Manuel Milà i Fontanals

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaManuel Milà i Fontanals
Milà i Fontanals - Bust al Parc de la Ciutadella.JPG
Bust de Manuel Milà i Fontanals, situat al parc de la Ciutadella de Barcelona
Dades biogràfiques
Naixement 4 de maig de 1818
Vilafranca del Penedès
Mort 16 de juliol de 1884(1884-07-16) (als 66 anys)
Vilafranca del Penedès
Sepultura Cementiri de Vilafranca del Penedès, panteó 11
Nacionalitat Catalunya
Activitat professional
Ocupació Filòleg, erudit i escriptor
Ocupador Universitat de Barcelona
Moviment Romanticisme
Modifica dades a Wikidata
Romancerillo catalán de 1882

Manuel Milà i Fontanals[1] (Vilafranca del Penedès, 4 de maig de 1818 - 16 de juliol de 1884)[2] fou un filòleg, erudit i escriptor català. Se'l considera un dels impulsors de la Renaixença, gràcies als seus esforços en la restauració dels Jocs Florals, i en el camp de l'ortografia.[3][1]

El filòleg i erudit medievalista Jaume Riera i Sans li va atribuir la falsificació literària de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, fent-la passar com un text legítim en català del segle XV, però posteriorment va quedar demostrat que l'acusació era falsa i la novel·la era original.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Es va llicenciar en Dret a l'Estudi General de Barcelona. Tingué com a mestre i conseller l'erudit Gaietà Renom (escolapi). Entre 1838 i 1844 va residir a París, i va estudiar directament sobre els manuscrits la poesia provençal. A partir de 1845, retornà a Catalunya, es va doctorar en Filosofia i Lletres i un any després guanyava la càtedra de Literatura a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'avui anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1858), com el seu germà gran Pau Milà i Fontanals, eminent teòric de l'art, que en fou nomenat acadèmic el 1851.

Cal remarcar la seva activitat com a historiador de la literatura medieval catalana i la seva intervenció, a la dècada del 1860, en les polèmiques sobre la unificació de l'ortografia, quan va proposar la divisió dialectal del català en dos grans blocs: l'oriental i l'occidental (1861).

L'Institut d'Estudis Catalans va crear el premi Milà i Fontanals en el seu honor per premiar «el millor treball d'investigació sobre història literària de les terres catalanes».[5] Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[6]

Obra[modifica | modifica el codi]

Estudià amb noves perspectives la poesia popular catalana:

  • Observacions sobre la poesia popular (1853)
  • Romancerillo Catalán (1882), on apareix per primera vegada impresa la Cançó del Comte l'Arnau

La poesia trobadoresca:

  • De los trovadores en España (1861)

La literatura castellana antiga:

  • De la poesia heroico-popular castellana (1874)

La literatura catalana antiga:

  • Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans

I el psicologisme escocès:

  • Principios de Estética (1857-1869)

Bona part de les seves obres foren recollides per Marcelino Menéndez Pelayo del 1886 al 1896, amb el títol Obras Completas de D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol.), i el 1908 apareix un recull de la seva poesia en català, a més d'articles i discursos, amb el títol Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals.

Actualment, l'Institut d'Estudis Catalans n'està preparant l'Edició crítica revisada de les Obres Completes, a cura de Manuel Jorba i Jorba, un dels estudiosos més importants de l'obra de Milà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Manuel Milà i Fontanals». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Manuel Milà i Fontanals». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 2 maig 2014].
  3. «Folkloristes, etnògrafs i institucions». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  4. La Biblioteca Nacional defiende la autenticidad del manuscrito del 'Curial' a El País, 17/9/1991 (castellà)
  5. «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre 1959, p. 19.
  6. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]