Ateneu Barcelonès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióAteneu Barcelonès
Ateneu Barcelonès, carrer Canuda.jpg
Façana de l'Ateneu Barcelonès al carrer Canuda Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusateneu Modifica el valor a Wikidata
ObjectiusImpulsar un diàleg obert, transversal i constructiu amb la societat civil
Idioma oficialcatalà
Història
Creació1860
Activitat
Membres4.015[1]
Governança corporativa
Seu
PresidènciaIsona Passola i Vidal (2021–) Modifica el valor a Wikidata
President Modifica el valor a WikidataIsona Passola i Vidal Modifica el valor a Wikidata
Indicador econòmic
Pressupost1.8 M€

Lloc webateneubcn.org Modifica el valor a Wikidata
Twitter: ateneubcn Instagram: ateneubcn Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica

L'Ateneu Barcelonès és una associació fundada a Barcelona el 1860 (amb el nom inicial d'Ateneu Català) ubicada al Palau Savassona. La seva actual presidenta és Isona Passola, que substituí l'historiador Jordi Casassas el febrer de 2021.[2][3]

Personalitats molt significatives del país n'han ocupat la presidència en diversos moments, entre els quals podem destacar: Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Riba, Amadeu Hurtado i Miró, Heribert Barrera, etc.[4] Els discursos inaugurals de curs, pronunciats sempre per la presidència, constitueixen una magnífica font per conèixer l'evolució de la història de la cultura catalana.[4]

Història[modifica]

Inicis, Restauració i República[modifica]

Inicialment es va fundar el 1860 sota el nom d'Ateneu Català (també conegut per Ateneo Catalán), entitat presidida per primer cop per Joan Agell i Torrents i amb Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari.[4] Posteriorment, l'11 d'abril del 1872 es va fusionar amb el Casino Mercantil Barcelonès (fundat el 1869 i també conegut per Centro Mercantil Barcelonés), una entitat cultural i recreativa,[5] i d'aquesta manera va sorgir l'actual Ateneu Barcelonès.[6][7][8] El primer president de la nova entitat fou Manuel Duran i Bas, que va concentrar-hi un important nucli de personatges conservadors.[7] Les primeres seccions de l'entitat foren: Ciències Morals, Econòmiques, Físiques, Agricultura, Indústria, Literatura i Belles Arts.[7] Aquest període inicial fins al 1895 (coincident a grans trets amb el de la Restauració) fou el de major incidència en la vida pública catalana.[7]

Pati d'entrada el 2011, amb el cartell del 150è aniversari de l'Ateneu

Ja des dels seus inicis va gaudir d'una gran fama com a centre promotor de la cultura: va promoure importants conferències,[n. 1] va organitzar cursos de formació propis; va pagar diversos premis com ara els dels Jocs Florals (i altres competicions); durant un temps va publicar el seu Butlletí; acollí penyes artístiques o literàries... Al llarg del temps l'Ateneu ha anat acumulant una important i rica biblioteca (5.900 títols l'any 1877, 13.500 el 1887, 19.000 el 1892, 50.000 el 1921, 175.000 el 1969, i el 2007 ja n'aplegava uns 300.000)[4] fins a esdevenir la primera biblioteca privada del país,[7] amb importants col·leccions de revistes i premsa diària. Durant molts anys fou la més viva i útil de la ciutat de Barcelona.[n. 2]

El discurs inaugural «La llengua catalana» del nou president Àngel Guimerà el 30 de novembre del 1895 va suposar la catalanització definitiva de l'ateneu.[n. 3][7] A partir de llavors l'entitat va esdevenir un dels centres del catalanisme polític que culminaria amb la fundació de la Lliga Regionalista el 1901.[7] El 1903 s'hi van fundar els Estudis Universitaris Catalans, que van ser el bressol de la universitat catalana i de l'Institut d'Estudis Catalans.

Juntes directives històriques de l'Ateneu Barcelonès

El 1906 l'Ateneu va inaugurar com a nou local el Palau Savassona al carrer de la Canuda,[4][7] que encara avui és la seu de l'entitat més de cent anys després.

Durant les primeres tres dècades del nou segle XX l'activitat de l'Ateneu Barcelonès va estar molt mediatitzada pels debats de les diverses penyes de socis, sobretot la formada al voltant de Quim Borralleras,[7] de la qual en va sortir la iniciativa del Premi Crexells de literatura.[4]

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, i amb la Mancomunitat de Catalunya desballestada, l’Ateneu va recuperar el seu paper com a recer de la cultura catalana i des de les seves penyes van sorgir projectes com Mirador (revista) i El Be Negre. Cap a finals de la dècada de 1920 i sota la presidència de Pere Coromines, l’Ateneu recupera una intensa activitat fins a la proclamació de la Segona República espanyola. A partir d’aquest moment, la vida de l’entitat al llarg dels anys republicans, es va anar polititzant cada cop més, fins a implicar-se en la demanda de llibertats públiques o en el moviment social a favor de l’amnistia dels presos polítics, entre els quals s’hi comptaven alguns socis. El juliol del 1936, en esclatar la Guerra Civil espanyola, l’Ateneu fou ocupat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, però aleshores el seu tresorer, Josep Tarradellas, conseller de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, es va preocupar de salvaguardar-lo. El 1937, l’Ateneu va passar a mans de la Generalitat per la seva significació cultural; d’aquesta manera la biblioteca esdevingué pública, sota la tutela de la Biblioteca de Catalunya i de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars.[4] Davant la imminència de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, la titularitat de l’Ateneu fou retornada als antics socis pel perill que representava la dependència de la Generalitat, condemnada a desaparèixer. El 26 de gener de 1939, el mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, un escamot falangista va ocupar l’Ateneu i, dies més tard, una seixantena de socis van mostrar la seva adhesió al general Francisco Franco.

Dictadura[modifica]

Durant tota la dictadura franquista i fins al 1977, l'Ateneu Barcelonès va estar supeditat al Ministerio de Información y Turismo del règim, i va perdre part de la transcendència cultural que havia tingut fins llavors.[4][7]

La primera Junta directiva després de la guerra va ser sota la presidència d’un militar, el general Ignasi Maria Despujol, i s’inicià aleshores un procés de depuració dels socis, del personal de l'entitat i de la biblioteca, se suspenen les seccions i es lliuren els llibres d'actes i altra documentació del Patronat de l'Ateneu i de l'Assocació d'Ateneïstes de Barcelona, de l'època republicana, a la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, amb finalitat repressora.[11] Entre els acords que va prendre la nova junta es va demanar l’ingrés a l’Ateneu de les biblioteques requisades de molts socis que havien fugit a l’exili, com també lliurar a les autoritats militars la correspondència privada que es guardava a l’Ateneu dels socis depurats.

Ja el 1939 va reprendre les seves activitats, però a partir de llavors l'autoritat governativa va imposar el nomenament de les juntes directives de l'Ateneu,[4] i així es van succeir els següents presidents: Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí.[4] El règim també va suprimir el Premi Crexells. Fou el president Andreu Brugués i Llobera,[8] provinent del falangisme català, qui va iniciar la democratització de l'Ateneu: es van aprovar uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com s'havia fet des del 1860. La seu fou ampliada i reestructurada entre 1970-1971, i el 1981 fou declarada monument historicoartístic.[4]

Democràcia[modifica]

Xerrada d'Armand de Fluvià a l'Ateneu el 2010, durant el cicle de debats de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

En democràcia, l'Ateneu va iniciar una nova etapa de dinamisme instituint els seus premis culturals: el 1982 va recuperar el Premi Crexells que la dictadura havia suprimit, i el 1989 va crear el premi d'assaig Joaquim Xirau.[4] El 1998 va crear una Escola d'Escriptura i Humanitats.[4]

Essent una entitat en plena recessió a finals del 2003, l’impuls que va aconseguir la Junta directiva elegida en aquell moment, presidida per l’arquitecte Oriol Bohigas, va permetre renovar i modernitzar completament la institució. Una de les primeres iniciatives que es varen prendre va ser recuperar la dotació econòmica per al Premi Crexells, que en la seva 34a edició s’atorga a l’escriptor Joan-Lluís Lluís, recuperant així el seu prestigi. L’any 2006 marca el centenari del trasllat de la institució al carrer Canuda i s’inicia un ambiciós projecte de renovació de la biblioteca.[12] Es publica el llibre L’Ateneu i Barcelona,[13] que recull detalladament la història de l’entitat, i l'Ajuntament de Barcelona dóna els noms de dos carrers a dos ateneistes destacats: Francesc Pujols i Josep Pous i Pagès. Entre 2007 i 2008 es van dur a terme les obres de reforma i adequació funcional dels dipòsits i les sales de la biblioteca, que van gaudir d’un gran reconeixement, com ara els Premis Catalunya Construcció i el Premi FAD 2008 del jurat d’opinió, en la modalitat d’interiorisme. Així mateix, la biblioteca va obrir tots els seus fons a la consulta per part de qualsevol ciutadà, va millorar l’oferta de serveis als socis, va incrementar la dotació del personal i va engegar processos de millora contínua i projectes de digitalització de les col·leccions patrimonials que van permetre recuperar la seva condició de centre patrimonial i recerca de referència en el camp de les humanitats i treballar de manera cooperada amb la resta de biblioteques del país.[14] Les remodelacions de la junta d'Oriol Bohigas seguiren un any més, durant 2009 es va recuperar l’antiga façana del segle xviii del Palau Savassona i es va modernitzar tant la sala Verdaguer com també la sala d’Actes (que acabarà rebent el nom del mateix Oriol Bohigas). Les obres tenen un impacte en l’obertura de la institució, que deixa de ser considerada com elitista i ancorada en el passat, i comença a acollir cada cop més ateneistes. L’Ateneu Barcelonès encarà el seu 150è aniversari l’any 2010 amb un seguit d’actes commemoratius, la instal·lació d’un mural pictòric d’Alfons Borrell a l’entrada de la sala d’actes i la publicació de Testimonis artístics[15] i L’Ateneu Barcelonès: una entitat per al segle XXI.[8] Com a retrospectiva, l’any 2012, s’estrena el documental Ateneu: la porta de les idees.[16]

L'any 1983 se li concedí la Creu de Sant Jordi i el gener del 2007 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona.[4]

Actualment col·labora en el projecte Europeana de digitalització de patrimoni cultural europeu.[n. 4] A la seu social de l'entitat es duen a terme més de vuit-centes activitats culturals cada any, entre conferències, recitals poètics, concerts, presentacions de llibres, etc., generalment obertes a tota la ciutat.

La seu social[modifica]

Article principal: Palau Savassona

El Palau Savassona va ser projectat i construït l'any 1796 per Josep Francesc de Ferrer i de Llupià-Brossa, baró de Savassona.[4] L'edifici fou ideat per a ser una casa senyorial seguint el patró dels palaus urbans del gòtic català amb les dimensions i l'ordenació pròpies del procés academicista neoclàssic. Arquitectònicament cal destacar l'entrada de carruatges, l'escala noble, les sales de conversa i l'excel·lent biblioteca.[4] S'hi conserven cinc pintures de Francesc Pla, "el Vigatà", fetes per a decorar-ne els murs i sostres dels salons. L'edifici original ha tingut grans transformacions volumètriques i d'organització.

L'any 1906 va esdevenir la seu de l'Ateneu Barcelonès, després d'un llarg període de debats i litigis, i d'un esforç econòmic que va suposar una dura prova per a la capacitat i solvència de l'entitat. El projecte de reformes va estar en mans de l'arquitecte Josep Font i Gumà i el llavors estudiant Josep Maria Jujol. Des d'aquell moment, el Palau Savassona ha esdevingut la imatge física de referència de la institució i un dels seus principals actius. Entre 1970-1971 fou altre cop reformat.[4] El 2003 va viure una àmplia reestructuració dels espais interiors, la inauguració d'una sala d'actes i una sala d'exposicions i l'obertura d'una nova porta.[4] El 2007 fou el torn de rehabilitar la biblioteca.[4]

L'edifici fou declarat monument historicoartístic el 1981,[4] a través del reial decret 476/1981 de 5 de febrer de 1981 que el nomenà Bé Cultural d'Interès Nacional, i està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona en categoria A.

La biblioteca[modifica]

La biblioteca i l’arxiu històric de l'Ateneu Barcelonès posen a l’abast de la ciutadania en general, especialment dels investigadors, col·leccions bibliogràfiques patrimonials i fons documentals d’una gran significació. El fons contemporani de la biblioteca, especialitzat en història de la cultura, de les idees i de la societat catalanes del segle XIX i el primer terç del segle xx, i també en creació literària, és un dels serveis més ben valorats pels socis de l’entitat.

La biblioteca, d’acord amb el seu reglament,[17] té la missió de conservar, organitzar i difondre les col·leccions bibliogràfiques i els fons documentals de l’Ateneu Barcelonès. Així mateix, actua com a difusora de les activitats de l’entitat, atén els interessos dels socis, dóna suport a les seccions temàtiques, i disposa d’espais de lectura i consulta. És una de les principals biblioteques receptores dels corrents filosòfics, científics i culturals europeus del segle XIX a Catalunya, tal com han estudiat Manuel Pérez Nespereria o Jordi Casassas , entre d’altres. La seva riquesa es posa de manifest en el fet que prop d’un 30 % dels títols editats anteriorment al 1901 no es troben en cap biblioteca més del país. En realitat, fins a la fundació de la Biblioteca de Catalunya el 1914, la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès va dur a terme un paper de suplència davant la inexistència d’una biblioteca nacional i enfront d’una biblioteca universitària que es nodria bàsicament dels fons dels convents desamortitzats. Les col·leccions de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès estan formades per uns 90.000 volums de monografies i prop de 1.800 títols de diaris i revistes, a banda dels fons documentals que es conserven a l’arxiu històric de l'entitat. Cal destacar-ne la col·lecció de reserva manuscrita i impresa, procedent de l’adquisició de biblioteques particulars i de diverses donacions que s’han fet al llarg de la història. La col·lecció més significativa quant a volum i singularitat és la que correspon al conjunt de documents del segle XIX i el primer terç del segle xx, exponents de la cultura i la societat catalana, espanyola i europea de l’època. L’Ateneu va aglutinar des del seu origen els nuclis burgesos, polítics, científics, literaris, artístics i intel·lectuals de la ciutat, fet que li va permetre assolir un pes i un ressò molt notables. Tanmateix, a partir de la dècada del 1930 ja no va aconseguir reflectir la intensitat de la vida cultural barcelonina i en molts períodes posteriors va manifestar un gran desgast, especialment durant la dictadura franquista. L’entitat i la biblioteca, que havien perdut de manera evident el seu caràcter capdavanter, no es comencen a recuperar tímidament fins ben entrada la dècada de 1970. A partir d’aquesta singularitat i del lloc que ocupa dins del sistema bibliotecari català, es constata que la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és avui dia un enclavament per als investigadors i ha de mantenir la condició de centre de consulta i recerca de caràcter especialitzat en les ciències humanes i socials. En aquest marc d’especialitat, s’hi inclou l’estudi del segle XIX i el primer terç del segle XX a Catalunya i la història de les idees i dels intel·lectuals dels segles XX i XXI.

La depuració de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès durant el franquisme[modifica]

La història de l’Ateneu Barcelonès durant el franquisme, tal com indica Santacana,[18] no només té importància per saber com va viure l’entitat aquell període sinó que és imprescindible per entendre la imatge que socialment desprendria la institució durant els primers anys de la nova etapa democràtica de la transició. Durant la dictadura, la vida interna de l’entitat va estar marcada per una concepció autoritària de les juntes, que reflectia de fet el que es produïa en la societat que vivia en la legalitat. La lenta evolució que va anar experimentant l’entitat, s’explica per tant per l’empremta personal que van deixar els presidents de l’Ateneu, com també per la cronologia cultural, social i política del país. Així, la presidència de Luys Santa Marina, del 1939 al 1952, reflecteix l’Ateneu en la postguerra més dura i en els moments en què el món falangista hi té una presència més destacada, que coincideix amb l’etapa en què l’Espanya franquista viu el seu aïllament internacional. Els anys de la presidència de Pere Gual Villalbí, del 1952 al 1962, corresponen a l’etapa en què el règim obre una certa permissivitat, tal com s’ha esmentat anteriorment, i s’esdevenen alguns intents de recuperar autors i idees del passat conservador que no topen amb la dictadura. La tercera etapa és la de la presidència d’Ignasi Agustí, en què esclaten les contradiccions entre la capacitat de diàleg i de discussió que haurien de ser propis d’entitats com l’Ateneu, que comença a obrir-se tímidament, i els límits marcats per les autoritats. Finalment, la presidència d’Andreu Brugués, a partir del 1971, marca clarament la força de la renovació i les dificultats pròpies dels darrers anys del franquisme, que tenen en el món cultural una de les seves màximes expressions. La transició democràtica fou un marc propici per assolir l’anhelada democratització de l’Ateneu, que va culminar amb l’aprovació de nous estatuts el 1977, que restabliren el català com a llengua oficial i el sistema d’elecció directa de la junta directiva, i el retorn de Josep Andreu i Abelló al seu capdavant.

L’endemà de l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista, el 27 de gener de 1939, un escamot falangista, encapçalat pels socis Carles Fages de Climent i Eloi Robusté Rosés, pren possessió del palau Savassona i l’entitat és clausurada. Andreu i Abelló ja havia fugit a l’exili. El panorama comença a aclarir-se a finals de març, amb l’aprovació, a instàncies del coronel en cap dels Servicios de Ocupación, Álvarez Arenas, a través de la Jefatura Provincial de Propaganada de la Falange de Barcelona, d’una Junta directiva per reprendre l’activitat de l’entitat. No tots els vencedors havien de tenir la mateixa idea de què fer amb l’Ateneu i sembla que alguns membres del Frente de Juventudes tenien expectatives de fer-se càrrec de l’entitat. Les intervencions durant els mesos de febrer i març perquè la situació de l’Ateneu es decantés en un o altre sentit van ser moltes i alhora impossibles de documentar, tot i que alguns testimonis assenyalen el paper decisiu del nucli que havia impulsat la revista Destino (revista) a Burgos, i molt especialment Joan Ramon Masoliver, home fort de l’aleshores totpoderós Dionisio Ridruejo, jefe nacional de Propaganda. El nou president de l’Ateneu, el general Ignasi Maria Despujol, encarregà a una comissió la depuració dels aproximadament socis que hi continuaven formalment inscrits, 368 dels quals passen la depuració. La nova junta lliurà a les autoritats militars franquistes la correspondència privada que conservava l’Ateneu de socis com Pompeu Fabra, Aurora Bertrana, Antoni Rovira i Virgili o Francesc Pujols. Si abans de la guerra participaren de la vida ateneística moltes figures de primera línia de la política i la cultura catalanes, només alguns noms destacats com J.V. Foix, Josep Maria López-Picó, Carles Fages de Climent, Martí de Riquer, Carles Sentís, Joaquim Casas-Carbó, Pere Rahola, Ramon Fontserè, Lluís Duran i Ventosa, Aureli Capmany, Sebastià Juan Arbó o Octavi Saltor continuaren vinculats a l’Ateneu a partir d’aquell moment. Pocs anys després Josep Maria de Sagarra i Agustí Esclasans tornarien a donar-se d’alta.

Ja en una nota mecanoscrita, de 8 de febrer de 1939,[19] Ferran Valls i Taberner, bibliotecari de junta, fa esment que el jefe de Servicios de Archivos y Bibliotecas, el mateix Javier Lasso de la Vega, qui havia acompanyat Valls a Barcelona després de l’ocupació,[20] demana remetre a la Jefatura de Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Educación Nacional en Barcelona, d’una banda, informació de les vicissituds de la biblioteca des del juliol de 1936, amb el registre de “mermas e ingresos” de llibres; de l’altra, la relació nominal dels dipòsits documentals també des del juliol de 1936, “legajos, volúmenes y documentos”. L’acta de la Junta directiva de l’11 d’abril de 1939,[21] recull l’acord de depurar la biblioteca i de nomenar Ferran Valls i Taberner encarregat de dirigir la tasca, que va ser inspeccionada per la Jefatura de Bibliotecas y Archivos, i per la mateixa policia, tal com indiquen les fonts. Els llibres de l’Ateneu no van ser destruïts, sinó retirats de l’abast en un “infern”.[22] En l’acta de la Junta directiva del 20 d’abril,[23] Ferran Valls i Taberner i Xavier de Salas fan esment que el dia 13 d’aquell mes s’aixecaren els precintes imposats a la biblioteca pels Servicios de Defensa del Patrimonio Artístico, malgrat la biblioteca ha de mantenir-se tancada fins obtenir l’autorització del Servicio de Bibliotecas. El 24 d’abril arriba l’autorització del vicerector de la Universitat de Barcelona, Antonio de la Torre i del Cerro, delegat de la Jefatura de Bibliotecas y Archivos, autoritzant l’Ateneu a reprendre el servei de biblioteca, d’acord amb les restriccions que afecten l’accés als llibres “de propaganda comunista y marxista, y de tendencias separatistas”. El mateix dia, el subcap de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona demana la relació d’obres que s’han retirat de la biblioteca, contràries al Glorioso Movimiento Nacional. El relat d’un dels treballadors de la biblioteca, Jeroni Guillén,[24] recull que va tornar de la lleva el dia 1 d’abril i es reincorporà tot seguit a l’Ateneu. Formaven llavors l’equip de la biblioteca, l’oficial primer, Manuel Costa Rexach, tres subalterns, Lluís Jofre, Enric Alonso i el propi Guillén, i la bibliotecària Montserrat Casamada Faus (1905-1953), qui s’havia incorporat l’any 1937 per ordre de Jordi Rubió i Balaguer, quan l’entitat es va fer pública i el patronat de la biblioteca es dirigia des de la Biblioteca de Catalunya. Guillén esmenta que la biblioteca “es clausura per fer depuració de les obres subversives” i que en Manel Costa, en Lluís Jofre i ell mateix retiren les obres que indica Valls i Taberner, qui supervisa la depuració. Es retiren del catàleg, així mateix, les fitxes dels llibres depurats. D’aquesta manera, a partir de les fonts consultades, es pot determinar que la depuració de la biblioteca es va dur a terme des de finals de març i sobretot durant el mes d’abril de 1939, malgrat que els serveis de Defensa del Patrimonio Artístico la van precintar si no el mateix 27 de gener, quan es clausura l’entitat, a primers de febrer. El 4 d’abril ja s’esmenta la nova Junta directiva de l’Ateneu a La Vanguardia, la biblioteca es desprecinta el 13 d’abril i el dia 24 arriba l’autorització de reobertura. L’activitat de l’Ateneu no es reprèn fins al dia 3 de maig. Tot i que no s’han trobat dades precises ja que es desconeix la localització del fons personal d’arxiu de Valls i Taberner on potser s’hagués conservat alguna documenatció per resseguir la pista, es diu que uns 15.000 volums van deixar de ser consultables, per considerar-se que afavorien o divulgaven ideologies incompatibles amb el franquisme. Donat el volum de què es parla, és probable que no només es retiressin de l’abast les obres polítiques i filosòfiques, sinó també moltes de les que es trobaven en català, o que tractessin de la història i la cultura catalanes, com també obres de creació literària o obres científiques i acadèmiques que no fossin ortodoxes des del punt de vista del nou règim moral i polític. Guillén explica en el seu anecdotari que en l’època de Joan Llabrés i Bernal com a bibliotecari de junta, l’any 1943, aquest féu una primera tria de les obres retirades perquè fossin retornades a les prestatgeries, i que Joan Ramon Masoliver, qui el succeí en el càrrec, va fer una segona tria “i moltes retornaren als armaris”. Finalment, Miquel S. Salarich Torrents, bibliotecari de la junta nomenada el 1971, “ordenà que totes es retornessin, sense quedar-se cap a l’infern”. Malgrat això, segons indica Casassas,[25] sembla que l’any 1975 encara existien retirats de l’abast dels socis uns 4.000 volums. L’edició del 7 de maig de 1939 del diari La Vanguardia donava notícia de la depuració de la biblioteca de l’Ateneu: “(...) han quedado restablecidos todos los Servicios de la prestigiosa entidad barcelonesa y en primer lugar los de la Biblioteca, que desde ayer ha quedado abierta y a disposición de los socios, después de una rigorosa depuración a la que ha sido sometida reparando, de acuerdo con las instruccions dictadas por la Superioridad, las obras de tendencia marxista, comunista y separatista”. La setmana següent de la notícia, després de la dimissió de Despujol per motius personals, la presidència passà a mans del poeta Luys Santa Marina, falangista camisa vieja, un dels pocs fundadors de al Falange barcelonina d’abans de la Guerra Civil, participant de la insurrecció del 19 de juliol, que va passar bona part del conflicte empresonat i va salvar la vida gràcies als indults de les autoritats republicanes, concedits per les bones relacions personals que mantenia amb escriptors catalanistes com Josep Janés. Santa Marina mantindrà la presidència de l’Ateneu fins al 1952. A la mort de Valls i Taberner, Joan Llabrés i Bernal fou nomenat bibliotecari de junta (14/12/1942).[26] Durant la seva etapa s’incorporà la biblioteca de Joaquim Casas Carbó al fons de l’Ateneu (12/07/1943).[27] El 9 de desembre de 1943 el rellevà en el càrrec Joan Ramon Masoliver.[28] Els llibres de registre i inventari de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès són testimoni també de la ruptura. El 13 de gener de 1939,[29] s’anoten com a darreres incorporacions al fons la Historia de la revolución rusa (Barcelona: Europa-América, 1938), editada per Maksim Gorki (R. 64.542) i Globos de papel: novel·la montevidiana (Montevideo: A. Monteverde, 1938) de Manuel Acosta Lara (R. 64.543). El següents epígrafs, a partir de l’1 de maig de 1939, incorporen ja únicament obres afins al règim, com ara Qué es "lo nuevo": consideraciones sobre el momento español presente (Santander: Cultura Española, 1938), de José Pemartín (R. 64.544), Siete discursos (Bilbao: Fe, 1938) de Ramón Serrano Suñer (R. 64.545), Cisneros (Barcelona: Yunque, 1939) de Luys Santa Marina (R. 64.546), i d’altres sobre les figures de Franco i José Antonio, el Frente de Juventudes o el nou Estado Nacional. En relació amb la dotació de la biblioteca, alguns membres de la Junta van plantejar la possibilitat d’incorporar a l’Ateneu biblioteques confiscades a particulars. Joan Ramon Masoliver, d’acord amb l’acta de la sessió de l’11 d’abril,[30] fa en aquell moment la proposta de requisar-les. El 9 de juny, a proposta de Xavier de Salas, la junta acordà dirigir-se a les autoritats per aconseguir aquestes biblioteques. Fins i tot es va signar un acord amb l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona per intercanviar-se obres confiscades.

De les biblioteques particulars confiscades que es van ingressar en dipòsit a l’Ateneu destaquen la de Just Cabot (1898-1961) i la de Pere Coromines (1870-1939). La biblioteca Cabot havia estat confiscada el 1939 pel Frente de Juventudes de la Falange. Després de moltes gestions perquè no anés a parar a Madrid, la biblioteca es va incorporar a l’Ateneu l’abril de 1940. El 14 de novembre de 1939 l’Ateneu envia un telegrama al subsecretari de Prensa i Propaganda, Serrano Suñer, sol·licitant la cessió del fons Cabot.[31] A l’acta del 16 de gener de 1940 s’indica que es concedeix la cessió d’acord amb l’ordre de la Dirección de Propaganda, de 30 de desembre de 1939. El 2 d’abril de 1940, José M. Alfaro, de la direcció general de Propaganda, davant de la reclamació de l’Ateneu, confirma l’enviament del fons a l’entitat, després de demanar informes durant el mes de març a l’Editora Nacional. Finalment, el 6 d’abril arriben a l’Ateneu 26 caixes amb el fons Cabot. D’acord amb les anotacions de Guillén, Montserrat Casamada es féu càrrec d’integrar la biblioteca, moment en què va indicar-li que hi mancaven volums. L’Ateneu va retornar la biblioteca Cabot a la seva vídua a finals de la dècada de 1970. Els exemplars es van marcar en aquell moment amb un segell en sec amb el text en relleu “Ateneu Barcelonès – Just Cabot” i un escut amb la senyera. Es conserva a la biblioteca de l’Ateneu una traducció al francès de l’obra Paul Klee (Paris: Flinker, 1954) de Will Grohmann, que és posterior als exemplars que formaven part de la biblioteca Cabot original, i que probablement la família va donar a l’Ateneu com a mostra de gratitud per la devolució del fons. Actualment els exemplars de la biblioteca Cabot es troben dispersos entre la Biblioteca de Montserrat i la Biblioteca de Catalunya. En paral·lel, l’Ateneu va fer gestions per a l’obtenció de la biblioteca Pere Coromines. El 24 de maig de 1940 la Junta directiva sol·licità la biblioteca a la Junta de Museos de Barcelona.[32] L’ingrés del fons, d’uns 650 volums, es va fer efectiu el 7 de maig de 1941 i el 5 de maig de 1954 es retornà, complet, a Joan Coromines, tal com consta en l’anotació mecanoscrita de l’inventari de la biblioteca Coromines que es conserva a l’arxiu històric de l'entitat (AHAB).[33]

La depuració de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i la confiscació de biblioteques privades d’exiliats a l’acabament de la Guerra Civil espanyola són un exemple de la repressió i de violència política del règim feixista de Franco, que se circumscriu en el context històric de la Postguerra a Catalunya; una peça més de l’engranatge de construcció del nou Estat del Movimiento Nacional, basat en la voluntat d’anorrear tot el fet social, polític i cultural que havia desembocat en la II República.

El Nuevo Estado es va proposar arrabassar tota la documentació de l’enemic, la d’institucions, partits, sindicats, entitats i particulars, a fi d’engegar la maquinària de persecució, repressió i censura que definirien la dictadura. Pel que fa a Catalunya, va ser un dels llocs on es van posar més esforços i mitjans materials i humans per assolir-ho; la intervenció de documents, llibres, publicacions, banderes i altres elements li donava també el caràcter de botí de guerra, propi d’un Estat militarista.

És d’interès especial, tal com cita Ana Martínez Rus,[34] l’informe de la Delegación de Barcelona del Servicio de Recuperación de Documentos enviat el 22 de febrer de 1939 al Ministro de la Gobernación i que es conserva al Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH) de Salamanca.[35] La confiscació de llibres i tot tipus de publicacions implicava una responsabilitat “moral y patriótica” perquè, d’una banda, retirava de circulació “todas las publicaciones pornográficas, malsanas y separatistas, que tanto daño han producido y que lo continuarían produciendo si se tolerara su divulgación”, d’altra banda, recuperava “para España” les obres tècniques i professionals necessàries per a la reconstrucció de les col·leccions de les biblioteques de l’Estat. A banda, assenyalava la importància que representava per a l’economia el fet de recuperar paper i cartó, valorat en milions de pessetes del moment, per convertir-lo en pasta de paper. La Delegación assenyala que tots els distribuïdors i llibreters de Barcelona tenien material que havia de ser retirat. La tasca de la policia i dels serveis d’informació i investigació del nou Estat havia de centrar-se en la “desaparición del veneno escrito” o, si més no, aconseguir que deixés de circular. Una altra mostra de la requisa és a Salamanca, al fons de llibres confiscats de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos,[36] localitzat arran de les tasques d’identificació de documents catalans que es van transferir a la Generalitat de Catalunya per restituir-los als seus legítims propietaris. Entre d’altres fons d’entitats i partits, s’hi localitzaren llibres amb les marques de les biblioteques de l'Ateneu Politècnicum, Pentalfa o de la Societat Naturista de Barcelona, a banda de sindicats o ateneus vinculats a la CNT i a d’altres entitats llibertàries. En el cas de Catalunya, la biblioteca de la Universitat de Barcelona va actuar com a centre coordinador de la depuració, a la qual s’enviaren les col·leccions depurades per destruir-les o guardar-les fora de la consulta pública. Avui dia es poden trobar a la biblioteca del Pavelló de la República llibres que provenen de la requisa, amb les marques i segells de diverses biblioteques com ara de l'Ateneu Enciclopèdic Popular o de partits polítics. És mostra del paper determinant que la Universitat de Barcelona exercia en la Comissió depuradora de biblioteques, la comunicació que el vicerector de la Universitat de Barcelona, Antonio de la Torre i del Cerro, delegat de la Jefatura de Bibliotecas y Archivos, envia el dia 24 d’abril de 1939 a l’Ateneu Barcelonès, autoritzant a reprendre el servei de biblioteca amb les mesures cautelars preceptives.

Seccions[modifica]

Música[modifica]

Piano a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès

L'Ateneu compta amb una secció de música que ha estat molt activa. Molts músics d'anomenada, des de Felip Pedrell als actuals, han estat socis de l'entitat. A la seva seu, a més, es fan nombrosos concerts i actuacions. Especialment remarcable és el fet que a la seu s'hagin estrenat per primer cop algunes de les grans obres de la música catalana. Són habitualment obres per a solistes o petites formacions, que poden fer-se fàcilment en un auditori de dimensions petites, com és el de l'Ateneu.[37]

Escola d'escriptura[modifica]

L'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès és un centre de formació creativa i d'aprenentatge professional en les arts i els oficis de la paraula, sigui presencialment o per mitjans virtuals.[38]

Personalitats convidades[modifica]

Presidents[modifica]

Presidents de l'entitat.[8]

Any President
1860 Joan Agell Ateneo Catalán
1861 Pau Milà i Fontanals
1862 Ramon Anglasell
1863 Ramon Ferrer i Garcés
1864 Pau Valls
1865 Josep Ferrer i Vidal
1866 Joan Agell
1867 Manuel Duran i Bas
1868 Francesc Barret
1869 Josep de Letamendi
1870 Timoteu Capella
1871 Joaquim Cadafalch
1872-1873 Manuel Duran i Bas Ateneu Barcelonès
1873-1874 Melcior Ferrer
1874-1875 Josep Ferrer i Vidal
1875-1876 Francesc López Fabra
1876-1877 Manuel Duran i Bas
1877-1878 Ignasi M. de Ferran
1878 Josep Ramon de Luanco
1878 Joaquim Cadafalch
1878 Narcís Carbó
1879 Domènec Valls i Castillo
1879-1880 Joan Sol i Ortega
1880-1881 Manuel Angelon
1881-1882 Bartomeu Robert
1882-1883 Lluís Góngora
1883-1884 Manuel Girona
1884-1885 Lluís Góngora
1885-1886 Manuel Girona
1886-1887 Joan Tutau
1887-1888 Narcís Carbó
1888-1889 Josep Coroleu
1889-1890 Josep Ramon de Luanco
1890-1891 Frederic Nicolau
1891-1892 Josep Domènec i Coll
1892-1893 Josep Yxart i Moragas
1893-1894 Josep Pella i Forgas
1894-1895 Josep Mascaró i Capella
1895-1896 Àngel Guimerà
1896-1897 Valentí Almirall
1897-1898 Joan J. Permanyer
1898-1900 Lluís Domènech i Montaner
1900 Bartomeu Robert
1901-1902 Ramon Picó i Campamar
1902-1903 Raimon d'Abadal i Calderó
1903-1904 Joan Maragall i Gorina
1904-1906 Lluís Domènech i Montaner
1906-1907 Ildefons Suñol i Casanovas
1907-1908 Joaquim Luhí i Rissech
1908-1910 Josep M. Roca i Heras
1910-1911 Lluís Marian Vidal i Carreras
1911-1913 Lluís Domènech i Montaner
1914-1916 Josep M. Roca i Heras
1917-1919 Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1919-1920 Francesc Matheu i Fornells
1920-1921 Antonio Martínez Domingo
1922-1924 Pere Rahola Molinàs
1924 Comte de Lavern
1924-1926 Pompeu Fabra
1926-1928 Jaume Massó
1928-1930 Pere Coromines
1930-1932 Ferran de Sagarra i de Siscar
1932-1934 Lluís Nicolau d'Owler
1934-1936 Eduard Fontserè i Riva
1936-1937 Amadeu Hurtado
1936-1939 Joaquim Borralleras (Delegat del Govern de la Generalitat)
1937-1938 Josep Pous i Pagès (Associació d'Ateneistes)
1938-1939 Josep Andreu i Abelló (Associació d'Ateneistes)
1939 Ignasi de Despujols
1939-1952 Luys Santamarina
1951-1961 Pedro Gual Villalbí
1962-1971 Ignasi Agustí
1971-1977 Andreu Brugués
1977-1985 Josep Andreu i Abelló
1985-1989 Jordi Maragall i Noble
1889-1998 Heribert Barrera
1998-2003 Jordi Sarsanedas i Vives
2003-2011 Oriol Bohigas i Guardiola
2011-2014 Francesc Cabana i Vancells
2014-2021 Jordi Casassas i Ymbert
2021- Isona Passola i Vidal

(les dates corresponen al curs acadèmic de l'Ateneu. La sessió inaugural tenia lloc habitualment el mes de novembre)

Galeria[modifica]

Notes[modifica]

  1. Cal destacar esdeveniments importants com el debat sobre el positivisme que tingueren els pensadors Pere Estasén i Joaquim M. Bartrina; o el debat sobre l'Exposició Universal del 1888.[7]
  2. Sobretot gràcies a diversos donatius com els de Frederic Rahola i Trèmols, el de la vídua d'Oriol Martí, el de Joaquim Casas i Carbó… i amb adquisicions com la del fons de Miquel Victorià Amer.[4]
  3. Àngel Guimerà havia guanyat les eleccions de l'Ateneu amb una candidatura explícitament catalanista.[9] Per primera vegada el discurs inaugural es feu en llengua catalana, trencant un tabú i establint el costum des de llavors.[10]
  4. L'Ateneu ha signat el 2007 amb l'empresa Google un contracte per digitalitzar part del seu fons.[4]

Referències[modifica]

  1. Antoni Maria Piqué. «Bernat Dedéu: "El nostre pla per a l'Ateneu és tornar a captar talent"». elnacional.cat. GRUP LES NOTÍCIES DE CATALUNYA, S.L., 16-01-2017. [Consulta: 2 març 2022].
  2. «L'historiador Jordi Casassas, nou president de l'Ateneu». Ara, 26-03-2014, p. 35.
  3. «Isona Passola, primera dona que presideix l'Ateneu Barcelonès». [Consulta: 9 febrer 2021].
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 «Ateneu Barcelonès». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «Casino Mercantil Barcelonès». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Ateneu Barcelonès | enciclopèdia.cat». [Consulta: 28 febrer 2022].
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 Mestre, 1998: p. 74, entrada: "Ateneu Barcelonès"
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Venteo, Daniel «Una història de l’Ateneu Barcelonès». BMM. Barcelona Metròpolis Mediterrànea: quadern central, núm 66. Ajuntament de Barcelona, 2006, pàg. 34-55. Arxivat 2022-02-28 a Wayback Machine.
  9. Pla, 1973: p. 86
  10. GUIMERÀ, Angel, La Llengua catalana. Discurs presidencial llegit en la sessió pública celebrada en l'Ateneu Barcelonés lo 30 de novembre de 1895, Tipografia "L'Avenç", Barcelona, 1896.
  11. AHAB(AB/JC63) "Comunicacions de la Junta Directiva, 1939-1940": a l’expedient es pot consultar l’acta de confiscació de la documentació.
  12. Coll, Joaquim «Un Pla ambiciós per a la biblioteca civil privada més important de Catalunya». Barcelona Metròpolis Mediterrània, 66, tardor 2005, pàg. 56-63 [Consulta: 26 agost 2022].
  13. Casassas i Ymbert, Jordi [et al.].. L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. 
  14. Burguillos, Ferran «M'exalta el nou i m'enamora el vell: emprenent el canvi a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès». Ítem: revista de biblioteconomia i documentació, 49, jul.–des. 2008, pàg. 15-30 [Consulta: 26 agost 2022].
  15. Testimonis artístics: Ateneu Barcelonès. Coord. Francesc Fontbona, Barcelona: RBA : Ateneu Barcelonès, 2010. ISBN 84-3515-150-205-9
  16. Ateneu: la porta de les idees. Barcelona: Goroka : Televisió de Catalunya, coop. 2012 [Consulta: 26 agost 2022]. 
  17. «Reglament general de la biblioteca i arxiu de l’Ateneu Barcelonès (BAB)». Junta Directiva de 21 de febrer de 2017. Ateneu Barcelonès [Barcelona], 21-02-2017 [Consulta: 26 agost 2022].
  18. Santacana, Carles «L’Ateneu Barcelonès durant el franquisme». L'Ateneu i Barcelona: [un] segle i [mig] d'acció cultural. Dir. Jordi Cassasas ; coord. ed. Joaquim Coll. Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana [Barcelona], 2006, pàg. 419-467.
  19. AHAB (AB/JC63): Comunicacions de la Junta Directiva, 1939-1940 [f. solt mecanoscrit atribuït a Ferran Valls i Taberner per la menció P.D.]
  20. Mas i Solench, Josep M. Ferran Valls i Taberner: semblança biogràfica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 21 [Consulta: 22 agost 2022]. 
  21. AHAB(AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 3
  22. AHAB (AB/JC63): Comunicacions de la Junta Directiva, 1939-1940, [f. solt ms. 3. Text: “Clausura Biblioteca – oficio Recuperación Artística – que se abra. Depuración – que se cree un infierno al que se accederá previo permiso de la J[unt]a D[irectiv]a, encargado el vocal Bibliotecario”.
  23. AHAB (AB/JA22) "Llibre d’actes de la Junta directiva", v. 10 (11/4/1939-15/1/1944)
  24. Guillén Peña, Jeroni. “Seixanta anys de servei a l'Ateneu Barcelonès”. (Barcelona: s.n., ca. 1975-1985, p. 3 v. mecanoscrits fotocopiats. 
  25. Casassas, Jordi. L'Ateneu Barcelonès : dels seus orígens als nostres dies. Barcelona: Magrana : Institut Municipal d'Història (Ajuntament de Barcelona), 1986, p. 142. 
  26. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 166
  27. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 182
  28. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 196
  29. AHAB: Registre – Inventari – Ateneu Barcelonès, f. 1003: R. 64.280 (04/04/1938) – f. 1506: R. 70.500 (06/05/1953)
  30. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 3
  31. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 45
  32. AHAB (AB/JA22): Llibre d’actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 72
  33. AHAB (C. 333): Biblioteca - Documentació administrativa (1891- ).
  34. Martínez Rus, Ana. “Expolios, hogueras, infiernos: la represión del libro (1936-1951)”, Represura: revista de historia contemporánea española en torno a la represión y la censura aplicadas al libro, nº 8 (feb. 2013). <http://www.represura.es/represura_8_febrero_2013_articulo2.html> [Consulta: 06/07/2022]. I també: Martínez Rus, Ana. La persecución del libro: hogueras, infiernos y buenas lecturas (1936-1951). Gijón: Trea, cop. 2014. 220 p. ISBN 978-849-70481-49.
  35. CMH: Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia de Gobierno (DNSD), Caixa 238
  36. Per al detall de les actuacions a Catalunya de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, vegeu: Cruanyes, Josep. “L’espoliació del patrimoni documental i bibliogràfic de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola (1937-1939)” [en línia], Lligall: revista catalana d’arxivística, núm. 19 (2002), p. 35-71 <http://www.arxivers.com/index.php/documents/publicacions/revista-lligall-1/lligall-19-1/292-02-l-espoliacio-del-patrimoni-documental-i-bibliografic-de-catalunya-durant-la-guerra-civil-1/file> [Consulta: 27/06/2022]
  37. Rotger Dunyó, Agnès «El naixement dels Ateneus». Sàpiens [Barcelona], núm. 97, novembre 2010, p. 66-74. ISSN: 1695-2014.
  38. «Escola d'Escriptura - Informació General». Ateneu Barcelonès. [Consulta: 17 juny 2020].
  39. «Conferència» (en castellà), 25-05-2016.

Bibliografia[modifica]

  • Carrion, Mercedes. Historia del Ateneo Barcelones (1872-1936), 1972. 
  • Casassas i Ymbert, Jordi [et al.].. L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. 
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 74 entrada: "Ateneu Barcelonès". ISBN 84-297-3521-6. 
  • Pérez Nespereira, Manuel. La recepció del pensament i la cultura europeus a la Catalunya de la Restauració: l'Ateneu Barcelonès i la seva Biblioteca com vehicles de recepció, assumpció i difusió, 2005. 
  • Pla, Josep. Francesc Cambó. Edicions Destino, 1973, p. 604 p.. ISBN 84-233-0809-X. 
  • Testimonis artístics: Ateneu Barcelonès. Coord. Francesc Fontbona. Barcelona: RBA : Ateneu Barcelonès, 2010. ISBN ISBN 84-3515-150-205-9. 
  • Venteo, Daniel. L'Ateneu Barcelonès: una entitat per al segle XXI. [Barcelona]: Ateneu Barcelonès : Ajuntament de Barcelona, 2011, p. 159 p.. 

Enllaços externs[modifica]