Lluís Marià Vidal i Carreras

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLluís Marià Vidal i Carreras
Lluís Marià Vidal i Carreras.jpg
Biografia
Naixement 6 d'octubre de 1842
Barcelona
Mort 10 de gener de 1922(1922-01-10) (als 79 anys)
Barcelona
  Director de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya 

1908 – 1910
Activitat
Ocupació enginyer de mines, geòleg
Modifica les dades a Wikidata

Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona, 6 de juny de 1842 - 10 de gener de 1922)[1] fou enginyer de mines, geòleg, fotògraf pioner i president del Centre Excursionista de Catalunya, de l'Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.[2] El 13 d’octubre de 1890 es casà amb Dolors de Gomis i de Portolà, nascuda a Agullana (Alt Empordà), població amb la qual sempre quedà vinculat. N'enviudà el 8 de novembre de 1901.[3]

Biografia[modifica]

Va néixer a Barcelona i va ser batejat a l'església de Santa Maria del Pi. Era fill de l'advocat de la Reial Audiència de Barcelona, Marià Vidal i Merli, natural de Cardona, i de Maria Paula Carreras i Pahissa, natural de Piera. Entre els seus avantpassats hi ha havia uns quants metges i boticaris. L'interès familiar per les ciències i el contacte amb les mines de Cardona durant les seves estades quan era nen, varen determinar la seva vocació professional.[1]

Va estudiar batxillerat a l'institut Balmes de Barcelona, on també va preparar –a l'escola d'Enginyers Industrials– el seu accés a la Universitat de Mines de Madrid. Va compartir estudis amb Lucas Mallada i Enrique Naranjo de la Garza i durant aquesta estada, a banda de la geologia, s'interessà també per la paleontologia i la prehistòria. Va treballar en pràctiques a les mines de Linares (Andalusia) i Almadén (Castilla-La Mancha). Va ingressar al cos de mines de l'estat el 27 de juliol de 1866 i fou destinat al servei de la provincia de Terol.[4][2]

El 1881 fou nomenat enginyer en cap del districte de mines de Girona. El 1883 dirigí la secció de mines de la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses. El 1888 Vidal fou destinat a la província de Lleida com a responsable dels recursos miners i l'any 1903 va ser nomenat Cap del districte miner de la provincia de Barcelona. Entorn de 1909 dirigí la Comisión del Mapa Geológico de España.[2]

Prengué part en el VIIIè Congrés Geològic Internacional de 1900 a París, el 1910 al Xè Congrés a Estocolm, juntament amb Ramón Adán de Yarza, i el 1913 al Congrés Prehistòric de França a Lons-le-Saunier.[2]

Fou nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el dia 1 d'abril de 1879 i després d'ocupar-ne diferents càrrecs, en fou el president del 1910 a 1912. Va ser president de l'Ateneu Barcelonès durant el mandat 1910-1911. Va morir a Barcelona el 10 de gener de 1922 i està enterrat al cementiri del Poblenou de la mateixa ciutat.

La seva obra[modifica]

Es destacà com a autor d'estudis geològics dels Països Catalans, com Geología de la provincia de Lérida (1875), Reseña física y geológica de las islas de Ibiza y Formentera (1880), Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel (1883) –en col·laboració amb Ernest Moliné i Brasés–, i d'un gran nombre d'opuscles sobre excursions per al Centre Excursionista de Catalunya, del qual fou membre destacat i president entre 1896 i1900,[5] període en el qual va impulsar l’excursionisme vinculat a l’interès per les ciències naturals i contribuí en les obres de construcció de diversos refugis de muntanya. L’any 1908, juntament amb Francesc Novelles i Nobert Font, fundà la Secció de Geologia i Geografia física del CEC, des d’on s'impulsaren estudis espeleològics.[6]

Va ser pioner de la fotografia de muntanya. Ja sigui en desplaçaments professionals o en excursions per valls i serres, amb el CEC o per iniciativa personal, a partir de la dècada dels vuitanta del segle XIX Lluís Marià Vidal enregistrà fotografies que es poden considerar les més antigues del sector sud dels Pirineus, i de la Vall d'Aran i d'Andorra. Ha deixat un fons fotogràfic de gran valor: poc més d'un miler de negatius en què captà plans generals de poblacions, serralades i passos de muntanya, circs i glaceres, cims pirinencs i també obres d'art i edificis remarcables, documentat amb els detalls tècnics, anotats en meticulosos quaderns de camp.[7][8]

Reconeixements[modifica]

A petició del Ministeri de Foment Ii fou concedida, el 1895, la distinció de Cavaller de l'Orde de Carles III. Alhora, el Minísterí d'Instrucció Pública de França el nomenà Officier d'Academie, així com la Société de Spéléologie, la Société Photographique du Haute-Saone i la Société d'étude des sciences naturelles de Béziers (SESNB) el nomenaren entre llurs membres.[2]

Després de la seva jubilació, mentre continuava treballant amb els materials aplegats, moltes societats l'honoraren: el Club Montanyenc, el 1912, el declarà soci honorari; la Junta de Ciències Naturals de Barcelona el nomenà Vocal honorari vitalici; la Société Portugaise de Sciences Naturelles de Lisboa, membre corresponent; la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales li otorgà la seva medalla, i n'ocupà la presidència el 1917, la Institució Catalana d'Historia Natural el tingué com a membre de govern i protector.[2]

A Capmany (Alt Empordà) descobrí i catalogà un dolmen, i un petit menhir –el sepulcre megalític de la Vinya Munera–, del tercer mil·lenni abans de la nostra era.[9][3] D'altra banda, el nom d'aquest geòleg va unit al de moltes espècies –plantes, protozous, insectes, equinoderms, moluscs...– que naturalistes d'arreu li han dedicat.[2]

Com a conseqüència del mecenatge que ell havia exercit a la població,[10] el dia 7 de juliol de l’any 1911 –deu anys després de la mort de la seva esposa– l’Ajuntament d’Agullana el nomenà fill adoptiu de la vila i, pocs dies després, el 15 de juliol, de nou la corporació municipal li reté un homenatge a casa seva.[3]


Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Gómez-Alba, 1995, p. 567.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Bataller, Josep Ramon «En Lluís Marían Vídal í Carreras». Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 328, maig 1922.
  3. 3,0 3,1 3,2 Casanovas i Romeu, Àngels; Rovira i Port, Jordi «Cent anys d’història d’un singular periple monumental. De Capmany a Barcelona: el cas del dolmen i el menhir de la Vinya Munera». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LIII, 2011-2012, p. 11-24.
  4. «Lluís Marià Vidal i Carreras, enginyer de mines i geòleg». El Colors del Pla de l'Estany, núm.176, agost 2014, pàg. 48.
  5. Magriñà, Anna-Priscila. Guia xafardera de Catalunya: 69 històries per a ments inquietes. 1a ed.. Barcelona: Angle, 2012, p. 20. ISBN 9788415695042. 
  6. «Fitxa de fons fotogràfic (NODAC). Fons Lluís Marià Vidal i Carreras». Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. [Consulta: setembre 2019].
  7. Barnadas i Rodríguez, Ramon. «La fotografía de altura de Lluís Marià Vidal i Carreras (1842–1922)». A: I Jornadas sobre la Investigación en Historia de la Fotografía. 1839-1939: un siglo de fotografía. Zaragoza 28 - 30 octubre 2015 (en castellà). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2017, p. 373-384. ISBN 9788499114095. 
  8. Abel, Ton «El que ens revela una col·lecció fotogràfica centenària». Muntanya, 765, 1989, pp. 184-186.
  9. Blog de Geseart, El "menhir" Vidal, retrobat.(Capmany, Alt Empordà)
  10. Tubert, Enric «Agullana: setanta-cinc anys d'una escola modèlica». Revista de Girona, núm 128, 1988.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Marià Vidal i Carreras Modifica l'enllaç a Wikidata

Enllaços externs[modifica]