Jaume Simó i Bofarull

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJaume Simó i Bofarull
Jaume Simó i Bofarull.jpg
diputat al Parlament de Catalunya  Diputat al Parlament de Catalunya 

9 juliol 1931 - 9 octubre 1933
Circumscripció: Tarragona

 Governador civil de Girona 

24 abril 1931 - 11 juliol 1931
Albert de Quintana i de León - Santiago Comas d'Argemir
 Alcalde de Reus 

1919 - 1920
Claudi Tricaz Arnillas - Lluís Rojo Segarra
 Regidor Reus

Dades biogràfiques
Naixement 1884
Reus
Mort 1958 (73/74 anys)
Torreón
Residència Reus
Alma mater Universitat de Barcelona . dret
Activitat professional
Ocupació Polític i advocat
Altres dades
Partit polític Partit Republicà Radical
Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines
Foment Nacionalista Republicà
Modifica dades a Wikidata

Jaume Simó i Bofarull (Reus, 1884Torreón, Mèxic 1958) fou un polític català, germà de Josep Simó i Bofarull.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudià a Reus i el batxillerat el féu als jesuïtes de Sarrià. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i de jove ingressà al Centre Nacionalista Radical, que formava part del Partit Republicà Radical. Amb aquest partit fou escollit el 1919 alcalde de Reus on va presidir i impulsar la Diada de la Llengua Catalana a la ciutat i va crear la junta municipal d'extinció de la mendicitat. Durant la seva presidència es catalanitzà el Centre de Lectura de Reus (1911-1912) i es va convocar el Primer Congrés d'Ateneus. En l'àmbit periodístic col·laboraria en publicacions com Semanario Católico de Reus (1903-1904), Pàtria Nova (1905), Germinal (1906), Foment (1908), La Columna de Foc (1918), Revista del Centre de Lectura, Diario de Reus (1902 i 1932), Estudis (1935) i als periòdics republicans El Poble i La República. Dirigí Athenaeum: revista del Centro de Lectura (1910-1911). Entrà a la lerrouxista Casa del Poble de la que fou l'indiscutible líder local.[2]

Aconsellat per Lerroux, va anar a viure a Valladolid, ja que temia veure's implicat en l'assassinat de l'alcalde Manuel Sardà. Un sector de la població, propera a la FAI, el volia fer passar per culpable, però un ampli nucli de reusencs, incloses les revistes satíriques, el consideraven innocent. Un cop proclamada la Segona República Espanyola, s'afilià al Foment Nacionalista Republicà, però després ingressà al Partit Radical i fundà el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT), amb el qual fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, de la mateixa manera que fou escollit diputat a les eleccions generals espanyoles de 1931. Durant aquests anys també fou governador civil de Girona.[3] Per l'agost de 1936 va formar part del Jurat Popular de Tarragona, presidit pel president de l'Audiència Provincial. Aquesta institució es va formar a finals d’agost de 1936 quan un Decret de la Presidència del Consell de la Generalitat va crear els denominats “Jurats Populars per a la repressió del feixisme”, uns jurats que actuaven dins de les Audiències Provincials i imposaven les penes d’acord amb el Codi de Justícia Militar.[4]

En acabar la guerra civil espanyola es va exiliar a Mèxic.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Jaume Simó i Bofarull». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Anguera, Pere. El Centre de Lectura de Reus: una institució ciutadana. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 120-122. ISBN 8429712879. 
  3. 3,0 3,1 Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: l'Ajuntament, 1992, p. 613. 
  4. Pagès, Pelai «La justícia revolucionària i popular a Catalunya (1936-1939)». Ebre, Desembre 2004, pàg. 36-37.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pere Anguera. Siluetes vuitcentistes: 20 impulsors del Reus del segle XIX. Reus: La Creu Blanca, 1982. Pàgs. 89-90

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Albert de Quintana i de León
Governador civil de Girona
Escut de la provincia de Girona.svg

1931
Succeït per:
Santiago Comas d'Argemir
Precedit per:
Claudi Tricaz Arnillas
Alcalde de Reus
Escut de Reus

19191920
Succeït per:
Lluís Rojo Segarra