Camil Fabra i Fontanills

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaCamil Fabra i Fontanills
Camilo Fabra.jpg
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
24 de febrer de 1876 – 30 de desembre de 1879

8 de setembre de 1881 – 5 de gener de 1890
Circumscripció Barcelona
 Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona.svg
18 de gener de 1893 – 27 de març de 1893
 Senador per Barcelona i vitalici
Escudo del Senado de España.svg
15 de febrer de 1891 – 24 de juny de 1902
Dades biogràfiques
Naixement 9 de febrer de 1833
Barcelona
Mort 24 de juny de 1902(1902-06-24) (als 69 anys)
Barcelona
Ocupació Empresari
Partit polític Partit Liberal
Premis
Modifica dades a Wikidata

Camil Fabra i Fontanills (Barcelona, 9 de febrer de 183324 de juny de 1902) fou un empresari i polític català, marquès d'Alella des de 1889.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Trajectòria empresarial[modifica | modifica el codi]

Era fill de l'empresari Joan Fabra i Illa i de Camila Fontanills. També era cosí del polític Nil Maria Fabra i Deas. Va iniciar la seva trajectòria com a industrial en 1860, quan va instal·lar a la vila de Gràcia -en aquells dies municipi independent als afores de Barcelona- una fàbrica amb la raó social Camilo Fabra i Cia, dedicada a elaborar un producte pioner: les xarxes de pesca amb fil de lli, de les que en fou l'introductor a Catalunya. Fabra comprava el fil a un altre industrial, Ferran Puig i Gibert, la fàbrica del qual a Sant Andreu de Palomar era llavors l'única filatura d'aquest gènere a Catalunya.

Després de contreure matrimoni amb la filla del seu proveïdor, en 1866 va crear amb el seu sogre la societat Puig y Fabra adquirint una fàbrica de cotó a Salt. La fàbrica de xarxes de pesca de Fabra, de les que en fou introductor, va seguir activa, encara que es va traslladar de Gràcia a La Sagrera, a Sant Martí de Provençals.[2] En 1882, quan Ferran Puig es va retirar dels negocis, el seu gendre va constituir la societat Camilo Fabra y Compañía, Sucesores de Fernando Puig. Es va mantenir la producció de xarxes i a l'antic negoci del lli li va afegir la producció de fils de cotó per cosir. Dos anys després, en 1884, es va fusionar amb la companyia de Manel Portabella, Manuel Portabella e hijo, constituint la societat anònima Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella, en la qual Camil Fabra va exercir la presidència fins a la seva mort, després d'una llarga malaltia, en 1902. En 1903 s'uniria a la britànica J&P Coats Ltd per formar la Fabra i Coats.

Al marge del negoci tèxtil, Fabra va invertir en diverses societats. Va ser directiu de les companyies d'assegurances La Catalana i La Previsió i en la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França. En 1869 va ser nomenat president de la Junta d'Obres del Port de Barcelona. En el sector de la banca va ser membre del consell d'administració del Crèdit Mercantil de 1873 a 1902 i accionista fundador del Banc Hispano Colonial. Entre 1881 i 1882 va ser membre de la junta del Foment del Treball Nacional i soci d'altres patronals com el Foment de la Producció Espanyola i la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, a més de participar en l'organització de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a membre de la junta del patronat.[3]

Carrera política[modifica | modifica el codi]

Inicialment milità al Partit Constitucional, amb el que fou diputat provincial per Berga el 1874-1875 i per Barcelona el 1876. Fou elegit diputat del Partit Liberal Fusionista pel districte de Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1876, 1881, 1884 i 1886. També fou senador per la província de Barcelona el 1891-1892 i senador vitalici des de 1893. Des del seu escó defensà el proteccionisme econòmic. El 1881-1882 fou membre de la junta del Foment del Treball Nacional. En l'àmbit municipal va ser tres vegades regidor de l'ajuntament de Barcelona, tinent d'alcalde en dues ocasions i alcalde, per real ordre, des del 19 de gener de 1883 fins a la seva dimissió, al març d'aquest mateix any.[4][5][6]

Vida social[modifica | modifica el codi]

L'Observatori Fabra porta el nom del seu mecenes, Camil Fabra.

Fabra va tenir un paper actiu en la vida social i cultural barcelonina. Entre l'alta societat de l'època van aconseguir gran popularitat els balls i festes que organitzava al seu palauet, al que acudien membres de la reialesa i de l'aristocràcia d'Espanya i Europa. Home culte i refinat, va publicar un manual de protocol social, Código o deberes de buena sociedad, i va ser mecenes de societats artístiques i científiques. En aquesta línia, va presidir les societats del Gran Teatre del Liceu, del Liceu Filharmònic Dramàtic de S. M. la Reina Isabel II i del Foment de la Cria Cavallina de Catalunya, propietari de l'hipòdrom de Can Tunis.

De la seva faceta filantròpica destaca especialment l'herència de 250.000 pessetes en favor de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona per sufragar la construcció d'un observatori astronòmic al Tibidabo, avui conegut com a Observatori Fabra. També va llegar gran part de la seva col·lecció pictòrica als museus municipals de Barcelona. Fill seu fou Ferran Fabra i Puig. És enterrat al Cementiri del Poblenou (Dep. II, panteó 257).

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

A més de l'Observatori Fabra, a la ciutat de Barcelona porta el seu nom un carrer del Districte de Sant Andreu, situada on anteriorment es trobava la seva fàbrica tèxtil. També al Masnou hi té un carrer amb el seu nom. Aquest carrer, abans anomenat "arrabal de Alella", li fou dedicat l'any 1912.[7]

Família i descendència[modifica | modifica el codi]

Camil Fabra pertanyia a una família de l'alta burgesia catalana, de tradició comercial i banquera. El seu pare Joan Fabra Illas va ser soci fundador del Banc de Barcelona i director de la Societat Catalana General de Crèdit. Els seus dos oncles paterns es van dedicar al comerç tèxtil, tant Esteve -amb la raó social Esteban Fabra y Compañía a Madrid- com Gil Buenaventura, qui després d'enriquir-se amb el negoci de la seda -Clavé, Fabra y Compañía, posteriorment Dotres, Clavé y Fabra- va adquirir terres i mansions a Alella, vila que es va convertir en lloc d'estiueig de la família.[8][9] El seu cosí era el periodista i polític Nil Maria Fabra i Deas.

Del seu matrimoni amb Dolors Puig i Cerdà van néixer tres fills: Ferran, Romà i Camila. Quan Camil Fabra va morir, en 1902, els dos homes van quedar al capdavant de l'empresa familiar, que un any després van fusionar amb la britànica J&P Coats, donant origen a una de les majors indústries del sector a Espanya: la Compañia Anònima Filatures de Fabra i Coats. El fill primogènit, Ferran, va heretar a més el marquesat d'Alella i també va seguir els passos del seu pare en la política, com a diputat, senador i alcalde de Barcelona. Romà va ser gentilhome de cambra amb exercici d'Alfons XIII i va rebre del monarca el títol de Marquès de Masnou. Per la seva banda, Camila va ser dama de l'Orde de les Dames Nobles de la Reina Maria Lluïsa.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Código o deberes de buena sociedad (1884).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 La Vanguardia, 25-06-1902, pàg. 1.
  2. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 87. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013]. 
  3. «El Excmo. Sr. D. Camilo Fabra y Fontanills». Hispania, 83, 30-07-1902, pàg. 510.
  4. «Sesión del Ayuntamiento». La Vanguardia, 20-01-1893, pàg. 2.
  5. «Notas locales». La Vanguardia, 25-03-1893, pàg. 2.
  6. «Notas locales». La Vanguardia, 28-03-1893, pàg. 2.
  7. «Fiesta cívica en Masnou». Ilustración Católica. La Hormiga de Oro [Barcelona], núm. 30, 27-07-1912 [Consulta: 23 febrer 2017].
  8. Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. 3. Barcelona: Diputación de Barcelona, 2001, p. 210. 
  9. «Trasladada al abrir Diputació». La Vanguardia, 29-07-2002, pàg. 13.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. 2. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2001. ISBN 8477948011. 
  • Velasco Fabra, Guillermo. La familia de Camilo Fabra y Fontanills, marqués de Alella, durante el siglo XIX en España. Madrid: Letra Clara, 2013. ISBN 84-94151-75-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Domènec Martí i Gofau
Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona

1893
Succeït per:
Manuel Henrich i Girona