Cementiri del Poblenou

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Cementiri del Poblenou
CementiriPobleNou-3306-01.jpg
Dades bàsiques
Tipus cementiri
Arquitecte Antonio Ginesi; Joan Nolla i José Nolla
Construït 1775; 1816-17; 1849-52
Característiques
Estil Neoclassicisme
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Av. Icària - c. Taulat - c. Carmen Amaya

41° 23′ 42″ N, 2° 12′ 05″ E / 41.395124°N,2.201523°E / 41.395124; 2.201523
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40489
Modifica dades a Wikidata

El cementiri del Poblenou està situat al barri del mateix nom de la ciutat de Barcelona, al carrer Taulat núm. 2. Es coneix també com a cementiri de l'Est pel nom oficial que va tenir durant molts anys i com a Cementiri Vell,[1] per oposició al Cementiri Nou que és el de Montjuïc. També fou citat, durant els seus primers temps com a Cementiri General. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

És un disseny d'estil neoclàssic amb una distribució ordenada i simètrica, reflectint els gustos estètics de l'època, però incloent algunes referències a l'antic Egipte, com un disc solar a la façana de la capella o el remat en forma de piràmide a l'entrada. Ginesi es va inspirar en els cementiris de tipus mediterrani com el construït a Pisa a finals del segle XVIII. Consta d'una planta rectangular, envoltada per alts murs, amb una entrada monumental que s'obre a una plaça semicircular. Al fons del recinte, una capella i al mig -distribuint les diferents seccions- un monument o una creu. En el cas del Poblenou, el monument central és el mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821 que va causar més de 6.000 morts a Barcelona.[2]

Descripció[modifica]

Ubicat al districte de Sant Martí, el Cementiri del Poblenou ocupa íntegrament la parcel·la delimitada pel Carrer del Bisbe Josep Climent, el Carrer del Taulat, el Passatge de la Llacuna i el Carrer de Carmen Amaya. L'accés principal es produeix des del Carrer del Bisbe Josep Climent.[3]

El cementiri, de planta rectangular, presenta un conjunt d'edificacions d'interès històric, arquitectònic i artístic disseminades pels quatre departaments que conformen el recinte.[3]

L'accés principal es produeix a través d'una àmplia plaça de planta semicircular orientada a l'Avinguda d'Icària. Aquesta plaça conté una avinguda central que dóna pas a la porta principal i que es presenta flanquejada per palmeres, plataners i xipreres envoltant dos estanys circulars amb llurs fonts ornamentals de pedra. La plaça està delimitada per una reixa en forma d'hemiscicle que presenta el basament i els pilons de pedra, ornats amb corones mortuòries i granades (atribut de Proserpina, deessa de la vida, la mort i la resurrecció). Els barrots de la reixa son de ferro forjat ornats amb creus i els pilons son coronats de hídries de ferro colat. El portal principal està flanquejat per dos alts obeliscs sobre un basament amb inscripcions bíbliques lligades a la fidelitat i l'esperança, flanquejades per torxes flambejants en al·lusió a la llum eterna. Damunt d'aquestes inscripcions s'hi alcen dues escultures de pedra i aplics de coure que són l'al·legoria de la fidelitat (amb un crucifix i un calze) i l'esperança (amb una àncora i una fulla de palma). Als peus d'aquestes escultures obrades per Francesc Pagés Serratosa s'hi llegeix "Fides" i "Spes".[3]

Al fons d'aquesta plaça semicircular s'alça la façana d'accés al primer departament, configurat per un mur amb arcs perforats de mig punt d'obra revestida de morters del que sobresurten tres pavellons del mateix material. Els pavellons laterals tenen forma de cub coronat per un frontó trencat. Tanmateix, la seva façana presenta la forma en perfil d'una falsa piràmide sobre tres graons de pedra. La piràmide acull un portal flanquejat per columnes dòriques i un arc cec cassetonat que acull una llàntia de ferro colat. Aquestes piràmides al·ludeixen a la cultura funerària egípcia. El pavelló central, fet de pedra, presenta un pòrtic flanquejat per dues parelles de robustes columnes dòriques. El túmul que corona aquest pòrtic acull un relleu amb un crismó dins d'una corona vegetal. Remata el conjunt una gran escultura en marbre blanc obrada per Agapit Vallmitjana que representa l'àngel del Judici Final assegut i amb una trompeta de bronze a la mà. Sota seu, una placa de marbre i bronze diu "resurrectionis horam mortuorum exspecto" o espero l'hora de la resurrecció dels morts. La façana posterior d'aquest pavelló, ja dins del recinte, presenta dues columnes dòriques que sostenen un frontó triangular que acull l'escut i la placa commemorativa del bisbe Sitjar en motiu de la segona inauguració del cementiri l'any 1819.[3]

El primer departament està articulat al voltant de dos eixos que es creuen en el centre del recinte, formant quatre grans illes de nínxols igualitaris amb alguns panteons en el centre. A la intersecció dels dos carrers s'hi bastí una plaça aixamfranada flanquejada per obeliscs coronats de gerros de ferro colat. Al bell mig hi sobresurt el monument a les víctimes de la febre groga de 1821, consistent en un gran crucifix sobre un basament ornat de columnes dòriques i acroteris dins d'un parterre.[3]

Al fons de l'eix central, contraposada al pavelló d'accés, s'hi troba la capella del cementiri, en un terreny elevat salvat per dues rampes que adopten la forma semicircular de la placeta que la precedeix. Sobre una escalinata de pedra, la capella presenta el seu pòrtic dòric coronat amb un entaulament amb la inscripció "defunctorum quieti et solatio sacrum" o Repòs de difunts i solar sagrat. Aquest entaulament queda rematat per un frontó ornat amb dues urnes de ferro colat i un relleu del mateix material que representa un ouroboros dins d'un disc solar alat. Aquest símbol consistent en una serp mossegant-se a la cua prové de la tradició grega i representa l'etern retorn o la resurrecció. Per damunt d'aquest frontó encara sobresurt la nau del temple, cobert per una teulada a doble vessant i tancat per un frontó amb uns relleus de ferro colat que representen dos àngels sostenint l'ull de Déu dins un triangle resplandent. A banda i banda de la capella s'hi obren dues galeries de columnes que donen accés al departament segon, al mateix temps que abracen l'absis posterior de l'edifici, cobert amb una volta hemiesfèrica amb escates de ceràmica vidrada de colors.[3]

El departament segon, espai rectangular destinat a la construcció de panteons, es presenta tancat per quatre galeries d'arcs que contenen capelles. Al fons, alineat amb la capella del cementiri, s'hi alça l'arxiu o antiga sala de juntes, un pavelló quadrangular en forma de temple grec, amb un pòrtic tetràstil dòric i un frontó triangular. Disposats en funció d'una xarxa ortogonal de carrers s'hi alcen els panteons monumentals de les classes benestants, alguns d'ells obrats pels principals mestres de cases i escultors de la Barcelona vuitcentista amb excel·lents exemplars d'escultura, del romanticisme al noucentisme.[3]

Història[modifica]

Perspectiva dels nínxols

Va ser inaugurat pel bisbe Climent l'any 1775 qui l'havia fet construir per raons d'higiene, avançant-se a la mesura que el 1787 obligava a traslladar fora de les muralles de la ciutat tots els cementiris i enterraments de les parròquies. És, doncs, el primer cementiri de la ciutat que va ser construït fora del perímetre emmurallat.[4] Tot i això, els cementiris parroquials van trigar a deixar-se de fer servir, i els primers anys el cementiri del Poblenou va servir principalment per acollir definitivament les despulles que periòdicament es retiraven dels cementiris de l'interior de la ciutat per encabir-hi noves sepultures.[1] El primer cementiri consistia en una porció de terra sorrenca del terme de Sant Martí de Provençals protegida per una tàpia, allà on fins llavors s'abandonaven les despulles resultants d'escurar les sepultures urbanes saturades.[3]

El nou cementiri no va ser ben rebut pels barcelonins que no volien ser sepultats ni sepultar els seus familiars en un lloc solitari i allunyat ni pels clergues tradicionalistes que tenien en els enterraments dins els temples una important font d'ingressos. Durant l'ocupació francesa de la ciutat, les tropes napoleòniques instal·lades a la Ciutadella enderrocaren el cementiri al·legant que obstaculitzava la defensa de dita fortalesa l'any 1813. Un cop expulsats els francesos, ningú es preocupà realment de la seva reedificació, fins que el bisbe Pau de Sitjar l'encarregà a l'arquitecte italià Antonio Ginesi, que entre 1816 i 1819 materialitzà un dels projectes de major envergadura del neoclassicisme barceloní.[1][3]

Ginesi, que també era vice-cònsol del Gran Ducat de Toscana a la ciutat, ha passat per ser un dels arquitectes introductors del neoclassicisme pur a Catalunya. Tanmateix, aquesta obra estaria envoltada de certa polèmica per part de l'arquitecte acadèmic Antoni Cellers, que en criticava la mescla de la tradició clàssica greco-llatina amb elements aliens a la "correcció" clàssica provinents de l'art egipci, com s'evidencia en la capella i les cases del capellà i del guarda. Data d'aquesta època la creu que s'erigí en mig del cementiri en memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821, que demostrà la utilitat del cementiri en acollir més de 6.000 cossos. L'obra del cementiri seria rematada pel portal principal, dissenyat per Josep Mas Vila l'any 1840 en substitució de la simple porta prevista per Ginesi en el projecte original.[3]

Aviat el cementiri quedà petit i el recinte fou ampliat entre 1849 i 1852 sota la direcció del mestre d'obres Joan Nolla Cortés i l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, que dissenyaren la plaça circular enjardinada de la porta principal i el "departament segon", pati posterior on es construirien els grans panteons de la burgesia, on es concentren una bona mostra de les obres dels millors arquitectes i escultors de la segona meitat del segle XIX, d'estil eclèctic, neoclàssic i modernista.[5] Aquesta ampliació es justificà no tan sols per la manca d'espai, sinó per motius socials, ja que el cementiri de nínxols unitaris de Ginesi no satisfeia el gust per la sumptuositat de la nova burgesia. Es pretenia, per tant, monumentalitzar l'espai.[3][1]

A partir de 1880 es reservà un petit espai per a d'altres religions anomenat Cementiri dels Protestants, avui desaparegut. I en aquella mateixa època es construí el departament tercer, un espai reservat a les fosses comuns de les classes més baixes, dominat per una gran creu cèltica en honor a tots ells.[3][1]

Amb la inauguració del Cementiri de Montjuïc l'any 1883 el Cementiri de Poblenou perdé importància, fins a arribar a la decadència total del segle XX. Durant el franquisme, l'alcalde Porcioles fomentà l'abandó total del cementiri, ja qe havia previst una fructuosa promoció immobiliària al voltant d'un jardí que mai es produí.[3]

El cementiri de Poblenou ha esdevingut un símbol de la Barcelona moderna i en ell hi reposen catalans il·lustres com el mateix Antonio Ginesi, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Valentí Almirall, Narcís Oller, Frederic Soler "Pitarra", Lola Anglada, Mary Santpere o el Marquès de Vilallonga. En la realització dels monuments funeraris del cementiri hi participarien arquitectes com Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè, Elies Rogent, Josep Vilaseca, Francesc de Paula Villar, Enric Sagnier, etc.[3]

Galeria d'imatges[modifica]

Personalitats enterrades[modifica]

Llista de personalitats per ordre cronològic de mort:

I panteons d'algunes famílies importants a la ciutat durant el segle XIX: Porcar, Arnús (panteons 119 i 139), Girona, Güell, Garriga i Nogués (Dep. I, illa 4, panteó 20), Bonaplata (Dep. II, A.C. 49), Jaumandreu, Macaya, Brusi (Dep. II, panteó 206), marquesos d'Alfarràs (Dep. I, illa 3a exterior, núm. 413-414), marquesos de Dou (tanca 1a, núm. 3556), marquesos de Lamadrid, etc.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Nou viatge a Icària. Barcelona: Arxiu històric del Poblenou, 1990, p. 34-37. 
  2. Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània. Barcelona Metropòlis Mediterrània, n.65. Publicacions de l'Ajuntament de Barcelona (2006).
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 «Cementiri del Poblenou». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 desembre 2017].
  4. Babiano i Sànchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias. Arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. ISBN 978-84-8330-435-8. 
  5. Cementiris de Barcelona. "Un passeig pel cementiri de Poblenou". Guia del visitant. Barcelona-2007
  6. Sòria i Bascompte, 2006, p. 28.
  7. 7,0 7,1 Sòria i Bascompte, 2006, p. 29.
  8. Sòria i Bascompte, 2006, p. 30.
  9. Gómez-Alba, Julio. «Lluís Marià Vidal i Carreras». A: Ciència i Tècnica als Països Catalans. Barcelona: Fundació Catalana per la Recerca, 1995. ISBN 84-7583-441-8 [Consulta: 11 novembre 2014]. , pàg. 590
  10. Ubicació al cementiri

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cementiri del Poblenou Modifica l'enllaç a Wikidata