Manuel Milà i Fontanals

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaManuel Milà i Fontanals
Milà i Fontanals - Bust al Parc de la Ciutadella.JPG
Bust de Manuel Milà i Fontanals, situat al parc de la Ciutadella de Barcelona
Dades biogràfiques
Naixement 4 de maig de 1818
Vilafranca del Penedès
Mort 16 de juliol de 1884(1884-07-16) (als 66 anys)
Vilafranca del Penedès
Sepultura Cementiri de Vilafranca del Penedès, panteó 11
Nacionalitat Catalunya
Activitat professional
Ocupació Filòleg, erudit i escriptor
Ocupador Universitat de Barcelona
Moviment Romanticisme
Modifica dades a Wikidata
Romancerillo catalán de 1882

Manuel Milà i Fontanals[1] (Vilafranca del Penedès, 4 de maig de 1818 - 16 de juliol de 1884)[2] fou un filòleg, erudit i escriptor català. Se'l considera un dels impulsors de la Renaixença, gràcies als seus esforços en la restauració dels Jocs Florals, i en el camp de l'ortografia.[3][1] És considerat una figura clau per entendre el desenvolupament històric de la gramàtica catalana, convertint-se, en un dels primers dialectòlegs d'aquesta.

El filòleg i erudit medievalista Jaume Riera i Sans li va atribuir la falsificació literària de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, fent-la passar com un text legítim en català del segle XV, però posteriorment va quedar demostrat que l'acusació era falsa i la novel·la era original.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Es va llicenciar en Dret a l'Estudi General de Barcelona. Tingué com a mestre i conseller l'erudit Gaietà Renom (escolapi). Entre 1838 i 1844 va residir a París, i va estudiar directament sobre els manuscrits la poesia provençal. A partir de 1845, retornà a Catalunya, es va doctorar en Filosofia i Lletres i un any després guanyava la càtedra de Literatura a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'avui anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1858), com el seu germà gran Pau Milà i Fontanals, eminent teòric de l'art, que en fou nomenat acadèmic el 1851.

Cal remarcar la seva activitat com a historiador de la literatura medieval catalana i la seva intervenció, a la dècada del 1860, en les polèmiques sobre la unificació de l'ortografia, quan va proposar la divisió dialectal del català en dos grans blocs: l'oriental i l'occidental (1861).

L'Institut d'Estudis Catalans va crear el premi Milà i Fontanals en el seu honor per premiar «el millor treball d'investigació sobre història literària de les terres catalanes».[5] Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[6]

Estudis sobre la llengua catalana[modifica | modifica el codi]

Milà i Fontanals és una figura clau per entendre la història de la llengua catalana i de la filologia d’aquesta llengua. És una figura lingüística que destaca pel seu interès cap a la lírica trobadoresca i la poesia popular. Dins de la seva obra es proposa una coneixença del passat literari, que inclou una coneixença de la llengua usada en aquest àmbit.  Se’l pot considerar un investigador de la literatura antiga.

La figura lingüística de Milà i Fontanals ha quedat eclipsada per la seva vessant literària. Però els estudis que en va fer, alguns encara inèdits, són un material indispensable per la dialectologia i la gramàtica catalana.

L’època de Milà i Fontanals destaca pel gran desconeixement de la realitat de la llengua catalana com també dels territoris on es parlava. Hi havia una aproximació però no una preocupació per saber fins a on hi havia catalanoparlants. Aquesta és una de les raons per les quals es comença un estudi de camp sobre el català que s’acabarà materialitzant en un projecte en potència.

Milà i Fontanals tenia un gran interès per a conèixer l’origen de les llengües, i així ho demostra dins dels seus estudis.

Una de les altres raons que són motor per a començar l’estudi sobre la llengua és el llemosí i la realitat d’aquest. El llemosí, considerat llengua catalana, té una realitat que cal conèixer i lligar amb el català medieval i occità. Per a singularitzar-los dins del món de les llengües romàniques.

L’estudi de l’occità dins de la família romànica de les llengües és un element clau ja que ens ajuda a aproximar-nos al llemosí.

Estudi sobre la llengua catalana[modifica | modifica el codi]

El projecte de futur que Milà i Fontanals va deixar incomplet fou una futura gramàtica històrica del català. Abans de començar la seva gramàtica s’havia de reconèixer la realitat de la llengua catalana parlada. Al territori catalano-parlant, les varietats d’aquesta llengua són evidents. Segons Milà calia fer-ne un estudi per poder-ne descriure les varietats i a partir d’aquestes començar el seu projecte.

La gramàtica proposada per Milà parteix de la geografia de la llengua, és per això que se’l considera un dels iniciadors de la dialectologia catalana.

Al 1875 publica Estudios de la llengua catalana on es fa una aproximació del Barceloní, català parlat a la ciutat de Barcelona. Aquest forma part dels estudis sobre la descripció general de les varietats del català. El que havia començat amb el català de Barcelona, s’havia d’anar fent amb els altres parlars del territori.

Classificacions dels dialectes[modifica | modifica el codi]

Dins dels seus estudis Milà i Fontanals classifica les varietats del català. La primera és una dicotomia entre el català oriental i el occidental-meridional. Aquesta classificació parteix del sistema vocàlic del català. Segons el territori hi ha variacions en les vocals àtones.

Anys més tard, comença a estudiar els parlars de les Illes Balears i la seva classificació incorpora una tercera branca, el Baleàric. 

La classificació es constata en el recolliment de dades sobre els dialectes catalans. Dades referents a la fonètica, la morfologia i el lèxic del baleàric, el valencià, el català central, el nord-occidental i el rossellonès.

Estudis sobre el baleàric[modifica | modifica el codi]

El parlar de les Balears també forma part de l’estudi de les llengües catalanes. Després de veure la realitat peninsular, s’inicia un estudi del parlar de les balears. Tot el que en recull no s’edita, forma part de les seves notes i apunts personals. Són una part desconeguda de la seva obra. El que es pretén d’aquest estudi és una aproximació científica de la llengua. En recull molt de material i abans de la seva mort és capaç de classificar moltes de les dades recollides. Si el projecte s’hagués pogut acabar, s’hagués consolidat com una descripció dialectològica del baleàric, que formaria part del projecte de descripció dels dialectes catalans.

Dins dels diferents parlars del baleàric es fa una aproximació clara del eivissenc. 

Els jocs florals de 1859[modifica | modifica el codi]

L’any 1859 va ser l’any de restauració dels Jocs Florals. Milà i Fontanals en va fer el discurs inaugural. En aquest l’autor dona gràcies a tots aquells que han ajudat que aquesta festa torni a ser present dins del món de la cultura catalana.

Aprofita per parlar sobre la poesia catalana i, també, sobre el que és el seu tema d’estudi, els dialectes que presenta la llengua catalana.

Quelcom més a destacar és la lloança que es fa de la llengua i del poder que té aquesta des de l’edat mitjana, ja que era la llengua parlada per reus i utilitzada per escriptors.

Obra[modifica | modifica el codi]

Les obres publicades i inèdites poden trobar-se al fons Milà i Fontanals de la biblioteca de Marcelino Menéndez i Pelayo, un dels deixebles i interessats per l’obra de Fontanals. Entre els documents que s'hi poden trobar hi ha un gran nombre de papers escrits manuscrits, entre ells estan classificats per títols i subtítols, classificació realitzada pel mateix autor.

Estudià amb noves perspectives la poesia popular catalana:

  • Observacions sobre la poesia popular (1853)
  • Romancerillo Catalán (1882), on apareix per primera vegada impresa la Cançó del Comte l'Arnau

La poesia trobadoresca:

  • De los trovadores en España (1861)

La literatura castellana antiga:

  • De la poesia heroico-popular castellana (1874)

La literatura catalana antiga:

  • Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans

I el psicologisme escocès:

  • Principios de Estética (1857-1869)

Bona part de les seves obres foren recollides per Marcelino Menéndez Pelayo del 1886 al 1896, amb el títol Obras Completas de D. Manuel Milá y Fontanals (8 vol.), i el 1908 apareix un recull de la seva poesia en català, a més d'articles i discursos, amb el títol Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals.

Actualment, l'Institut d'Estudis Catalans n'està preparant l'Edició crítica revisada de les Obres Completes, a cura de Manuel Jorba i Jorba, un dels estudiosos més importants de l'obra de Milà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Manuel Milà i Fontanals». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Manuel Milà i Fontanals». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 2 maig 2014].
  3. «Folkloristes, etnògrafs i institucions». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  4. La Biblioteca Nacional defiende la autenticidad del manuscrito del 'Curial' a El País, 17/9/1991 (castellà)
  5. «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre 1959, p. 19.
  6. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

(2002): La Fonètica dels parlars baleàrics segons les notes de Manuel Milà i Fontanals. Interpretació i estudi lingüístic, tesi doctoral dirigida per Josep Moran Ocerinjáuregui, Universitat de Barcelona.

(2003): «El baleàric dins els estudis dialectals inèdits de Milà i Fontanals», Zeitschrift für Katalanistik, 16, p. 41–53.

(2004): «La fixació dels límits lingüístics i dialectals del català en l'obra de Manuel Milà i Fontanals», Revista d'etnologia de Catalunya, 24, p. 88-99.

(2004): «La fonètica del baleàric segons una descripció inèdita del segle XIX», Llengua i literatura, 15, pp. 91-165.

(2012): «Projecte d'edició de les obres completes de Manuel Milà i Fontanals», Estudis Romànics, 34, p. 405-418.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]