Carlisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Carlí (moneda)».
L'any 1935 el carlisme féu seva la senyera tradicional dels exèrcits espanyols, la Creu de Borgonya, considerada bandera representativa de les forces armades de la Monarquia catòlica.

El carlisme —també anomenat tradicionalisme, legitimisme o jaumisme (entre 1909 i 1931)— va ser un moviment polític ultraconservador d'Espanya, que pretenia entronitzar una branca alternativa dels Borbons.

Ideològicament, el carlisme és tradicionalista i contrari al liberalisme. Aquest moviment va néixer el 1833 amb el lema de Déu, pàtria i rei, amb l'afegiment tardà de furs.[1] El Partit Carlí (1970) va actualitzar el lema com federalisme o confederalisme, socialisme i autogestió. La Comunió Tradicionalista Carlista, en canvi, conserva el lema original.

El suport social del carlisme provenia tradicionalment de les zones rurals, puix que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de vida amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives desamoritzacions i als constants atacs per a privar-los dels drets comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, ja que defensava un catolicisme militant, atès que l'Església en aquella època no admetia la llibertat de culte ni la laïcitat de l'Estat.

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Tot i que el carlisme neix el 1833 per defensar-ne l'absolutisme, posteriorment se'n desvinculà i va desenvolupar una política de defensa de la tradició medieval influenciada en el pensament de Jaume Balmes.[2]

L'historiografia propera a la visió del Partit Carlí (1970) considera el Carlisme com a un moviment polític defensor dels drets de les persones i dels pobles i les nacions del que anomenen "Les Espanyes", contra el centralisme que va pretendre imposar la Constitució de 1812, donant suport, en el plet dinàstic suscitat a la mort de Ferran VII, els drets legítims de Carles Maria Isidre ("Carles V d'Espanya"), germà de Ferran VII. Segons aquesta historiografia, per als carlins, Carles era el rei que havia jurat els Furs, i respectava els drets dels Pobles; enfront d'Isabel II, que imposava manu militari una nova nacionalitat amb la Constitució de 1812, i que sumava, als atropellaments forals començats amb els decrets de Nova Planta, els constants intents de reduir el sobirà Regne Navarrès (Reyno de Navarra) a província.

La reivindicació dels furs ha fet que alguns autors hagin reinterpretat recentment el carlisme com un moviment sobiranista i precursor dels moderns nacionalismes, dins d'un projecte de convivència comuna, lliure i voluntari, des de l'autodeterminació i mitjançant un sistema foral/federatiu/confederal per a "Les Espanyes". Tanmateix, el carlisme històric rebutjava el concepte de sobirania nacional pel seu origen "revolucionari" i "liberal" i l'hi oposava el concepte de legimitat monàrquica.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

El conflicte entre carlins i liberals originà nombroses insurreccions durant el segle XIX, que en tres moments es generalitzaren fins al punt de constituir autèntiques guerres civils. El fenomen del carlisme va ser especialment fort a Navarra, al País Basc, al País Valencià (especialment a la zona del Maestrat) i a Catalunya, però va tenir-hi incidència a tota Espanya.

Alguns militars carlins destacats van ser:

La Revolució de 1868 que destronà Isabel II i el posterior Sexenni Revolucionari va suposar un gran ressorgiment del carlisme, que per primer cop va participar a la política parlamentaria.[4] Per la seva defensa de la unitat catòlica i del sistema monàrquic tradicional, els anomenats neocatòlics —antics isabelins— s'integraren al moviment, que es va constituir amb el nom de Comunió Catòlico-Monàrquica. A la majoria de les províncies d'Espanya es crearen diaris carlins. En les eleccions generals espanyoles de 1871 arribaren a obtenir 51 diputats. En aquest context, el 1872 comença la Tercera Guerra Carlina que durarà fins 1876.

Tot i que després de la derrota de 1876 el carlisme va perdre bona part del seu potencial, no en va pas significar la seva desaparició. A Catalunya, durant la dècada de 1890 el carlisme tenia més incidència que el naixent catalanisme polític. La seva vitalitat encara al primer terç del segle XX es mostra en elements com la reorganització política finisecular, la creació del requetè o la participació carlina en els Sindicats Lliures.[5] Els carlins també participaren en la creació el 1906 de la coalició Solidaritat Catalana, que es va dissoldre el 1909 després de la Setmana Tràgica. Un dels diaris carlins més importants, El Correo Catalán, es publicava a Barcelona i va mantenir la seva línia tradicionalista des de la seva fundació el 1876 fins a la dècada de 1960.

Alguns dels dirigents polítics carlins a Catalunya com a caps de la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista foren Felip de Sabater (-1888), Lluís Maria de Llauder i de Dalmases (1889-1902), Josep Erasme de Janer i de Gironella (1902-1909), el duc de Solferino (1909-1919), Miquel Junyent i Rovira (1919-1933), Llorenç Maria Alier (1934-1936), Tomàs Caylà (1936), Maurici de Sivatte (1933-1934 i 1936-1949), Josep Puig i Pellicer (1949-1962) i Josep Prat Piera (1962-1965).[6][7][8][9][10]

El 1936 els carlins o tradicionalistes van lluitar en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol sublevat. La Comunió Tradicionalista, amb l'aprovació del príncep Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, havia participat en la conspiració i el Cop d'Estat del 18 de juliol contra la Segona República Espanyola. Els carlins van defensar la participació en la Guerra Civil espanyola adduint la defensa contra els atacs a la vida, la propietat, la religió catòlica, els assassinats i el desordre. Tanmateix alguns dels seus dirigents s'oposaren a l'alçament militar, entre ells Tomàs Caylà, que no obstant fou assassinat a la reraguarda republicana després de la insurrecció militar.

De tota manera, el 1937 la direcció del moviment es va negar a acceptar el Decret d'Unificació amb Falange Espanyola de les JONS i va rebutjar el nomenament del general Francisco Franco com a cap suprem. El comte de Rodezno va ser expulsat del Partit per col·laboracionista, ja que es va considerar que havia compromès el partit amb els militars, sense haver rebut les garanties mínimes exigides. La Comunió Tradicionalista va negar qualsevol suport al que consideraven un règim feixista i dictatorial, per la qual cosa el successor d'Alfons Carles, Francesc Xavier de Borbó i Parma i Manuel Fal Conde, el seu cap delegat, van ser bandejats, mentre els comandaments carlins dels terços eren reemplaçats per militars de carrera. Des d'aquell moment, els carlins van ser tractats com a traïdors. Davant la negativa, el règim va continuar admetent els antics carlins que, separats de la Comunió Tradicionalista leial a Fal Conde i el pretendent, van voler col·laborar amb la dictadura i també els símbols carlins com la boina roja a la seva escenografia.

El carlisme des de la transició democràtica fins a l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Avui en dia, el moviment carlí ha perdut molta força degut a diverses raons. Per una banda, es va produir un enfrontament intern entre els partidaris de continuar amb la ideologia tradicionalista i els partidaris d'un nou carlisme "socialista autogestionari" i "confederalista", molt influenciat pel Concili del Vaticà II i l'expulsió d'Espanya de la família Borbó i Parma el 1968, un any abans del nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor del General Franco a títol de rei.

Segons alguns autors, el canvi ideològic cap a l'esquerra del pretendent Carles Hug de Borbó i Parma, després d'haver tractat sense èxit d'ésser nomenat per Franco a principis dels anys 60, va ser un dels factors que va produir el retraimient progressiu de la base popular carlina, que no sabia a què atenir-se.[11] Els carlins de major edad, molts d'ells excombatents requetès, i els joves tradicionalistes, deixaren de participar en la concentració anual de Montejurra (Via Crucis instituit en memòria dels requetès morts en la Guerra Civil),[12] com constata el gran descens que es va produir en el nombre de participants (de gairebé 100.000 en la dècada de 1960 a uns 5.000 a inicis dels anys 70).[13]

Per altra banda, altres autors atribueixen la decadència del carlisme al tracte discriminatori rebut en les primeres eleccions del post-franquisme, ja que el Partit Carlí fundat l'any 1970 no va ser legalitzat fins desprès de les eleccions de 1977, malgrat haver acordat tots els integrants de la Junta Democràtica que no s'acceptarien legalitzacions parcials, "o tots o cap". També va coadjuvar i de forma determinant els anomenats Fets de Montejurra, en que els carlins tradicionalistes amb l'ajut de l'extrema dreta internacional i suport per estaments de l'Estat es van enfrontar el 1976 a Montejurra amb els carlins seguidors d'en Carles Hug i diversos grups d'esquerres, com el Partit Comunista i membres d'ETA. Aquest enfrontament va causar dos morts, Ricardo García Pellejero i Aniano Giménez Sants, reconeguts al cap de 30 anys com a víctimes del terrorisme.

La Comunió Tradicionalista reconstituida fou legalitzada el 1977 i es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 1979 juntament amb Fuerza Nueva en la coalició Unión Nacional, obtenint-hi un diputat. Però aquesta coalició es va dissoldre pocs anys després.

A dia d'avui el carlisme continua, encara que actualment no té representació parlamentària a Espanya (sense senadors ni diputats). Malgrat això, hi ha dues organitzacions carlines que continuen la lluita política:

  • El Partit Carlí (PC), d'ideologia confederal socialista autogestionària. Va fundar Esquerra Unida el 1986, però va sortir de la coalició un any després.
  • La Comunió Tradicionalista Carlina (CTC), tradicionalista i formada pels carlins que van abandonar el partit a causa de l'evolució ideològica de Carles Hug a la dècada del 1970.

Les dues organitzacions polítiques es presenten habitualment a les eleccions. A més, el germà petit de don Carles Hug, don Sixte Enric de Borbó i Parma, que va participar als fets de Montejurra el 1976, compta amb una Secretaria Política i els seus seguidors, que el consideren el "Banderer de la Tradició".

Pretendents carlins[modifica | modifica el codi]

Aquests són els diferents pretendents carlins al tron del Regne d'Espanya:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Canal, Jordi. «Dossier: El rompecabezas carlista. Carlismo y contrarrevolución». La Aventura de La Historia, 77, 2005, pàg. 48.
  2. Ferrer, Melchor. Breve historia del legitimismo español. Ediciones Montejurra, 1958, p. 47. 
  3. Vizconde de Esperanza. La bandera carlista en 1871, 1871, p. 81. 
  4. Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Columna, 1939, p. 241. 
  5. Canal, Jordi. El carlisme català dins l'Espanya de la restauració. Un assaig de modernització política (1888-1900). Eumo Editorial, 1998, p. 17. ISBN 84-7602-243-3. 
  6. Canal, Jordi. Banderas blancas, boinas rojas: una historia política del carlismo, 1876-1939. Marcial Pons, 2006, p. 168. 
  7. Saura, Víctor. Carlins, capellans, cotoners i convergents: història d'"El Correo Catalán" (1876-1985), 1998, p. 21-32. 
  8. Molas, Isidre. Diccionari dels partits polítics de Catalunya: segle XX, 2000, p. 29. 
  9. Caspistegui Gorasurreta, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias. El carlismo (1962-1977). EUNSA, 1997, p. 81. 
  10. Solé i Sabaté, Josep Maria. Literatura, cultura i carlisme. Columna, 1995, p. 311. 
  11. De Túbal a Aitor: historia de Vasconia (en es). La Esfera de los Libros, 2002, p. 611. ISBN 84-9734-083-3. 
  12. Rodríguez Jiménez, José Luis. Reaccionarios y golpistas: la extrema derecha en España : del tardofranquismo a la consolidación de la democracia, 1967-1982 (en es). CSIC, 1994, p. 112. ISBN 84-00-07442-4. 
  13. Caspistegui, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias: el carlismo, 1962-1977 (en es). Ediciones Universidad de Navarra, 1997, p. 311-312. ISBN 84-313-1564-4. 
  14. «Nuevo pretendiente carlista a la corona de España» (en castellà). Europa Press, 5/5/2011. [Consulta: 2 juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlisme Modifica l'enllaç a Wikidata