Carles Pi i Sunyer

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaCarles Pi i Sunyer
CaresPiSunyer 6371.JPG
Placa a la casa natal de la Rambla amb la imatge de Pi i Sunyer
 Diputat al Corts Republicanes
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
9 de juliol de 1931 – 11 d'agost de 1933
Circumscripció Barcelona
 Ministre de Treball
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
9 d'octubre de 1933 – 16 de desembre de 1933
President Diego Martínez Barrio
 Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona.svg
ferber de 1934 – octubre de 1934

febrer de 1936 – juliol de 1937
 Conseller de Finances
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
3 d'octubre de 1932 – 24 de gener de 1933
Dades biogràfiques
Naixement 29 de febrer de 1888
Barcelona
Mort 15 de març de 1971(1971-03-15) (als 83 anys)
Caracas (Veneçuela)
Activitat professional
Ocupació Enginyer industrial, economista, polític i escriptor
Altres dades
Partit polític ERC
Modifica dades a Wikidata

Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, Veneçuela, 15 de març de 1971) fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 29 de febrer de 1888 a la ciutat de Barcelona. Era fill de Jaume Pi i Sunyer i germà de Santiago Pi i Sunyer i August Pi i Sunyer. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner. Des de l'any 1915 exercí la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya, que dirigí des de l'any 1919 fins que se separà del càrrec, l'any 1926, per circumstàncies polítiques. Tanmateix, hi tornà a la dècada dels anys trenta. Poc temps més tard va redactar "L'aptitud econòmica de Catalunya" (1927-1929).

Morí el 15 de març de 1971 al seu exili de Caracas (Veneçuela).

Activitat política[modifica | modifica el codi]

Fou escollit diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions generals de 1931, esdevenint Ministre de Treball i Planificació Social en el Govern de Diego Martínez Barrio entre l'octubre i el desembre de 1933.

Diputat del Parlament de Catalunya després de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit de què fou president entre els anys 1933 a 1935. Fou nomenat Conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya en l'última remodelació del govern provisional de Francesc Macià, i posteriorment l'any 1933 Conseller Delegat i Finances en el govern estaturari de Macià. Així mateix fou alcalde de Barcelona en dos períodes diferents: entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou Conseller de Cultura (1937-1939).

Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), i fou membre del Govern de Generalitat a l'exili. Durant aquesta estada va realitzar una notable obra d'investigació sobre Andrés Bello, Francisco de Miranda i altres emigrats veneçolans a Anglaterra. Restà a Londres fins al 1952, any en què decidí traslladar-se a Caracas, contractat pel Ministerio de Fomento, on va col·laborar a la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN).

Activitat literària[modifica | modifica el codi]

Professor de la Universitat Central de Veneçuela, romangué a Caracas escrivint sobre els temes històrics iniciats a Londres, així com llibres de literatura, en prosa i en vers, tant en castellà com en català. També continuà treballant en nombroses monografies en català, de caràcter econòmic, social i literari - tal com ja havia fet a Barcelona - a les que afegeix els resultats dels seus estudis d'història veneçolana. Col·laborà en les revistes Boletín de la Academia Nacional de la Historia, Revista Nacional de Cultura, Revista Shell i el Boletín Histórico de la Fundación John Boulton, així com en alguns diaris. Edità el volum "Coses i gent de Caracas" (1958) i algunes monografies com ara Miranda y Casanova (Caracas, 1967), sobre els dos personatges, Francisco de Miranda i Casanova. Guanyà el títol de Mestre en Gai Saber per la seva poesia el 1963 als Jocs Florals de Montevideo.

La major part dels seus escrits van ser publicats de forma pòstuma, començant pel llibre que estaba imprimint-se quan morí: El general Robertson, un pròcer de la Independència. És autor també d'Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1952), El comerç de Catalunya amb Espanya (1939) i d'unes importants memòries.

Activitat esportiva[modifica | modifica el codi]

Va ser elegit president del Consell Federal de la Federació Catalana de Gimnàstica, antecedent de la Federació Catalana de Gimnàstica, el 10 de desembre de 1932, quan aquesta es va constituir, i va acceptar el càrrec, que pel seu perfil i les seves ocupacions va ser més representatiu que executiu. Va ser president fins que el 1936 la Guerra Civil va acabar paralitzant l'activitat federativa. Durant la seva presidència la Federació Catalana de Gimnàstica es va centrar en la difusió de l'educació física total, que començava per la gimnàstica educativa de formació i continuava amb la gimnàstica esportiva de competició.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. FC de Gimnàstica Butlletí de la FC de Gimnàstica, 1934.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Casimir Giralt i Bullich
Conseller de Finances
19321933
Succeït per:
Miquel Santaló i Parvorell
Precedit per:
Joan Lluhí i Vallescà
Conseller Delegat i Finances
1933
Succeït per:
Miquel Santaló i Parvorell
Precedit per:
Ricardo Samper Ibáñez
Ministre de Treball
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg

octubre/desembre 1933
Succeït per:
Josep Estadella i Arnó
Precedit per:
Jaume Aiguader i Miró
Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona

febrer/octubre 1934
Succeït per:
Josep Martínez i Herrero
Precedit per:
Ramon Coll i Rodés
Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona

19361937
Succeït per:
Hilari Salvadó i Castell
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Lluís Companys i Jover
President d'ERC
19341936
Succeït per:
Lluís Companys i Jover