borratxos ganduls que pretenen casar-se amb la seva dona, i així aconsegueix fer que el nuvi es decideixi per fi entre els que aconsegueixin tensar el seu arc; ningú aconsegueix tenir prou força per fer-ho, però el vell s'atreveix a intentar-ho i quan el té tensat, dispara a cadascun dels pretendents i amb ajuda de Telèmac els mata.

Epopeies romanes

Eneas sortint de Troia amb el seu pare Anquises a sobre, per Federico Barocci, 1598.

La sibil·la de Cumes condueix a Enees a l'inframon. Obra de 1673 per Claude Lorrain inspirada en el llibre VI de l'Eneida.

Els poetes preclàssics Enni o Gneu Nevi van compondre ja epopeies en llatí, però va ser Virgili qui va realitzar la que es considera epopeia nacional romana, l' Eneida, en dotze cants i un total de gairebé deu mil hexàmetres; els sis primers narren el viatge d'Enees després de la caiguda de Troia a la recerca d'una terra on assentar-se i constitueixen una espècie d' Odisea, i els sis últims, que narren les guerres al Lacio dels troians assentats en ell, una Iliada. L'obra és del  a. C. i va ser escrita per encàrrec de l'emperador August, amb la finalitat de glorificar, atribuint-li un origen mític, l'Imperi que amb ell s'iniciava. A aquest efecte, Virgili elabora una reescriptura, més que una continuació, de l' Ilíada.

L'argument és el següent: Enees, príncep troià, va fugir de la ciutat després d'haver estat cremada pels aqueus. Es va portar el seu pare i el seu fill a rossegons, i la seva dona el seguia molt a prop. Però ella va morir en la foscor, i Enees, desesperat, va embarcar amb el seu fidel amic Acates i altres supervivents a la recerca d'una nova terra. La seva enemistat amb Hera el va portar a navegar errant durant molt de temps, fins que va ser llançat a les costes del nord d'Àfrica, a Cartago. Allà habitava la reina Dido, que se'n va enamorar per obra de Cupido perquè oblidés al seu difunt marit; llavors el va retenir per llarg temps. El regne era hospitalari i tots els troians volien quedar-se a Cartago, però Enees sabia que era a Itàlia on havia de fundar el seu imperi. Després de marxar, Dido es va suïcidar en una pira amb l'espasa d'Enees maleint per sempre el seu estimat, fent-li jurar venjança al seu poble perquè destruís els fills del seu pare, els futurs romans. D'aquesta manera es crea el quadre que justifica l'eterna enemistat entre dos pobles germans, el de Cartago i el de Roma, cosa que esdevindria a les guerres púniques. En el seu camí fins a Itàlia baixarà als inferns, on el seu pare, ja mort, li revela que fundarà un imperi florent, Roma, fins a l'època d'August.

En els següents sis llibres Enees arriba al Lacio, on governava el rei [[Llatí (mitologia)]Llatí]]. La filla de Llatí, Lavínia, estava promesa amb Turnus, el cabdill dels rútuls, però l'oracle havia revelat a Llatí que un home arribat del mar es despossaria amb la seva filla i crearia un gran imperi en nom dels llatins. Aleshores Turnus i Enees es van declarar la guerra i van començar a batallar durant un bon temps. Un dia venien aliats d'un dia i de l'altre, i la batalla mai no s'acabava. Mentrestant, al cel, Venus i Juno ajudaven a uns i altres sense que Zeus li atorgués la victòria a cap. Al final, Enees mata Turnus en un combat i aconsegueix la mà de Lavínia. Aleshores fundaran un regne que algun dia es convertirà a Roma.

Enees derrota a Turnuso, Luca Giordano, (1634 - 1705), escena inspirada en el final de l' Eneida de Virgili.]

Si no comptem els nombrosos epilis o petites epopeies compostes per poetes llatins, són epopeies posteriors a les citades la Farsalia de Marc Anneu Lucà, la Púnica de Sili Itàlic, les Argonàutiques de Gai Valeri Flac i la Aquileida de Papini Estaci. Els poetes èpics d'època tardoromana es desvien sovint cap al panegíric; tal és el cas de Claudi Claudià, de Merobaudes i de Draconti. S'han perdut moltes altres epopeies, o amb prou feines es conserven restes d'elles, com del Bellum Historicum d'Hosti, el Bellum Sequanicum de Publi Terenci Varró i altres de Gai Rabiri i Luci Vari Ruf amic de Virgili que va ser qui va publicar la seva Eneida, enterrant així la seva pròpia epopeia en l'oblit, malgrat que en el seu temps va tenir no poca estima en el cercle de Mecenes. Altres autors d'epopeies van ser Gai Pedó Albinovà, del qual es conserva un llarg fragment que explica el viatge de Germànic al mar del Nord, i l'obra Carmen de bello Aegyptiaco d'autor desconegut.

Epopeies perses

Shâhnameh.

El Llibre dels Reis o Shahnameh de Firdawsí és una epopeia del segle x després de Crist escrita en persa, llengua iraniana a penes contaminada llavors per arabismes. És la segona epopeia més extensa després del Majabhárata hinduista, ja que té un total de 60 000 versos. Conta la història de l'Iran antic i en especial la història dels Sassànides, arribant en el passat fins a confondre's els reis llegendaris amb els Aquemènides. Firdawsí s'inspira en textos anteriors de Abu Mansur Abdul Razzâq i va incloure fins i tot mil versos de Daqiqi citant la seva procedència. Els iranians ho consideren signe d'identitat nacional, del qual destaquen la seva originalitat, ja que no pren cap material narratiu de cap altra tradició literària. De la seva pervivència i vitalitat en dóna fe que es continuï recitant al so del tambor com una cantarella als zurjâneh o (cases de la força), una mena de gimnasos tradicionals mentre els assistents fan gimnàstica amb moviments compassats.

Epopeies orientals

L'èpica japonesa es va configurar fonamentalment sobre les lluites entre els clans samurais dels minamoto i els taira, que van donar lloc al Heike Monogatari.

Epopeies indostàniques

Una de les 134 il·lustracions del Razmnama (Llibre de les guerres, 1761-1763), traducció persa del Mahabharata. El rei Akbar (1556-1605) va ordenar a Naqib Khan que traduís el text hinduista per millorar les relacions entre les dues cultures. En aquesta escena, l'avi Bhishmá —encara viu setmanes després de la fi de la Guerra de Kurukshetra— imparteix els seus darrers ensenyaments mentre agonitza [sobre el «llet de fletxes» amb què el seu nebot el va crivellar), envoltat pels cinc Pándavas (amb robes musulmanes) i Krishna (de pell blava). A baix es veu un brollador de la mare Ganges, que Áryuna va invocar per sadollar la set de Bhishmá.

A l'antiga Índia l'epopeia es caracteritza pel predomini de la fantasia i el que és meravellós. Dues són les mostres principals: El Mahabharata i el Ramaiana, escrits en sànscrit.

L'epopeia procedeix d'una poesia popular de relats tradicionals d'origen històric indubtable. Aquests relats procedeixen de l'època vèdica, els recitadors professionals organitzats en castes, els suta, bards i panegiristes, conductors dels carros durant les guerres, van transmetre aquests relats èpics, adaptant-los i completant-los. D'aquí van sortir les dues grans epopeies el Mahabharata i el Ramaiana. L'idioma sànscrit d'aquestes epopeies està en prosa i en vers; la narració és de forma arcaica, però els versos narratius formen la part més important; el discurs caracteritza la composició èpica i reemplaça l'estil directe, barrejant-hi màximes religioses i conclusions moralitzants.

El Mahabharata

El Mahabharata consta d'uns cent mil shloka (apariats de versos de setze síl·labes). No es coneix amb certesa la seva època de composició, i més aviat sembla que responguin a un procés acumulatiu d'ampliacions. Alguns daten la gestació de l'obra en l'època d'aparició del budisme (cap al segle vi; va aconseguir la seva forma clàssica i definitiva al segle ii

Tracta sobre les lluites dinàstiques entre els descendents del rei Bharata: els pietosos Pàndaves i els malvats Kauraves. Vencen els Pàndaves, ajudats pel seu amic el déu Krishna. El relat està entreverat de llegendes fantàstiques sobre tals lluites i s'intercalen bells episodis com el del rei Nala i la seva esposa Damaianti, que són perseguits pel dimoni Kali Yuga.

El Ramaiana

El Ramaiana és una epopeia tres o quatre segles posterior al Mahabharata, encara que n'hi ha que la situen al segle viii És d'extensió més reduïda i consta d'unes 24000 śloka. S'atribueix al llegendari poeta Valmiki. En ell, el príncep Rāma rescata a la seva esposa Sītā, raptada a l'illa de Sri Lanka pel diabòlic Ravana, monstre de deu caps.

Sent una de les obres literàries més importants de l'Índia antiga té un profund impacte en l'art i la cultura del subcontinent indi i del sud-est d'Àsia. El Ramaiana no només és un conte religiós. La colonització del sud-est d'Àsia pel poble hinduista va començar al segle viii. Es van establir imperis com el Jemer, Majapahits, Sailendra, Champa i Sri Vijaya. Gràcies a això, el Ramaiana es va tornar popular al sud-est d'Àsia i es va manifestar en la literatura i en l'arquitectura dels temples, particularment a Indonèsia, Tailàndia, Cambodja, Laos, Malàisia, Birmània, Vietnam i Filipines.

Bibliografia

• Bello, Andrés. La Araucana. Tip. de V.G. Torres, 1862.
• Bloom, Harold. The Epic. Chelsea House Publishers, 1991.
• de Jong, Irene J. F. Narrators and Focalizers: The Presentation of the Story in the Iliad. 2nd ed., Bristol Classical Press, 2004.
• Carspecken, Rachel M. Ancient Greek Epics: A Reader's Introduction. Cambridge University Press, 2020.
• Ercilla y Zúñiga, Hojeda, Alonso, et al. Poemas épicos: Colección dispuesta y revisada, con notas biográficas y una advertencia preliminar. 1851. Editado por Cayetano Rosell.
• Menéndez Pidal, Ramón, editor. Cantar de Mio Cid: Texto establecido, prólogo y notas. Espasa-Calpe, 1944.
• Geyer, Douglas W., and Lowell K. Handy. International Christian Literature Documentation Project: A Subject, Author, and Corporate Name Index to Nonwestern Christian Literature. Vol. 1, American Theological Library Association, 1993.
• González Suárez, Federico. Estudios literarios: De la poesía épica cristiana. Tipografía y encuadernación salesiana, 1909.
• Ruiz Martínez, Luis. La temática trascendente en el poema 'Parusia' de José Rumazo González. 1980. Revista Imbabura.
• Ruiz Martínez, Luis. La belleza formal y el sentimiento popular en la epopeya 'Parusia' de José Rumazo González. 1982 Revista Imbabura.