Ateneu

L'Ateneu de València

Un ateneu és un tipus d'associació cultural d'iniciativa privada que organitza xerrades, conferències, cursos o altres activitats d'interès per als seus associats amb l'objectiu de difondre la ciència i la cultura modernes. El terme ateneu prové d'Atena, deessa grega de la saviesa, d'on es deriva ἀθήναιον ('athenaîon') (en grec), el temple d'Atena, i d'aquí, el llatí athenaeum, la gran escola romana.

Història

Els intents de coordinació dels ateneus

En diverses ocasions es va intentar coordinar els ateneus populars. El 1906 va néixer la Unió d'Ateneus Obrers de Catalunya en el qual hi havia 22 centres adscrits. L'abril del 1911 el Centre de Lectura de Reus va convocar el I Congrés d'Ateneus de Catalunya, ideat per Jaume Aiguader, que va demostrar una sòlida consciència social i nacional. El maig de l'any següent fou Vilanova qui va acollir la II edició en què hi van assistir 1.475 congressistes de 138 associacions diferents. En aquest cas la pugna entre les diverses ideologies i classes va evidenciar la impossibilitat d'una unitat d'acció cultural; i de fet es va desestimar la possibilitat d'un III congrés a Badalona. Molts anys després, el 1983 la conselleria de cultura de la Generalitat va voler ressuscitar el moviment organitzant un III Congrés d'Ateneus en què hi participaren entitats de moltes comarques i en què es decidí crear la Federació d'Ateneus.

A meitats segle xix, la industrialització va comportar diversos canvis en el sistema productiu i en les condicions de vida dels treballadors, desencadenant un progressiu descontentament. A més, diverses crisis comercials, la manca de condicions polítiques, així com l'arribada de noves ideologies per a una massa social descontenta comportarien la necessitat d'organització tot i no existir un marc legal definit per a l'associacionisme.

Al segle xix i principis del XX arreu d'Europa la ciutadania va impulsar un tipus d'associacionisme cívic sota el nom d'ateneus, centres d'extensió cultural o fins i tot universitats populars. L'origen d'aquestes institucions el podem trobar en les societats científico-literàries establertes a Europa al llarg del segle xviii com ara l'Athenée de Paris (1785) o l'Athenée des Arts (1792); institucions per a classes privilegiades on es difonia la cultura entre els seus associats. Ara bé, en implantar-se el model d'ateneus a Catalunya aviat va prendre la característica que els diferencia de la resta d'Europa: la seva vocació instructora dirigida a millorar la formació de les classes més desafavorides.

En el marc de la Revolució Industrial i la Renaixença literària, al llarg del XIX es generalitzaren els ateneus populars que aspiraven a difondre la cultura i alfabetitzar la població. Sovint anaven lligats a moviments de recuperació cultural (com l'Ateneu Barcelonès) o de debat polític, com els ateneus llibertaris o els ateneus federals, fruit de l'efervescència obrera del moment. Al llarg de l'època de la Restauració el prestigi d'aquest tipus d'entitat era tan gran que diversos moviments ideològics en copiaren el patró com el catolicisme i el carlisme.

La primera experiència d'associacionisme per a l'assoliment d'un benefici comú dels associats la podríem trobar en el Comú de Particulars de la Pobla de Segur fundat el 1820 per a la construcció d'un molí fariner que evités l'ús privatiu a què es veien sotmesos els veïns per l'ús d'un molí veí.

• 

  Seu del Comú de Particulars

Les primeres mostres d'ateneisme pròpiament dit les trobem l'any 1836 en la redacció d'uns primers estatuts que no es van arribar a constituir fins a l'any 1860 amb la creació de l'Ateneu Català. Ara bé, durant aquests 24 anys de diferència es constitueix, l'any 1854 a Mataró, la Societat d'Amics de la Instrucció, que un any després passaria a anomenar-se Ateneu Mataroní, que podria ser considerat la primera institució catalana que duu el nom d'ateneu. La manca d'un marc legal definit per a la constitució d'associacions obligava als fundadors dels primers ateneus a la redacció d'uns estatuts fundacionals que definissin explícitament un caràcter apolític i a tenir extrema cura de les bones relacions envers les autoritats civils per tal d'evitar-ne el recel.

• 

  Seu de l'Ateneu Mataroní

• 

  Façana de l'Ateneu Barcelonès

Tot i la voluntat inicial de desproveir-se de tota intenció política, amb el pas del temps i especialment a començaments del segle xx, molts ateneus comencen a marcar clarament una tendència política. Tot i l'ampli ventall de tendències polítiques que queden reflectides en la conformació d'ateneus, és el republicanisme en tota la seva amplitud de matisos (federal, radical, catalanista, etcètera) el que té una més bona relació amb el moviment ateneístic. Fins i tot arriben a haver ateneus emparats directament per partits polítics que els veuen com plataformes on difondre propaganda a través de cursos, seminaris i xerrades i augmentar la seva influència en l'electorat. Aquesta tendència es dispara durant el primer terç del segle xx fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola.

Als anys 30 del segle xx els ateneus llibertaris crearen una xarxa de centres per posar en pràctica els estils de vida inspirats per llur ideologia. També en aquell temps pogueren aparèixer els ateneus republicans, basats en el foment de la cultura catalana i les idees de progrés social. De fet durant la Segona república sovint també prengueren el nom d'ateneu les diverses seccions locals dels partits polítics i dels sindicats. A Catalunya el fenomen dels ateneus fou molt nombrós i encara avui dia en romanen exemples exitosament molt actius.

Entre els anys 90 i els primers anys del segle xxi s'han generalitzat els ateneus i casals populars arreu dels Països Catalans, formats per persones i entitats que fan del casal un espai de trobada per a les seves activitats a nivell local.

L'Ateneu romà

Ateneu (Athenaeum) fou el nom de la primera institució pública d'ensenyament a Roma, construïda per Adrià vers el 135. L'edifici tenia forma d'un teatre i allí recitaven els poetes i retòrics i mestres pagats per l'estat donaven lectura de diverses branques del coneixement, filosofia, gramàtica i jurisprudència; cap al final de l'imperi l'Ateneu fou tancat.

Bibliografia referenciada

• Bosch i Datzira, Amàlia. Els ateneus de Catalunya 1854-1990. Federació d'Ateneus de Catalunya, 1991, p. 199 p. 
• Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 74 entrada: "ateneu". ISBN 84-297-3521-6. 

Galeria

Ateneu de Martorell

• 

  Accés Ateneu Barcelonès

• 

  Ateneu Santfeliuenc

• 

  Seu de l'antic Ateneu Mataroní

• 

  Façana de l'ateneu de Canet de Mar

• 

  Teatre de l'ateneu de Sant Celoni

• 

  Placa commemorativa a l'antiga seu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ateneu

Viccionari