Ramon d'Abadal i Calderó

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaRamon d'Abadal i Calderó
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
29 d'abril de 1899 – 24 d'abril de 1901
Districte Vic
 Diputat a les Corts de la República
Escudo de la Segunda República Española.svg
14 de juliol de 1931 – 9 d'octubre de 1933
← -
- →
Districte Barcelona
 Diputat al Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
30 de novembre de 1932 – 20 de febrer de 1939
← -
- →
Circumscripció Girona
Dades biogràfiques
Naixement 7 de gener de 1862
Vic
Mort 1945
Rupià
Activitat professional
Ocupació polític i advocat
Altres dades
Partit polític Lliga Regionalista
Modifica dades a Wikidata

Ramon d'Abadal i Calderó (Vic, 1862Rupià, 1945), també conegut com a Raimon d'Abadal i Calderó,[1] va ser un polític catalanista conservador de la Lliga Regionalista i un reconegut advocat català. Oncle de l'historiador Ramon d'Abadal i de Vinyals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De família benestant, tenia propietats a Dosrius, Vic, Sant Gervasi i les Corts i professionalment era conseller de la companyia cimentera Asland.

Fou diputat a Corts pel Partit Conservador a les eleccions generals espanyoles de 1899, però la seva defensa del catalanisme li va segar la carrera política al si dels partits dinàstics espanyols. De fet el mateix 1899 havia estat un dels fundadors del Centre Nacional Català.[2]

Per aquest motiu va entrar a militar a la Lliga Regionalista des del mateix moment de la seva fundació el 1901. Era partidari de Cambó i el 1904 entrà a la seva Comissió d'Acció Política. En va ser el president des del 1908 fins al 1936. Amb el nou partit Abadal va ocupar diversos càrrecs polítics de l'àmbit català: regidor de Barcelona el 1903 i el 1911 (on tirà endavant les diverses reformes urbanístiques del nucli antic); senador per la Diputació de Barcelona el 1907 i el 1910; i després per la Sociedad Económica de Amigos del País el 1906, el 1914, el 1916 i el 1918.[2] Durant la crisi de 1917 va exercir de president de l'Assemblea de Parlamentaris que liderava la Lliga a Barcelona i que va reunir fins a 68 diputats (46 dels quals catalans), fins que la Guàrdia Civil la dissolgué.

En el camp cívic fou president de l'Ateneu Barcelonès el 1902; president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1903-1904 i 1911-1912). El 1924 va ser elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, però el 1926 el govern de Miguel Primo de Rivera el va destituir, el va ficar a la presó i el desterrà a Alcalà de Xivert. El 1930 fou restituït al seu lloc i seguí presidint l'entitat fins al 1935.[2]

Poc després va ser diputat a Corts durant la República des de les eleccions generals espanyoles de 1931, i també diputat al Parlament de Catalunya: en ambdós llocs era ell qui dirigia els grups parlamentaris de la Lliga. A Madrid es va oposar aferrissadament a les mesures anticlericals del govern, i a Catalunya es va oposar també aferrissadament a la Llei de Contractes de Conreu que impulsava la Generalitat d'ERC.[2]

El 1936 es va exiliar a la Itàlia feixista.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • La llibertat en el dret civil; Barcelona; 1904 (discurs a l'Acadèmia de Jurisprudència)
  • Examen jurídic del Decret de dissolució de la Companyia de Jesús; Barcelona; 1932 (discurs a les Corts Constituents el 5 de febrer de 1932)
  • El règim de la propietat a Catalunya després de l'Estatut; Barcelona; 1933

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Epistolari de Raimon d'Abadal i Calderó...». Catàleg. Biblioteca de catalunya. [Consulta: 15-IV-2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Diccionari d'Història de Catalunya; Edicions 62; Barcelona; 1998; p. 1

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]