Carlisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'any 1935 el carlisme féu seva la senyera tradicional dels exèrcits espanyols, la Creu de Borgonya, considerada bandera representativa de les forces armades de la Monarquia Hispànica.

El carlisme —també anomenat tradicionalisme, legitimisme o jaumisme (entre 1909 i 1931)— va ser —i tot i que molt reduït, encara és— un moviment polític ultraconservador d'Espanya, que pretenia entronitzar una branca alternativa dels Borbons.

Ideològicament, el carlisme és tradicionalista i contrari al liberalisme. Aquest moviment va néixer el 1833 amb el lema de Déu, pàtria i rei, amb l'afegiment tardà de furs.[1]

El suport social del carlisme provenia tradicionalment de les zones rurals, puix que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de vida amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives desamoritzacions i als constants atacs per a privar-los dels drets comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, ja que defensava un catolicisme militant, atès que l'Església en aquella època no admetia la llibertat de culte ni la laïcitat de l'Estat.

La vitalitat del carlisme a Catalunya encara al primer terç del segle XX es mostra en elements com la reorganització política finisecular, la creació del requetè o la participació carlina en els Sindicats Lliures[2] i culminaria en la seva participació decisiva en la conspiració contra la Segona República i en la Guerra Civil Espanyola.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

El General Tristany al front de les tropes carlines de Girona a la Tercera Guerra Carlina (quadre d'Augusto Ferrer-Dalmau).

El conflicte entre carlins i liberals originà nombroses insurreccions durant el segle XIX, que en tres moments es generalitzaren fins al punt de constituir autèntiques guerres civils. El fenomen del carlisme va ser especialment fort a Navarra, al País Basc, al País Valencià (especialment a la zona del Maestrat) i a Catalunya, però va tenir-hi incidència a tota Espanya.

Alguns militars carlins destacats van ser:

La Revolució de 1868 que destronà Isabel II i el posterior Sexenni Revolucionari va suposar un gran ressorgiment del carlisme, que per primer cop va participar en la política parlamentària.[4] Per la seva defensa de la unitat catòlica i del sistema monàrquic tradicional, els anomenats neocatòlics —antics isabelins— s'integraren al moviment, que es va constituir amb el nom de Comunió Catòlico-Monàrquica. A la majoria de les províncies d'Espanya es crearen diaris carlins. En les eleccions generals espanyoles de 1871 arribaren a obtenir 51 diputats. En aquest context, el 1872 comença la Tercera Guerra Carlina que durarà fins a 1876.

El carlisme durant la Restauració[modifica | modifica el codi]

Tot i que després de la derrota militar de 1876 el carlisme va perdre bona part del seu potencial, no en va pas significar la seva desaparició. El març de 1876 Don Carles va publicar a Pau un manifest mantenint la seva actitud combativa, pel que va haver d'abandonar França, passà a Anglaterra i va fer diversos viatges per Amèrica, Europa, Àfrica i Àsia. Finalment s'establí a Venècia, al palau Loredan, que li va ser regalat per la seva mare el 1881. Mentrestant va reorganitzar el seu partit, i en va tornar a encarregar la direcció a Cándido Nocedal com a delegat tot just acabada la guerra.[5]

El rei Alfons XII va tractar d'atraure's les masses carlines i conservadores afirmant que seria «catòlic com els meus avantpassats i liberal com el meu segle». Aquesta tendència va encarnar en el pidalisme, format pels antics elements moderats del carlisme que no van voler entrar en el partit liberal-conservador d'Antonio Cánovas, i que sostenien la unitat catòlica en l'ordre religiós. Aquest moviment fou liderat pels germans Luis Pidal i Alejandro Pidal, que va fundar la revista La España Católica.[5]

Des del diari El Siglo Futuro, fundat per Ramon Nocedal, els carlins van fer campanya contra la Constitució de 1876, afirmant que els catòlico-liberals (mestissos, com els van anomenar) eren una aberració monstruosa, ja que el liberalisme era inconciliable amb el catolicisme i constituïa «la síntesi de tots els errors i heretgies», per la qual cosa els catòlics només havien de militar en el partit diametralment oposat, és a dir en el carlisme. Amb aquest caràcter d'organització catòlica en lluita contra tots els errors liberals, van prendre com a base el Syllabus del Papa Pius IX, aconseguint el recolçament de la gran majoria del clergat i de molts catòlics.[5]

Els fills de Pedro de La Hoz, Vicente i el seu germà polític Juan Antonio Vildosola, van fundar el diari La Fe, continuador de La Esperanza. El 1881 La Fe va defensar la col·laboració amb els catòlico-liberals en la Unió Catòlica, per la qual cosa s'enfrontà amb El Siglo Futuro. Un dels objectius de La Unión era que Cándido Nocedal, com a dirigent d'un partit catòlic, acceptés la nova organització i se sotmetés a ella i a la seva Junta. La negació de Nocedal va desencadenar greus polèmiques, que van adquirir caràcter personal, entre els diaris El Siglo Futuro, La Fe i La Unión Católica. La Fe va arribar a a dir que Nocedal representava «el neocatolicisme ingerit en el vell partit carlista per dominar-lo i desnaturalitzar-lo». A principis de 1884 Alejandro Pidal fou nomenat ministre de Foment en un govern presidit per Cánovas, la qual cosa va consolidar la posició de Nocedal i els carlins intransigents, que digueren que aquest fet suposava l'acceptació per Pidal del liberalisme polític.[5]

El 1885 va morir Cándido Nocedal i s'esperava que el seu fill Ramon fos nomenat el seu successor, però Don Carles va preferir assumir ell mateix la direcció del partit. Amb motiu del naixement d'Alfons XIII el 1886, Don Carles va pubicar un manifest als espanyols reivindicant els drets a la Corona. Poc després va fer un segon viatge a l'Amèrica del Sud i va donar una nova organització al seu partit, dividint Espanya en quatre grans circumscripcions i nomenant un cap per a cadascuna, que foren León Martínez Fortún, Juan María Maestre, Francisco Cavero i el marquès de Valdespina. L'organització va prendre així un cert aspecte militar, perquè tots els caps ho eren. En aquesta època es va organitzar a Madrid la primera Joventut carlista d'Espanya i poc després es crearen moltes d'altres.[5]

Des d'El Siglo Futuro, Ramón Nocedal, insatisfet pel seu paper secundari, no deixava d'atacar La Fe, que representava la tendència bel·licosa del partit. Don Carlos va demanar la pau entre els seus partidaris, pero no va ser escoltat. El 1888 el pretendent va indicar a Lluis Maria de Llauder la publicació del seu famós escrit, El Pensamiento del Duque de Madrid. Nocedal se'n oposà, dient des d'El Siglo Futuro que a la comunió tradicionalista el primer era Déu, després la Pàtria i per últim el Rei, d'acord amb l'ordre del famós lema carlí, amb la qual cosa donava a entendre que Don Carles manava o sostenia coses contràries a Déu i a la Pàtria.[6]

Indignat, Don Carles va expulsar del partit Nocedal, que va arribar a dir que Don Carles s'havia liberalitzat. Sardà i Salvany va combatre punt per punt El Pensamiento i a finals de juliol de 1888 El Siglo Futuro va publicar un manifest, reproduït per molts diaris de províncies, on presentava el programa del nou partit integrista, que sostenia «l'íntegra veritat catòlica».[6] En l'anomenat Manifest de Burgos, els integristes defensaven entre altres coses el restabliment de la Inquisició.

Don Carles, per tenir un òrgan de premsa fidel, va fundar a Madrid, per mitjà de Llauder, El Correo Español, i a principis de 1890 va nomenar delegat seu per a tot Espanya el marquès de Cerralbo, que va millorar l'organització del partit, nomenant caps i juntes regionals i provincials, i fundant nombrosos cercles i joventuts. La seva delegació va coincidir amb el començament dels congressos catòlics i el naixement del catolicisme polític militant, sense antidinastisme de cap classe, per la qual cosa els carlins en van tenir una conducta més aviat d'abstenció. No volent abdicar del seu legitimisme, sostenien que el triomf total de l'Església només podia obtenir-se amb el de Don Carles, i a la doctrina del mal menor oposaven la del bé més gran, negant-se a transigències de cap classe.[6]

Membres de la Junta Carlina d'Igualada a la dècada de 1880

Fins llavors el carlisme era l'únic partit regionalista organitzat a Espanya, sense atacar-ne la seva unitat nacional d'acord amb les paraules de Don Carles: «centralització política, descentralització administrativa». La descentralització administrativa suposava el reconeixent dels furs de les diferents regions espanyoles en els ordres social, civil, financer i administratiu. A Catalunya es va fundar l'any 1891 la Unió Catalanista, no afiliada al carlisme i indiferent al principi religiós, que va elaborar les Bases de Manresa. Això suposava un autonomisme que anava més enllà del defensat pels carlins, per virtut del qual Catalunya hauria d'esdevenir un Estat dins de l'Estat espanyol. Els carlins es van mantenir apartats d'aquest tendència, que pugnava amb el seu programa més aviat espanyolista. No obstant, van liderar la campanya en favor dels furs bascos.[6]

Quan va esclatar la guerra hispano-estatunidenca el 1898 Don Carles va ordenar des de Brussel·les a tots els carlins que no fessin res que pogués comprometre l'èxit de la guerra i que ajudessin amb totes les seves forces als encarregats de defensar la integritat espanyola a Cuba i Filipines; i va arribar a amenaçar formalment amb una nova guerra civil si no es lluitava per defensar l'honor nacional, dient que no podria assumir la responsabilitat davant la Història de la pèrdua de Cuba. Molts creien que la pèrdua de les colònies ocasionaria a Espanya una revolució que produiria l'enderrocament de la dinastia, de manera semblant al que havia passat a França per la pèrdua d'Alsàcia i Lorena el 1870. D'aquí que signat el Tractat de París, considerat com una deshonra nacional, fos unànime l'opinió que els carlins es llançarien a una nova guerra civil, aprofitant-se del descontentament de l'exèrcit i del poble.[6]

Capçalera del diari El Correo Catalán

Es va preparar l'alçament i alguns generals i unitats militars van tenir tractes amb els carlins, però el govern va conèixer la conspiració, el General Weyler se'n retirà i les potències europees van mostrar la seva oposició al moviment, per la qual cosa va fracassar. El marquès de Cerralbo va sortir Espanya i va presentar la seva dimissió, sent substituït el desembre de 1899 per Matías Barrio y Mier. Les joventuts carlines van atribuir el fracàs a l'oposició de donya Berta, segona esposa de Don Carles, que es va dir havia detingut Don Carles quan aquest havia sortit ja cap a Espanya.[7] Alguns carlins van pensar que aquella era la millor ocasió per triomfar, i van intentar realitzar l'alçament per si mateixos. Salvador Soliva va tramar una conspiració a Barcelona, ​​que per la poca reserva amb què es va dur va fracassar, i l'octubre de 1900 es va produir l'Alçament de Badalona, on 60 homes van atacar sense èxit la caserna de la Guàrdia Civil. També van aparèixer partides a Igualada, Berga i Piera, i fora de Catalunya a Xixona i Jaén, que foren desfetes ràpidament. Aquest intent va motivar que el govern suspengués durant uns mesos tots els diaris carlins del país i en clausurés tots els cercles.[7]

La política antireligiosa del govern, concretada en la persecució de les Ordes religioses, va donar major increment al carlisme, que es va aliar amb l'integrisme i fins i tot amb els silvelistes, per combatre els projectes del govern defensats per Canalejas, qui s'havia proposat imitar Waldeck-Rosseau, dient tots els diaris liberals que no hi ha veritable liberalisme sense anticlericalisme. Al mateix temps augmentava el catalanisme i apareixia un nacionalisme basc independentista amb el qual els carlins es van enemistar des del principi.[7]

Cartell dels senadors de la Solidaritat Catalana

A Catalunya el republicanisme lerrouxista es presentava, amb el suport oficiós dels governs, com la barrera contra el catalanisme; però els seus excessos van fer que es constituís la Solidaritat Catalana el 1906. L'origen en fou l'anomenada Llei de Jurisdiccions, repressiva contra els delictes contra la Pàtria i l'Exèrcit que haurien d'estar sota jurisdicció militar.[7]

Entre els carlins catalans hi va haver una gran divergència d'opinions sobre si havien d'aliar-se amb els catalanistes. Molts carlins consideraven que aquesta unió era contrària als principis, a la història i al caràcter del partit, i més tenint en compte la tendència antireligiosa d'alguns dels partits que havien d'integrar la coalició. Tot i així, El Correo Catalán i alguns polítics carlins, com Pere Llosas, van aconseguir que es deixés en llibertat als carlins per sumar-se o no al moviment segons l'acord pres pel cap regional carlí de Catalunya, Josep Erasme de Janer, després de consultar-lo amb Don Carles, qui en principi havia estat contrari a aquesta coalició.[7]

L'èxit electoral de la Solidaritat va suposar pels carlins nou diputats al Congrés, la qual cosa va produir un gran entusiasme entre les masses, que van arribar a creure que la Solidaritat acabaria amb el règim i facilitaria el triomf de Don Carles. No obstant això, a la resta d'Espanya l'opinió dels carlins va ser sempre contrària a l'entrada i la permanència del carlisme a la Solidaritat.[7]

El 17 de juliol de 1909 va morir Don Carles a Varesse i fou enterrat a Trieste. La seva mort va coincidir amb la Setmana Tràgica de Barcelona, que va suposar la desaparició de la Solidaritat. En aquesta ocasió, els carlins es van posar al costat del govern de Maura, qui s'oposava al triomf dels projectes anticlericals.[7]

El jaumisme durant la Restauració[modifica | modifica el codi]

En morir Don Carles, va liderar el partit el seu fill, Jaume de Borbó i de Borbó-Parma, conegut entre els seus partidaris com a Jaume III. Els carlins van passar a anomenar-se jaumins o simplement tradicionalistes o legitimistes. Barrio y Mier també va morir el mateix any i en fou nomenat cap delegat Bartolomé Feliu.[7]

Don Jaume trobava el seu partit ben organitzat en totes les regions i províncies, amb juntes en gairebé tots els districtes i amb nombrosos cercles, joventuts i requetès a tot Espanya, així com molts diaris, setmanaris, revistes i fins i tot dos rotatius (adquirida la maquinària per subscripció popular): El Correo Español i El Correo Catalán.[7]

Les eleccions de 1910 van portar al Congrés vuit diputats i al Senat quatre senadors del partit. Els representants jaumins es van dedicar principalment a combatre el projecte de la Llei del Cadenat, i la política contra les ordres religioses per part del govern de Canalejas. Els tradicionalistes també van organitzar manifestacions i mítings a tot Espanya, arribant al Congrés a la sessió permanent, i van lluitar contra el republicanisme, aliat del govern a la campanya anticlerical. Eren havituals els enfrontaments entre republicans i carlins, sobretot a Catalunya, on els requetès van fer front a un atac lerrouxista a Sant Feliu de Llobregat el 28 de maig de 1911, produint en els seus enemics 4 morts i 17 ferits.[7]

A principis de l'any 1913 Bartolomé Feliu fou substituït com a cap delegat pel marquès de Cerralbo, constituint-se, sota la seva presidència, una junta nacional integrada pels caps regionals i els representants en les Corts. En una reunió celebrada a Madrid el 30 i el 31 de gener del mateix any, es van designar deu comissions (Propaganda, Organització, Cercles i Joventuts, Requetés, Tresor de la Tradició, Premsa, Eleccions, Acció Social, Defensa del Clergat i Defensa jurídica dels jaumins perseguits per delictes polítics) i es van dictar regles per a la reorganització del partit a tot Espanya. Això va comportar la fundació de nous cercles tradicionalistes i un augment de la propaganda.[7]

Cercle Tradicionalista a Capellades (1915)

Tanmateix, el fet que Don Jaume no es casés produïa intranquil·litat entre els seus adeptes, que començaven a témer que si el seu cabdill no tenia un successor, el partit quedaria sense cap i els drets de la corona espanyola anirien a parar a la branca regnant, per la qual cosa s'acabaria la qüestió sobre la legitimitat d'origen.[7]

Salvador Minguijón, en una sèrie d'articles i conferències, va començar a sostenir que calia la unió dels jaumins amb els catòlics independents i amb Maura per a implantar un programa mínim, sense enderrocar la dinastia regnant, i tractar de fer canviar el règim liberal a poc a poc, per via d'evolució. El Correo Catalán i alguns altres diaris van recolzar aquesta estratègia, però molts jaumins van protestar en contra, ja que es prescindia dels drets de Don Jaume i entenien que el programa mínim i l'aliança amb els catòlico-liberals suposaven una claudicació i l'abandonament del caràcter militar del partit, veient en el que se'n va dir minguijonisme un nou nocedalisme, però amb una inclinació dinàstica i liberal més acusada, que l'aproximava al pidalisme.[8]

El 1914 Don Jaume va declarar en una entrevista des de París que «no concebia nous partits i que tot i que el seu partit podia reforçar-se amb elements nous, mai podria perdre el seu caràcter, que havia heretat deures i els deures no eren renunciables». Malgrat això, El Correo Catalán va continuar donant suport a les tendències de Minguijón, i en un Congrés de Joventuts celebrat a Barcelona va arribar a presentar-se un tema consistent en què Don Jaume havia de renunciar els seus drets, venir a Espanya i constituir-se en cap d'un nou partit d'acord amb les tendències indicades.[8]

Juan Vázquez de Mella durant un discurs l'any 1916.

A Catalunya, l'aliança amb el catalanisme provocava un enfrontament intern en el partit. Molts tradicionalistes de la resta d'Espanya i una part dels catalans s'hi oposaven. El director d'El Correo Catalán, Miquel Junyent, mantenia una estreta aliança amb la Lliga Regionalista, de tal manera que en les eleccions el diari seguia la direcció i orientacions de la Lliga en matèria regionalista. Els jaumins catalans contraris a aquesta tendència eren liderats per Dalmacio Iglesias. L'any 1915 van enviar un missatge a Don Jaume, al qual s'adheriren tots els cercles tradicionalistes de Barcelona (menys el central) i molts altres de Catalunya, on demanaven la independència política del partit. Per defensar la tendència de l'anomenat «legitimisme pur», Iglesias va fundar el diari El Legitimista Catalán.[8]

La nova orientació donada a les eleccions per part de la junta nacional no va ser acatada per la regional de Catalunya, la qual cosa va motivar el nomenament d'una altra, que va distanciar el partit de la Lliga. El juny de 1916 Juan Vázquez de Mella va pronunciar un discurs al Congrés en què concretava la diferència entre l'autonomisme de la Lliga (nacionalisme regionalista) i l'autarquia (regionalisme nacional) que sostenien els jaumins. Com a teòric del partit, els plantejaments de Mella eren incorporats al programa tradicionalista. Tanmateix, El Correo Catalán s'oposà a la nova direcció, i tractant d'arribar a la concòrdia es va nomenar un comitè d'acció política que va establir com a norma «ni sempre amb la Lliga, ni sempre contra la Lliga», però sempre amb aliances accidentals i partint de la base d'un «regionalisme confessional, catòlic i espanyol». L'Assemblea de Parlamentaris catalans del 1917 i la vaga general revolucionària amb què va coincidir a Barcelona el mes de juliol, van acabar de distanciar els jaumins i la Lliga, amb l'excepció d'El Correo Catalán.[8]

També al país basc van esclatar agitacions de caràcter nacionalista, de manera que el marquès de Cerralbo, en carta dirigida al marquès de Valdespina, cap provincial legitimista de Guipúscoa, va donar l'orientació que, com a partit foralista, el partit jaumí era regionalista, però defensava la unitat territorial d'Espanya i era «incompatible amb els regionalismes liberals».[8]

El 1918 Dalmacio Iglesias va combatre el projecte d'Estatut català elaborat pels autonomistes que establia per a Catalunya un Estat, adduint el seu caràcter liberal i aconfessional. La campanya contra l'Estatut va ser autoritzada per les autoritats i la premsa del partit, amb excepció d'El Correo Catalán i La Bandera (diari carlí de Berga). El novembre del mateix any la Pastoral col·lectiva dels bisbes de Catalunya declarava que «Jesucrist té dret absolut sobre els pobles en l'ordre polític» i es reprovaven les tendències neutrals pel que fa a la religió.[8]

A més d'aquestes lluites internes del jaumisme, es va produir una altra que va acabar de dividir el partit. Amb motiu de la Primera Guerra Mundial, els jaumins, amb Vázquez de Mella al capdavant, es van posar de part dels Imperis Centrals, adduint que Anglaterra i França havien estat els promotors del liberalisme i els adversaris del poder espanyol. Així doncs, van realitzar una activa campanya per mantenir la neutralitat d'Espanya a la guerra contra els que pretenien que s'adherís als aliats. Tanmateix, en acabar la guerra, Don Jaume va fer redactar des de París un manifest, amb data del 30 de gener de 1919, en el qual afirmava que no havien estat obeïdes les seves ordres i en que contra de la seva voluntat, s'havia arrossegat a les masses a favor dels Imperis Centrals, per la qual cosa calia la completa reorganització del partit. Amb aquest manifest desaprovava de manera pública la conducta seguida per Mella, Cerralbo i tota la direcció del partit.[8]

Quan la junta nacional va tenir coneixement del manifest, va acordar el 5 de febrer que s'havia de suspendre la seva publicació fins que una comissió de la junta s'entrevistés amb Don Jaume, però aquesta comissió no va poder obtenir el visat dels passaports i Don Jaume va ordenar que es publiqués el manifest. Tots els redactors d'El Correo Español que simpatitzaven amb Mella foren expulsats i el pretendent va afegir que pel que fa als principis i a la conducta dels que el reconeixien com a cap, ell «era l'únic jutge competent», afirmació que els mellistes van mirar com un model d'absolutisme cesarista, contrari al seu model de monarquia tradicional. Davant d'aquests fets, la junta va acordar per unanimitat que no podien acceptar la conducta i els principis de Don Jaume, per la qual cosa van decidir continuar el partit prescindint del pretendent. Mella encara va publicar a El Debate un article atacant Don Jaume.[9]

Per la seva banda, Miquel Junyent i els elements d'El Correo Catalán es mostraren favorables a Don Jaume i contraris als mellistes i van facilitar la divisió definitiva del partit. Es va nomenar un nou cap delegat, Pascual Comín, qui poc després fou substituït per Luis Hernando de Larramendi, i una junta per a Catalunya favorable a l'aliança amb els catalanistes, però contrària ara a Minguijón.[9]

Vázquez de Mella i els seus partidaris van fundar a Madrid el diari El Pensamiento Español com a continuador de l'anterior línia editorial d'El Correo Español i crearen el Partit Catòlic Tradicionalista, que va voler reunir també els integristes i els catòlico-socials. El Correo Español, que va quedar en mans dels jaumins, va perdre bona part dels seus subscriptors i no va trigar a desaparèixer, l'any 1921.[9]

En les eleccions de 1919 foren escollits com a diputats els jaumins catalans Bartomeu Trias i Narcís Batlle i el navarrès Joaquín Baleztena, a més de dos mellistes, Luis García Guijarro i José María de Juaristi, i un integrista, Manuel Senante. Com a senadors van ser escollits dos jaumins, tres mellistes i dos integristes.[10]

Junta Magna de Biarritz de la Comunió Catòlico-Monàrquica presidida per Don Jaume (1919)

Per reorganitzar el partit, els jaumins van celebrar una gran Junta a Biarritz el 30 de novembre de 1919, presidida per Don Jaume, on va tenir una destacada intervenció el Dr. Josep Roca i Ponsa.[10]

Per la seva part, els mellistes catalans van celebrar a Badalona una assemblea el maig de 1920 en la qual van nomenar una junta regional i les provincials, però ben aviat van començar noves dissidències. La tardança a celebrar-se l'assemblea nacional i en publicar-se el programa va motivar que alguns elements intentessin celebrar-la per si mateixos. Alguns tradicionalistes que es van reunir a Saragossa prescindint de Mella, no van fer res pràctic ni van tenir autoritat suficient per traçar una norma, ni elements suficients per aconseguir els seus objectius. Molts tradicionalistes, veient que s'havia perdut l'ocasió per formar un gran partit, van abandonar la política, i a poc a poc es va produir la desorganització total. Bona part dels antics cercles i diaris jaumins van desaparèixer i la mort de Vázquez de Mella va acabar amb el moviment mellista.[9]

El 1920 encara pateix el carlisme la separació d'un sector important, dirigit per Minguijón, Severino Aznar i Inocencio Jiménez, que van fundar amb Osorio Gallardo el Partit Social Popular, d'idees cristiano-demòcrates; i un altre al voltant del Diario de Valencia, un antic gran defensor del jaumisme, capitanejat per Manuel Simó i Lluís Lúcia, que va perdre aviat el seu caràcter tradicionalista i va reconèixer primer la monarquia alfonsina i després la Segona República.[10] Aquest grup va fundar la Dreta Regional Valenciana.

Coincidint amb aquesta època de fragmentació del carlisme, en el Cercle Central Tradicionalista de Barcelona es van constituir els primers Sindicats Lliures, que van fer front els anarquistes de la Confederació Nacional del Treball emprant la llei del Talió. Els seus fundadors van ser obrers jaumins, tot i que després no tots els que hi van estar afiliats estaven vinculats al carlisme.[11]

Les eleccions de desembre de 1920 van portar al Congrés tres diputats jaumins, entre ells Batlle, i l'integrista Senante, a més de cinc senadors tradicionalistes, entre ells el jaumista Trias i el mellista Ampuero.[11]

El Marquès de Villores

El 1922 Hernando de Larramendi va renunciar el seu càrrec i el va succeir el Marquès de Villores. La situació espanyola inquietava tant Don Jaume, que va cridar a París destacats jaumins amb qui va mantindre converses. Les joventuts jaumines es van reunir a Saragossa per arribar a acords importants.[12]

Don Jaume estava informat de la preparació del cop d'Estat del 1923 mitjançant el coronel Arlegui, qui estava implicat amb el General Martínez Anido. Quan es va produir el cop, els jaumins dels Sindicats Lliures van col·laborar amb els militars a Barcelona. Alguns jaumins creien que hi havia una possibilitat que Alfons XIII marxés d'Espanya, com li va aconsellar Manuel García Prieto, i que Don Jaume hi entrés i fos reconegut rei amb el cop d'Estat. Tot i que Primo de Rivera era alfonsí, el General Sanjurjo i Arlegui eren partidaris de Don Jaume.[12]

No obstant, el Directori Militar que es va formar va tractar els tradicionalistes com a qualsevol altre partit i tot i que inicialment Don Jaume va donar crèdit al règim, la majoria dels jaumins se'n van mantenir primer apartats i quan la dictadura va començar a prohibir els actes i aplecs jaumins, van fer-ne oposició.[13]

Per la seva part, els mellistes es van integrar en la Unió Patriòtica,[13] considerant que amb el reconeixement de la llibertat i protecció de l'Església, i el restabliment dels principis d'ordre i d'autoritat, s'havia reconegut bona part del programa tradicionalista.[9]

Arran d'un manifest de Don Jaume el 1927 denunciant la dictadura, el govern va fer nombroses detencions i va tancar tots els centres jaumins, la qual cosa va enfonsar encara més el moviment, que semblava destinat a desaparèixer.[14]

El carlisme durant la Segona República[modifica | modifica el codi]

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola, Don Jaume va publicar un manifest que condicionava el seu suport al règim a l'evolució que prengués,[15] afirmant que si en comptes d'una república moderada n'esdevenia una revolucionària, lluitaria fins a la mort «contra el comunisme antihumà al capdavant de tots els patriotes».

Els esdeveniments posteriors van apropar a jaumins, mellistes i integristes, que van començar a actuar conjuntament. Tot i així, en les eleccions constituents de 1931 encara es van presentar separats. Els jaumins van obtenir quatre diputats, el compte de Rodezno, Joaquín Beunza, Julio Urquijo i Marcelino Oreja, en una coalició basco-navarresa amb el Partit Nacionalista Basc. Els integristes obtingueren tres diputats aliats amb els agraris.[16]

En morir Don Jaume a París el 2 d'octubre de 1931, el va succeir el seu oncle, Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà de Carles VII. Tot i tenir 82 anys, va acceptar liderar el partit afirmant que ho feia per complir el seu deure.[17]

Don Jaume havia signat amb Alfons XIII el Pacte de Territet,[18] però Don Alfons Carles va decidir no confirmar-ho fins a estar segur que el pacte salvava els principis tradicionalistes. Finalment no es va arribar a cap acord definitiu amb la dinastia alfonsina.[17]

Míting tradicionalista al Teatre Bosque de Barcelona, 1932

Els integristes van retornar al carlisme a finals de 1931. El gener de l’any següent, Don Alfons Carles va reorganitzar la Comunió Tradicionalista amb una Junta Suprema sota la presidència del Marquès de Villores, de la que en formaren part el Comte de Rodezno, Joan Maria Roma i Joaquín Beunza (antics jaumins); Manuel Senante i José María Lamamié de Clairac (antics integristes) i José Luis Oriol (antic maurista).[19] El maig de 1932 va morir el Marquès de Villores i fou substituït pel Comte de Rodezno com a president de la Junta Central.[20] En aquest període el carlisme, com a moviment contrarevolucionari plenament oposat a la república, va adquirir novament una gran força a tot Espanya, molt superior a la que havia tingut els darrers anys.

L'ambient de tensió i radicalització durant el final de la Dictablanda i el començament de la Segona República es constata en els constants enfrontaments al carrer. El 17 de gener de 1931 es va celebrar a Bilbao un míting tradicionalista que va acabar amb una col·lisió contra socialistes i republicans, en la qual els socialistes van tenir tres morts. A Pamplona també hi va haver un enfrontament el 1932 entre carlins i socialistes, en el qual van morir dos socialistes i l’agost del 1933 va produir una baralla a Letux (Saragossa) en la que van ser morts alguns republicans, entre ells l’alcalde del poble. El 1933 també es produïren incidents a Madrid, Saragossa i Fuencarral, on va resultar ferida una jove carlina, María Luisa Leoz.[21]

El 10 d’agost de 1932 es va produir l'intent de cop d’estat del General Sanjurjo a Sevilla i Madrid. Tot i que el carlisme no hi va estar compromès oficialment, molts carlins hi van parcicipar. A Madrid van morir en el tiroteig tres carlins: l'estudiant José María Triana i els militars Justo San Miguel i Castillo. Com a conseqüència dels successos d’agost, el govern va prendre importants mesures contra els partits de dreta, va suspendre diaris carlins i va empresonar un gran nombre d'afiliats tradicionalistes.[20]

Discurs de Joaquín Beunza a Bilbao, 1932

En les eleccions generals del 1933 van ser escollits diputats el comte de Rodezno, José Luis Oriol, Marcelino Oreja, Francisco Estévanez, Miguel Martínez de Pinillos, Juan José Palomino, Miguel de Miranda, Romualdo de Toledo, Esteban Bilbao, Luis Arellano, Javier Martínez de Morentín, José Luis Zamanillo, Ginés Martínez Rubio, Domingo Tejera, José María Lamamie de Clairac, Jesús Comín, Javier Ramírez Sinués, el baró de Càrcer i els catalans Joaquim Bau i Casimir de Sangenís, que constituïren la minoria tradicionalista al Congrés.[21]

Els actes exteriors d'importància van començar a l'abril de 1934, amb la concentració i revista dels requetès sevillans a la finca del Quintillo, on van desfilar marcialment i ben uniformats. El maig va cessar la Junta Suprema i fou nomenat secretari general a Espanya l'andalús Manuel Fal Conde. La seva primera intervenció pública important es va produir en l’aplec de Potes.[21]


Durant els fets d’octubre de 1934, els carlins asturians, catalans i bascos es van posar de part del govern central i van fer front els revolucionaris. Com a conseqüència, foren assassinants el diputat carlí Oreja a Mondragón, el capellà rector de Nava, José Marta, el veterà de la Tercera Guerra Carlina Emilio Valenciano a Olloniego, César Gómez a Turón, Carlos Larrañaga, exalcalde d'Azpeitia, a Eibar, i d’altres.[22]

El monàrquic alfonsí José Calvo Sotelo va proposar als tradicionalistes formar part del Bloc Nacional. Els carlins van acceptar la col·laboració, però mantenint la indepèndencia del partit. Els més entusiastes partidaris del Bloc eren Víctor Pradera i el Comte de Rodezno.[23]

Com a conseqüència de l’enorme activitat carlina en aquest temps, es van formar requetès en totes les regions espanyoles sota la direcció del diputat Zamanillo, i el 1935 es van convocar aplecs tradicionalistes que van reunir multituds.[23] A Poblet van participar 30.000 joves catalans i a Montserrat, on es van concentrar 40.000 homes, Fal Conde va cridar: «si la Revolució ens vol portar a la guerra, hi haurà guerra». Poc després, 8.000 requetès navarresos maniobraven a Villaba perfectament organitzats.[24]

El 20 de desembre del 1935 Don Alfons Carles va elevar Fal Conde al càrrec de Delegat Regi, amb un consell assessor compost per Bilbao, Senante, Lamamié de Clairac, Llorenç Maria Alier i Luis Hernando de Larramendi. El 23 gener del 1936 el cabdill carlí nomenaria Xavier de Borbó Parma el seu futur successor com a regent.[24]


Tot i que els carlins estaven ja plenament dedicats a la conspiració amb els militars, van participar en les eleccions de febrer en la coalició de dretes (Frente Nacional Contrarrevolucionario i Front Català d'Ordre) contra el Front Popular i sortiren escollits com a diputats Oriol, Estévanez, Valiente, el Comte de Rodezno, Araúz de Robles, Arellano, Martínez de Morentín, Elizalde, Joaquim Bau, Lamamié de Clairac, Ginés Martínez, José Luis Gaytán de Ayala, Sangenís, Jesús Requejo i Jesús Comín. No obstant, dels 15 diputats tradicionalistes escollits el nou govern va anul·lar les actes de Granada, on havia estat escollit Arauz de Robles, i va invalidar les de Lamamie de Clairac i Estévanez.[24]

El triomf del Front Popular va accelerar la conspiració dels carlins, que presagiaven una revolució comunista a Espanya. Es va constituir per tant un Estat Major carlí sota la direcció del General Muslera. Fal Conde i Don Xavier, representant de Don Alfons Carles, van organitzar els requetès i es van reunir a Portugal amb el General Sanjurjo, a qui van oferir la direcció militar de l'alçament carlista al Nord. Sanjurjo va decidir que en cas que el moviment militar fracassés, ell seguiria al capdavant dels requetès a Navarra, però considerava que era necessària la participació de l’exèrcit, per la qual cosa convenia que es posessin d’acord amb el General Mola. En les converses amb Mola van sorgir algunes diferències, però l'assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol va fer que Mola acceptés les condicions dels carlins.[25]

El carlisme durant la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Oficials del Requetè a l'Aragó durant la Guerra Civil

Després que la Comunió Tradicionalista, amb l'aprovació del príncep Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, hagués participat en la conspiració i el Cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República Espanyola, els carlins van lluitar en la Guerra Civil en el bàndol nacional. Els carlins en van defensar la participació adduint la defensa contra els atacs a la vida, la propietat, la religió catòlica, els assassinats i el desordre. Tanmateix alguns dels seus dirigents s'oposaren a l'alçament militar, entre ells Tomàs Caylà, que no obstant fou assassinat a la reraguarda republicana després de la insurrecció militar.

De tota manera, el 1937 la direcció del moviment es va negar a acceptar el Decret d'Unificació amb Falange Espanyola de les JONS i va rebutjar el nomenament del general Francisco Franco com a cap suprem. El comte de Rodezno va ser expulsat del Partit per col·laboracionista, ja que es va considerar que havia compromès el partit amb els militars, sense haver rebut les garanties mínimes exigides. La Comunió Tradicionalista va negar qualsevol suport al que consideraven un règim feixista i dictatorial, per la qual cosa el successor d'Alfons Carles, Francesc Xavier de Borbó i Parma i Manuel Fal Conde, el seu cap delegat, van ser bandejats, mentre els comandaments carlins dels terços eren reemplaçats per militars de carrera. Des d'aquell moment, els carlins van ser tractats com a traïdors. Davant la negativa, el règim va continuar admetent els antics carlins que, separats de la Comunió Tradicionalista leial a Fal Conde i el pretendent, van voler col·laborar amb la dictadura i també els símbols carlins com la boina roja a la seva escenografia.

El carlisme durant el Franquisme[modifica | modifica el codi]

Els requetès havien contribuït decisivament a la victòria militar dels sublevats. Era el primer cop que els carlins guanyaven una guerra civil des del naixement del moviment cent anys enrere. No obstant, la van perdre políticament. El nou règim només va fer uns reconeixements simbòlics i teòrics: el seu himne, la seva bandera, l'escorta de requetès del propi General Franco. Per contra, la Comunió havia estat dissolta, el seu Cap delegat Fal Conde havia estat empès a l'autoexili i després confinat repetides vegades. Alts polítics carlistes, però, van participar en el Govern, sobretot en el Ministeri de Justícia, clau per dictar una legislació d'empremta catòlica, i en les Corts, des d'on es va estructurar l'Estat a la manera tradicional, però ho van fer com a persones individuals.[26]

El carlisme des de la Transició democràtica fins a l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Durant la Transició democràtica espanyola, es va produir un enfrontament intern entre els partidaris de continuar amb la ideologia tradicionalista i els partidaris d'un nou carlisme "socialista autogestionari" i "confederalista", molt influenciat pel Concili del Vaticà II i l'expulsió d'Espanya de la família Borbó i Parma el 1968, un any abans del nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor del General Franco a títol de rei.

Segons alguns autors, el canvi ideològic cap a l'esquerra del pretendent Carles Hug de Borbó i Parma, després d'haver tractat sense èxit d'ésser nomenat per Franco a principis dels anys 60, va ser un dels factors que va produir el retraïment progressiu de la base popular carlina, que no sabia a què atenir-se.[27] Els carlins de major edad, molts d'ells excombatents requetès, i els joves tradicionalistes, deixaren de participar en la concentració anual de Montejurra (Via Crucis instituït en memòria dels requetès morts en la Guerra Civil),[28] com constata el gran descens que es va produir en el nombre de participants (de gairebé 100.000 en la dècada de 1960 a uns 5.000 a inicis dels anys 70).[29]

L'abril de 1975, un grup de personalitats carlines tradicionalistes van enviar una carta a Don Xavier manifestant la seva discrepància amb la desviació per part del príncep Carles Hug de la tradicional ideologia carlina condensada en el lema de «Déu, Pàtria, Furs i Rei» i la nova línea de «l'anomenat partit carlista». Davant el silenci del pretendent, li van enviar una segona carta, redactada per Raimundo de Miguel, on s'acusava el partit carlí «aconfesional, democràtic, liberal i socialista» no només d'haver fet tabula rasa del pensament i la història del carlisme, sinó d'haver-la volgut interpretar amb els punts de vista dels seus «seus seculars enemics». La carta era un intent a la desesperada que el pretendent posés remei a la situació que havia produit el retraïment de les masses carlines i amenaçava amb fer desaparèixer el moviment.[30]

Milers de carlins a la concentració de Montejurra l'any 1966.

Don Xavier, no obstant, va abdicar els seus drets en Don Carles Hug l'abril de 1975.[31] El nou pretendent no va voler contestar a les exigències dels tradicionalistes, per la qual cosa el juliol es van declarar desvinculats de la seva obediència en una darrera carta a Don Carles Hug.[32] El setembre seria Don Sixte qui acusaria el seu germà d'haver abandonat els principis carlins, negant-se a reconèixer-lo com a rei dels carlins i declarant-se Abanderat de la Comunió Tradicionalista per «lleialtat al poble carlista», sense assumir-ne drets dinàstics que no el corresponien.[33]

Aquestes dues tendències carlines van acabar col·lisionant el maig de 1976 en els anomenats Fets de Montejurra, en què els carlins tradicionalistes liderats per Don Sixte, amb l'ajut de l'extrema dreta internacional i —segons algunes versions— suport per estaments de l'Estat, es van enfrontar el 1976 a Montejurra amb els carlins seguidors d'en Carles Hug i diversos grups d'esquerres, com el Partit Comunista i membres d'ETA. Aquest enfrontament va causar dos morts esquerrans, Ricardo García Pellejero i Aniano Giménez Sants, reconeguts al cap de 30 anys com a víctimes del terrorisme.

El carlisme socialista va atribuir la posterior decadència del carlisme als Fets de Montejurra i al tracte discriminatori rebut en les primeres eleccions del post-franquisme, ja que el Partit Carlí fundat l'any 1970 no va ser legalitzat fins després de les eleccions de 1977, malgrat haver acordat tots els integrants de la Junta Democràtica que no s'acceptarien legalitzacions parcials ("o tots o cap").

La Comunió Tradicionalista reconstituïda fou legalitzada el 1977 i es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 1979 juntament amb Fuerza Nueva en la coalició Unión Nacional, obtenint-hi un diputat. Però aquesta coalició es va dissoldre pocs anys després.

Carlins tradicionalistes al santuari del Collell, Sant Miquel de Campmajor (juliol de 1986).

El Partit Carlí d'esquerres també es va presentar a les eleccions de 1979, però no va obtindre cap diputat i només un 0,28% dels vots. Davant el fracàs, en Carles Hug va abandonar la política i es va absentar d'Espanya durant 20 anys.[34]

Avui dia el carlisme continua, encara que sense representació parlamentària a Espanya i molt reduït. Malgrat això, hi ha dues organitzacions carlines que continuen la lluita política:

  • El Partit Carlí (PC), d'ideologia confederal socialista autogestionària. Va fundar Esquerra Unida el 1986, però va sortir de la coalició un any després.
  • La Comunió Tradicionalista Carlina (CTC), tradicionalista i formada pels carlins que van abandonar el partit a causa de l'evolució ideològica de Carles Hug a la dècada del 1970.

El Partit Carlí va actualitzar el lema carlí com «federalisme, socialisme i autogestió». La Comunió Tradicionalista Carlista, en canvi, conserva el lema original de «Déu, pàtria, furs i rei».

Les dues organitzacions polítiques es presenten habitualment a les eleccions. A més, el germà petit de don Carles Hug, don Sixte Enric de Borbó i Parma, que va participar en els fets de Montejurra el 1976, compta amb una Secretaria Política i els seus seguidors, que el consideren el "Banderer de la Tradició".

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Tot i que el carlisme neix el 1833 per defensar-ne l'absolutisme, posteriorment se'n desvinculà i va desenvolupar una política de defensa de la tradició medieval influenciada en el pensament de Jaume Balmes.[35]

El 1935 el publicista carlí Joan Maria Roma definia el carlisme «no com el mer retorn incondicional i absolut al temps passat» sinó com a «la restauració de l'antic règim purificat de les imperfeccions inherents a temps que van ser, curat dels vicis en ell introduïts per possibles errors del temps i completat o perfeccionat amb allò de bo i útil dels temps presents reconegut com a tal en la pedra de toc de l'experiència». Afirmava així mateix que el carlisme era «la restauració de la monarquia que va fer d'Espanya la nació més gran i gloriosa del món» i que no era la forma, «sinó l'esperit, el fons de la tradició», el que havia de restaurar-se.[36]

Pel que feia a la representació en Corts, el carlisme demanava una representació corporativa, no individualista com la del règim parlamentari. Les Corts tradicionals haurien de ser la representació de les classes, dels gremis i corporacions, amb mandat imperatiu. Els carlins defensaven l'expansió del principi foral a tot Espanya i la subordinació del poder polític a l'autoritat de l'Església en allò relacionat amb la religió i la moral.[36]

Definien el liberalisme com a «enemic de la Pàtria» i l'acusaven d'haver sacrificat la «unitat catòlica d'Espanya» per satisfer els interessos de la francmaçoneria internacional; d'haver desposseït als pobles de les seves tradicionals llibertats per donar-los «llibertats de perdició»; d'haver substituït reis que governaven amb reis que només regnaven i d'haver trencat la unitat del poble espanyol dividint-lo en partits que subordinaven l'interès del país al del seu bàndol.[37]

Segons els seus partidaris, les tres guerres civils sostingudes pel carlisme al segle XIX haurien estat la continuació de la Guerra de la Independència Espanyola, i els liberals haurien estat els continuadors de l'obra dels afrancesats (considerats per tant enemics de la pàtria) i els promotors de la pèrdua d'autoritat i de la «veritable llibertat». Tant la manca de religiositat i dels bons costums com l'enfonsament de la hisenda, l'agricultura, la indústria i el comerç, així com la pèrdua de les colònies, haurien estat culpa del liberalisme.[37]

Reinterpretacions contemporànies[modifica | modifica el codi]

La historiografia propera a la visió del Partit Carlí (1970) considera el Carlisme com a un moviment polític defensor dels drets de les persones i dels pobles i les nacions del que anomenen "Les Espanyes", contra el centralisme que va pretendre imposar la Constitució de 1812, donant suport, en el plet dinàstic suscitat a la mort de Ferran VII, els drets legítims de Carles Maria Isidre ("Carles V d'Espanya"), germà de Ferran VII. Segons aquesta historiografia, per als carlins, Carles era el rei que havia jurat els Furs, i respectava els drets dels Pobles; enfront d'Isabel II, que imposava manu militari una nova nacionalitat amb la Constitució de 1812, i que sumava, als atropellaments forals començats amb els decrets de Nova Planta, els constants intents de suprimir els furs del Regne Navarrès.

La reivindicació dels furs ha fet que alguns autors hagin reinterpretat recentment el carlisme com un moviment sobiranista i precursor dels moderns nacionalismes, dins d'un projecte de convivència comuna, lliure i voluntari, des de l'autodeterminació i mitjançant un sistema foral/federatiu/confederal per a "Les Espanyes".

Tanmateix, el carlisme històric rebutjava el concepte de sobirania nacional pel seu origen "revolucionari" i "liberal" i l'hi oposava el concepte de legimitat monàrquica.[38]

Altres autors han afirmat que els esforços de dissociar els conceptes de carlisme i tradicionalisme des de la dècada de 1970 són «fruit d'una època en què la demagògia i les tergiversacions conceptuals han gaudit d'una excessiva tolerància en aquest àmbit historiogràfic».[39]

Pretendents carlins[modifica | modifica el codi]

Aquests són els diferents pretendents carlins al tron del Regne d'Espanya:

Dirigents carlins a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Alguns dels dirigents polítics carlins catalans com a caps de la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista foren:[41][42][43][44][45]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Canal, Jordi «Dossier: El rompecabezas carlista. Carlismo y contrarrevolución». La Aventura de La Historia, 77, 2005, pàg. 48.
  2. Canal, Jordi. El carlisme català dins l'Espanya de la restauració. Un assaig de modernització política (1888-1900). Eumo Editorial, 1998, p. 17. ISBN 84-7602-243-3. 
  3. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 26.
  4. Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Columna, 1939, p. 241. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Enciclopedia Espasa, 1928, p. 502.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Enciclopedia Espasa, 1928, p. 503.
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 Enciclopedia Espasa, 1928, p. 504.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Enciclopedia Espasa, 1928, p. 505.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Enciclopedia Espasa, 1928, p. 506.
  10. 10,0 10,1 10,2 Ferrer, 1958, p. 102.
  11. 11,0 11,1 Ferrer, 1958, p. 103.
  12. 12,0 12,1 Ferrer, 1958, p. 104.
  13. 13,0 13,1 Ferrer, 1958, p. 105.
  14. Ferrer, 1958, p. 106.
  15. Ferrer, 1958, p. 107.
  16. Ferrer, 1958, p. 108.
  17. 17,0 17,1 Ferrer, 1958, p. 111.
  18. Clemente, José Carlos. El carlismo en su prensa, 1931-1972 (en castellà). Editorial Fundamentos, 1999, p. 169. ISBN 8424508157. 
  19. Ferrer, 1958, p. 112.
  20. 20,0 20,1 Ferrer, 1958, p. 115.
  21. 21,0 21,1 21,2 Ferrer, 1958, p. 116.
  22. Ferrer, 1958, p. 117.
  23. 23,0 23,1 Ferrer, 1958, p. 118.
  24. 24,0 24,1 24,2 Ferrer, 1958, p. 119.
  25. Ferrer, 1958, p. 120.
  26. Lizarza Inda, Francisco Javier de «Los combatientes carlistas en la Guerra de España (1936-1939)». Identidad y nacionalismo en la España contemporánea: el Carlismo, 1833-1975, 1996, pàg. 137.
  27. De Túbal a Aitor: historia de Vasconia (en es). La Esfera de los Libros, 2002, p. 611. ISBN 84-9734-083-3. 
  28. Rodríguez Jiménez, José Luis. Reaccionarios y golpistas: la extrema derecha en España : del tardofranquismo a la consolidación de la democracia, 1967-1982 (en es). CSIC, 1994, p. 112. ISBN 84-00-07442-4. 
  29. Caspistegui, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias: el carlismo, 1962-1977 (en es). Ediciones Universidad de Navarra, 1997, p. 311-312. ISBN 84-313-1564-4. 
  30. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 582-583.
  31. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 582-585.
  32. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 582-589.
  33. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 591.
  34. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 595.
  35. Ferrer, 1958, p. 47.
  36. 36,0 36,1 Roma i Comamala, Joan Maria. Álbum histórico del Carlismo: 1833-1933-35, 1935, p. 38. 
  37. 37,0 37,1 Roma i Comamala, Joan Maria. Álbum histórico del Carlismo: 1833-1933-35, 1935, p. 39. 
  38. Vizconde de Esperanza. La bandera carlista en 1871, 1871, p. 81. 
  39. Rodon i Guinjoan, Ramon Maria «Invierno, primavera y otoño del carlismo (1939-1976)». Tesi Doctoral. Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 31.
  40. «Nuevo pretendiente carlista a la corona de España» (en castellà). Europa Press, 05-05-2011. [Consulta: 2 juliol 2013].
  41. Canal, Jordi. Banderas blancas, boinas rojas: una historia política del carlismo, 1876-1939. Marcial Pons, 2006, p. 168. 
  42. Saura, Víctor. Carlins, capellans, cotoners i convergents: història d'"El Correo Catalán" (1876-1985), 1998, p. 21-32. 
  43. Molas, Isidre. Diccionari dels partits polítics de Catalunya: segle XX, 2000, p. 29. 
  44. Caspistegui Gorasurreta, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias. El carlismo (1962-1977). EUNSA, 1997, p. 81. 
  45. Solé i Sabaté, Josep Maria. Literatura, cultura i carlisme. Columna, 1995, p. 311. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopedia Espasa. «Tradicionalismo». A: Enciclopedia Espasa. vol. 63 (en castellà), 1928, p. 503-506. ISBN 84-239-4563-4. 
  • Ferrer, Melchor. Breve historia del legitimismo español (en castellà). Montejurra, 1958. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlisme Modifica l'enllaç a Wikidata

Partits carlins actuals[modifica | modifica el codi]