Jaume de Borbó i de Borbó-Parma

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJaume de Borbó i de Borbó-Parma
Don Jaime de Borbón.jpg
 Pretendent al tron 

Dades biogràfiques
Naixement 27 de juny de 1870
Vevey
Mort 2 d'octubre de 1931 (61 anys)
París
Residència avenue Hoche
Religió Església Catòlica
Dades familiars
Dinastia House of Bourbon (Spain)
Pares Carles de Borbó i Àustria-EstePrincess Margherita of Bourbon-Parma
Germans
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Jaume de Borbó i Borbó-Parma (Vevey, Suïssa, 1870-París 1931), va ser un pretendent carlí al tron d'Espanya amb el nom de Jaume III i el títol d'assenyalament de Duc de Madrid.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Era fill de Carles VII i de Margarida de Borbó-Parma. Mantingué unes relacions molt conflictives amb la seva madrastra Berta de Rohan-Guemenée que va reconèixer Alfons XIII com a rei sense cap respecte per l'honor carlí. Quan Alfons XII es va casar amb Maria Cristina d'Habsburg (1879), el matrimoni va perjudicar el carlisme i les seves relacions amistoses amb els Habsburg d'Àustria es van deteriorar sensiblement. Jaume no va poder contraure matrimoni amb la princesa Matilde de Baviera per diverses circumstàncies (pressions de Maria Cristina, o bé de Berta de Rohan) i va acabar morint solter i sense descendència, el 1931.

Va participar com a oficial tsarista en la Guerra russo-japonesa (1904) i en la Rebel·lió dels bòxers (1900).[1]

Al capdavant del carlisme[modifica | modifica el codi]

Arran de la mort del seu pare el 1909, va liderar el legitimisme espanyol. Durant la seva etapa, el carlisme adoptà el nom genèric de "jaumisme", mantenint l'esperit tradicional i recuperant l'antic nom després de la seva mort.

El 1909 també havia mort Matías Barrio y Mier i el seu pare havia nomenat uns dies abans de morir Bartolomé Feliú com a Cap Delegat, màxima responsabilitat del partit a Espanya. Don Jaume confirmà Feliú en el càrrec i va encarregar inicialment al diputat Juan Vázquez de Mella la seva Secretaria Política particular. Mella es va traslladar a la seva residència, el castell de Frohsdorf, per tal de redactar el que hauria de ser el seu primer Manifest. Aquest manifest se suposava que havia de ser una actualització del programa polític de l'Acta de Loredan, especialment en relació a «la qüestió social», que havia adquirit importància des de 1897, i «la irrupció, en la vida política, dels regionalismes». No obstant això, el manifest no es va arribar a fer ja que Don Jaume insistia diàriament per a començar la feina, i Mella diàriament ho deixava per l'endemà. Finalment només es va fer una sencilla proclama.[2] Des de llavors les relacions entre Don Jaume i Vázquez de Mella mai serien bones. A més, la decisió de mantindre Bartolomé Feliú no va agradar a molts carlins, entre ells Mella, ja que Feliú era contrari als pactes i compromisos electorals a què estaven acostumats. Per la seva oposició a Feliú, l'any 1912 ja es produeix un xoc entre Mella i Don Jaume.[3]

Castell de Frohsdorf, residència de Don Jaume, on onejava sempre la bandera espanyola.[4][5]

Don Jaume orientà el partit cap a una defensa més compromesa de les demandes populars, de tipus obrerista i regionalista, sense deixar mai de banda la causa catòlica, una de les reivindicacions principals, per la qual cosa els xocs amb els republicans lerrouxistes i altres grups anticlericals d'esquerra serien freqüents. En relació als creixents nacionalismes basc i català el jaumisme procurà dur una relació d'avinentesa en la reivindicació foral i autonòmica, però sense derivar en postures d'independentisme. No obstant, tot i que la relació dels carlins amb la Lliga Regionalista havia estat estreta des de l'establiment de la Solidaritat Catalana el 1907, la relació amb el Partit Nacionalista Basc fou inicialment molt conflictiva.

Don Jaume va destacar pel seu afecte pels veterans de la tercera guerra carlina i l'any 1913 va presidir un aplec tradicionalista a Lourdes amb motiu de la repatriació de les despulles mortals de Rafael Tristany, que va esdevindre en un multitudinari acte d'afirmació carlista, especialment pels jaumins catalans.[6]

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Va ser partidari dels aliats durant la Primera Guerra Mundial[7] i durant tota la guerra va patir arrest domiciliari al seu castell d'Àustria. Tanmateix, preferí que el partit jaumí guardés una estricta neutralitat.

Després de la Primera Guerra Mundial, l'any 1919 es produiria la separació dels mellistes degut a la postura germanòfila de la Junta Nacional Tradicionalista, contrària a l'estricta neutralitat que havia manat Don Jaume. L'escissió mellista afebliria molt el partit jaumí. El 1919 Don Jaume va presidir una junta a Biarritz per tal de reorganitzar el partit.

Dictadura de Primo de Rivera[modifica | modifica el codi]

Don Jaume va donar suport al Directori militar de Primo de Rivera i els jaumins (especialment els integrats en els Sindicats Lliures i en el Requetè) van contribuit decisivament en l'èxit del cop d'Estat a Barcelona.[8] No obstant, posteriorment el pretendent se'n distancià i s'enfrontà a la política del seu parent Alfons XIII i a la Dictadura (que clausurà i perseguí els centres carlins).

L'any 1925 va rebre a Niça els participants d'una peregrinació a Roma organitzada per El Correo Catalán [6]

El 6 de març de 1925 va publicar el seu primer manifest al poble espanyol, rebutjant la dictadura de Primo de Rivera. En una entrevista amb Francisco Madrid li manifestaria que "Crec jo, sota el nostre règim, Catalunya no tindria necessitat de sortir del quadre peninsular, perquè trobaria en ell satisfacció suma a les seves legítimes aspiracions de reconeixement de la personalitat nacional".[9] En 1927 en una reunió amb Francesc Cambó, a casa del legitimista francès Vescomte de Canson, va elaborar un nou manifest contra la dictadura de Primo de Rivera.

II República[modifica | modifica el codi]

Arran de la Proclamació de la Segona República, va publicar un manifest el 23 d'abril en el qual condicionava el seu suport al règim a la direcció que en prengués i on demanava la unitat dels monàrquics i es declarava adversari de "totes les amenaces del separatisme, declarat o encobert".

Això va permetre el retorn dels mellistes a la Comunió Tradicionalista i l'apropament dels integristes.[10] Encara que segons alguns autors intentà d'arribar a un acord en l'anomenat "Pacte de Territet" (12 setembre del 1931) amb la branca dinàstica rival,[11] la seva sobtada mort (2 d'octubre del mateix any) féu naufragar tota possibilitat de negociació amb la dinastia alfonsina en quedar anul·lat el pacte.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaume de Borbó i de Borbó-Parma Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en castellà sobre Jaume de Borbó i de Borbó-Parma a Viquitexts, la biblioteca lliure.
  1. «Fotografías de Jaime de Borbón en Liaoning». Xavier Ortells-Nicolau, "Archivo China-España, 1850-1950", Grup de recerca ALTER (Universitat Oberta de Catalunya). [Consulta: 4 gener 2017].
  2. Ferrer Dalmau, Melchor. Historia del Tradicionalismo Español. XXIX. Sevilla: Editorial Católica Española, 1960, p. 30. 
  3. de Andrés Martín, Juan Ramón «El caso Feliú y el dominio de Mella en el Partido Carlista en el período 1909-1912». Espacio, tiempo y forma. Serie V, Historia contemporánea, 10, 1997, pàg. 107.
  4. «A Frohsdorf. La bandera patria». El Correo Español, 19-11-1909, pàg. 1.
  5. Cirici Ventalló, Domingo «Desde Frohsdorf. La bandera del castillo». El Correo Español, 06-06-1913, pàg. 1.
  6. 6,0 6,1 «Remember». Espanya Federal, 25-10-1931, pàg. 2.
  7. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 45. ISBN 9788415720010. 
  8. Ferrer, Melchor. Historia del Tradicionalismo Español (vol. XXIX). Editorial Católica Española, S.A., 1960, p. 166. 
  9. Ferrer Dalmau, Melchor. Historia del Tradicionalismo Español. Tomo XXIX. Sevilla: Editorial Católica Española, 1960, p. 181. 
  10. Ferrer, Melchor. Historia del Tradicionalismo Español (vol. XXIX). Editorial Católica Española, S.A., 1960, p. 200-201. 
  11. Clemente, José Carlos. El carlismo en su prensa, 1931-1972 (en castellà). Editorial Fundamentos, 1999, p. 169. ISBN 8424508157. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Carles VII
Pretendent carlí al tron d'Espanya
Jaume III

19011931
Succeït per:
Alfons Carles I