Pere Rahola i Molinas
![]() Pere Rahola vist per Ramon Casas (MNAC) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement |
16 de juliol de 1877 Roses |
Mort |
2 de març de 1956 (als 78 anys) Barcelona |
![]() | |
20 de març de 1914 – 16 de març de 1916 | |
| |
2 de març de 1918 – 15 de setembre de 1923 | |
Circumscripció | Barcelona |
![]() | |
9 de juliol de 1931 – 2 de febrer de 1939 | |
Circumscripció | Barcelona ciutat |
![]() | |
25 de setembre de 1935 – 14 de desembre de 1935 | |
Activitat | |
Ocupació | Advocat |
Partit | Lliga Catalana |
![]() |
Pere Rahola i Molinas[1] (Roses, Alt Empordà, 16 de juliol 1877 - Barcelona, 2 de març de 1956)[2] va ser un polític i advocat català, membre de la Lliga Regionalista.[3]
Biografia[modifica]
Era cosí germà de l'advocat Baldiri Rahola i Llorens, vinculat a Acció Catalana. Gran amic de Francesc Cambó, fou un destacat integrant de la Lliga, i amb les seves llistes fou elegit diputat per Barcelona a totes les eleccions celebrades a Espanya entre 1914 i 1923 excepte en les de 1916, data en la qual es va presentar al Senat ocupant un escó entre 1916 i 1917. Durant la Primera Guerra Mundial va participar en la formació de voluntaris catalans. També va ser president de l'Associació d'Amics de França.[3]
Després del cop d'estat de Primo de Rivera, es va oposar a la dictadura, pel que va haver de dimitir del seu càrrec de president de l'Ateneu Barcelonès el 1924. Amb la proclamació de la Segona República Espanyola va tornar a obtenir l'escó de diputat per Barcelona en les eleccions de 1931, 1933 i 1936 i va participar en la transformació de la Lliga Regionalista en la Lliga Catalana, en 1933.
Durant el bienni radical-cedista, va ser Ministre de Marina en els dos governs que entre el 25 de setembre i el 14 de desembre de 1935 va presidir de forma successiva Joaquín Chapaprieta. Després d'aquesta etapa ministerial ocuparia el càrrec de ministre sense cartera en el govern que, entre el 14 de desembre i el 30 de desembre de 1935, va presidir Manuel Portela Valladares.[4]
Amb l'esclat de la Guerra civil, amenaçat de de caure en mans dels «incontrolats» anarquistes, Rahola va marxar a l'exili sota la protecció de Cambó i es traslladà a Gènova amb la seva família.[5] Com a conseqüència, els seus béns foren confiscats.
Cap al 1937 es va traslladar a Pamplona, on fou detingut un parell de dies per «catalanista» i fou alliberat gràcies a les gestions de Lluís Puig de la Bellacasa i Deu.[6] El 1939 tornà a Barcelona, després que les autoritats franquistes li retornessin les propietats confiscades durant la guerra. Des d'aquell moment es va retirar de l'acció política.[6]
Morí a Barcelona el vespre del 2 de març del 1956, amb 78 anys d'edat.[7]
Bibliografia[modifica]
- ↑ «Pere Rahola i Molinas». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Necrològica al diari ABC, 3 de març de 1956
- ↑ 3,0 3,1 Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 22. ISBN 9788415720010.
- ↑ Urquijo Goitia, 2008, p. 126.
- ↑ Manent, 1999, p. 33, 56.
- ↑ 6,0 6,1 Manent, 1999, p. 56.
- ↑ «Necrológicas. Don Pedro Rahola Molinas», ABC (3 de marzo de 1956), pág. 26
Enllaços externs[modifica]
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: Antonio Royo Villanova |
Ministre de Marina![]() 1935 |
Succeït per: Francisco Javier de Salas González |